M’agrada fer visita a Can Caralt.
Acostumo a deixar el cotxe al veral de la riera sota els plàtans majestuosos
que li donen ombra i que em porten records de joventut de quan les carreteres
del Maresme estaven vorejats per antics i bellíssims exemplars, com era el cas de
la ben propera carretera de Mata. El camí que serpenteja entre torres genera
quietud i silenci com predisposant a l’esperit que acaba de retrobar-se en
arribar als entorns del vell casalot. La vista, al front amb la immensitat de
la blavor sempre seductora de la mediterrània maresmenca, i al darrera el xiuxiueig
d’una serralada que encara manté vigor arbòria malgrat les construccions ,
excita la sensibilitat i la predisposa al gaudi sensitiu del que podrà veure en
l’interior. I més quan en bona part de l’any l’hora de les inauguracions
correspon a aquella hora de la tarda nit , plena de llums màgiques en
l’entrecreuament del canvi de poder , quan el sol s’amaga lentament per cedir,
galant i poderós, donant força a la lluna que en fa reflex.
M’agrada el senyorial casalot
presidit per uns magnífics esgrafiats i amb el petit estany al front on
xipolleja l’aigua fresca. I m’agrada la seva sala d’exposicions per més que no
respongui als cànons més afavoridors per l’artista. Però m’agrada ja que la
imagino com una senyorial biblioteca plena de volums, amb el seu escriptori i
els seus sellons per la lectura, tot vestit amb les obres d’art dels
corresponents artistes. Un espai de serenor i gaudi cultural.
La sala de Can Caralt a més té un
petit truc merament circumstancial, com és el que la seva porta s’obri quasi al
bell mig de l’espai generant una separació etèria però alhora provocant que en
acostar-nos a ella entrem en la mateixa subjugats ja per la força de les obres
que dominen la paret frontal. Unes obres que per lògica d’importància acaben indicant-nos
allò que l’artista creu son la seva més fidel representació. A més, sols en
endinsar-nos tan sols unes passes , abastant la mirada a tota la seva
visualitat , tenim concentrat l’ideari del creador que ens presenta el seu fer,
el que incentiva , a priori, una posició activa o passiva davant tot aquell art
que ens disposem a observar, examinar i gaudir.
M’agrada Can Caralt per la magnífica col·lecció que aplega i per la qualitat establerta de les seves exposicions. Per això aquest passat divendres em vaig acostar de nou a l’indret per gaudir del començament de temporada. Estant com estic , en el que jo anomeno període de desintoxicació crítica , l’especialista m’ha recomanat que son precises moltes dosi de bon art i principalment abstinència absoluta de mediocritat artística. Essent a Can Caralt i essent Teresa Pera la protagonista , un no tenia cap dubte que la píndola a digerir seria d’allò més positiu per a la meva “curació”. I així ha estat.
M’agrada Can Caralt per la magnífica col·lecció que aplega i per la qualitat establerta de les seves exposicions. Per això aquest passat divendres em vaig acostar de nou a l’indret per gaudir del començament de temporada. Estant com estic , en el que jo anomeno període de desintoxicació crítica , l’especialista m’ha recomanat que son precises moltes dosi de bon art i principalment abstinència absoluta de mediocritat artística. Essent a Can Caralt i essent Teresa Pera la protagonista , un no tenia cap dubte que la píndola a digerir seria d’allò més positiu per a la meva “curació”. I així ha estat.
Tan sols acostar-nos a la sala, i tal com dèiem a la prèvia, dues obres potents ens ofereixen finestra comunicativa. Una, càlida i generosa, amb el color per bandera, amb un groc que domina en l’amplitud i que genera una xarxa tensional en la que l’autora hi diposita un munt de vibracions contrastades per una cromàtica esbandida damunt la tela mitjançant rítmiques pinzellades que esclaten com espurnes de color en el fons del gros esclat cromàtic que li serveix de fonament, raó i excusa.
Al seu costat una peça més identificativa
de la seva habitud però arrodonida per un agossarament sense mida. De nou el
color, aquest element que abans restava encongit en una certa subtilitat i que
ara agafa protagonisme per la seva evidència i llambregada, estructura la
gènesi de la peça i ho fa trencant l’ortodòxia. Color, força i intensitat en la
franja posterior, per provocar una certa deliqüescència sensitiva que llisca
suament per tota la tela confegint una mena de textura invisible que sustenta
tot el pes de la peça reforçant la seva bellesa i donant potència l’eteri com
ànima capaç de rebre i assumir aquest cromatisme que ara se li presenta.
Dues peces d’una certa aparença dolça per la seva poètica però enormement potents. Tant que en fixar la mirada ens sentim aclaparats i abduïts per la seva potència. En sentim certament xuclats per les emocions que desprenen i aconseguim, mitjançant elles, aquest punt de connexió que és indispensable per seguir el gaudi comunicatiu en tota la mostra.
Dues peces d’una certa aparença dolça per la seva poètica però enormement potents. Tant que en fixar la mirada ens sentim aclaparats i abduïts per la seva potència. En sentim certament xuclats per les emocions que desprenen i aconseguim, mitjançant elles, aquest punt de connexió que és indispensable per seguir el gaudi comunicatiu en tota la mostra.
Més enllà, a la dreta de la nostra mirada, dos obres amb llambregades de maragda aturquesada. Una d’elles com confegint una bisectriu en la que juga acompassadament amb l’aquositat d’uns grisos que conformen un eix espectral capaç de generar una simfònica harmonia. L’altre, més potent i intensa en aquesta deliqüescència del color i la tinta, provoca una tendència al pòsit que s’equilibra magistralment amb aquest blau Clavé que donant-li pes l’allibera de tota tensió.
I al costat un bon gruix de peces pictòriques més en l’estilística que ja li ha esdevingut personal i un petit escampall del que jo en dic “delícies orientals” en les que l’autora investiga en la recerca d’uns camins més minimalistes , encara que amb prou potència dels gestual, però que encara precisen d’una depuració i una cuina més intensa.
Jerarquies transitòries , ens diu
l’artista, en aquest concepte tan important per qualsevol autor com és la
consciència de l’avui i el dubte del demà. Una definició de l’aquiescència de
la realitat en el sentit de la fermesa de l’ara però de la seva necessària
volatilitat que li dona aquest caràcter de transitori.
Explicitava al començament les
virtuts de Can Caralt i ho feia indicant la preparació espiritual del camí. Un
camí que serveix alhora de marxar per fer pòsit del vist. El silenci i la nit,
que sempre ha caigut quan abandonem l’indret després d’una inauguració, permet
concentrar-se en el vist i fer-ne l’anàlisi pertinent.
Avui , tot fent el camí de tornada,
he recordat unes frases que vaig marcar
en la re-lectura estival que he fet de “Crítica i crítiques”, un compendi
d’escrits d’art de Daniel Giralt Miracle. He pensat en la frase de Pepe
Corredor-Matheos que en Daniel va emprar ja fa uns quants anys per presidir un
article al voltant de Ràfols Casamada, i que diu: “La pintura está ahí. No
preguntes que es”. I una altra de José Manuel Broto: “Un quadre o qualsevol
objecte artístic ha de produir una emoció intensa, fins i tot física”.
Dos definicions que defineix en la
referència al tot, a la forma i al fons, i que s’escauen perfectament a la
realitat del treball de Teresa Pera, un treball que produeix una emoció
intensa, fins i tot física i front de la qual no fa falta cap pregunta. És
pintura i està allà.
I amb aquestes reflexions vaig
agafar el cotxe per tornar a casa. Ho vaig fer per la carretera de Mata,
aquella que de jove era plena de plàtans ancestrals i que ara ens mostra
descarnadament els descosits urbanístics de la comarca. Una mirada per plorar
si no fos que el record de l’obra de Teresa Pera serveix per asserenar tot
ànim.
Fins i tot el d’aquells que com jo,
estem en període de desintoxicació artística.
Gràcies Teresa
(Les fotografies han estat manllevades del fb de la pròpia autora)
(Les fotografies han estat manllevades del fb de la pròpia autora)
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada