ESPAIS EXPOSITIUS A MATARÓ. BUKÒLICA

Obra de Maria F. Cortés

Al poc de començar el que això escriu, a exercir de crític , la ciutat de Mataró s’apropava als 20 espais expositius que mantenien una activitat contant i permanent , amb expos que per aquells moments duraven de quinze dies a un mes.

Al costat dels espais  que podríem definir com oficials, Caixa Laietana i Museu de Mataró, es trobaven galeries professionals com Tertre, l’Abast, Fuset, Anticus, Studium 48 , Tot Art  i altres espais que mantenien l’art com element complementari de la seva activitat com per ex. eren  el Banc de Bilbao , el Mercantil de Manresa o la caixa de Catalunya, o diverses associacions com el Laietania, la casa del Llimoner, la UEC, la Biga Blava, el  Foment, el Club Nàutic .

obra de Maria F. Cortés

La pèrdua d’interès  expositiu i principalment econòmic, va fer que anessin tancant les portes i amb el pas dels anys Mataró va anar minvant l’activitat artística fins assolir el petit desert expositiu en que s’havia convertit darrerament la ciutat, amb unes sales públiques , -Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas-, amb una mínima activitat  a la que solament acompanyaven darrerament  l’espai capgròs i La destil·leria, i amb una Fundació Iluro, que realitza sols dues exposicions a l’any i ha tancat les dues sales  superiors del seu complex cultural.

Curiosament Mataró és a bon segur la ciutat del país amb més artistes, com queda ben palès al Sant Lluc on sols exposen 80 artistes, amb una gran qualitat de refusats i tenint en compte que els professionals no acudeixen pel general a la col·lectiva.

Obra de Maria F: Cortés

Això ha provocat que els artistes que no assoleixen la professionalitat tenen de cercar nous espais per poder exposar els seus treballs. Fa ben poc parlàvem de la Cúpula aquest espai  de tatuatge que ha obert un espai expositiu , i ara ens toca fer-ho de “Bukòlica” , un espai al carrer de Barcelona 51, que segons publicita, intenta apropar experiència , moda i cultura , deixant una part del seu espai per que sigui un petit espai artístic en el que els artistes plàstics puguin presentar les seves novetats . 

Ara, en la que és la segona exposició, presenten el seu fer les artistes  Maria F. Cortés i Carme López , que confegeixen una petita mostra desigual i poc demostrativa ja que les condicions físiques i tècniques de l’espai no donen per a tant, i l’espai hauria de permetre sols l’exposició d’un autor perquè, com a l’espai capgròs, pugui  expressar amb dignitat el seu fer.

Obra de Maria F. Cortés

En el vist , Maria F. Cortés segueix en una línia d’una certa gosadia que la fa oblidar de temes i continguts que podrien ser més fàcils i llençar-se per composicions cromàtiques agosarades que trenquin la rutina conceptual dels seus elements protagonistes.

Crec que Cortés està demanant a crits un espai per exposar de manera digne i seria just que l’aconseguís ja que en ell, i mitjançant una exposició plenament avaluable, sabríem , ella mateixa i els que coneixem el seu treball, la seva realitat pura i dura. La llàstima és que actualment a Mataró és molt difícil trobar aquest espai.

Obra de Carme López

En el que pertoca a Carme López, sembla haver perdut en part la seva sintonia artística. Si hi va haver algun moment en que es va esforçar aconseguint que el color i un dinamisme actiu dominessin les seves obres , com per ex. en el tema marí que aquí presenta, la seva tendència a exercitar-se al voltant de l’estètica oriental, en la que no ha acabat d’aconseguir el que ella creia i volia, i li queden unes obres que pequen de toves i sense acabar d’establir el nexe comunicatiu  al que l’art obliga.

A Bukòlica s’inicia un nou espai expositiu amb una durada de dues setmanes per a cada nova exposició que pot permetre a molts autors a desplegar el seu fer públicament.

Per la nostra part no quedarà i intentarem comentar-ho com ho acostumem a fer amb la majoria d’exposicions que hi ha  a la comarca.

CARME LÓPEZ, ELS RESULTATS DE L’ESFORÇ

A bon segur que un dels greus problemes dels artistes afeccionats és la seva escassa capacitat d’autocrítica el que acaba implicant per se un nivell d’auto-satisfacció molt per damunt del recomanable. En certa manera és normal. Afalagats per l’entorn més proper, tant per la part familiar, com per amics, veïns i coneguts , és molt fàcil creure en l’auto engany de la qualitat del treball, fet que limita enormement les possibilitats de progrés.

Fa molts anys que conec a la Carme López i sempre m’ha sorprès una certa modèstia del seu fer, el convenciment de que era una aprenenta i que calia esforçar-se molt per tirar endavant per aconseguir un concepte creatiu digne. Una manera de ser que per l’inhabitual és més que remarcable.

I a més més, entenent que aquets esforç havia de ser doble: Per un costat en l’apartat tècnic, en la sempre obligada millora del formal, però per l’altre cantó, calia també un esforç d’estructurar el conceptual  aprofundint en el coneixement artístic , un fet que lamentablement defugen bona part dels artistes afeccionats. Un coneixement d’art , de la seva història , els seus estils, els seus artistes, que donés pa sa  forjar la bastida interior que de totes totes  enriquiria el seu fet creatiu.

Avui , Carme López ens mostra el seu treball en el camp de l’aiguada i les tintes, amb petites incursions d’altres elements , cercant una llibertat compositiva que potser encara no ha trobat en el conreu de l’oli. I ho fa amb el tema marí , tal i com indica el  títol de l’exposició “Reflexos del mar”,presentada a la sala del casal I ho fa amb gosadia, sense por i volent anar més enllà, encara que en algunes obres es desequilibri i perdi el compàs del ritme adequat. Però més val apostar per l’aventura que quedar-se immòbil en unes marines més habituals, caduques, acadèmiques, i sense vibració encara que a bon segur més comercials.

No podem , ni devem dir, que ens trobem davant d’una gran exposició. Ens mentiríem a nosaltres mateixos i al que ho llegeix, però el pitjor és que mentiríem a l’autora. Ens trobem davant d’una exposició digne i correcte que demostra la millora  de la seva línia creativa, encara que pensem que aconseguirà el seu objectiu quan aconsegueixi lligar adequadament el ritme i la lleugeresa d’aquestes aquarel·les avui presentades, amb la textura i densitat de les seves habitual obres a l’oli i acrílic.

Una exposició que mostra com amb l’esforç continuat , i amb modèstia, defugint de tota supèrbia , s’aconsegueixen sempre passes endavant. Un exemple que bé podrien seguir altres autors del seu nivell.

les imatges han estat extretes de les xarxes socials

CARME LÓPEZ. EL MAR I JO

Carme López , que exposa en aquest mes d’octubre a l’espai Capgròs amb una mostra de títol “El mar i jo”, podria respondre perfectament a l’arquetip del que tots entenem com “pintor afeccionat veterà”. És a dir, artista amb afeccions artístic pictòriques des de sempre i que en el decurs de la seva vida ha mantingut la flama de manera entrebancada segons les necessitats familiars i professionals i que finalment quan queda deslliurat de moltes de les seves càrregues es llença desfermat a gaudir amb amplitud de la seva afecció.

He dit podria però, ja que el cas de Carme López pertany a un grup més reduït d’entre ells i que correspon a aquells que durant el temps han mantingut un contacte regular amb algun mestre que els ha dirigit i acomboiat i que a més a més ha tingut interès a acostar-se a l’art com espectador, gaudint del bon fer de grans artistes tant mitjançant les exposicions com les visites museístiques.

Aquests condicionaments últims no son raó baladí ja que son un veritable catalitzador de doble funció. Per un costat la que provoca el rebuig a aquell esquema pictòric anomenat vulgarment com “cromos” i per l’altre la que activa un interès no sols en progressar adequadament ans  també fer-ho en un sentit de millora que passa ineludiblement per la llibertat en la creació.

El resum de tots aquests condicionaments queda en evidència tot observant el seguit d’obres que sota l’única temàtica del mar li serveix per anar desgranant no la visió habitual del que es defineix com a “marines” si no a un seguit de visions que tendeixen a una pseudo-abstracció en la que Carme López intenta transmetre les seves sensacions i emocions mitjançant una pintura densa en la que el gruix agafa predomini , alhora que es mou en una gamma cromàtica prou ample per aconseguir l’impacte visual que cerca i desitja.

Una pintura que mostra una evolució ben positiva envers etapes anteriors encara que precisa d’una certa alliberació i el·lipsi en el treball per afavorir una major fluïdesa que doni més sentit coreogràfic al concepte presentat. Un fet aquest que comença a aparèixer en les seves aiguades on el gest , el ritme i el color, donen frescor i joventut a unes treballs que ofereixen una interessant mirada vers el futur.

Tot en una exposició que jutjant-la en la paramètrica que cal, - la del pintor afeccionat -, hem de considerar-la del tot digne, tal i com correspon a l’esforç de la protagonista i que hauria de ser punt de palanca per anar més enllà. Queda molt treball per davant però per el vist la seva obra es mou en el tram alt entre el nodrit grup dels pintors afeccionats de casa nostra, cosa que sens dubte l’hauria d’esperonar per a noves fites.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)

OLOROSA PROVENÇA

Ara fa justament un any que la Carme López exposava a la ja desapareguda Gal-Art . Ho feia presentant una mostra al voltant de París , amb cura especial dels seus cafès. La mostra no era del tot reeixida , - era més aviat fluixa - , però hi havia un quelcom en l’ambient que em va motivar a escriure el següent en la pertinent crítica:

Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.
Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.
Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.

No sé si la Carme López va llegir la crítica , si hi va estar d’acord , i molt menys si hi va reflexionar i em va fer poc , una mica , o molt de cas, però el cert és que l’obra que ara mateix presenta a la sala de la Presó , sota el títol de “Llum i color de la Provença”, no té res a veure amb el treball anterior de l’artista , de manera que fins i tot no és identificable amb ella, i ara és una obra digna , vibrant , amb presència i principalment obre clarament una porta de futur que fins ara mateix era difícil esbrinar.

Evidentment els canvis rotunds mai es fan de per se i sempre existeix una motivació, i penso jo que un motivador, que en aquest cas penso que es fàcil identificar amb l’artista De Antonio que orienta ara la seva formació. Com ja succeí amb Isabel Sabé, l’artista mentor ha sabut treballar profundament l’interior de l’artista per intentar que aquest ofereixi el màxim de les seves possibilitats. I si evidentment en la creu de Carme López existeix una clara mancança formacional i una tendència a una digestió ràpida del treball, en canvi en la seva cara existeixen elements fonamentals com son la capacitat de treball, la il·lusió i principalment el desig i la capacitat d’aprenentatge. I penso que és justament aquí on rauen les raons d’aquest positiu canvi.Un canvi que s’ha de definir com absolut.

Ara Carme López se’ns ofereix valenta , eliminant tot el que li sobra i  molesta  plàsticament parlant , que son tots aquells elements més figuratius i realistes que tant li feien trontollar, a ella i a l’obra. Aposta per una llibertat compositiva  en la que el treball textural de base, dens i potent , estableix uns fonaments compactes i poderosos que en si mateixos aguanten l’estructura global de la peça , que s’enlaira amb un ritme gestual apuntant en un joc de gruixos que s’estableix ben amanit per una paleta rica , i principalment atrevida en la contraposició per fer despuntar els colors vibrants que més li interessen per els seus objectius. Aconsegueix així uns treballs, ben estructurats formalment i amb resultats comunicatius prou positius.

Però està clar que no tot està fet. L’obra de Carme López està en el camí de millora que calia exigir , però encara queden moltes coses en el tinter que cal corregir i millorar , ja que en obres que semblen de menys transcendència apareixen encara evidents signes de vells atavismes que cal enterrar definitivament.

L’important és que la primera passa està feta . Que hi ha hagut un impactant trencament i que ara sembla començar una nova història molt més interessant i valuosa. Però sols en la ment i en el treball de l’artista està en que aquest camí encetat es mantingui o sigui un miratge.

Però sigui com sigui , que sigui benvingut aquest nou traçat artístic de la Carme López que alhora hauria de servir com exemple per a tants afeccionats que s’omplen de fals orgull en la seva vulgaritat . Carme López demostra que quan es vol es pot, i encara que només fos per això ja val la pena encoratjar-la.

(Les fotos de l'exposició han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)

INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.

PARÍS, PARÍS.

Carme López  és , com molt bé diu l’Antoni Luis en l’escrit de presentació del catàleg , una pintora de vocació tardana però a la que ha dedicat d’ençà el descobriment interior d’aquesta passió el més alt grau d’esforços  en tots els angles que s’han de considerar en l’aprenentatge sempre difícil de la creació plàstica.

En el decurs dels darrers anys hem pogut seguir els avenços en el seu treball que li han permès assolir una certa dignitat pictòrica. Uns avenços que tenien com a revàlida aquesta exposició a Gal-Art , en la que podríem dir la seva primera exposició seriosa, amb un resultat que no ha estat pas reeixit del tot.

París , especialment els seus cafès , ha estat el tema triat per la mateixa. Una temàtica tan atractiva com agosarada , tant per la dificultat intrínseca de la mateixa , com pel fet de la inevitable comparança amb tants i tants artistes que s’han enfrontat a la mateixa temàtica.

Carme López surt airosa del que podríem dir creació d’ambients. La recerca d’una lluminositat assossegada amb l’ús de cromatismes ocres / marronosos  amb un acurat contrapunt de blaus i vermells , serveixen per donar vida a les obres establint una dinàmica confidencial que ens permet endinsar-nos en les sensacions rebudes per l’autora , però lamentablement les obres perden encanteri especialment per l’ús inadequat de les figures , que encomanen el seu encartonament al global .

El tema de la figura en el paisatge , ja sigui obert com interior , és sempre de gran dificultat ja que serà condicionant absolut en el resultat final de l’obra. Carme López , com tants altres autors en formació, estableix la figura com un element  superposat a la globalitat i no integrat en la mateixa. A més , el seu tractament pictòric establert quasi en un concepte aquarel·lístic , distorsiona en la divergència el tractament global de la peça que per l’encant assolit en l’ambient.

Una mostra dons que ens permet esbrinar que Carme López està en el camí, però alhora veure que encara queden tecles de la seva creativitat que cal afinar adequadament. Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.

Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.

Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.

París, París. Carme López

Gal-Art. Del 29 d’Abril al 21 de Maig.