BREU RESSÒ. ANA GARCÍA

Aquells que tenim la sort de gaudir d’obres d’art a casa nostre  aquestes ocupen uns espais en causa i per raó ben determinades. Fora dels condicionaments de mida que limiten la seva presencia en certs indrets, el cert és que cada obra sembla reclamar un espai propi en la que lluir més, no ja per la seva pròpia potencia artística i sí per la seva raó comunicativa.

Així per ex. al costat de la taula on estic escrivint aquest post, a l’ànima del meu “zulo” com diuen a casa, estan penjades la Carcassona de Lloveras, - el primer quadre que em va regalar un artista-, un Sant Pere de Rodolf Tur al que tinc gran estima, una escombra de Parés molt significativa en la dedicatòria, un dibuix de Ricard Opisso amb Picasso i Nonell, el cartró de Rovira Brull que va ser el decorat d’Espai d’Art, uns dibuixos de Pepe Novellas, un cartró de Josep Serra .....( i exactament 36 obres més). Son obres que em trameten la vibració que preciso per escriure el que vull.

Al dormitori, també  junt a una bona representació ,el capçal del llit està dominat per una Mònica Vilert, regal de la meva dona quan en vaig complir 40 , i a la tauleta de nit cohabiten en magnífic equilibri una sensible mirada de Josep Mª Codina i una petita obra a la que tinc gran estima personal i artística d’Ana García,datada en 2003, quan encara no era mataronina i signava en línia recte i no pas en aquesta curiosa submissió que ho fa ara.

Aquesta obra , una certa mirada de paisatgisme urbà de línies geomètriques i de caire abstractiu constructivista és el causant que un s’acosti amb certa recança a les seves exposicions, de les que fins ara sempre ha acabat sortint en el convenciment de que malgrat el nivell del presentat no assolia la qualitat i frescor que emana aquella peça que vigila a diari el meu son.

És per això que vaig visitar amb una certa prevenció l’exposició que Ana García inaugurà a quest dissabte a La Destil·leria. Una prevenció establerta no tan sols en aquesta rèmora general, ans també per el fet de que en les darreres presències expositives d’Ana s’evidenciava per un cantó la gran submissió creativa envers qui és el seu far i guia, i també per el protagonisme de la figura en aquesta ocasió, un flanc sempre difícil i potser el més dèbil de la creadora.

He de dir però que en aquesta ocasió anava errat. Una primera visita en el dia inaugural, en vol ras i curt degut a obligacions personals, ja m’indicà que en aquesta exposició hi havia un quelcom més en el que calia aprofundir. La visita posterior , amb la tranquil·litat i el silenci en la solitud de la sala, em va permetre copsar essències que em donen la satisfacció de dir que aquesta és una bona exposició que mereix pertinent atenció.

Ana García ens presenta una desena de figures , que no retrats , establertes molt en la tradició del realisme castellà. I dic figures ja que fora de la similitud, que desconeix-ho i poc m’importa, amb la model, la intenció de la creadora no està en entrar en l’intringulis interior del retratat ( element clau i fonamental quan parlem d’això, d’un retrat) i sí en canvi ens pretén situar davant d’un esser humà situat en una atmosfera etèria , com si deixés en la nostres mans la possibilitat i el desig de dotar-la , vestir-la i bastir-la, dels condicionament d’una determinada personalitat.

Els seus retrats adquireixen així una vacuïtat que els converteix en inquietants. Ens miren sense mirar-nos i els sentim vius encara que semblin romandre en una altre dimensió. En el dilema de la realitat / irrealitat s’estableix una dinàmica comunicativa important que permet deixar de costat petits errors compositius que no desmereixen el global, i que donen sentit i sentiment al fet creatiu.

Una exposició interessant que cal visitar i del que un en sortirà amb evident bon gust per la qualitat i el nivell del presentat. Un gust que en el meu cas esdevé regust ja que no esborra el doble raser, aquell que em segueix  fer pensar que aquell camí del 2003 era i és molt més interessant que l’actual tan mediatitzat per fars i guies. 

I és que res per a un artista que ser per se , ell mateix.

(Imatges extretes de la xarxa)

MÉS DIÀSPORA

Escriure directament fa que a vegades dades que tenies molt clares en començar l’escrit després se’n van en orris i cauen en un lamentable oblit si , per les raons que siguin , l’escrit ha quedat interromput en els moments de la redacció.

Això em va passar ahir , i avui toca subsanar-ho de tot cor, quan en parlar del seguit d’autors mataronins que surten de les nostres petites fronteres per anar a exposar més enllà, va quedar en el tinter , o millor dit en les tecles de l’ordinador, la mostra que Alberto Romero Gil i Ana Garcia inauguren ja mateix a la galeria Nolde a Navacerrada. Una galeria important , una de les més importants de la Comunitat de Madrid , amb un ample pedegree i que a més en moments estacionals com aquest està en el seu punt àlgid. Una sala ja coneguda per ells i en la que estem segurs aconseguiran el pertinent èxit.

Un èxit merescut per la seva qualitat i que ens referma en la nostra crida.

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

PREMI PER CAN XALANT

L’Associació de Crítics d’art de Catalunya (ACCA)  , de la que formo part , va fallar ahir els seus premis anyals  i en el que pertoca al premi corresponent a “Espais de Producció i creació”, aquest va ser atorgant a Can Xalant “ per la programació dels seus darrers set anys”.

Un premi atorgat doncs a una trajectòria que sembla ja acabada. I he de dir que crec és un premi merescut. Certament Can Xalant ho ha fet molt bé en el seu camp específic de l’art i el pensament contemporani, però la contestació rebuda a Mataró no està en el seu valor absolut, que seria ben lloable si fos sota l’aixopluc absolut de la Generalitat . Esdevé en criticable quan bona part de l’aportació dinerària prové de les arques municipals i la ciutat rep a canvi una misèrrima aportació.

Està aquí , i no en altre lloc, la causa de la seva desaparició, tal i com ha estat fins avui.

HIVERNACLES. ANA GARCÍA

Al damunt de la meva tauleta de nit hi ha dos quadres. Un és una obra allargassada d’en Josep Mª Codina en el seu concepte més propi i l’altra és una curiosa obra que podem definir com un pseudo paisatge abstracte de caire constructivista  de l’Ana García, que està datat al 2003 i em va ser regalat per una entranyable amiga. Una obra de gran  qualitat i sensibilitat que sempre ha estat molt del meu agrat.

Durant aquests anys , del 2003 ençà, cada vegada que tornava de visitar una exposició d’Ana García , m’acostava a aquesta obra, en feia comparació mental amb el vist  i arronsava el nas. Allò que tenia al meu davant era molt millor que el que acabava de veure. Avui ni tan sols m’ha fet falta fer-ne comparança ja que l’exposició que Anna García presenta en el Col·legi d’Aparelladors amb títol “Hivernacles” és de molt alta qualitat i es demostrativa de que Ana García ha fet el salt creatiu que tots desitjàvem però que ella semblava resistir-se a fer.

Encara que sembli mentida el títol d’una exposició, o l’obra escollida per el flyer o el catàleg , és generalment premonitori  , potser  no del que podrem veure  però sí del risc creatiu que l’artista ha pres per aquella mostra. El cas d’Hivernacles és prou evident.

Ana Garcia aposta com a tema per un element  evidentment ric en metàfores , en reflexions al voltant del dintre / fora , del conegut / desconegut o del que es veu front l’ocult.

 Però Ana García no és ni abstracta , ni conceptual, ni contemporània; és pintora de caire figuratiu / realista. Per tant la seva aposta esdevé complexa ja que el repte es redueix a uns límits quasi minimalistes en els que els petits detalls, el punt de color, l’ombratge del dibuix , o simplement la intensitat de la pinzellada hauran de donar pes i densitat al concepte plàstic. Un repte difícil i costerut de la que en surt no tan sols airosa, ans amb nota ben alta.

Distribueix Ana García el seu treball en dos vessants tècniques: El dibuix i la pintura.

En el primer cas accentua García el punt minimalista del treball. L’espai és el que domina davant un grafit suau , a voltes quasi intuït, i on el detall de perfeccionament tècnic vola a bona alçada. García aposta per un clima d’un cert misteri,  boirós , de llums intuïdes i de solituds camperoles. Un treball molt al seu gust , que potser ens plauria amb més intensitat , però davant el que res hi ha a dir fora del consell d‘una detinguda mirada.

Però on hi ha l’eclosió que la catapulta a alt nivell és en l’apartat pictòric. En ell sembla que l’autora ha sabut desempallegar-se d’una dependència creativa i estilística del més proper en tots els sentits , per volar amb llibertat per uns camins paral·lels però amb evidents diferències. Un caminar que es defineix perfectament en l’obra que il·lustra aquest post i que és sense cap mena de dubtes la millor de l’exposició.

Tornem a trobar aquí tota la filosofia del concepte que explicitàvem en l’apartat del dibuix però elevada en qualitat per un tractament pictòric  de gran qualitat. El perfecte desenvolupament d’unes transparències en la seva justa densitat i el contrast equilibrat en el punt exacte amb les textures d’un mur contundent però alhora dúctil , estructuren un treball en que tot està en el seu lloc. Cromatismes contrastats , llum incidint en el global, perspectives i punt de fuga tècnicament sense discussió.....

Un concepte i un tractament que es repeteixen en totes les obres presentades que a més en aquesta ocasió son d’unes mides mitjanes i petites en les que l’autora es mou molt més còmode que en les grans mides  i en las que obté uns excel·lents resultats.

Amb tot això és elemental entendre que la mostra d’Anna García que es presenta a la sala del col·legi d’Aparelladors és una mostra d’obligada i plaent visita que serveix perfectament per enlairar a la seva protagonista a aquells nivells que de fa temps intuíem però que mai acabaven d’esclatar.

Felicitats

Ana García. “Hivernacles”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró. Fins el 18 de desembre.

PASSAT I FUTUR



Avui aquest vespre s’ha inaugurat a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la Plaça de Sta Anna, dues exposicions contradictòries però que alhora podríem dir mantenien un nexe unitiu. Eren per un cantó, la mostra de joves seleccionats en el darrer Sant Lluc, amb Ana García i Marc Sala com a protagonistes, i per l’altra la mostra recordant a Pepita Herrero , polifacètica creadora que ens deixà l’any passat. Eren dons el passat i el futur , units per la creació mitjançant una nova activitat de la gent del Sant Lluc.

Ja fa anys que la sempre controvertida mostra col•lectiva del Sant Lluc que serveix per inaugurar temporada té corolari amb l’exposició protagonitzada per aquells joves artistes que han destacat de manera important en la mateixa i que enguany acull el protagonisme complementari de la força escultòrica de l’argentoní Marc Sala , amb la sensibilitat pictòrica d’Anna García i la peculiaritat del seu realisme.

El bon fer de Marc Sala va ser una de les grans sorpreses del passat Sant Lluc i ara n’és una de les més positives confirmacions, assolida en les dues cares oposades del seu bon fer , com ho pugui ser el realisme d’alguns dels seus treballs d’absoluta arrel figurativa en les que els bustos humans , destrament treballats en pedra artificial pintada , exhalen força, vigor i intensitat que contrasta fortament amb la sensibilitat de la seva “columna de carícies” , un treball coral de rara perfecció tècnica amanida amb una sensibilitat a flor de pell , fortament carregada d’una més que activa comunicació.

Però a més , aquest concepte d’arrel clarament realista i figuratiu, és contraposat per l’artista amb un seguit d’obres murals , amb el ferro i l’òxid com a protagonistes , en els que s’acosta a una certa abstracció dinàmica, en les que el bigarrat treball tècnic a la recerca d’un equilibri de plens i buits , estableix una agosarada i complexa dinàmica de gran atractiu visual i intensa capacitat creativa.

Marc Sala, un artista desconegut fins fa ben poc i que assoleix la suficient vàlua creativa com per començar a recordar el seu nom i tenir-lo en compte.

Comparteix protagonisme amb Ana García, una creadora ben volguda i apreciada per a mi però que em provoca un cert dilema l’hora d’enfrontar-me al seu treball.

Dic això ja que ja fa anys que conec el seu fer i no puc negar que em segueix pesant de manera ben positiva aquelles obres iniciàtiques que vaig conèixer, amb un paisatgisme molt àgil, en un concepte constructivista de base que s’esgarrinxava pels verals d’una certa abstracció geomètrica , però mantenint el ferm d’un realisme visual que no volia abandonar.

Però d’un temps ençà Anna Garcia sembla beure massa d’aquell amb qui comparteix trajectòria personal i artística ( Alberto Romero Gil ) i la seva obra ha esdevingut cada vegada més mimètica a la d’ell, encara que mantingui una diferenciació cromàtica i lumínica , que en el cas d’Anna és més activa i pujada de to.

Ana García deriva dons cap un cantó en el que la comparança és inevitable, i en ella en surt clarament perdedora. És per això , que en el convenciment absolut de la seva vàlua , crec que en els propers temps ha d’escollir un dels dos camins que se li presenten al davant. Per un costat pot escollir pel mimetisme i acabar difuminada , amb una sortida vàlida com seria la de les quatre mans , a l’estil Santilari.

O l’altra , la que jo li recomanaria , com és retornar a la seva personalitat individual i reafirmar-se en ella. La vàlua que demostrava i la seva personalitat l’haurà de portar cap uns camins diferenciats i més lliures que a bon segur la farà més seva , més personal i més artista, dons gaudeix de grans qualitats en els dos apartats fonamentals en tota creació, com ho són el tècnic i el del concepte.

L’IMAC ES CARREGA EL SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que de manera críptica vàrem deixar anar la notícia. No hi havia una clarificació total ja que encara quedaven converses a establir i les possibilitats d’un punt d’acord , però a hores d’ara ja no hi ha punt d’acord possible i hem de confirmar la mort ( definitiva ?) del Sant Pere més Alt que fa uns pocs anys havien recuperat amb tot èxit la gent del Llimoner , col•laborant amb altres entitats com el Sant Lluc, la gent de l’Arcàdia, Sala Cabanyes etc.

Ara , per raons sense cap ni peus, i amb un evident desig de fotre ( a l’enemic ni aigua) l ‘IMAC ha assassinat el sant Pere més Alt d’enguany.
I com el que fet s’ho val i cal comentar-ho amb calma , millor deixar-ho tot per demà amb un anàlisi més clar , informat i exacte de la qüestió ,que marca un afermament de la política genocida de la plàstica per part del sempre “venerat” IMAC , a qui esperem deu tingui a la seva glòria , que òbviament no és la nostra.

El curiós és que mentre l’oficialitat dinamitava el Sant Pere més Alt, i l’IMAC practica una cacera en contra de qualsevol fet, cosa o personatge que signifiqui quelcom a l’art plàstic, Ramon Bassas , tot presentant la comentada mostra del Sant Lluc, deia textualment : “ Mataró necessita reconèixer el talent dels seus artistes”..
Dons ja ho veus Ramon , ja em diràs de quina manera.

Per cert, tenint en compte que com era d'esperar l'IMAC segueix sense obrir la boca al respecte del cas Anson i de tot allò que fa , nosaltres evidentment seguim amb la nostra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ