EN PROCESO. OBRA D’ALBERTO ROMERO GIL . LA DESTIL·LERIA

 

Em sembla que tots els afeccionats a l’art estaran d’acord en considerar a Alberto Romero Gil com el millor artista de caire figuratiu realista de les nostres contrades. I no pas tan sols d’ara mateix, ans també de molts anys. Ell forma part d’aquesta fornada de joves autors, encapçalada per Díaz Alamà , defensors a mort de la figuració i l’academicisme com a  gran veritat de la creació artística i en contraposició de les postures abstractives i molt especialment contemporànies. I amb la grandiloqüent proposta que presenta a La Destil·leria ho vol fer palès.

Vaig descobrir a Romero Gil quan era un jove i tímid estudiant de Rocafonda. Amb la seva família vetllava l’obra que havia presentat al Sant Lluc. D’això en fa ja uns quants anys. En una col·lectiva com aquesta, procliu a que hom presenti obres de bona mida i el més cridaneres possible per captar l’atenció entre tal poti-poti, l’obra de Romero Gil, un petit dibuix híper realista d’una pipa de girasol era un crit intens per els amants del bon art. Vaig quedar encisat per aquella peça i el seu nom va entrar en la llista d’artistes a seguir i a més destacat en negreta

Em sembla recordar que va ser al següent any quan ens sorprenia amb un dibuix esplendorós de la seva avia. I després ja el vàrem gaudir en els seus paisatges desolats, al bell mig del no res i en els que la presència humana era evident, malgrat que no era visible.

I que dir de les seves composicions de caire zurbaranesc , a l’estil del seu idolatrat pare artístic Antonio López, en les que destil·lava sensibilitat i bon art pel broc gros.I sempre mantenint un to baix, sense aixecar la veu , deixant que tot fluís i que el magnetisme que desprenien els seus treballs arribessin a l’espectador que quedava enredat en els efluvis i gaudia d’una important dosi d’art en estat pur.

Ara  però, i de fa uns pocs anys, tot sembla haver canviat. Romero Gil pintava en primer lloc per a ell mateix i per el plaer i el gust de saber-se i sentir-se artista, ara pinta en afany de transcendència. I  dic aquesta paraula ja que el mateix autor me la va usar en una xerrada que vàrem tenir.

Si no, és difícil entendre que en l’opuscle de mà de l’exposició, esbandeixi en quatre ratlles el sentit i el fer de la seva pintura i dediqui el 85% per explicitar els seus èxits professionals en forma d’exposicions, i molt especialment les beques i premis aconseguits, i els espais en els que practica docència, sense entendre que és en l’obra on únicament es pot fer judici exacte del saber, del triomf i /o fracàs d’un autor i mai en els premis aconseguits, que seran sempre medalles accessòries.

Sols sota aquest desig de transcendència es pot entendre les dues immenses natures mortes , que malgrat la seva evident qualitat, no deixen de ser treballs pour epâter les bourgeois. Demostració aclaparadora de tècnica tonal per embolcallar una nucli central que s’ofega en la immensitat del tot. Altre cosa seria una concepció a l’estil de Meléndez el gran artista de la natura morta del  segle XVIII .

O no conformar-se en unes sessions públiques de pintura i sí traslladar i recrear el seu estudi taller.

I llavors ens queda centrar-nos de nou en ela seva obra més íntima i intimista, en la que els detalls de molt bona pintura van conformant unes obres que supuren bon art per arreu i que dominen a l’espectador per la seva qualitat i bellesa, tot i  les seves mides normals.

Que ningú entengui, després d’haver llegit l’escrit fins aquí mateix, que aquesta és una exposició dolenta. Al contrari, és una bona exposició, de notable alt, que demostra la qualitat i el nivell que atresora l’artista. Però la crítica encara que va directament dirigida envers els espectadors poc informats, també serveix per poder donar toc d’atenció als autors. I en aquest cas , i sota el meu humil punt de vista, Romero Gil s’està desviant de la seva realitat creativa per anar cap uns camins de grandiloqüència (segon el diccionari: que es caracteritza per usar elements massa cultes, complicats i solemnes) i hauria de tornar justament a l’antònim d’aquesta paraula, és a dir a la senzillesa , aquell punt tant difícil de trobar en l’art i que Alberto Romero Gil ha conreat durant molt temps amb total mestratge, i que alhora és tan preuat per l’artista que idolatra.

 

EN PROCESO

Alberto Romero Gil

La Destil·leria del 20 de febrer al 24 de març de 2021

 

 

FLORS I VIOLES. ALBERTO ROMERO GIL

Amb un bon regust a dolça ironia envers ell mateix, Alberto Romero Gil titula la seva exposició inaugurada el passat dissabte al Museu Arxiu de Llavaneres, com “No tot son flors i violes”. Un títol  que vol resumir de manera ben escaient el que significa la seva obra , tant en el fons com en la forma i que serveix per encapçalar de manera ben literària una exposició que crec marca una evolució ben positiva en l’esdevenir creatiu de l’autor.

Crec que tots , d’una o altre manera hem d’acabar “matant” al pare, en el clar sentit de que arriba un moment en que tot reconeixent el molt de bé i de bo que ens ha donat i ofert , cal deslligar-se d’ell per seguir el camí propi i personal que el nostre interior ens indiqui, encara que això signifiqui en molts moments un munt d’entrebancs i ensopegades.

Alberto Romero Gil ha nascut amb els gens d’artista . Els va desenvolupar en la seva fidelitat al realisme i la figuració, aprofundint en les bases , tant en el camp passional del dibuix com en el de l’aprenentatge pictòric , de manera ben escaient. La seva relació amb Antonio López, una relació de mestre a deixeble però fonamentada igualment en l’amistat i en certa manera en el diàleg entre dos artistes , l’ha condicionat durant molt de temps. 

Una condició de dependència que l’ha fet guanyar molt en tots els conceptes de l’art , que com tots sabem van molt més enllà dels condicionaments tècnics i estilístics , ja que arriben al concepte de gestació mental i de treball de l’obra , i fins i tot en el sentit final que ha d’assolir la mateixa.

En aquest temps Alberto Romero Gil ha realitzat moltes exposicions i en totes elles ens ha sorprès per la vàlua del presentat , per la qualitat dels seus conceptes artístics i per la seva capacitat de gestar aquell personal aire que envolta les seves obres a les que dona un plus de misteri i magicisme que allunyant-les en part de la realitat , les fa molt més properes , íntimes i sentides. Però sempre després de la mirada analítica al presentat, l’ànima latent del mestre Antonio López apareixia dominant el tot , convertint la mostra en una mena de lloa interminable i de submissió al concepte , fet que la devaluava al treure-li personalitat.

Avui al Museu Arxiu de Llavaneres , tot i que hi ha algunes peces antigues en les que la reverencia del mestratge encara existeix , ens trobem davant d’un artista que s’ha reinventat a si mateix. Un artista que sense renunciar a res del seu passat i de la seva formació artística i conceptual ( i malament faria si renuncies a la mateixa ) se’ns mostra alliberat de la pesada cotilla de la reverència paternal per a ser més ell i més lliure.

D’aquest concepte apareixen unes obres amb un altre aire. Unes obres a les que no li fa falta aquella exactitud quasi matemàtica que les portava  a ser fregadisses amb l’hiperrealisme, però treballades amb diferent sentit i a la recerca d’un objectiu també diferent. Unes obres en les que joiosament domina la figuració i el realisme però que respiren una nova brillantor que sembla humanitzar-les tot portant-les cap uns camps teòricament imperfectes que és justament on arrodoneixen la seva perfecció ja que comuniquem amb un calor de proximitat que no existia a vegades en les obres anteriors, mediatitzades en l’obligatorietat d’una certa fredor que aïllant-les , havia de preservar-les.

Ara , les flors i les violes, les figures , els àmbits , respiren un aire renovat que flueix en aires d’una corrent comunicativa que les converteix en obres més sentides i més personals , i en conseqüència , millors. Unes obres amb una pinzellada més desimbolta , més rítmica i gestual , amb més trempera i menys preocupació per un acabat de més perfecció.

Unes obres que tot i seguir aquest camí, potser més jovenívol en aparença, segueixen gaudint de l’equilibri i la perfecció que en aquests casos van més enllà del objecte representat per endinsar-se en el camp general de la peça , treballat de manera aparentment informal però que si l’analitzem segueix cercant la perfecció en els aires del manteniment, quan no aprofundiment d'aquell equilibri  global, fet que aconsegueix amb plenitud.

Per tot això avui val més que mai acostar-se a Llavaneres per visitar el treball d’Alberto Romero Gil. Paga la pena fer-ne una detinguda visita. Deturar-se en el preciosisme tècnic i ambiental dels seus dibuixos. Admirar els seus paisatges de solituds però alhora tan humans . Però per damunt de tots cal deturar-se en el present que estem convençuts que ja és futur. Les seves noves composicions i natures mortes . Les obres de mides superiors com aquest interior amb escala o principalment l’interior amb figura , treballat durant quatre anys i que ara respira art per tots els costats.

Matar al pare sempre és difícil, o si no que m’ho diguin a mi, però assumir la pròpia personalitat tot fonamentant-se en les lliçons que hem rebut d’ell és sens dubte el millor homenatge i la millor manera per a  progressar. 

Un progrés evident com mai en aquesta exposició. Un progrés que li permet fer el salt del bon artista que era al gran artista que se’ns apareix en aquesta magnífica exposició que cap afeccionat hauria de deixar de costat.

Moltes felicitats.

“No tot son flors i violes”. Alberto Romero Gil

Museu Arxiu Can caralt. S.A. Llavaneres

Del 18 de maig al 24 de juny de 2003

(Les fotografies han estat manllevades del blog de l'artista)

MÉS DIÀSPORA

Escriure directament fa que a vegades dades que tenies molt clares en començar l’escrit després se’n van en orris i cauen en un lamentable oblit si , per les raons que siguin , l’escrit ha quedat interromput en els moments de la redacció.

Això em va passar ahir , i avui toca subsanar-ho de tot cor, quan en parlar del seguit d’autors mataronins que surten de les nostres petites fronteres per anar a exposar més enllà, va quedar en el tinter , o millor dit en les tecles de l’ordinador, la mostra que Alberto Romero Gil i Ana Garcia inauguren ja mateix a la galeria Nolde a Navacerrada. Una galeria important , una de les més importants de la Comunitat de Madrid , amb un ample pedegree i que a més en moments estacionals com aquest està en el seu punt àlgid. Una sala ja coneguda per ells i en la que estem segurs aconseguiran el pertinent èxit.

Un èxit merescut per la seva qualitat i que ens referma en la nostra crida.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

PREMI PER CAN XALANT

L’Associació de Crítics d’art de Catalunya (ACCA)  , de la que formo part , va fallar ahir els seus premis anyals  i en el que pertoca al premi corresponent a “Espais de Producció i creació”, aquest va ser atorgant a Can Xalant “ per la programació dels seus darrers set anys”.

Un premi atorgat doncs a una trajectòria que sembla ja acabada. I he de dir que crec és un premi merescut. Certament Can Xalant ho ha fet molt bé en el seu camp específic de l’art i el pensament contemporani, però la contestació rebuda a Mataró no està en el seu valor absolut, que seria ben lloable si fos sota l’aixopluc absolut de la Generalitat . Esdevé en criticable quan bona part de l’aportació dinerària prové de les arques municipals i la ciutat rep a canvi una misèrrima aportació.

Està aquí , i no en altre lloc, la causa de la seva desaparició, tal i com ha estat fins avui.

EXPOSICIONS

No deixa de ser un fet curiós que les inauguracions d’exposicions no es realitzin com sembla el més escaient, és a dir repartides en decurs del temps, i en canvi succeeixi que s’amunteguin de manera sanglotada de forma periòdica. Caps de setmana deserts front a caps de setmana de gran activitat.

Però sigui com sigui el cert és que en aquests dies tenim un ventall més que interessant de mostres que us recomano intensament visitar.

Per començar crec que val la pena desplaçar-se a la veïna població de Sant Andreu de Llavaneres. Allà , el Museu Arxiu de Can Caralt segueix amb la seva exquisida programació i presenta ara les darreres obres del més que conegut , i sempre estimat,escultor mataroní Yago Vilamanyà.

Una vintena de peces de caire abstracte en aquest concepte que tant be treballa l’artista i que complementa amb la seva dualitat figurativa. Una teòrica esquizofrènia creativa que no és tal ja que la saviesa comunicativa de l’artista evita la contradicció i la converteix en complement.

Una mostra de la que en parlarem abastament que a bon segur demostrarà el nivell de saviesa que sempre ha demostrat aquest veterà creador.

Una  altra exposició que es preveu però que molt interessant és la que ens presenta a partir de demà l’espai “A17 Art Contemporani” , aquest indret expositiu que es troba al Carrer Amàlia 17 i està dirigir per Esther Aliu.

Segons predica la prèvia és una mostra en la que es presenta l’obra d’un seguit d’artistes que treballen a Mataró ( Aliu, Alís, Almeida, Codina, Cuyàs, Hortós, de la Hoz , Montlleó, Poch, Romero, Roncero  i ... punts suspensius que serveixen per afegir a Perecoll al que de nou equivoquen cognom i etiqueten com a Coll en aquesta errada que començà a Ca l’Arenas i que sembla ja estandarditzar-se ). Uns artistes però que poques vegades trobem junts en una mostra per la diversitat dels seus discursos. Un conjunt de retrats i autoretrats que il·lustren com veuen i com es veuen els artistes de Mataró.Tot plegat en un exercici poc habitual per la majoria d’ells. Que treballen altres temàtiques i fins i tot en obres de tècnica o factura diferent.

Una exposició molt recomanable que aconsellem de vell antuvi , no tan sols per la qualitat dels participants , ans també per la ductilitat de la mentora de la sala ( Esther Aliu ), artista de sensibilitat provada i de suficient criteri analític com per , essent com és gran defensora de l’art contemporani , saber perfectament separar el gra de la palla i fugir de tantes i tantes boutades que sota l’aixopluc de la contemporaneïtat  intenten fer colar gat per llebre.

Dues magnífiques exposicions a les que cal afegir d’altres que son una mica més lluny.

Per exemple es pot començar per Argentona i la mostra del concurs de cartells de la Festa del Càntir ,guanyat en aquesta edició per el premianenc Eloi Botey.

El cartell argentoní res té a veure amb per ex. el cartell de les Santes. L’exigència d’un concepte tipogràfic i la limitació Cromàtica degut a la limitació de tintes , porta el concurs cap el camp del disseny i enguany amb un resultat magnífic , malgrat el cromatisme groc que trenca la possibilitta de contrast. A bon segur que més espectacular en la samarreta ( servitud obligada en la festa ) que en el propi cartell presenta però un nivell alt de dignitat.

Dignitat creativa amb alta qualitat que és la que presenta el mataroní Antoni Lleonart presentant a la biblioteca l'Esqueller de Sant Pere de Torelló, la mostra “La llera del riu Ges”. Una mostra que explicita el retorn a la seva mirada més paisatgística , enfrontant-se en aquest cas la peculiaritat d’aquest riu Ges que domina els conreus del roma Cirvianum ,avui Torelló i la seva vall.

En altra nivell es mou l’Alberto Romero Gil que presenta des d’ahir els seus treballs a l’espai 2 de la sala Parés.

Res de nou a dir en aquest treball constant i afinat en la seva pròpia evolució. No ve d’ara i sí de quan ningú el coneixia , la meva admiració per el seu treball i la seva trajectòria, per més que pugui discrepar a vegades com va ser en el cas del retrat del naturalista Monserrat . Ara i aquí , per el que hem pogut veure en el seu catàleg , de nou incideix en els seus temes recurrents, convertits quasi en obsessions creatives , com és el cas de les composicions naturals i els seus paisatges peculiars.

Una exposició que caldrà visitar per afermar-nos encara més en el nivell qualitatiu d’aquest gran creador.

Exposicions i artistes mataronins , per arreu i amb qualitat. Un concepte que bé hauria de tenir en compte el poder mataroní de l’IMAC i deixar ja de menystenir-los  com fa actualment amb la seva despòtica i aniquil·ladora programació.

EN DEFENSA DE L'ARTISTA ?

En el meu habitual repàs diari als diferents espais dedicats al camp artístic, avui m’he trobat amb la sorprenent i desagradable sorpresa d’un post que amb el títol “En defensa de l’artista” publica el blog de l’Associació Sant Lluc per l’Art. Mataró i que per tant cal entendre que és la postura editorial i oficial de l’entitat. Un post al voltant del retrat del Dr. Pere Montserrat dedicat a la galeria del mataronins il·lustres i que ha estat pintat per Alberto Romero Gil.

Cal deixar ben clar que la Sant Lluc té tot el dret de dir i fer el que cregui convenient per “defensar” la honorabilitat personal i artística dels seus associats. Que tan sols els seus associats son els que poden qüestionar l’oportunitat o no del seu fer. Per tant , la meva opinió com persona aliena a la mateixa , sols pot ser considerada com una opinió forastera però amb el dret que m’atorga el meu activisme artístic i el fet de ser , en certa manera , “causant” de tot l’enrenou degut als meus comentaris.

Dit tot això , cal dir que tot el post és un desideràtum considerable.

No deixa de ser curiós que comenci en negativitzar el fet insòlit de la discussió de l’obra , quan hauria de ser una circumstància examinada de forma positiva , ja que és bo , - molt bo diria jo -, que es parli tot discutint-ho,  d’aquells elements públics i que per tant pertanyen a tots , com ho son el cartell de les Santes  , les escultures públiques , la resta de cartells... , i com no un retrat com el que avui n’és protagonista. Una opinió que pot comportar mirades de tots costats.

Erra el Sant Lluc quan parla de defensar a l’artista , en aquest cas Alberto Romero , quan aquest no es qüestionat en cap moment. Si anem a les referències que cita , per el que a mi pertoca és evident i palmari que els elogis al fer de l’artista salten a la vista. El mateix succeeix en el cas de Ramón Bassas que per cert no parla en cap moment de l’obra , a la que en certa manera obvia , i deriva el post cap a la vesant de l’enfrontament polític. I , idem de idem , en el cas de J.A. Baron i en tots els mitjans informatius que han parlat de l’acte.

És a dir , si en cap lloc ni moment es discuteix la qualitat i el fer d’ Alberto Romero, a que ve aquesta intensa i personal defensa?.O és que encara que es negui aferrissadament, el que es defensa és l’obra presentada ?

Si és així, i tot sembla demostrar-ho, el cert és que es fa de manera lamentable ja que els elements que es consideren a favor de l’artista , coneixement personal i personalitzat entre l’artista i el retratat , esdevenen afilat boomerang ja que es fàcil repensar que si amb aquests estris el resultat ha estat poc encertat, que podria haver succeït en cas contrari. El que per la gent del sant Lluc és el millor que té: “ haver captat perfectament allò que se li demanava”, per a un és el més gran defecte ja que al meu entendre ha captat ben poc del que se li demanava.

Però sigui com sigui , i tingui raó qui la tingui, aquestes son opinions al respecte de l’obra i no en relació a la qualitat de l’artista que tots sabem que és gran. Quasi tant com la vergonya personal que deu estar patint per trobar-se en un “ fregao” com aquest . del que ell sempre defugiria.
Una opinió al voltant de l'obra que ben lícita és de ser efectuada per qualsevol , - associació Sant Lluc inclosa -, però sempre quan consti com a tal i no s'magui sota fútils subterfugis. Altre aspecte seria discutir si es tasca del sant Lluc sortir en defensa de la sempre discutible vàlua de les obres dels seus associats.

És per això, i per molt més , que no entenem de cap manera , l’editorial de la Sant Lluc. Que és això de l’aposta per la joventut en el cas de Novellas i Alberto Romero?. En primer lloc cal deixar ben clar que l’aposta ha de ser per la qualitat sense tenir en compte el condicionament de l’edat. I en segon, que l’elecció crec que justament va ser en raó d’aquesta qualitat que ambdós atresoren , i que curiosament amb l’entortolligament retòric la gent del sant Lluc , sembla voler deixar enrere.

Molt m’agradaria que el sant Lluc fes marxa enrere d’aquest post. Que l’eliminés i així el podríem donar tots com a no publicat. Jo ho fet alguna vegada . En calent he escrit alguna cosa que una vegada reflexionada he pensat que era millor oblidar i ha estat eliminat del meu blog.I dic això ja que un post com aquest pot portar conseqüències de moltes menes, algunes de  personals i altres polítiques.

En el cantó personal , ja que després d’aquesta aferrissada defensa per una crítica negativa  a una obra , el sant Lluc queda obligat a fer el mateix davant les crítiques a altres associats. Així, demà mateix , caldrà sortir en defensa , per exemple, de Trini Gómez , sòcia i element ben actiu de l’associació, a la que he criticat , i fort , per la seva exposició a la sala de la Presó, que casualment és també de l’Associació. I així davant de cada membre que rebi comentaris negatius per les seves exposicions o activitats.

Hem de defensar a Romero per la seva qualitat , i deixar als peus dels cavalls a Trini Gómez , com simple afeccionada que és ?. En bon mullader s’ha ficat la gent del sant Lluc i els hi caldrà molta habilitat , mà esquerra , i principalment reconèixer l’error, per sortir-ne ben parats.

Però el que és pitjor és que ràpidament ha aparegut una malèvola i mal intencionada lectura política de tot això que parla de les relacions ( i subvencions) de la sant Lluc amb l’anterior govern i les que pot rebre amb l’actual, en un estat de retallada pressupostària i amb un ambient menys procliu a la cultura artística. I a un no li queda res més a dir que allò de l’embolica que fa fort.

I potser al final de tot, res millor que acabar amb allò del sabater i les sabates. Els crítics a criticar , les associacions a defensar als artistes , no de les crítiques i sí dels problemes que els envolten i sí afavorint la difusió de la seva obra mitjançant les més diverses maneres , i els artistes callant boques amb una obra de qualitat que dignifiqui i elevi el seu fer i la seva personalitat.

I quan succeeix tot això queda ben clar que son de més post tan improcedents com el que oficialitza avui la gent del sant Lluc.

Per oblidar. O potser , per rectificar.