ARTKITEKTURA. CA L’ANTIGA

 

Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició  que serveix de cloenda de la mateixa, en espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.

Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats  amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols podria jutjar sota l’aspecte visual de  la fotografia.

Plàsticament parlant, la mostra presenta una sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.

Per un costat Miquel Ortega ens presenta una diversitat de mosaics, la seva especialitat,  que van des de la línia clàssica fins l’actual. Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces conegudes per aquells que seguim el seu art.

Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.

I si aquests artistes conformen la part clàssica de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat i bellesa plàstica.

Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el conjunt de l’exposició.

Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la globalitat de la mostra.

 

ARTKITECTURA.

Ca l’Antiga. Teià

Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026

 

 

 

ONZE TELES I QUARANTA-CINC PAPERS. Glòria Badosa.

 

La sala del Col·legi d’Aparelladors no vol ser menys que les seves companyes i comença esclatant la temporada tot presentant la magnifica  ,exposició que ens ofereix Glòria Badosa sota l’explícit títol de "11 Teles i 45 papers".

En visitar l’exposició vaig coincidir amb un reconegut artista local que em comentava que per a ell , Glòria Badosa era l’artista de l’entorn que més havia evolucionat en els darrers anys. I he de dir que coincideixo en l’opinió .

Coneixo a Badosa des de sempre per raons de veïnatge i conseqüentment he pogut seguir la totalitat de la seva trajectòria. Durant anys va practicar una figuració dolça i poètica en la línia que llavors es definia com quelcom tan incorrecta actualment, com “pintura femenina”.

Fa una quinzena d’anys va aparèixer com de trascantó una desfiguració que va anar guanyant terreny  en el seu idioma plàstic fina assolir una posició de predomini. Va ser allà  el juny de 2011 , a la sala del casal Aliança , al costat de la seva convilatana i amiga Pepi Roig, en l’exposició “Ara x Ara” que Badosa va fer el definitiu salt al buit a l’abstracció. Deiem per un llavors :” Aposta per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament”.

Des d’aquell moment i fins ara, Badosa ha anat fent passes endavant en totes i cadascuna de les exposicions que ha realitzat. Si dèiem que sabia el que estava buscant, el cert és que la recerca ha tingut èxit i aquella abstracció poètica i de chill out que parlàvem ha passat a una abstracció contundent, estètica però sense por , amb atreviments cromàtics i principalment constructius que gesten  unes obres seductores i plenes de potencia.

Si a vegades havíem parlat d’un cert “staelisme” de les seves obres , la seva aposta actual per uns treballs més plans i monocromàtics generen un llenguatge equilibradament contundent que s’agraeix i l’enalteix   en la qualitat, com ha quedat palès en la darrera Biennal Torres García   o en l’actual Sant Lluc.

detall ddel collage

A més en aquesta ocasió ha agafat perfectament el toro per les banyes i davant la sempre complicada catifa vermella d’Aparelladors, Badosa s’hi enfronta  amb obres del mateix color aconseguint revertir la potència que irradia la mateixa , fent que sigui com un reflex que accentua la valentia dels treballs presentats.

Uns treballs en forma i manera d’onze teles amb el roig i el negre com a grans protagonistes a voltes acompanyades d’unes zones lumíniques que acaben  generant espais e sortida i fuga en la uniformitat de la tela. Uns colors en diàleg permanent  que exerceixen una gens subtil seducció front l’espectador.

Teles que van acompanyades d’un impressionat mural de 45 obres a paper, que segueixen la mateixa estructura i que confegeixen un gegantí col·lage que no sols domina i marca senti a la sala, ans també que mostra el nivell creatiu d’una autora que va començar amb humilitat en l’abstracció i que ara mostra el domini de materials i llenguatge i que ens fa esperar el futur en el convenciment de  que el millor està per venir.

 Molt interesant exposició de recomanable visita.

 

Onze tels i quaranta-cinc papers. Glòria Badosa

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 9 de setembre al 2 d’Octubre de 2022

 

GLÒRIA BADOSA. EN PERFECTE ESTAT DE MADURESA

Fa ja uns quants anys vaig llegir un gran article d’un reconegut historiador i crític d’art que explicava com calia enfrontar-se a la visita  a una exposició. Explicava que el més convenient era adquirir una visió global, així com és fa quan et porten un plat a taula, i gaudir-la en el conjunt, i després anar fent els petits tasts que son cada una de les obres que es presenten en ella.

He de dir que des de llavors he seguit el consell i en entrar a la sala, si aquesta ho permet intento fer una mirada circular per captar-ne l’aroma i fer-me una primera impressió i després començo la visita. En el nostre entorn, hi ha un espai excel·lent per fer-ho , com és el Col·legi d’Aparelladors , amb una vista excelsa de la sala en baixar l’escala. I no ho és menys l’espai de la sala d’exposicions del Museu del Càntir , amb una doble variant , la pròpia de l’entrada de la sala, i molt especialment la mirada de la mateixa a través del finestral frontal .

Només observar a través d’ell l’exposició Diàlegs , de Glòria Badosa, que ara ocupa l’espai del Museu del Càntir, veiem clarament que es tracta d’una exposició rodona. Potent en el pensament pictòric , perfectament distribuïda en l’espai, amb diàlegs contraposats, amb la quantitat justa de peces, amb la suficient separació per fer-ne lectures úniques, i planant per tot l’espai una serenor i una essència de  maduresa que deixa un pòsit d’art de bona qualitat.

Glòria Badosa va néixer pintora i va desenvolupar un camí més aviat silenciós amb una pintura figurativa en la que el color i els espais n’eren els protagonistes. Una visió que va anar evolucionant amb la pausada i constant eliminació de l’anècdota fins arribar com a conseqüència natural a una obra abstractiva estructurada en el fonament dels mateixos components: l’espai el color.

Corria el 2011 quan en feia primera senyal pública quan exposava al casal amb la seva amiga Pepi Roig; l’any vinent al sant Lluc ja ens oferia un treball ple de ritme i color, estructurat en el gest. I d’aquí en endavant passes i passes que queden ben explicitades a Llavaneres i a l’espai Cap gros i ara cristal·litzen de manera absolutament madura en la magnífica exposició que presenta al Museu del Cântir, en la que hauríem de considerar la seva primera individual professional.

L’abstracció de Badosa evoluciona ben positivament , si primer eren espais i colors , més en un equilibri cromàtic i espaial, aquest concepte  estructurat moltes vegades en un  equilibri d’espais independents, ha anat agafant cohesió, lligant-se i convertint-se en un únic espai  en el que l’equilibri domina entre els volums i els colors, amb el contrapunt acurat i necessari  d’un regalim, d’un color, d’un blanc , que dona brillantor i vivantor al conjunt.

L’obra de Badosa ha evolucionat des de l’abstracció de de Staël, amb aquella abstracció compositiva que semblaven paisatges despullats de qualsevol anècdota (abstracció impressionista) , cap una abstracció molt més cohesionada, en la que han desaparegut les escletxes, amb una intensitat pictòrica i sensitiva molt superior, en una mirada potent a l’estil de José Guerrero ( expressionisme abstracte).

Una abstracció dúctil i equilibrada , capaç d’enfrontar-se des de obres de petit format, convertides en veritables bibelots cromàtics, de rar equilibri i bellesa, fins al monumental políptic que presideix la mostra, demostratiu d’una excel·lent saviesa pictòrica, tot passant per dues obres en tons vermellosos amb un bon grau de dificultat tècnica , hàbilment solventada per l’artista.

Glòria Badosa ha entès perfectament que la pintura és en si pensament, però un pensament sensible i del tot irrenunciable. I és aquest assoliment personal  que esclata ara que fa que ja no pugem parlar més de la pintora Badosa i sí per sempre més de l’artista  Glòria Badosa que ha entrat ja en la primera divisió dels artistes del nostre entorn més proper i a la que caldrà tenir molt en compte per que encara té molt a evolucionar i a expressar.

Exposició que cap amant de l’art s’hauria de perdre

Felicitats

Les imatges son pròpies i extretes de les xarxes socials

3 ARTISTES 3. CAN CARALT. LLAVANERES

Soc del que penso que millor començar amb bon peu que no pas amb entrebancs. I sempre somio en que el bon començament sigui presagi de bons auguris.

Si el desig es confirma cal pensar que aquesta nova temporada pot ser gloriosa ja que els començaments semblen sucoses en el vist i en el previst, amb l’exposició el proper cap de setmana de Rafa Romero al Museu del Cântir i amb la il·lusionant careta del nou Sant Lluc i amb el sempre estimat Josep Serra previst per a la Destil·leria.

Però de moment la única realitat és l’esplendorosa mostra que Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa ,els tres guardonats en el 3er Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres presenten a les sales de Can Caralt en el que és conseqüència de l’esmentat premi. 

Son aquest tres autors, artistes de diferents generacions i conceptes creatius ben divergents , - escultura contemporània, escultura en els camps de la poètica visual i abstracció pura. Tres conceptes tan divergents que aconsegueixen en aquesta diversitat confegir una exposició més que rodona plena de reflexions personals i força creativa, tenint en la qualitat el ciment que enganxa i compacta la diversitat per donar potència i força a una esplèndida exposició que els honora i encara més al premi que representen.

Albert Jaime, guanyador del concurs , sorprèn més que agradablement en el camí que deixava intuir amb la seva obra guanyadora. El seu tropisme vegetal, perfectament realitzat , esclata ara en la perfecta combinació de les seves peces escultòriques  en els que juga al contrast amb el seu treball “arrels”, espectacular en realització, equilibri, força i dinamisme, al que oposa la llibertat  dels seus eteris tropismes verticals , molt atractius en el seu arítmic  despertar vertical. 

I tot complementat de manera ben adient amb uns treballs  amb planxes d’acer en al que de nou les referències orgàniques , el crit a la terra i els seus misteris, esclatant amb potència artística suficient com per poder dir que cal apuntar aquest nom, Albert Jaime, com un dels creadors indefectiblement a seguir com un nom de present , i molt especialment de futur, no tan sols en el món artístic local, ans per anar molt més enllà.

Agàpit Borràs segueix en plena forma amb la seva habilitat per expressar la seva crítica social mitjança la plàstica , i ben especialment amb la seva poètica visual que en molt moments ens porta obligatòriament a la remembrança del mestre Brossa , del que defuig  en aquells treballs més treballats en la diversitat tècnica i de l’us de materials

.

Genèticament influenciat per el joc, - la seva família era la de les mítiques Joguines Borràs-, Borràs ha sabut amb la seva intel·ligència ajuntar acuradament  el sentit lúdic al de transcendència de la critica social. D’aquí el seus “artefactes” , així els anomenava ell, en els que motivant amb la curiositat es capaç de desgranar tota la critica social al voltant d’un món que ni compren ni l’hi agrada i al que vol canviar amb la seva aposta creativa.

Glòria Badosa va com un coet. En poc temps hem tingut ocasió de gaudir de diverses mostres expositives seves ( Casal, Capgròs i ara Llavaneres) i en totes elles l’evolució és sorprenent  i l’esclat de maduresa cada vegada més evident, d’aquí que ja estem esperant ansiosos la seva propera exposició al Museu del Cântir d’Argentona, a on a bon segur ens la trobarem en el seu definitiu punt àlgid de creació.

Badosa ha evolucionat la seva pintura des de la figuració que va practicar durant tants anys , fins arribar a aquesta la seva més pura abstracció, mantenint la llum, el color i els espais com elements preferencials del seu fer. Una evolució en base a anar despullant els seus treballs fins arribar  a l’actual puresa, magnificada per un ús de mides més grans que afavoreixen intensament el resultat final.

Depassada ja l’abstracció de regust figuratiu a lo Stäel, Badosa ja s’enfronta a una abstracció pura en la que els elements sols son els espais i els colors , i ho fa amb respecte però alhora amb la suficient gosadia com per obtenir-ne uns resultats esplèndids que sedueixen i abdueixen alhora. Sedueixen per la seva sensibilitat i abdueixen per la seva potència, alhora uqe son enormement plaents en el resultat plàstic. Plena de força i sensibilitat el treball de Badosa mereix  no sols el just aplaudiment , ans també el reconeixement de ser ja una de les artistes a considerar en l’art mataroní , i com en el cas de Jaime, a tenir molt en compte ja que crec que sortosament encara ens ha de sorprendre molt positivament.

3artistes3 , els que ens ofereixen a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres una exposició de molt agradable visita que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres i que us aconsellem ben vivament.

3 artistes 3.  Exposició col·lectiva

Guanyadors del IIi Concurs Pintura i escultura  de Llavaneres

Albert Jaime, Agàpit Borràs i Glòria Badosa

Can Caralt. Llavaneres de l,1 de setembre a l1 d’Octubre de 2017

Ps.- No vull passar per alt la gran patinada feta per Joaquim Fernández, regidor de Cultura de Mataró, que va assistir a la inauguració, fet molt estrany ja que malgrat que son habituals els artistes mataronins que exposen a Can Caralt , és molt estranya la seva visita. Doncs bé, el mateix divendres poc després de la inauguració, el regidor piulava que Albert Jaime acabava de guanyar el Premi de Pintura i escultura de Llavaneres , és a dir que anava amb deu mesos de retard ja que el va guanyar en el passat mes de novembre i ara aquesta exposició n'era la conseqüència. Un desgavell més d'un regidor a qui li refot l'art i els artistes mataronins.

GLÒRIA BADOSA. ESPAIS EN COLOR

Qualsevol persona que faci seguiment de la trajectòria de Glòria Badosa, un autora massa desconeguda per els anys que porta en la lluita per la seva veritat plàstica, obtindrà com nexe unitiu en la seva trajectòria al color. Un element amb el que ha treballat i formalitzat de sempre la seva aposta plàstica , començada i mantinguda durant molts anys en al figuració i que d’un temps ençà i en una constant evolució l’ha anat portant mica en mica a l’actual abstracció que ara practica amb enorme sinceritat.

Les seves darreres exposicions , en especial la del Casal, deixaven ben clar que la seva aposta no era un deriva anecdòtica i sí en canvi un afermament en els principis i en els conceptes. Una obra que nosaltres comparaven a l’estil de Staël, en aquest concepte d’una certa base figurativa en la seva obra , eliminada en l’anècdota per ser establerta tan sols mitjançant una volumètrica cromàtica, que convertia la figuració en abstracció però amb una certa mantinença del transfons figuratiu que li servia per bastir l’estructura del treball.

Ara Glòria Badosa ens sorprèn a l’espai capgròs amb una salt endavant  trencant punts d’ancoratge, i apostant per una abstracció volumètrica , definida per ella mateixa com “color, to i textures per crear espais i formes”.

J.F.Ivars  ens explica que “l’obra d’art és des de qualsevol punt de vista una metàfora que amb prou feines coalla un moment de la realitat. Una realitat que es percep com a dinàmica i només pot captar-se en l’equilibri entre contraris, en aquest espai de contrast que és la tela nua. El real pictòric es defineix en l’obra mateixa. Amb molt poc o res a veure amb la realitat natural o convencional de la percepció quotidiana. El referent figuratiu  resulta essencialment modificat i sotmès a l’autonomia de la visió que el dilueix en el registre d’estímuls visuals” J.F. Ivars. “Virutas de color. Notas de arte).

No serem nosaltres que contradirem al mestre, en uns paraules que amb tota profunditat ens ofereixen la reflexió al voltant d’aquesta construcció espaial que fonamentada en el color i estructurada en l’espai , amb l’ajut imprescindible de la tècnica de l’espatulat, conforma aquesta nova realitat creativa de la Glòria Badosa.

Una realitat que, a més a més , és ben aconseguida i visualment atractiva ,degut a l’equilibri tant espaial com cromàtic que es converteix ara en l’element clau de tot el seu treball plàstic. Tot conjugant un equilibri  rítmic , a voltes musical i a voltes poètic , amb el que confegeix les seves aconseguides estructures .

Ara sols cal afermar aquests conceptes que ara es veuen com plenament assolits  a l’espera del darrer salt  que hauria de ser el d’un enduriment general de concepte i realització,. Però per això encara falta temps, que ara cal gaudir del moment i del gran estat creatiu de l’autora com es mostra en aquesta exposició que és fàcil recomanar.

AVANÇANT ARA PER ARA

És obvi que per aquells art-ferits que anem d’aquí per allà seguint el rastre de qualsevol indret on es realitzi una exposició, hi ha dos elements que ens porten al nirvana : Aquella exposició de primeríssim nivell que ens corprèn i ens emociona , o aquella altra , encara petita i desconeguda , però en la que el nostre olfacte de vells caçadors ens fa imaginar un camí de futur absolutament envejable.

Però si a més d’art ferit tens el defecte , o millor dit , la desviació de ser seguidor constant i fidel de totes les mostres en las que el protagonista és un artista de la ciutat , - important o no -, existeix una altra petita emoció que no pas cap altra que veure el progrés d’aquell artista i observar com la seva millora l’eleva de nivell , potser tan sols elevant el seu nivell de pintor , o potser assolint treure el nas en el concepte d’artista ,o ...

Aquest és el sentiment que hem tingut en observar l’exposició “Ara x Ara” , amb Pepi Roig i Glòria Badosa de protagonistes i que fins el proper 25 de Juny s’exposa a la sala del Casal Aliança.

Badosa i Roig son dos artistes argentonines que coneixem de sempre . A la Pepi Roig hem tingut ocasió d’anar veient puntualment la seva evolució, mentre que poques coses hem sabut del treball de Glòria Badosa. Ara , ambdues ens sorprenen amb una acurada exposició a la sala del Casal en la que ens demostren el seu bon estat de “ forma”.

Roig  segueix esbatussant-se amb l’aquarel·la. Ha entès perfectament que calia fugir del concepte il·lustratiu i que és necessari treballar com si de qualsevol altre procediment es tractés. Ara ens ofereix un conjunt de peces , d’estilística semblant al treball  a la seda , amb una agosarada aposta cromàtica , de la que en surt airosa en bona part.

Naturalment que encara queden detalls a polir , com per ex. aquest detall tan anecdòtic i superficial com és la signatura , que si es col·loca en lloc inadequat , - com majorment succeeix en aquest cas -, distorsiona del tot el ritme de l’obra. I a lseu costat d’altres més difícils de superar, però amb l’esforç que es denota en l’evolució pictòrica de Roig , pot assolir un digne nivell entre el gruix de creadors més o menys tradicionals de la ciutat.

Glòria Badosa aposta en canvi per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament.

Una exposició dons aquesta de “Ara x Ara” que sense ser aquella exposició d’alt nivell, sí que presneta els suficients detalls per fer-ne atenta visita , i més si un és viciós dels artistes locals, ja que en aquets cas es trobarà amb dos creadores en moment ascendent , el que sempre és positiu encara que no estiguin de moment a l’alçada dels bons artistes dels que gaudim a la ciutat.

QUIM BARNOLA

Un molt bon amic que domina com pocs l’organigrama municipal, aquell batibull en que és difícil entrar si un no és avesat en el tema , m’indica que ahir vaig errar en parlar de Pere Robert com a cap de cabinet de l’Alcalde.

Segons sembla, la cap del cabinet era la periodista Anna Valverde  , mentre que Pere Robert exercia com d’assistent personal de Baron , per entendre’ns d’alguna manera.

Ara Quim Barnola passa a ser la mà dreta de Joan Mora per tot allò que podem dir  “no governació” , encara que l’organigrama pertinent no està estructurat.

O sigui que aclarit queda , si no és que m’arriba una nova rectificació al respecte.

I és que ho sento molt però a mi tota la disbauxa del sagrat escalafó de càrrecs burocratitzats  me la bufa una mica, ja que per  ami segueix essent molt difícil entendre la quantitat de càrrecs que envolten a l’Alcalde fen feines diverses que a bon segur amb una , o potser dues persones , serien més que suficients , alhora que amb més practicitat i eficàcia.