3 ARTISTES 3. CAN CARALT. LLAVANERES

Soc del que penso que millor començar amb bon peu que no pas amb entrebancs. I sempre somio en que el bon començament sigui presagi de bons auguris.

Si el desig es confirma cal pensar que aquesta nova temporada pot ser gloriosa ja que els començaments semblen sucoses en el vist i en el previst, amb l’exposició el proper cap de setmana de Rafa Romero al Museu del Cântir i amb la il·lusionant careta del nou Sant Lluc i amb el sempre estimat Josep Serra previst per a la Destil·leria.

Però de moment la única realitat és l’esplendorosa mostra que Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa ,els tres guardonats en el 3er Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres presenten a les sales de Can Caralt en el que és conseqüència de l’esmentat premi. 

Son aquest tres autors, artistes de diferents generacions i conceptes creatius ben divergents , - escultura contemporània, escultura en els camps de la poètica visual i abstracció pura. Tres conceptes tan divergents que aconsegueixen en aquesta diversitat confegir una exposició més que rodona plena de reflexions personals i força creativa, tenint en la qualitat el ciment que enganxa i compacta la diversitat per donar potència i força a una esplèndida exposició que els honora i encara més al premi que representen.

Albert Jaime, guanyador del concurs , sorprèn més que agradablement en el camí que deixava intuir amb la seva obra guanyadora. El seu tropisme vegetal, perfectament realitzat , esclata ara en la perfecta combinació de les seves peces escultòriques  en els que juga al contrast amb el seu treball “arrels”, espectacular en realització, equilibri, força i dinamisme, al que oposa la llibertat  dels seus eteris tropismes verticals , molt atractius en el seu arítmic  despertar vertical. 

I tot complementat de manera ben adient amb uns treballs  amb planxes d’acer en al que de nou les referències orgàniques , el crit a la terra i els seus misteris, esclatant amb potència artística suficient com per poder dir que cal apuntar aquest nom, Albert Jaime, com un dels creadors indefectiblement a seguir com un nom de present , i molt especialment de futur, no tan sols en el món artístic local, ans per anar molt més enllà.

Agàpit Borràs segueix en plena forma amb la seva habilitat per expressar la seva crítica social mitjança la plàstica , i ben especialment amb la seva poètica visual que en molt moments ens porta obligatòriament a la remembrança del mestre Brossa , del que defuig  en aquells treballs més treballats en la diversitat tècnica i de l’us de materials

.

Genèticament influenciat per el joc, - la seva família era la de les mítiques Joguines Borràs-, Borràs ha sabut amb la seva intel·ligència ajuntar acuradament  el sentit lúdic al de transcendència de la critica social. D’aquí el seus “artefactes” , així els anomenava ell, en els que motivant amb la curiositat es capaç de desgranar tota la critica social al voltant d’un món que ni compren ni l’hi agrada i al que vol canviar amb la seva aposta creativa.

Glòria Badosa va com un coet. En poc temps hem tingut ocasió de gaudir de diverses mostres expositives seves ( Casal, Capgròs i ara Llavaneres) i en totes elles l’evolució és sorprenent  i l’esclat de maduresa cada vegada més evident, d’aquí que ja estem esperant ansiosos la seva propera exposició al Museu del Cântir d’Argentona, a on a bon segur ens la trobarem en el seu definitiu punt àlgid de creació.

Badosa ha evolucionat la seva pintura des de la figuració que va practicar durant tants anys , fins arribar a aquesta la seva més pura abstracció, mantenint la llum, el color i els espais com elements preferencials del seu fer. Una evolució en base a anar despullant els seus treballs fins arribar  a l’actual puresa, magnificada per un ús de mides més grans que afavoreixen intensament el resultat final.

Depassada ja l’abstracció de regust figuratiu a lo Stäel, Badosa ja s’enfronta a una abstracció pura en la que els elements sols son els espais i els colors , i ho fa amb respecte però alhora amb la suficient gosadia com per obtenir-ne uns resultats esplèndids que sedueixen i abdueixen alhora. Sedueixen per la seva sensibilitat i abdueixen per la seva potència, alhora uqe son enormement plaents en el resultat plàstic. Plena de força i sensibilitat el treball de Badosa mereix  no sols el just aplaudiment , ans també el reconeixement de ser ja una de les artistes a considerar en l’art mataroní , i com en el cas de Jaime, a tenir molt en compte ja que crec que sortosament encara ens ha de sorprendre molt positivament.

3artistes3 , els que ens ofereixen a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres una exposició de molt agradable visita que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres i que us aconsellem ben vivament.

3 artistes 3.  Exposició col·lectiva

Guanyadors del IIi Concurs Pintura i escultura  de Llavaneres

Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa

Can Caralt. Llavaneres de l,1 de setembre a l1 d’Octubre de 2017

Ps.- No vull passar per alt la gran patinada feta per Joaquim Fernández, regidor de Cultura de Mataró, que va assistir a la inauguració, fet molt estrany ja que malgrat que son habituals els artistes mataronins que exposen a Can Caralt , és molt estranya la seva visita. Doncs bé, el mateix divendres poc després de la inauguració, el regidor piulava que Albert Jaime acabava de guanyar el Premi de Pintura i escultura de Llavaneres , és a dir que anava amb deu mesos de retard ja que el va guanyar en el passat mes de novembre i ara aquesta exposició n'era la conseqüència. Un desgavell més d'un regidor a qui li refot l'art i els artistes mataronins.

ESPAI D'ART. AGÀPIT BORRÀS

 Aquí teniu el darrer Espai d'art , amb l'entrevista que vàrem realitzar a Agàpit Borràs, l'artista responsable del Cartell de Santes 2012

CARTELL SANTES 2012

Avui s’han encetat oficiosament Les Santes d’enguay . Avui , amb la presentació del cartell, s’ha disparat el tret de sortida del compte enrere que ens ha de portar a la disbauxa de la festa , tan enyorada durant tant de temps. Un tret  protagonitzat per  l’obra  de l’Agàpit Borràs , arquitecte i alhora artista , de qui hem tingut ocasió de veure els seus treballs en diferents sales de la ciutat ( Museu , Col·legi d’Aparelladors ..) i recentment en la sala del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, alhora que és l’autor de l’escultura pública “El crit” que es troba al Parc de Rocafonda.

Un cartell, el d’enguany,  que com sempre portarà polèmica , que agradarà o no, - a mi m’agrada -, i que analitzat en l’asèpsia d’un cert distanciament passional, hem de dir que és un bon cartell.

Agàpit Borràs s’ha traït a si mateix presentant una obra en la que defuig del seu estil característic , de clares referències brossianes i amb un clar deix vers la poètica objectual visual, per oferir-nos una obra de caire clàssic en el concepte i  realització, que aposta per aquest apropament vers el patrimoni de la ciutat ( una de les seves dèries ) jugant al paral·lelisme entre els conceptes de patrimoni festiu ( les Santes ) i el patrimoni monumental , reflectit en la figura de” la filosa” de l’Eusebi Arnau , esdevinguda amb el temps com veritable icona patrimonial local, en la seva presència en la casa Coll i Regàs.

Un cartell tècnicament ben equilibrat , amb un toc de seriositat que no es trenca ni per la paleta cromàtica, -  escassa en tons però ben encertada -,  ni per els elements dinàmics inserits , que recorden als emprats per J.M.Calleja. Ajuda al conjunt l’habilitat de l’ús del col·lage que serveix per trencar l’estructura plana i donar volum i personalitat a les figures que queden endolcides amb el detall de color de les seves vestimentes.

Un cartell correcte del tot en el tècnic i hàbil en el concepte , lligant de manera simple els components locals que son importants per a l’autor. Per tant un bon cartell sens dubte.

Altra cosa però pot ser el seu ressò popular.  Com em dit altres vegades el cartell de Les Santes és un cartell únic ja que la seva missió semblen ser totes menys l’habitual d’un cartell que es anunciar una cosa o fet , a gent que la desconeix. El cartell de les Santes de fa anys que té una translació immediata a una idea de samarreta , a una idea d’un localisme quasi sols per iniciats, a un concepte al que poc l’importa el sentit artístic i sí molt més l’emocional. I en aquest cas les emocions , que hi son i  amés intenses, son ben diferents. El cartell de Borràs reflecteix l’emoció serena de sentir-ne mataroní des de l’arrel ( el patrimoni ) i potser la gent el que cerca és l’emoció disbauxada d’una festa que diuen és única. I en aquesta controvèrsia està clar que el cartell de Borràs ho té perdut.

Però sigui com sigui, crec que al final el toc de qualitat s’imposa.  M’agrada pensar que el cartell de Borràs és de digestió pesada , però una vegada assimilat , vist i interpretat , malgrat les seves mancances externes de simbologia de festa , serà un cartell ben rebut , ja que a fi de comptes el cert és que és un bon cartell.

Un cartell que cal mesurar bé , tal i com ens marquen les Santes “filoses”.

REFLEXIONS

Sota el títol de “Després de la crisi, documents per al segle XXI" , l’Agàpit Borràs torna a l’activitat expositiva tot presentant els seus darrers treballs a la sala d’exposicions del Col•legi d’Aparelladors.

Agàpit Borràs és tan abastament conegut per la seva tasca professional d’arquitecte , urbanista , coneixedor i defensor del territori i del seu patrimoni en totes les vessants , com poc conegut per la seva faceta de creador artístic malgrat que porta una bona carrera a les seves esquenes amb exposicions a mil i un indrets , i d’entre ells Mataró on fa uns anys va omplir “ d’arquifactes” el Museu de la ciutat.

Ara Borràs renova la seva aposta creativa amb una vintena de peces en les que movent-se pels camins de la instal•lació, la poesia visual , el conceptualisme i la des contextualització dels objectes presenta unes afinades reflexions personals al voltant de la realitat del món que ens envolta i de les macro circumstàncies que dominen la nostra existència.

Agàpit Borràs sembla voler tornar als seus orígens familiars relacionats amb el camp de la joguina, tot creant unes noves joguines mentals en les que al seu enginy natural de pensament , s’afegeix l’habilitat manipuladora , compositiva i tècnica per presentar uns treballs d’arrel brossiana , en els que res és el que sembla i tot és justament allò que ens sembla.

La vintena de peces presentades serveixen per oferir un variat ventall que va de la contundent defensa del territori natural amb unes interessants instal•lacions que ens ofereixen el seu pensament , compartit per molts , al voltant de la destrossa que significa l’abús de les instal•lacions esportives dedicades a esports com l’esquí o el golf , fins a la ductilitat poètica de peces que sota l’aparent simplicitat amaguen una càrrega crítica digne de tota reflexió.


I potser aquesta és la paraula clau de la mostra. Reflexió, que justament és el que intenta provocar amb la seva habilitat, senzillesa , ironia , mala llet , dolçor , amabilitat i .... Ho fa tot divertint-se i alhora intentant divertir a l’espectador. Però el que presenta és molt més que un “divertimento” , és un pensament aprofundit amb el que pretén motivar , incidir , provocar , la resposta d’un espectador que no queda cap moment indiferent , estigui d’acord o no, amb els postulats teòrics que Borràs proposa.

És aquesta una exposició de recomanable visita. Cal fer-la amb els ulls oberts i la ment encara més. Cal gratar més enllà de l’aparença externa de les peces per arribar a reflexió personal que ha motivat al creador. Llavors , i a bon segur , el resultat serà del tot plaent , tant en l’apartat exterior / visual , com en el de la intencionalitat crítica d’un creador que sap molt bé quins son els estris que precisa per expressar la seva denúncia i per aconseguir que aquesta arribi al públic.

Una exposició que sota l’aparença de la diversió ens provoca una profunda reflexió. Per gaudir-la

Agàpit Borràs. “ Després de la crisi , documenta per al segle XXI”
Col•legi d’Aparelladors i ..... Delegació del Mareme
Del 26 de març al 15 de juny de 2010-03-28

CAN MINGUELL

Mentre es manté el silenci oficial al voltant del tema de la presència de l’activitat plàstica en l’entorn d’aquest edifici, ja hi ha alguna altra veu discordant amb la postura municipal.

Així Antoni Luis , president de l’Associació Sant Lluc , ha fet apunt en el post de Ramon Bassas que feia les lloances de l’edifici , tot dient:” Crec que en aquest projecte haveu canviat la promesa original i les arts plàstiques hi queden totalment ignorades . I no serà per manca de projectes, si més no, des d'on un servidor pot treballar.
Estic decebut i disgustat .”


Com veuen , les coses cada vegada queden més clares. El projecte de la Nau Minguell és absolutament diferent a l’inicial , i en el camí s’han desempallegat de la plàstica ja que aquesta no els hi aporta el pedegree de la modernitat que ells volen.
És moment dons de que l’Ajuntament , fent honor a la transparència que segons ells mateixos , domina en totes les seves accions , expliqui ben clarament el per que d’aquesta nova atzagaiada contra els plàstics locals.
Amics Ramon Bassas i Alícia Romero esperem les vostres explicacions