Tan sols he visitat una exposició, i com bé saben els que em
segueixen, acostumo a penjar a l’Instagram i al Facebook , una fotografia de la
mateixa acompanyada d’un petit comentari del que m’ha semblat, per que serveixi
com a prèvia de la crítica que a posteriori penjaré en el blog.
La setmana passada ho vaig fer amb la , per a mi, molt
decebedora exposició de Sergi Rabassa a La Cúpula. En el comentari deia
exactament:” Decebedora mostra de Sergi Rabassa a "La Cúpula,". Ser
artista és molt més que fer collonades sense sentit. Cal rectificar urgentment,
retornar al treball silent i sols sortir de nou quan hi hagin veritats i no
paridetes “. I el comentari ha portat cua.
Segueixo en les mateixes ja que l’exposició de Sergi Rabassa
mostra una vegada més en que el treball en l’art és lent, que el voler córrer massa
porta indefectiblement a l’error i que cal un treball pausat i silent i sols
sortir a mostrar-lo quan aquest ja està afermat i no en les beceroles.
Em sembla que aquesta és la tercera exposició de l’autor en
poc més d’un any.(una que va inaugurar el mateix espai en que exposa ara
i la seva expo compartida a començaments d’estiu a Aparelladors), fet que de per se és poc positiu ja que seguim sense
saber exactament en quin camí es troba el seu fer artístic i el que és molt més
preocupant quin és el camí a seguir.
Sergi Rabassa ha aparegut públicament mitjançant el món del
gravat en el que ha anat cercant camins per experiències ben diverses, amb uns
treballs en els que destacava més per la seva tècnica que anava agafant
protagonisme que no pas per el que volia
explicar ja que apareixia desnortat, sense tenir un far i guia definit i
determinat.
Avui , en aquesta exposició a la Cúpula, aquesta desubicació en la que volia explicar-se, m’ha quedat més evident ja que l’exposició consta tan sols de 5 carborundums amb punta seca i gofrat, idèntics amb la sola diferència del color emprat, un parell de gravats més, una escultura tunejada de Sant Antoni Abad i una petita sèrie de penjolls a l’estil indi americà. Com es pot observar un petit calaix de sastre on triar i remenar.
Amb aquestes peces, tan diverses com disperses , d’un nivell
i qualitat d’aprovat raspat, el resultat
crític tan sols pot ser el d’un NO, això no, i convidar a l’autor a que respiri
a fons i es replantegi el seu dialecte artístic per a una propera exposició i
principalment per al seu futur creatiu si de veritat vols ser considerat “artista”.
Però aquest comentari no serveix, ni servirà per a res, ja que l’artista
davant el comentari d’Instagram respon públicament de forma aïrada amb: “Aquestes
“paridetes” les vaig realitzar mentre estava amb tractament oncològic,
quimioterapia, saps el k es? Saps com es passa? Saps…..
Molts entesos en art i poc en humanitat. No se que et creus, jutge? 🤣🤣
inquisidor de l’art". Frases que segueix en privat, amb expressions desqualificatòries
de la meva persona i el meu fer que no explicitaré públicament per respecte , no a mi, i sí a qui me les ha dirigit.
Doncs ho sento molt però el crític jutja l’obra que es
presenta i no té per que saber l’estat de l’autor, jo no el sabia. Ha de ser l’autor
el que ha de saber que si les obres no son bones, ni tan sols acceptables, per
el seu estat personal, és ell el que ha
de decidir desar-les i esperar a que les
obres siguin d’una qualitat que valgui la pena exposar. I si no ho fa així ha d'estar preparat per a opinions negatives.
Hi ha autors que han fet obres espectaculars, en un estat
físic lamentable. En elles han sabut copsar la voràgine de la malaltia i han
sabut trametre a l’espectador les seves sensacions i emocions. Rabassa no, vol
fer el seu art de sempre quan ell no és el de sempre degut al seu estat i lògicament el final sols en
pot ser un: el de l'obra fluixa i conseqüentment , la mala exposició. I això és el que ha de dir la crítica.
I així ho fem, en el desig de que a la millora física que
tots esperem , s’hi afegeixi una nova idea plàstica que permeti
descobrir a l’artista i el confirmi com a tal. I sí és així actuarem
, com hem fet sempre, dient el que creiem i pensem, i sense esperar que a un, li
facin el gara a gara quan la crítica sembli bé o l'hi etzibin que com més gran, més ruc , com ha passat ja, quan no sembli
tant bé.
A millorar-se i a esperar que correspongui amb una millora
artística que esperem poder-la jutjar.
“Voyage, viatge interior”. Sergi Rabassa
Galeria d’Art La Cúpula. Mataró
Del 12 d’Octubre al 2 de Novembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada