SANT LLUC 2015 (II)

Després de l’anàlisi global del conjunt del presentat bo és fer mirada detinguda i individual, tal i com he fet en moltes ocasions. Una lectura crítica establerta en dues coordenades inseparables , la del valor absolut i la del relatiu en el que fa referència a la trajectòria personal de l’artista.

MÀXIMO ALMEIDA .- Després d’uns anys en que existia una certa indefinició del seu fer el que convertia els seus treballs més en una mirada de fer del passat que no pas d’unes vibracions actuals, avui retrobem a un Almeida vibrant i comunicador. Recolzat en la seva perfecció tècnica recobra el seu caràcter simbolista amb detalls i interpretacions que generen un bon feeling comunicatiu en una bona peça que cal remarcar. S’escau una individual per veure la seva realitat actual.

LAIA ARNAU.- Plenament assentada en la seva professionalitat Arnau ens presenta una obra ben identificativa d’aquesta línia que podríem definir com de realisme humà o vital, per el que té de plasmació del que és l’exercici de viure cada dia. Ben interpretada tècnicament l’artista incideix en la seva línia actual en una obra més que correcta però que queda lluny d’altres peces seves molt més assolides en el creatiu i el comunicatiu.

GLÒRIA BADOSA està en un punt d’absoluta maduresa. Aquesta veterana artista que ha conreat en la seva carrera diversitat d’estilístiques ha trobat en l’abstracció un punt de rencontre anímic entre la seva capacitat introspectiva , la seva passió cromàtica i el seu amor per l’ofici. La seva obra , ben estructurada en el cànon però gaudint de la suficient llibertat , esdevé un treball ben estructurat que comunica en la seva teòrica simplesa i que sedueix en una mirada més aprofundida. Com en cas d’Almeida és obligada una individual per veure la realitat estructural del seu art.

SUSANA BALDÍS.- La figura i el retrat precisen d’unes característiques creatives especials en les que conjuguin perfectament un cert perfeccionisme pictòric i una capacitat psicològica de captació de l’interior del personatge. Una conjunció a la que sols s’acosta Baldís amb un treball que sembla superar-la.

IMMA BENET.- De manera constant, esforçada i dedicada Banet ha passat d’una pintura elemental a una obra més treballada i estructurada en aquest paisatgisme que podríem anomenar de saló. Una obra, la que presenta, clarament influenciada per qui li ha fet mestratge a la que mimetitza perdent personalitat , un element imprescindible per a qualsevol artista que es senti com a tal.

MANEL BARNADA.- Formalisme en estat pur i l’art precisa sempre vibració. Concepte vist i repetit en una obra esdevinguda impersonal amb alguna llacuna tècnica que cal solucionar.

MARTA BASSA.- Interessant aquest geometrisme de ressemblances constructives en les que l’abstracció sorgeix des d’un fonament figuratiu que estructura el concepte general de l’obra. Un treball però aquest amb un cert desequilibri cromàtic que subordina plans creatius rebaixant la tensió del treball final.

ISABEL BIETE.- Res millor per definir el presentat que dir que l'obra presentada és l’autora en estat pur. El seu sentit figuratiu il·lustratiu que alguns confonen amb un naïf mal entès assoleix aquí una perfecta definició. Llàstima que aquesta obra no fa tant ha estat exposada a la ciutat, el que la fa desmerèixer per la seva repetició.

BALDRICH BONJAN.- Es bo que les mal denominades “arts aplicades” tinguin presència en col·lectives com aquesta . I és bo que veiem que el mosaic sembla reviscolar del seu estat de quasi desaparició. Però justament per ser aquestes arts un equilibri precís entre el concepte i la tècnica , quan falla algun d’aquests elements , el resultat final es ressenteix  i molt. Aquest és el cas de Bonjan interessant en el concepte formal però  molt fluix en l’apartat tècnic, amb una realització formal que precisa de millores substancials.

FRANCISCO CABANILLAS.- Que dir que no haguem dit any rere any del seu fer. Ofici en estat pur. Tècnica superlativa per aconseguir allò que vulgui aconseguir. Però tots tenim ben clar que art és quelcom més. L’ofici precisa sempre d’un “benefici” artístic que aconsegueixi una comunicació que vagi més allà del “que ben fet” que expressen tots els visitants.

MARIANO CABELLOS. A bon segur una de les sorpreses positives de la mostra. I parlar de sorpresa davant d’un professional fet i refet pot semblar quasi impossible, però és que Cabellos està en un moment de transformació del seu concepte creatiu que pot deixar ben enterrat tota una trajectòria de paisatgisme tradicional de caire impressionista per esdevenir un artista de mirada i vers lliure.

Si a Llavaneres ens oferia una línia escultòrica plenament actual amb l’ús de plàstics, elements de refús  i d’altres naturals, i en els punts de llibres trencava motlles amb els seus treballs tridimensional d’aquestes característiques, ara aquesta mixta sobre paper estructurada amb un Cadaqués tradicional ens ofereix un nou camí al que indefectiblement convidem a seguir.

ANTONI CALAFELL. Afició, beceroles i aprenentatge, per tant pintor a seques. Sant Lluc és el patró dels artistes, no dels pintors. Un concepte diferencial que ni organitzadors ni artistes llastimosament tenen clar.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc)