TEMPUS FUGIT. 5 ANYS. REFLEXIONS PERSONALS

Ahir s’acompliren 5 anys de la inauguració a la Nau Gaudí de l’exposició Tempus Fugit. Una mostra que ara, amb una perspectiva de cinc anys , es pot considerar ja com històrica.

Més de quatre centes persones , en una tarda plujosa en el físic i emboirada en el cor ja que aquell matí havia succeït l’accident aeri de Germanwings en el que havien mort cinc persones de Mataró i comarca , el que provocà el dol  que va impedir una inauguració oficial , es van acostar a la Nau Gaudí, molts d’ells per primera vegada malgrat que ja feia cinc anys que mantenia activitat cultural, per veure una exposició en que es reflexionava sobre l’evolució de la concepció artística dels creadors amb el pas del temps.

Tempus Fugit s’havia gestat feia anys. Una vegada a Madrid vaig visitar una curiosa exposició. Era una galeria llarga i estreta i l’artista havia penjat un conjunt de peces seves de feia anys en una paret i les confrontava amb la versió actual del mateix indret. Ho vaig trobar molt interesant. I vaig pensar que a Mataró que sempre s’ha girat de cul a la història de l’art local podria ser interesant fer el mateix amb els seus artistes més preuats. La idea va ser presentada a la caixa Laietana, juntament amb una d’altre que es deia “Dones” i era un projecte de visualitzar l’art produït per dones. No van semblar interessants. Vaig presentar el mateix projecte al MAC i va ser refusat de manera ignominiosa. Finalment i en motiu del 30 aniversari del capgròs , amb l’ajut de Mateu Ros i l’equip del setmanari, en vaig poder fer una versió reduïda , amb només set artistes mataronins. Allà l’alcalde Mora es va enamorar del  projecte i va ser en acabar l’any que em convidava a dur-lo a terme en tota la seva dimensió.

La posta en marxa va ser complicada . Hom sap de que les meves relacions amb Cultura Mataró sempre han estat nefastes . I Cultura , que veia el projecte com una imposició en les seves competències ,va fer el possible i l’impossible per que no es dugués a terme el projecte. A més a Lluís Bassat no li feia cap gràcia ja que, desconeixedor de la realitat artística local, creia que la mostra seria de baixa qualitat i això perjudicaria al nivell qualitatiu que havia assolit a la Nau.

 Malgrat que com consta en el contracte que vaig firmar, el meu cost professional seria de ZERO euros., els entrebancs i pals a la roda van ser constants en la gestació i més encara en veure l’èxit de l’exposició, a la que van putejar de manera infecte , demostrant la nul·la qualitat humana i professional dels que manaven per allà. Mai oblidaré ni noms ni fets.

L’exposició va ser per a mi un gran repte professional i personal. Encara que havia demostrat abastament les meves capacitats professionals muntant en menys de 40 dies, una mostra d’homenatge a Alfred Opisso a la sala de la Caixa Laietana, amb catàleg llibre inclòs, i en la que vàrem mostrar un Opisso diferent al que hom coneixia . En ella vaig tenir el suport de la Laietana, però aquest, en canvi ,era un projecte personal que havia de vestir i bastir amb molt poques complicitats i disposant de pocs dies i menys hores ja que en aquell moment encara estava en vida laboral.

EL primer escull, era triar els 24 artistes participants. Quedaven molt clars la meitat dels noms, però en els altres la cosa podia ballar. La decisió va ser que havien de representar el màxim dels camins artístics que es desenvolupaven a la ciutat. Per això van ser triats els que van ser triats i altres es van quedar a fora, ja que la seva línia ja estava representada per altres artistes. La resposta dels artistes va ser excepcional. Hom va contestar immediatament amb un SÍ rotund. De fet tan sols hi varen haver dos negatives, les de Jordi Cuyàs i Domènec. El primer em va respondre amb un més que correcte mail que per ètica personal, no hi podria prendre part. Amb Domènec el silenci va ser la única resposta.

El segon punt es tractava de triar les obres que haurien de ser exposades .  Per decidir-ho vaig trepitjat tots i cadascun dels tallers dels artistes i de manera conjunta vàrem escollir les peces, però en el moment d’alguna discrepància era la meva veu la que decidia. El cert és que aquesta decisió sempre va ser acceptada ja que entenien que ells tenien sols la visió de la seva part, i no la del conjunt de l’exposició.

Crec que va ser un gran encert fer-me acompanyar per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat que per una part em podia ajudar a resoldre dubtes i per altre li permetia conèixer a molts artistes mataronins que desconeixia, i així tenir una visió de l’art local. L’encert d’aquesta mesura s’ha pogut observar en el fet que a partir de Tempus Fugit, Lluís Bassat ha anat adquirint obra d’artistes que va descobrir en aquella mostra.

Una vegada triada l’obra era qüestió de bastir l’exposició. Aquí vaig trobar la total col·laboració del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, de Pere Fradera a qui havia exigit com a dissenyador de l’exposició i el catàleg , i de Manuel Contreras que va tenir cura de les fotografies. Tots uns grans professionals que varen realitzar una tasca brillantíssima.

Així es va inaugurar una exposició que va ser un èxit total. En primer lloc artístic , ja que s’oferia una mirada diferent dels artistes coneguts  alhora que apareixien alguns noms desconeguts per els mataronins , com el casos de Guirao o Garolera, o oblidats com Lleonart, confegint una exposició variada i complerta que en opinió generalitzada mantenia el nivell de l’exposat fins un llavors i que era digne de qualsevol espai expositiu de nivell. Una exposició que va satisfer a la majoria d’artistes per el seu nivell i per la disposició de la mateixa.

L’èxit de públic també va ser absolut. Crec que a hores d’ara encara és l’exposició que ha portat més visites a la Nau. Els actes complementaris, com les visites, van ser d’un èxit aclaparador, amb més de cent participants en cadascuna d’elles. I a més a més crec que per primera vegada es va realitzar un vincle unitiu entre els ciutadans i la Nau. Un vincle que s’ha mantingut en el temps.

Per tant he de dir que professionalment crec que vaig sortir amb nota de la prova. Crec que vaig demostrar que era més que un crític aficionat , destraler i en aparença malcarat que es carregava als artistes , era un crític capaç de gestionar de manera absolutament professional una exposició d’alt nivell artístic i ciutadà.

Però evidentment aquesta entrega professional m’ha passat ampla i trista factura en el personal, de tal manera que en cercles privats sempre he dit el que ara diré en públic: que em penedeixo totalment d’haver-la dut a terme i que la seva organització ha estat el més greu error que he comés en la meva vida de crític d’art  . A més de passar-me factura en el camp de la salut, ho ha fet també en el camp de les relacions personals i professionals.

Sols acabada d’inaugurar ,les dificultats es multiplicaven. L’èxit de la mateixa, que no esperaven a Beneficència, va engegar tota la maquinària en contra. La difusió i publicitat promesa no es va realitzar i es convertí en una exposició inexistent. Sort del boca orella que va fer inútils els esforços de silenciar-la .Era exposició  plat de segona fila fins i tot a la pròpia agenda cultural. El primer cap de setmana constava a la web de Cultura com que l’exposició estava tancada. Hom sabem qui en va ser el reponsable, malgrat varen voler culpar a Núria Poch. S’havia pactat fer gestions amb poblacions catalanes per donar-li un cert nivell d’itinerància, i malgrat que de manera individual s’havien fet gestions en alguns municipis, la seva oficialització per part municipal va ser zero gestions, amb el que els artistes mataronins no varen poder mostrar la seva qualitat més allà de la ciutat, però com que no eren contemporanis, no hi havia res a fer. Fins i tot no es ava enviar el catàleg a les biblioteques públiques de Mataró en afany de silenciar-la històricament. Al cap d’un any i per casualitat ho vaig descobrir i després d’algunes discussions es va fer l’enviament.

I el gran culpable de tot té el nom de l’ínclit defensor cultural , el regidor Quim Fernández, que va seguir insistint en tallar el meu cap fins que ho va aconseguir amb el cessament del meu lloc de vocal del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró per “deslleialtat institucional” ja que vaig exigir el compliment del segon capítol d’exposicions d’artistes locals tal i com el mateix Fernández deia en el seu escrit del catàleg : “Convindria que aquesta primera exposició en clau local no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant  repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions que es fan de la Col·lecció Bassat es podrien complementar anual o bianualment amb una exposició d’art local...” N’han vist alguna? . Home de paraula el regidor Fernández. Ara es diu que per la tardor es podria realitzar una altre exposició amb artistes locals. Poc en sé i no crec que hi tingui cap participació,

Però a més a més he patit la ingratitud de molts. Haver d’aguantar acusacions malintencionades d’haver cobrat importants quantitats de certs artistes per poder estar entre els escollits. Em dol en l’ànima no haver rebut cap suport d’aquells que van ser protagonistes en els moments durs del meu injust cessament. I de l’oblit absolut que en aquests anys ha tingut aquella exposició . Ahir mateix, dia del seu 5 aniversari, malgrat parlar-ne en les xarxes socials no he obtingut cap imput que reflexionés sobre la importància d’aquella exposició en la transcendència de la plàstica mataronina i dels seus artistes.

 Em dol, però que hi farem. Quan un s’ha jubilat i ha perdut el poder que li donava la seva transcendència periodística pública, ha d’acceptar que no és ja ningú. Però un pensa que a Mataró hi ha hagut en els darrers 50 anys, tres exposicions històriques en el que pertoca a l’art local: Les de Dürnau , Tempus Fugit i Artistes de Mataró a Nova York. Sols tres persones repeteixen en totes elles: Rosa Codina Esteve, Perecoll i un mateix que ha fet el text dels tres històrics catàlegs. Amb aquest pòsit em conformo, malgrat que em dolgui i molt els silencis i les traïcions, com per exemple la última conseqüència de l’exposició de Nova York.

Per això quedi molt clar  que no oblidaré mai la vil actitud de Quim Fernández, la de l’alcalde David Bote que es va plegar a les seves exigències malgrat saber que era injust, Com un dia em digué l’alcalde Barón: No siguis il·lus Pere, per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Ni les actuacions del PSC  local i d’ERC local que van votar favorablement el meu cessament, saben que mai més tindran el meu vot ni la meva col·laboració.

Però em queda el regust de la venjança que tots sabem que és un plat que es serveix fred. I aquesta és que cada any que passi, aquest exposició de la que ahir en celebràvem el cinquè aniversari, serà històricament més important. I malgrat vulguin mai podran esborrar la meva signatura de la mateixa.

Aquesta és la meva alegria i el meu consol.

TEMPUS FUGIT

Aquells que tenen el costum de seguir-me en les xarxes socials han vist que de fa unes setmanes i de forma més o menys continuada van apareixen fotografies meves amb diversos artistes mataronins realitzades en els seus estudis dels que també en desvetllem algú que altre secret. Mica en mica hem anat parlant d’un projecte que ara toca desvetllar en plenitud després de que ja els mitjans de comunicació se’n han fet ressò. Es tracta de “TEMPUS FUGIT”. 

Per aquells bons afeccionats que tenen bona memòria potser el títol els hi sonarà. És així ja que la passada primavera i en motiu del 30 aniversari de la revista Capgròs  em varem organitzar un tastet amb set artistes que reflexionaren en referència a la influència del pas del temps en la seva creació.

És així ja que aquest és un vell projecte. Fa molts anys vaig veure una exposició en la que un artista presentava un seguit d’obres enfrontades físicament a la mateixa mirada però d’uns anys enrere. Va ser frapant i em va fer pensar que estaria bé presentar un seguit d’artistes , que vaig quantificar en 24  en relació a les hores del dia, que ens presentessin obra de fa un temps ( vint-i-cinc anys en aquest cas) i obra actual. El projecte va ser presentat a la Caixa Laietana i al PMC sense resultats positius i després del tastet del capgròs al M|A|C essent rebutjat.

Poc abans de Nadal vaig rebre trucada de Quim Fernández ( regidor de Cultura de l’Ajuntament de Mataró) comunicant-me que disposant l’Ajuntament de l’espai de la Nau Gaudí per a projectes propis , durant els mesos d’abril, maig , i no havent-se arribat a un acord amb un projecte previst , es dirigia a mi per que en fes una proposta per ocupar l’espai, tenint molt en compte que essent membre del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, per incompatibilitat no podia ser remunerada la meva intervenció. Valorats els pros i contres vaig decidir presentar el projecte Tempus Fugit que va ser aprovat i aquí estem.

L’exposició s’inaugurarà el proper 24 de Març i romandrà oberta fins a finals de maig i els protagonistes triats per a la mateixa son: Albert Alís, Pere Màrtir Brasó, Mariano Cabellos, Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Maria Codina, Rosa Codina-Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà,Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés “Parés de Mataró”, Jordi Prats Pons, Perecoll, Tomàs Safont -Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert., que faran reflexió del pas del temps i com aquest modifica les reflexions personals i reestructura el seu sentit creatiu.

La tria dels artistes participants a l’exposició respon a la intenció d’aplegar la diversitat creativa, en tant a estils, tècniques i tendències. No es pretén reunir als millors artistes sinó que en el seu conjunt representin millor la permanència d’aquests més de 25 anys de constant activitat creativa de la ciutat i per això en aquest sentit he cregut convenient la presència especialitzada del gravat, la fotografia i la ceràmica, al costat de les més obvies pintura i escultura. 

La selecció final crec que compleix amb escreix les intencions encara que cal puntualitzar que van ser convidats dos artistes de línia més conceptual d’avantguarda que en la seva llibertat van decidir no prendre part en el projecte.

Ara , apunt d’acabar la tria definitiva d’obres , he d’expressar la meva immensa satisfacció per el que estic convençut serà una gran exposició. Una satisfacció que comença per la col·laboració absoluta que he trobat en tots els artistes participants que a més a més han agafat la mostra com un repte i ens oferiran el millor del seu art amb , el que jo crec, importants i positives sorpreses.

Ja queda poc i òbviament haurem de parlar-ne més però us convido ja a reservar dia i hora per fer-nos costat en la inauguració. Penso serà una mostra important en el qualitatiu però de més que importants lectures com han de ser la històrica i la de la potència de la sempre menystinguda plàstica que aquí llençarà un crit silent reclamant aquell espai que des de fa anys se li nega en l’entorn públic.

O sigui que ja ho sabeu. El dimarts 24 de març a 2/4 de vuit del vespre us esperem a la Nau Gaudí. Ens plauria molt que fos un dia i una fita important per a la plàstica mataronina. Per nosaltres i per els artistes , no quedarà. No us ho podeu perdre.

TEMPUS FUGIT / M|A|C

Capgrós.com fa avui una ampla crònica en relació a l’acte inaugural de l’exposició “Tempus fugit” que es realitzà el passat divendres. Una crònica que per el seu interès reproduïm a continuació.

‘Heu sabut posar en valor allò que tenim a casa’

L’alcalde Joan Mora destaca els vincles de Capgròs amb la ciutat i els seus artistes en la inauguració de l’exposició “Tempus Fugit”. El món de la cultura es va donar cita divendres passat, dia 4, a l’Espai Capgròs en la inauguració de l’exposició ‘Tempus Fugit’. Una mostra que serveix per arrencar la celebració dels 30 anys de Capgròs, i que presenta obres de set dels grans artistes de la ciutat: Albert Alís, Josep M. Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll. L’acte va estar presidit per l’alcalde Joan Mora, que va destacar el reconeixement que Capgròs ha exercit sempre amb el món de les arts plàstiques local. “Heu sabut posar en valor el que tenim a casa”, va dir Mora, reconeixent als artistes que des de l’Ajuntament “potser no us hem fet el reconeixement que mereixeu”. L’exposició, patrocinada per IOTT (Institut Oftalmològic Tres Torres), recull dues obres de cada un dels set artistes, una de fa 30 anys, coincidint amb el naixement de Capgròs, i una d’actual. Contraposades, permeten veure l’evolució vital i artística d’aquests creadors. “30 anys són un terme relatiu per a cadascú, però el més important és que els haguem viscut amb plenitud i sense penedir-nos de res”, va dir Joan Mora. Per aconseguir-ho, va afegir, cal haver fet les coses “amb tot el sentiment, ànima i orgull possibles”. Així ho han fet els artistes i també Capgròs durant aquestes tres dècades, segons va ressaltar l’alcalde. “Capgròs és  un referent de ciutat, que porta el nom de Mataró arreu, que és admirat a Catalunya com a gratuït de referència”, Mora va assenyalar “l’enorme esforç empresarial que hi ha al darrere perquè la gent trobi el valor en la feina que feu”. L’alcalde també va destacar la tasca del setmanari per “ser capaç de donar la volta a ‘capgròs’, aquesta paraula que era despectiva i que avui portem amb orgull”. L'editor de Capgròs, Mateu Ros, va recordar "la gran vinculació de Capgròs amb l'àmbit cultural i social de Mataró". Uns vincles que, entre altres aspectes, es posa de manifest en la tasca de l'Espai Capgròs, que aquest 2014 celebra el seu 11è aniversari. "Més d'un centenar d'artistes de la ciutat i de la comarca han pejat les seves obres en aquestes parets", va recordar. Ros va apuntar que amb aquesta inauguració arrenca la celebració del 30è aniversari de la revista. "Volem seguir fent camí, amb la confiança que tots ens seguiu donant. Aquest és el sentiment que tenim avui tots els que estem al darrere de Capgròs envers la ciutat i la comarca", va assenyalar.  Artistes compromesos Prèviament, el crític d’art Pere Pascual, coordinador de l’exposició Tempus Fugit, va destacar la implicació dels artistes en aquesta motra. “S’han compromès en el projecte des del primer moment, i han presentat obres clarament diferenciadores de les seves etapes”, va dir. Pascual va apuntar que els artistes, amb les seves obres, són “els únics capaços de fixar el present, un moment determinat que fa de frontissa entre el passat i el futur”. L’exposició presenta “14 d’aquests moments determinats on es mostra l’evolució artística i personal de tots aquests creadors”. Pascual va aprofitar per apuntar que una de les lectures que es pot fer de Tempus Fugit és “la reivindicació de la plàstica com un element potent i actual”. El crític d’art va destacar que l’obra i la vida dels set artistes són exemples de “fidelitat, identitat, treball i constància”, lligant-ho amb la campanya al voltant dels valors que la ciutat promou enguany. “Seria bo que l’Ajuntament retornés d’alguna manera als artistes aquests honors que ells rendeixen a la ciutat”, va afegir, llançant un guant que posteriorment l’alcalde va recollir. M|A|C Davant de diversos testimonis, l’alcalde Mataró Joan Mora va afirmar “aquesta exposició l’hauríem d’haver fet nosaltres” en el clar sentit de l’ideari de ciutat que “Tempus Fugit” comporta. Davant d’aquesta afirmació poc em va costar recordar-li que el projecte havia estat enviat al M|A|C   en el que pertoca al seu ideari inicial amb 24 artistes. Joan Mora va fer evident el seu interès , remarcant que una exposició com aquesta calia a la ciutat i que faria les consultes pertinents per conseguir que el projecte fos una realitat, remarcant el seu interès i la seva idea de ciutat. Avui , aquesta tarda a las 19.34 hores he rebut el següent mail del M|A|C Benvolgut Sr. Pascual, hem rebut a l’adreça electrònica del M|A|C a l’apartat “Tens un projecte” a nom seu i amb el títol Tempus fugit una proposta d’exposició. Tal i com anuncia el web, convidem a fer propostes que puguin encaixar amb el projecte. En aquest sentit, estarem encantats d’atendre els artistes participants que puguin necessitar pels seus treballs l’ús del M|A|C Lab o del Centre de Documentació, per a la qual cosa poden adreçar-se a nosaltres directament. Gràcies pel seu interès. Atentament, Mataró | Art | Contemporani De moment no vull fer comentaris , que a bon segur temps hi haurà. Sols reprodueixo el concepte de projecte establert en el web alhora que penso que encaixa en tot amb el projecte presentat. I si no és així  m'agradaria que algun responsable m'ho expliqués. El M|A|C es defineix com a projecte cultural que té com a objectiu desenvolupar programes de recerca , producció i exhibició de projectes artístics contemporanis duts a terme per creadors i professionals locals, nacionals i internacionals, amb una forta implicació amb el seu context. El M|A|C vol ser un laboratori de creació, un espai per a la producció i transmissió de les pràctiques artístiques contemporànies que doni visibilitat als processos de creació, propiciï exposicions i activitats per a diferents públics i activitats pedagògiques diverses.  El M|A|C, tot i que en un emplaçament disseminat, vol situar el projecte al nucli de la vida cultural de la ciutat i implicat amb els públics (especialitzat, potencial i virtual), amb el propòsit de consolidar-lo com el laboratori dels artistes i l’espai d’exhibició i divulgació de l’art contemporani. Repeteixo que temps hi haurà de dir més coses. Ara sols resta esperar . Cultura ha fet el que tots sabíem faria, cap sorpresa doncs. Ara el tema està a les seves mans alcalde Mora. Espero que les paraules en que afirmava que l’Ajuntament no havia fet el reconeixement que es mereixien els artistes tindran prou sentit de justícia com per analitzar una decisió que lamentablement , i per part meva , sols es pot entendre des del partidisme i l’habitual actuació genocida de Cultura vers la plàstica mataronina.

GRÀCIES / BIS LLIGONYA

Sense pretendre-ho de cap de les maneres però m’ha quedat un títol de post del tot adient, en aquest conjunt de pensaments que avui m’ocupa després d’un cap de setmana de descans i relax que falta feia.

GRÀCIES

Gràcies per a tots aquells que en el seu conjunt heu fet que “Tempus fugit” fos un èxit en el dia inaugural en el preludi del que es pressuposa una mostra artística de transcendència.

Gràcies molt especials per a Albert Alís, Josep Mª Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll, els set artistes veritables i únics protagonistes de la mostra. Unes gràcies immenses , no tan sols per la vostra participació, ans també per la manera de practicar-la. Hauria estat molt fàcil agafar qualsevol pobra de l’estudi , de les actuals i d’aquelles que van quedant emmagatzemades , i sortir del pas. Però no ha estat així.

Tots vosaltres heu fet anàlisi personal i heu cercat aquelles peces que lligaven en el concepte , que oferien la lectura més adient per aquesta mirada evolutiva que és l’essència de la mostra i heu encertat de totes , totes. Temps hi haurà per la crítica expositiva però ha quedat ben clar que l’objectiu, al menys per part dels protagonistes , ha quedat del tot complert.

Gràcies als regidors Montse López, Quico Melero, Esteve Martínez i José López per la vostra assistència. I gràcies a l’alcalde Joan Mora per presidir l’acte. I més gràcies encara per que apostés en públic per que la versió real de “Tempus fugit” , en el projecte que ja fa dies va ser adreçat a Cultura , fos una realitat. Esperem i desitgem que així sigui.

I gràcies a la resposta general del públic i l’afeccionat. Crec que la qualitat del presentat ens honora a tots , i que voleu que us digui. Si avui ho permeteu, estic molt orgullós d’haver estructurat des de bambolines aquest “Tempus fugit” esdevinguda una exposició d’obligada i reflexiva visita.

Gràcies de nou a tots. De tot cor.

"BIS" LLIGONYA

Aquest dissabte , sense cap mena de soroll i tal com a vegades cal fer les coses , la gent de la televisió de Mataró, aquells que vàrem tenir la gran sort de compartir hores i passions amb en Lluís Lligonya , el nostre Bis , li varem retre homenatge en el pça que l’Ajuntament li ha dedicat i en la que aquesta setmana es va col·locar la placa corresponent.

Aquest dissabte , amics, companys , familiars i alguns representants de la classe política , a pel , sense anuncis ni propagandes , varem sentir de nou com la força d’en Bis ens envaïa i retornàvem als orígens d’una informació local potent , tal i com en immillorables paraules ha explicat l’Oriol Burgada.

Allà , a la cruïlla del Torrent de la Pòlvora i el carrer Marià Ribas, just on conflueix el vell Mataró amb el Parc per frontera , els barris, representats en aquest cas per Cirera , i la Nova Mataró que ell va seguir en el seu naixement amb tota pulcritud , allà hi ha la plaça Lluís Lligonya , ben envoltada per la societat , l’ensenyament (Antonio Machado ), el futur ( escola bressol Elna) , l’esport (pavelló Mª Teresa Roca ). Tots els elements socials que en Bis va lligar a la Tele de Mataró, com molt bé va explicitar en Jaume Puig en el seu parlament.

Tot el que havia de dir d’en Bis ho vaig dir en el seu moment. Sempre em queda en el record la seva veu sorneguera quan em deia tot rient,”...  i a Mataró diuen que noi interessa la cultura ?. Però si jo rebo més queixes per l’espai d’art que per el 24  hores”.

Bis Lligonya una figura irrepetible que cal tenir sempre molt present quan es parla de la informació de proximitat. Per això crec que és imprescindible fer realitat una proposta , crec que va ser del grup municipal socialista , de que els estudis de m1tv , la continuadora de Televisió de Mataró, i en la que ens mantenim tants i tants col·laboradors , agafin el nom d’Estudis Lluís Lligonya.

Seria una justícia que honorant el mestre ens honoraria a tots.

PRESENTACIÓ DEL M|A|C . L’OFICIALITZACIÓ D’UNA ESTAFA CULTURAL

Ahir  dissabte malgrat no haver estat ni informat ni convidat per part de Cultura , és a dir , com és habitual, vaig acostar-me a Can Marfà ja que tenia veritable i sana curiositat per veure la presentació del M|A|C , el veritable continuador de Can Xalant. Volia escoltar de primera oïda quin era el projecte , com funcionaria la història , quines eren les possibilitats , i molt especialment quines eren les possibles rendibilitats per la ciutat.

El cert és que un va poder assistir a un acte esperpèntic on per part del sr. Joaquim Fernández , regidor de Cultura i únic representant del Govern municipal , a més de demostrar el poc respecte per la veritat i ensenyar públicament la seva capacitat de mentider compulsiu ( al menys en el camp cultural / artístic ) , va oficialitzar de manera pública la dictadura , fins ara de tots coneguda però latent , de Gisel Noè , el veritable “puto amo” de l’art públic mataroní, seguint el lèxic del sempre enyorat Pep Guardiola.

Repeteixo que la millor definició de l’acte és el d’esperpèntic. Una presidència amb més regidors socialistes ( Q.Melero, M. López , I.Pera) que no pas del Govern ( el regidor en solitari) , amb absència absoluta de la resta de forces polítiques i sols l’aspirant F.Teixido com alternativa política, va donar pas al discurs del regidor que va ser un seguit de mentides continuades que em va fer témer molt seriosament de si li creixeria el nas de manera descomunal o si d’un moment a altre començaria a perdre la dentadura , com deia la meva avia que em succeiria si deia mentides. Tot englobat en la frase ( o potser volia dir farsa ) mestre de confessar públicament que ell sempre havia defensat  Can Xalant , amb el retoc del retorn a la ciutat. L’hemeroteca ,que altres ja han buscat, demostren fefaentment quina era la seva opinió particular i la del seu partit , explicitada en el programa electoral, absolutament contaria a l’equipament del que demanaven la seva ràpida desaparició.

A continuació paraules de rigor del yuppie oficial de la Gene , lloant el guapos i moderns que som i que hem de continuar així amb el suport oficial, ( a on era Bibiana Ballbé ? , que hauria acabat de donar el toc), per que el regidor presentés a Gisel Noè a qui qualificà de veritable directora del projecte. Aquesta després dels agraïments que ens va tornar fins a Carmina Benito ( de ben parits és ser agraïts) va fer unes inconnexes explicacions i anunciant-nos ja algunes “actuacions” ens va enviar al web on la cossa quedava més clara.

Nosaltres , que som obedients , això hem fet i com era d’esperar hem quedat corpresos, a punt de l’ictus i amb la vesícula biliar a punt d’explotar davant el poti-poti de caire partidista , realitat lluny de tota legitimitat democràtica que ha permès que algú , sense cap legitimització pública del ple, hagi pogut fer i desfer , i el que és pitjor, destinar milers d’euros de manera personal i partidista , dedicats única i exclusivament al seu entorn personal i ideològic contemporani.

I diem això ja que després d’una presentació sense que abans ningú tingués cap mena d’accés al procés , sense possibilitat de presentar cap mena de projecte de futur, és a dir partint del buit públic absolut, resulta que fa ja un any que s’està treballant i que son molts els projectes en  els que s’ha intervingut i per tant s’hi ha destinat uns diners públics que han escapat de tot control ja que fins ahir en que es va presentar públicament el M|A|C no existia en la realitat ciutadana.

Però no. La mostra de Domènec a ca l’Arenas és una producció del “MAC” com ja varem denunciar , però també ho va ser “Modernitat amagada” una proposta que es celebrà a la Casa capell i de la que ni un ni quasi ningú en va tenir cap notícia. Però també que la mostra “Hic et nunc” estarà a Can Palauet els mesos d’Octubre i Novembre i que d’abril a santes tindrem al mateix indret “Fairy tales” una altra producció contemporània. Això per no dir que es produirà , juntament amb la Pau Gargallo (s’ha de cuidar a la família i als amics ) el projecte “Skate invaders” destinats a la construcció d’un skate park i a la il·lustració de planxes d’skate. Un projecte que queda ben clar és transcendental.

Tot això sense que de manera pública s’hagi fet cap convocatòria als artistes mataronins de tota mena per accedir a presentar un projecte, una idea , una il·lusió. Tot ha estat per els amics, amiguets o amigots que han gaudit així de manera fraudulenta , al ments èticament , dels diners públics de la nostra ciutat.

En resum una absoluta vergonya.

Però al costat de tot això hi ha un conjunt de preguntes directes que Cultura hauria d’explicar de manera pública i ben clara , com poden ser:

Amb quins diners es disposa?.

La direcció de Gisel Noè a on i per qui ha estat aprovada?. Quina és la durada de la mateixa i sota quin control reglamentari es troba?

De quina manera i per qui s’evaluen les propostes presentades al MAC?. Si a més de la direcció hi ha altres membres , com han estat escollits i per qui, i per qui han estat ratificats com a persones neutrals i competents per exercitat aquesta tasca?.

Quin és l’inventari tècnic de que disposa el MAC que , com a mínim hauria de ser el que disposava Can Xalant?.

On es troben aquests elements , que s’ha de fer per sol·licitar el seu ús i quins son els preus públics per el mateix ?.

Qui ha atorgat el poder al MAC per fer que les seves activitats tinguin posició de privilegi damunt qualsevol altre activitat artística, en els espais públics de la ciutat com son Can Palauet ( vedat a la plàstica) i ca l’Arenas (vedat als artistes plàstics actual però no als contemporanis )?.

Preguntes , que amb d’altres més explicatives , bo seria que respongués de manera clara la regidoria de Cultura , a bon segur la regidoria menys transparent de l’Ajuntament mataroní. Afegint a ser possible una reflexió al voltant de si els preocupa l’absència massiva d’artistes plàstics en la presentació. (En directe i per el fb vaig dir que no hi havia ningú, però a posteriori vaig poder veure a Pol Codina, Marta Duran i Ester Aliu) .

Però com que a grans mals grans remeis vull fer públic que aquest matí , i mitjançant el web del MAC he presentat al mateix el projecte “Tempus fugit” un projecte que ja vaig presentar en temps del regidor Graupera i del que com a resposta sols vaig obtenir silenci. Un projecte que en versió reduïda ( en autors i obres ) es presenta a partir d’aquest divendres a l’espai capgròs.

Aquest és el resum del projecte que he presentat , del que aniré informant de la seva evolució.

Tempus fugit

Exposició amb obres de 24 artistes plàstics mataronins (representant cadascun a una hora del dia ) que res tenen a veure , ans el contrari,  amb el concepte de contemporaneïtat que empra la cultura oficial mataronina.

Presentarien quatre obres cadascun , dues d’elles actuals i dues realitzades al menys 24 anys abans, podent-se així analitzar la seva evolució personal alhora que la general de la plàstica mataronina en l’entorn del concepte temps i molt especialment en el sentit de que l’artista és l’únic capaç de deturar-lo i fixar-lo amb la seva obra.

Crec que l’aposta pot valer la pena.