EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

CECÍLIA MORALES. MAR ADENTRO

Cecília Morales és una artista mexicana resident de fa anys a Llavaneres a on va arribar conduïda per l’amor  i a on ara exposa en aquest mes en la sempre afinada sala de Can Caralt , el Museu Arxiu de la població.

Fa anys ja d’ençà que l’autora va trencar amb la seva estilística aquarel·lística , la seva especialitat , en la que practicava una pintura il·lustrativa i acomodaticia  estructurada en uns certs cànons de la bellesa i la comercialitat, realitazada sota un domini tècnic ben aclaparador . I ho va fer per passar just al cantó contrari, de la rapidesa i el gest ràpid,innat i intuïtiu de l’aiguada a la rigidesa tècnica i estructural del gravat, una tècnica en la que sorpresivament va encaixar de manera perfecta ,en un equilibri controlat entre el senys propi del mitjà i la rauxa d’un concepte creatiu i de bellesa, centrat en el gest , el moviment i l’equilibri dinàmic.

Un camp aquest del gravat que s’ha anat apoderant del seu fer modificant el seu ritme  creatiu vital, fugint cada vegada més de la figuració per endinsar-se en una abstracció potent i generosa , encara que amb el deix latent , d’un reregust si parléssim en temes enològic que deixa patent les seves arrels.

Un gravat potent en el gest i en la intenció, amb una valentia cromàtica en el joc de colors amb el negre marcant incisions i dominant el conjunt creant un cert sentit de ritme musical que un fa paral·lel in mente a un jazz sincopat amb domini de teclats però amb el baix sempre sonant en el contrapunt i marcant el ritme amb l’afegitó el detall solista  a l’estil saxo. Un gravat que em sona a la meravellosa música del trio d’Oscar Peterson amb Stan Getz.

Però a més, avui Cecília Morales que ha volgut titular la mostra com “Mar adentro”, en aquest sentit de ritmes i colors dels seus treballs i en el cert sentit de misteri d’algunes d les seves peces, ha volgut fer recordatori de la seva època anterior, presentant un seguit d’aquarel·les de gran capacitat tècnica i d’una bellesa formal espectacular en les que l’autora remarca la seva sensibilitat  en el contrast actiu d’una capacitat cromàtica intensa i agosarada a la que sap donar un to poètic i sensible  que les converteix en uns treballs d’intensa sensibilitat i bellesa.

Una mostra dual la de Cecília Morales que demostra un cop més que la tècnica és sols mitja i que la capacitat de l’artista en la creació és la que marca l’empremta del seu fer i és la que essencialment ha de ser valorada per l’espectador. Una valoració que en aquest cas i crec que de forma unànime ha serà positiva vista la qualitat que sura en tota l’exposició i el grau de capacitat comunicativa que genera aquesta artista capaç de reinventar-se a si mateixa per assolir, superant-se , les seves cotes.

Una magnífica exposició que exigeix una detinguda visita. Si encara no l’heu visitada preneu-ne nota i no us la deixeu escapar. Paga molt la pena.

DUALITAT. CECÍLIA MORALES

En l’habitual línea de qualitat que acostuma a presentar-nos la sala del Col·legi d’Aparelladors no és gens estrany que una o dues vegades per temporada tingui a bé oferir-nos l’agradable sorpresa d’una exposició ben interessant amb la signatura d’un artista desconegut, com és ara mateix el cas amb la mostra “Mi dualidad” amb la signatura de Cecilia Morales.

Certament potser no hauríem de dir “desconeguda” ja que Cecilia Morales és una artista mexicana afincada de fa temps a les nostres terres. Però ho diem ja que les escasses vegades en que hem pogut veure obres seves ens hem trobat amb una artista figurativa de concepció clàssica i amb especial gust per a l’aiguada , ben a les antípodes d’aquesta autora , del tot regenerada , que ens encisa amb la seva ben satisfactòria exposició de gravats a Aparelladors.

I és en aquesta situació que crec que Mi dualidad com a títol és una petita trampa que ens presenta ja que el conjunt del presentat , ben arrodonit en concepte i presentació amb l’únic defecte que l’habitual de l’artista primerenc que n’és l’excés d’obra ( amb menys hauria demostrat el mateix i hauria millorat l’aspecte i la comunicació) , no aposta per la contraposició de lectures i si en canvi ens ofereix un concepte ben definit i estructurat en el que ens explica la seva visió plàstica dels seus sentiments més íntims.

Sempre s’ha dit que els artistes ,- és indiferent el camp creatiu -, son autors de tan sols una història ( la seva) que van desgranant de les mil i una manera possibles . Cecilia Morales no vol portar la contrària i ens demostra e manera fefaent que aquell virus que diuen s’inocula en aprofundir en el camp del gravat  l’hi ha provocat una profunda depuració dels seus conceptes anteriors , escrits amb altre grafia i intenció , per anar solcant els enrenous de la seva ànima d’artista per escriure amb la solvència de la tècnica , una nova història plena de sentiments i interpretacions.

Morales ha entès que el gest per ella és essencial, però que en precisa no un qualsevol i si aquell capaç d’omplir d’una musicalitat especial l’entorn mitjançant un concert espaial d’equilibris que li dona no tan sols força, ans també una empenta  per ampliar ventall en un ús ben adequat del color  que si bé podria semblar esquer útil per cridar l’atenció. Així no és pas difícil entreveure que aquest aport cromàtic no és mai tangencial i decoratiu i sí essencial en el context unitari de la peça.

Amb sensibilitat concentrada en aquells de mides més petites en les que mostra cordura i saviesa , i molt més desfermada en aquelles altres mides superiors, en les que el gest reclama resposta per equilibrar el tot de l’obra , l’exposició de Morales és un constant tobogan de sensacions, dees de les més poètiques i decoratives , fins a d’altres molt més intenses i punyents que ens donen fe d’una mirada intensa i profunda establert en el gravat com a raó i causa, que tan sols precisa una depuració tècnica en el sentit d’uns treballs més polits, i una depuració conceptual en una aposta per la unicitat que crec l’afavoriria en gran manera.

Sigui com sigui, el treball de Morales mereix plena atenció, i la seva és una exposició que no us hauríeu de perdre.

(fotografies extretes de la xarxa)