El Museu Monjo de Vilassar de Mar, aplega en aquests mesos d’octubre
i novembre , una excel·lent exposició de caire antològic de l’artista aragonesa,
afincada de fa molts anys a Barcelona, Elvira Fustero. Una exposició que de bones a primeres cal
qualificar com a magnífica i que ens
ofereix una ample mirada al fer d’aquesta artista que porta treballant a primer
nivell de fa prop de cinquanta anys.
Avui, al Monjo, Fustero presenta una semi antològica del seu
bon fer. Aquell que li ha permès exposar a mig mon des de Taipei a EEUU, des de Suïssa a Nicaragua,
i passant per els principals països europeus com França, Alemanya o Itàlia, i
com no, s’ha passejat de manera triomfalment intensa per arreu de l’estat espanyol.
Això per no parlar el Museus on es possible visitar la seva obra que van des
del Museu d’Art Contemporani Hispànic de San francisco, Taiwan o Nicaragua i per
una quarantena de museus de tot l’estat entre els que destaquen les Fundacions
de la Caixa, el Banc de Santander , o el de Sabadell o les col·leccions Hervàs
Amezcua o Bassat, el que demostra que el seu nom , si bé no assoleix el de la
gran èlit de l’art espanyol contemporani, hi està en el fregadís.
Vaig tenir la sort de conèixer profundament el seu treball en
el X aniversari de la galeria Tertre . Estem parlant de fa quaranta anys ja que
juntament amb Manuel Couto i Pilar Perdices van ser els artistes encomanats en
celebrar el X aniversari de la galeria que de la mà de Nico del Rio havia
assolit un lloc de privilegi en el nostre país, i havia aconseguit importants resultats
als iniciàtics ARCO dels vuitanta.
En aquella exposició Fustero, era presentada per Guillem
Viladot, responsable de “Lo Cau del Pardal” d’Agramunt, i gran emblema de la poesia
visual catalana, que deia d’ella “La pintura d’Elvira és sorpresivament lírica
perquè l’artista és, per raó de la vivència profunda, una persona que s’admira
del goig de viure, com si aquest goig fos l’única alternativa: una alternativa
de sensibilitat trèmula, d’ampla afirmació poètica i d’il·lusió omnipotent”. Per
acabar afirmant que la pintura de Fustero “sorgeix de la necessitat , genuïnament
femenina, amb tot el que aquest qualificatiu té de grandesa, i alhora de
síntesi humana”.. Avui quaranta anys més tard, la definició de Viladot segueix essent
perfecte per definir el treball de l’autora.
I més si com és el cas de l’exposició de Vilassar de Mar,
perfectament comissariada per Ramon Casalé, que ens permet endinsar-nos en el
particular món de Fustero , en la seva evolució i en el detall curós de la seva
obra escultòrica , menys coneguda però igualment remarcable.
Alguna vegada s’ha dit
que en la negror, que no foscor, de l’obra de Fustero, no sols s’hi
podia llegir el dramatisme de Saura, aragonès com ella, si no que si podia llegir una ànsia clara de
viure. I és ben cert. El començament de l’exposició correspon a pecs dels
seixanta, setanta i vuitanta, en les que el color domina, gestant una abstracció
dinàmica que sembla ens vulgui cantar l’alegria
de viure.
Però poc a poc, l’obra enfosqueix la seva cara i llavors son els negres i grisos els que dominen, però no d’una manera dramàtica, en la que fàcil hauria estat caure-hi, i si en canvi en un joc de dinàmiques esperançades com si ens digués estem aquí i així, però podem retornar a l’alegria i a la joia de viure, fent que mai les tenebres plàstiques dominin en el conjunt del treball i se’ns ofereix un bri d’esperança que sembla obrir-se en la següent peça.
L’obra de Fustero es conjuga en una simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic, quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador que quasi sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita absolutament sadollat.
Acompanyen l’exposició un seguit d’escultures que semblen esbossos
per a unes obres més grans, quan no és així. Son obres creades per aquest mida
i en el sentit que la mateixa desprèn. Peces enormement interessants que generen
uns atractius diàlegs entre la seva geometria i els volums de les pintures exposades
, mostrant en tota la nuesa la capacitat artística i creativa del treball que a
l’entorn del volum és capaç de generar aquesta gran artista.
Exposició de primera magnitud la que se’ns presenta en aquests
mesos al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que no us hauríeu de perdre de cap de
les maneres.
Felicitats
Entre el diví i el profà. Elvira Fustero
Del 13 d’Octubre al 24 de Novembre de 2024
Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada