ARTKITEKTURA. CA L’ANTIGA

 

Reinicia temporada Ca L’Antiga, amb l’exposició  que serveix de cloenda de la mateixa, en espera de la primavera vinent, en la que desitgem retrobar-nos amb una altre sèrie de mostres de qualitat com ha presentat en les darreres temporades.

Segueix l’espai de Teià en l’embrancada relació entre art i arquitectura en aquesta “Artkitectura” que acaba amb aquesta mostra la seva mirada als teòrics lligams entre art i arquitectura, desenvolupats  amb els tres temes de l’any: “L’arquitectura com a motiu” ¨.. com a paisatge” i “..com a llenç”. I acaba amb una més que confosa mostra en la que l’art queda coma afegitó , sense establir el lligam que li pertoca. Un, com que si de cas pot entendre una mica d’art, es queda en el comentari d’aquesta part de la mostra, obviant la vesant arquitectural que sols podria jutjar sota l’aspecte visual de  la fotografia.

Plàsticament parlant, la mostra presenta una sèrie d’obres de diferents artistes plàstics, que entre si no tenen cap mena de lligam , el que converteix les seves propostes plàstiques en petits acudits submergits en el món arquitectònic, tenint-hi ben poc a veure.

Per un costat Miquel Ortega ens presenta una diversitat de mosaics, la seva especialitat,  que van des de la línia clàssica fins l’actual. Del que presenta cal destacar la sèrie de mosaics, de fa ja uns anys, amb que amb el sols joc dels colors atenuats i el ritme de les tessel·les que les configuren , aconsegueix una magnífica simfonia artística. Però son ja peces conegudes per aquells que seguim el seu art.

Al seu costat Mima Sant presenta una sèrie de petits esgrafiats, realitzats tots ells fa ja unes desenes d’anys , en la que demostra la pervivència d’aquesta tècnica i l seu saber en el domini de la mateixa. Unes obres documentals que paguen en si la pena, però que costa d’enllaçar amb l’arquitectura que conforma l’exposició.

I si aquests artistes conformen la part clàssica de l’exposició, tenen el contrapunt de Glòria Badosa amb la seva abstracció en la que el color li serveix per confegir una abstracta simfonia en la que de fa un anys va evolucionant de manera positiva, aconseguint peces de bona qualitat i bellesa plàstica.

Finalment Rosa Aguiló, conforma des de les formes naturals que presenta i representa, una melodia artística en la que l’intimisme domina, però que alhora vol ser absorbit per la mirada de l’espectador. Un pintura que en aquesta mostra queda fora de context i està agafada amb pinces en el conjunt de l’exposició.

Mostra aquesta de ca L’Antiga que sense lligam efectiu, vol explicar moltes coses i es queda en un no res, en un poti poti plàstic que aprova abastament en la individualitat, alhora que suspèn en la globalitat de la mostra.

 

ARTKITECTURA.

Ca l’Antiga. Teià

Del 4 de setembre a l’1 de novembre de 2026

 

 

 

ARTKITECTURA.- JOSÉ CONCEPTES I JOSÉ ANTONIO SANCHO

 

Conjuntament amb la magnífica obra de Joan Barbarà, Ca L’Antiga ens ofereix en aquesta primera mostra de la temporada  el treball fotogràfic de José Antonio Sancho que ja ha estat present en diferents mostres en el mateix indret, i el de  José Conceptes , de qui tenim ocasió de veure per primera vegada els seus treballs.

De José Antonio Sancho n’hem parlat en altres ocasions, doncs és habitual de Ca l’Antiga. La seva és la fotografia artística tradicional, és a dir aquella que es potencia mitjançant el domi tècnic del creador que sap modificar positivament aquella mirada  que tots podem haver vist i tingut, però de la que no n’hem sabut treure un rèdit creatiu i artístic.

Així quan ens passegem davant el treball de l’autor, son moltes les vegades en que pensem que nosaltres mateixos havíem tingut aquell paisatge davant nostre i no li havíem sabut treure el rèdit artístic  que ell mitjançant la tècnica i la manipulació, si s’escau.

Però l’autor , obsessionat per la tècnica, no entén que l’important està en el missatge no en haver aconseguit quadrar tots els elements. Per això, masses vegades, després d’haver gaudit del treball en directe, tan sols abandonar la sala, ens oblidem d’allò que acabem de veure o admirar, i per tant la comunicació fracassa. Fet que es repeteix en aquesta ocasió.

Justament el contrari succeeix amb els treballs de José Conceptes, que sota el magnífic títol de “La doble mirada: Arquitecturas del vacío” ens ofereix uns treballs en que fins i tot a voltes dubtes de que ens trobem davant d’una fotografia i penses en un dibuix mental perfectament estructurat , ja que l’organització de l’espai per obtenir una imatge que no dubto de qualificar com a plàstica és perfecte.

Sense enganyar en res a l’espectador ja que les imatges que presenta son absolutament reals, l’exactitud de l’enquadrament de l’espai juntament amb la perfecció del joc de llums i ombres, absolutament potenciat per l’us del blanc i negre, en comptes del color, converteix totes i cadascuna de les obres presentades en unes magnífiques juguesques en les que és fàcil i obligat entrar en elles per descobrir, no sols la realitat física, ans també la intencionalitat de l’autor.

Les obres de Conceptes, son la clara demostració del que significa ser artista, com ho és  disposar d'una especial sensibilitat davant la realitat que l'envolta i estar dotat de la capacitat de comunicar-ne el seu sentit mitjançant l'ús adequat de la tècnica. Un conjunt de tècnica i sensibilitat creativa que converteix els treballs creatius de Conceptes en uns treball artístics de primer nivell.

 

 “Arkitektura” . Fotografies de José Conceptes i José Antonio Sancho.

Ca l’Antiga . Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026

ARTKITEKTURA.- JOAN BARBARÀ. CA L’ANTIGA

 

Comença temporada Ca l’Antiga a Teià , i com és habitual en ella ho fa amb una interessant exposició a l’estil personal de la seva propietària Mariàngels Latorre que ens ofereix aquesta temporada endinsar-nos en la relació entre art i arquitectura, si els seus camins son convergents o divergents  o si l’arquitectura és encara, o de nou com ens proposen, un art superior. Així comença aquest cicle amb l’exposició “L’arquitectura com a motiu” a la que seguiran ”L’arquitectura com a paisatge” i “L’arquitectura com a llenç” .

Per començar i sota el genèric de l’arquitectura com a motiu ens ofereix les mirades del gravador Joan Barbarà amb la sèrie de gravats de “Negre sobre negre” al que acompanyen les fotografies de José Antonio Sancho i les del fotògraf de Vinaròs , José Conceptes que presenta la seva sèrie “La doble mirada: Arquitecturas del vacio”. Fotografies que comentarem en el proper post ja que aquest el dedicarem a l’espectacular mostra de Joan Barbarà.

Joan Barbarà és un dels grans gravadors catalans, encara que el seu fer ha quedat molt amagat en el taller de prop del Pont de Vallcarca on treballava i que s’està destapant després de la seva mort , en un seguit de mostres  amb la col·laboració de la seva família.

Un gravador que per les seves mans han passat obres d’autors tan reconeguts com Picasso, Miró, Chillida, Millares, Hartung, Dalí, Saura, Hamilton, Vasarely, Joseph Beuys, Ponç,  Cuixart, Bechtold, Tàpies, Plensa, Oteiza, Barceló o Ràfols Casamada, noms tots ells tan importants que reflecteixen a la perfecció la saviesa tècnica que atresorava.

Una saviesa que li va permetre aconseguir una veu pròpia que mostrava molt de tant en tant i que ha anat apareixen després de la seva mort l’any 2013 i que ara hem pogut gaudi amplament del seu fer amb les diverses exposicions celebrades al Maresme, com han estat les del Museu de Llavaneres al 2020, diverses presències en el 2024 i 2025  la mateixa Ca L’Antiga , així com la magnífica exposició que realitzà al Museu Monjo a l’Octubre del passat any.

Ara a ca l’Antiga ens ofereix l’espectacular visió de la sèrie  d’Aiguaforts “Negre sobre Negre” que l’any 1996 van ser exposats en llocs tan importants com la “Fundació Pilar i Joan Miró” de Palma de Mallorca o el “Centre d’Études Catalans de Paris”. Ara trenta anys més tard segueixen impressionant a l’espectador per la força i valentia del plantejament estètic i tècnic.

Sembla ser que l’incendi del Liceu i la visió de les seves runes, provocà en l’artista una immensa capacitat d’esquematització  en la que l’autor fa constant i agosarada juguesca d’elements estructurals que crean en la seva descomposició o desfeta, uns resultats absolutament abassegadors tant en el plàstic com en el mental.

La perfecció tècnica , tant en l’equilibri d’espais i volums, com amb el ratllat de les estructures genera una sensació de dominació que arrossega a l’espectador a capbussar-se en la plàstica del presentat, amb el que l’obra guanya clarament la partida i dona brillantor de matrícula d’honor al conjunt del presentat.

Espectacular conjunt de gravats que esdevenen d’obligada i detinguda visita que serveixen alhora per actualitzar el nivell de gran mestre que en vida atresorà ja Joan Barbarà.

Exposició d’obligada visita.

 

Artkitektura. Joan Barbarà

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 10 de maig de 2026.

DEL GEST AL TRAÇ. CA L’ANTIGA

 

Ca L’Antiga segueix amb el seu seguit d’exposicions al voltant del gest i el traç. Si el primer capítol va se “el gest pur” i el darrer serà ”el traç pur”, lògic és que l’entremig agafi el nom de “Del gest al traç”. Uns títols  que més s’assemblen a un desig que no a una realitat, ja que per el vist, les obres presentades podrien estar en qualsevol exposició  d’aquest trident , o millor dir-li triumvirat,  que ocupa aquest espai de Ca l’Antiga en aquest temps primaveral.

I és així ja que el cicle nomenat “Del gest al traç”  és en realitat un trajecte eteri en el que hi cap tot, des d’un art proper a la figuració fins  a l’abstracció, si no  la més pura, si aquella en la que domina aquest “gest” o “traç” del que parla el títol , per gestar la realitat del treball  de l’autor. I ho diem així ja que en aquestes exposicions més que l’idea etèria dels mateixos el que domina és el treball , sempre d’alta qualitat, dels autors que hi son presents.

Hi d’entre ells hi ha dos artistes que sobresurten. Per un costat Josep Mª Codina, que ocupa bona part de la sala inferior i que ens demostra amb una varietat formal absoluta, una realitat conceptual i creativa monolítica.

Segueix Codina mostrant les seves costures interiors en aquest despullament que fa ja anys practica i que ara sembla haver deixat definitivament la zona de foscor, per cercar de manera tan intuïtiva com brillant, unes zones de serenor que com deia Bernat Puigdollers en la seva exposició de Ca l’Arenas , son la constatació de la consolidació i maduració d’un llenguatge. Un llenguatge que està en la seva primera fase  i que estem convençuts esclatarà ben aviat amb tota la força interior que sempre mostra Codina en la seva història pictòrica.

L’altre artista a destacar és Miquel Arnau. Sempre he cregut que és un dels millors artistes del Maresme, i alhora és dels més desconeguts. Però cada vegada que ofereix el seu bon fer al públic en general, ens sorprèn amb una variació més de l’amplitud de la seva mirada. Avui ens ofereix la seva mirada , com ha fet tantes vegades, en els verals maresmencs de la zona on habita. Però la seva mirada va molt més enllà de la viva figuració natural, la depassa i la trasllada a uns paisatges viscuts on s’estableix un diàleg fluid entre la realitat real i la interior, i en aquest diàleg apareix l’art com dominador absolut generant espaís de diàleg i de contradicció. Una nova lliçó pictòrica de Miquel Arnau, un dels millors artistes del Maresme, i alhora dels més desconeguts.

Al seu costat Paulí Josa segueix mostrant la seva habilitat compositiva en el seu diàleg entre l’abstracció i la realitat. Entén l’artsita que ambdós conceptes poden concomitar  perfectament i juga amb la il·lusió visual que trasllada la seva imatge al nostre pensament. Ho fa amb pulcritud i l’elegància estètica habitual en el seu treball.

Carme Riera presentà un seguit d’obres , formalment realitzades amb tinta xinesa com element pictòric bàsic en les que juga a l’aparent contradicció entre l’ànima i els elements formals que conformen la nostra vida habitual.  Amb traç hàbil i decidit executa les formes que aplegaran l’esperit de les formes amb les que mostrant el seu pensament interior , ens vol mostrar el camí a seguir.Com diu el filòsof Rafael Argullol, “ l’obra de Carme Riera no ho és pel fet de ser finalitat acabada, tancada, sinó que, com en un procés d’alquímia, forma un il·limitat cercle de materialitzacions”. Unes materialitzacions que dialoguen amb el visitant en la recerca d’una vibrant comunicació.

Al seu costat , de manera puntual i forçament comunicativa, podem gaudir  de planxes de  Richard  Sanders , una brillantíssima Maite Marin que ens sorprèn amb la seva dúctil qualitat, un seguit de magistrals planxes de Joan Barbarà, al costat d’uns treballs d’alta qualitat Chancho, Ràfols Casamada i de  Riera i Aragó , treballs no impresos i que mitjançant les planxes originals ens permet imaginar-nos el resultat final, amb l’afegitó voluntari del cromatisme que empraríem cadascun de nosaltres en la seva realització final.

Tot per confegir una mescla difícil en la seva disparitat i globalitat però que resulta exitosa per el resultat final  , que ens demostra que quasi sempre si empres bon material i vas de la mà dels grans mestres el resultat final per menys lligam que puguis establir en el total, serà el d’una agradabilíssima exposició que paga molt la pena visitar.

No us la perdeu.

 

Del Gest al Traç.

Ca l’Antiga.  Teià

Del 25 d’abril al 18 de maig de 2025

 

EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

LA MATRIU I L’ESTAMPA. CA L’ANTIGA

 

Després de l’estiu i l’èxit amb l’exposició “El rastre i la petjada”, primera exposició del cicle “La creació, l’artista”, en arribar la tardor Ca l’Antiga ens sorprèn amb una nova mostra de títol “La matriu i l’estampa” en la que aplega un variat mostroari d’artistes que s’han mogut amb privilegi , en el món del gravat.

En aquesta temporada , Ca l’Antiga aposta per una tècnica ben particular com és el gravat. Una tècnica amb gran història i amb una ample varietat de tècniques particulars que ha estat practicada per quasi tots els grans artistes . Avui, en aquest ocasió, i de la mà del Studio 46 de Barcelona, ens proposa fer una cap-i-tomba i admirar i enamorar-nos del gravat, no tan sols per el resultat final de la peça i  si en canvi enamorar-nos de la matriu coma principi i causa del final artístic del treball.

Com molt bé se’ns diu a l’exposició “amb aquesta perspectiva es trenca amb la idea històrica que la matriu només serveix per a la reproducció d'estampes i que posteriorment ha de ser destruïda per controlar l'edició. En aquest sentit, la matriu es presenta com una mena d'escultura plana, que mereix ser protegida, mostrada i fins i tot comercialitzada. L'exposició ofereix aquesta oportunitat, destacant la matriu com una peça artística digna d'apreciació”.

Una aposta ben peculiar, però amb una força tan terrible, que després de visionar les obres presentades amb les seves corresponents planxes ( matrius ) l’espectador es troba en moltes ocasions dubitatiu en la tria entre planxa o estampa, ja que la perfecció , la puresa i la intensitat artística que atresoren aquestes, no desmereixen en res, i a voltes donen la volta, al resultat imprès que a nivell artístic i comercial és el veritable treball a avaluar .

L'exposició, per tant, ofereix una nova mirada sobre el paper de la matriu en el món del gravat i ens permet endinsar-nos en un món generalment desconegut per part de l’espectador normal que queda aquí subjugat , i alhora enamorat, de l’encanteri que se li ofereix, en una exposició amb noms tan importants com Miró, Ferdinand Fine, Lorenzo Quinn, Adelina Corominas, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, i molt especialment Joan Barbarà, i les gravadores maresmenques Catherine Lorton, Cecília Morales, Lourdes Figuera i el desaparegut recentment Lázaro Ferré.

Una exposició de gran qualitat per aquells que ,com jo, estimem l gravat, i una més que grata sorpresa per aquells que en tenien , fins aquesta mostra, desconeixement. Una explosió de molt recomanable visita en el convenciment de que hom que la visita en sortirà del tot enamorat.

La matriu i l’estampa. Col·lectiva de gravats

Ca l’Antiga. teià

Del 20 de setembre al 10 de Novembre de 2024