Dos son els noms que conformen l’univers tridimensional d’aquest nou tastet de la Col·lecció Bassat. Uns noms especificats en Sergi Aguilar i Francesc Anglès, ja que el tercer nom que es podria afegir, com és el cas del mataroní Perecoll, redueix en aquest cas la seva presència únicament a la seva vesant pictòrica. Dos noms que alhora ens parlen de l’eclecticisme , no tan sols de la col·lecció ans també de l’època.
Sergi Aguilar és un dels nostres
escultors actuals més reputats. La seva obra emmarcada moltes vegades en el
minimalisme degut al concepte en certa manera eteri tant de la forma com del
material emprat , és en canvi atribuït per altres a l’equivalent d’una certa
abstracció poètica / geomètrica en aquesta manera d’establir una certa
prevalença del pla per damunt del volum. Un concepte, l’actual, que no es pot
entendre sense aquesta època que avui ens ofereix la col·lecció Bassat.
Una època emmarcada tant per el
sentit del volum , el concepte de “massa” tal i com defensen els seus analistes , com
per el material emprat , aquest marbre negre de Bèlgica , que no tan sols
accentua el sentit corpori de les peces , ans també i degut al contrast
cromàtic magnifica les arestes i estructura així tot el llenguatge volumètric
de l’escultor. Un volum que amb el pas
del temps llimarà fins als límits de la
perceptibilitat.
Vuit son les obres ara presentades
que corresponen als anys 73 i 74. Per un costat ens trobem davant d’uns
magnífics llapis sobre paper (amb guaix i sense guaix) i un seguit d’escultures
en les que es barregen per un costat , el marbre negre , el bronze , el llautó
i la fusta , i per l’altre un concepte més monolític i totèmic de l’escultura
vers d’un altre en el que el reduccionisme i una certa poètica ens permeten
començar a esbrinar el futur creatiu de l’escultor . Un futur que esclatà just
en començar la següent dècada.
El cas de Francesc Anglés és potser
diferent. Metge de professió , en especialitat de traumatologia, aconsegueix
barrejar art i ofici (escultura i medicina) , o potser millor dit cervell i passió, o seny i rauxa , en el gruix
d’obres escultòriques de caire figuratiu, quasi en la frontissa del realisme , efectuades
tècnicament amb escaiola, o explicat d’una manera més propera , esculpides amb
vens de guix , aquells que tots hem conegut com benes de guix, i que servien (serveixen)
per immobilitzar una extremitat després d’una fractura.
Unes obres , les d’Anglès , que
malgrat ser figuratives , apunten més a l’expressionisme que no pas al
realisme, però mantenint una clara relació entre l’obra i el representat.
Comparat sempre amb l’escultor pop americà George Segal, més per el blanc de
les seves obres que no pas per el seu modus operandi, ha estat un autor d’un
cert reconeixement popular per un seguit d’escultures públiques que hom a sabut
reconèixer com per ex. el monument als castellers (Tarragona) o molt
especialment “La cobla” que en versió guix ha estat molts anys al museu Dalí i
que convertida al bronze es troba a l’Escala.
Quatre son les peces presents en el
tastet amb “l’home anunci” com a peça més destacable , a bon segur per establir
en ella de manera molt més accentuada aquest sentit expressionista que humanitza del
tot a les seves obres i les converteix en petites escultures humanes , immobilitzades
com si d’una nova maledicció divina es tractés.
Sergi Aguilar i Francesc Anglès ,
el volum en el contrapunt. La figura i el volum, els dos eternes conceptes
contradictoris, enfrontats ara i aquí , una vegada més.
Ara a, a vostès , els hi toca decidir
el guanyador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada