RECORDANT EDUARD ALCOY.

Ahir, 22 de setembre s’acompliren 27 anys de la inauguració de la gran antològica que la ciutat de Mataró dedicà a Eduard Alcoy., que havia mort anys abans, el dia 18 de juny de 1987.

Cinc anys després de la seva mort, la Caixa Laietana va realitzar en motiu del Dia de l’estalvi del 1992, una petita antològica amb fons propis de l’entitat i per obres cedides per diferents famílies mataronines, i que un va tenir el goig i l’honor de presentar. Va ser una gran exposició, que malgrat la gran qualitat del presentat, sols oferia una imatge de l’artista, aquella més propera a la realitat creativa dels seus darrers anys com a mataroní, on havia arribat el 1966.

Catàleg de l'exposició que s'havia d'inaugurar dos dies després de la seva mort

Feia falta doncs, una veritable antològica que mostrés en la seva plenitud el seu art, mitjançant el passeig per la seva trajectòria creativa i mostrant amplament la seva evolució en el caminar plàstic.

Rosa Alcoy, la seva filla , Professora del Departament d'Història de l'Art de la UB des de 1986, acreditada a càtedra el 2008 que va guanyar la plaça el 2010, va ser la més que excel·lent comissaria de l’ample antologia dedicada als seu pare que s’estructurà en tres exposicions:

Catàleg de l'exposició antològica

“Realitat, natura i abstracció” (1945 – 1972) a l’Ateneu Caixa Laietana; “Les claus dels anys setanta” (1973- 1979) al Museu i finalment  “El naufragi en el real” (1980-1987) que ocupà Can Palauet. Tres espectaculars exposicions que generaren un espectacular catàleg de quasi 400 planes , que ha esdevingut un llibre històric alhora que un veritable plaer per aquells que vàrem conèixer en directe la seva obra. Un catàleg del que crec que a Cultura encara tenen exemplars i que és un llibre obligat per tot aquell que estimi i conegui , o vulgui conèixer, l’art de Mataró.

Ara , quan s’acosta als 30 anys d’aquella antològica i l’any vinent es compliran els quaranta anys de la seva mort, bé estaria celebrar una altre exposició que mostrés al gran artista a la majoria de la ciutat que no va tenir ocasió de gaudir-lo.

Catàleg de la darerra exposició de l'Eduard Alcoy

I per què no fer-ho amb una exposició conjunta dels que conformaren la que un va batejar com Escola de Mataró, és a dir Alcoy, Jorda , Novellas, Perecoll i Rovira Brull, que realitzaren una exposició conjunta” A la mateixa latitud” a la sala de la Caixa Laietana pel gener de 19814, presentada per Manuel Patricio. Una exposició memorable que bé valdria una nova edició recordant-los.

 

Ps.- Els catàlegs formen part de la meva col·lecció.

EDUARD ALCOY, PASSAPORTS A L’ART (1947-1987)

Eduard Alcoy no deixa de ser un mite en l’ambient cultural de Mataró. Molts s’omplen la boca d’ell quan és un absolut desconegut per a la gran majoria de mataronins que ni en saben res ni tampoc  en tenen cap possibilitat de saber-ne res, ja que a la ciutat no hi ha obra exposada i l’única peça pública existent, hom desconeix que és d’ell, (obra mural al palau d’esports Josep Mora, en estat mig de conservació) i qui en disposa d’una bona col·lecció , - Fundació Iluro-, no té a be mostrar-la en ni en la casa Coll i Regàs en la que estava penjada la magnífica sèrie del Tarot, ni el gruix d’obra de les que disposava o disposa.

Per la resta , és a dir per aquells que no assoleixen  o voregen els seixanta, Alcoy és un artista del que han sentit parlar molt, però del que no han vist quasi res, fora de diverses obres, forces, en col·leccions privades de la ciutat.

Ara, aprofitant els 30 anys de la seva desaparició el Museu arxiu de Llavaneres, ha organitzat una exposició retrospectiva a modus d’homenatge, i sembla ser que Anna Capella, directora del Museu de Mataró, sí, just aquella que em deia davant de testimonis en la performance que Jaume Simon realitzar fa uns mesos, que els mataronins havíem d’acceptar que Alcoy i Rovira Brull eren uns artistes mediocres , n’organitzarà un altre a Ca l’Arenas  per tapar el forat deixat per la negativa de Ricard Jordà i Pere M. Brasó a ser protagonistes d’aquell homenatge a la plàstica local que tan lamentablement l’ínclit Quim Fernández es va treure de la màniga per compensar el decalatge institucional de la plàstica envers l’art contemporani.

Doncs bé Lluís Albertí i la gent el Museu de Llavaneres han tingut a bé oferir-nos una excel·lent exposició comissariada per Rosa Alcoy, filla d l’artista, que amb l’ajut d’un modest però més que acurat catàleg ens permet examinar i esbrinar, la trajectòria creativa de tan gran artista.

Així ens podem deturar i redescobrir la seva mirada primerenca dels anys 50, amb treballs tan significatius com ”El trompeta”  o l’excels  “Yellow dog Blues” per a mi, una de les grans obres d’Alcoy de l’època. Podem seguir amb la pintura informalista de 1959 , ben propera a Millares i amb el simbòlic Crit, per endinsar-nos a continuació amb La Gioconda, l’homenatge a El Bosco i el Pintor de papallones  que ens van dirigint cap l’Alcoy més reconeixible amb la guerra, La barca dels folls, Museu en crisi i la resta d’obres que completen la mostra , ben amanida alhora amb el més desconegut detall escultòric i un seguit de dibuixos i apunts que serveixen per emmarcar tot el contingut.

Un conjunt que ens ofereix l’anàlisi en la diversitat de conceptes establerts en el nexe d’unió d’aquesta pintura humanística i de crítica social que sempre va empènyer a Alcoy en el seu treball. Amb la màgia i la fantasia, va saber crear uns mons reals en els que hom es sentia proper. Va saber estructurar un mon de folls en un perfecte equilibri compensat en el físic de l’estructura pictòrica i en el mental de l’efectivitat del seu missatge. Personatges imaginats esdevinguts reals en aquest joc de simbolismes en el que l’artista era el mag i nosaltres els simples espectador bocabadats davant la seva saviesa imaginativa. Un fluir de missatges que li permetia expressar les emocions més íntimes alhora que personals i col·lectives. El poder, la soledat, la mort, el desig. els somnis i les il·lusions, la misèria, la guerra. I tot amb la dolçor irònica d’uns personatges que van molt més enllà del que mostren. allunyats de la vida real però alhora formant-ne part.

Una exposició que ningú s’hauria de perdre i que ens permet recuperar el treball d’Alcoy després d dinou anys de silenci i als trenta anys de la seva mort. Una exposició magnífica , amb obra perfectament triada que ens dona oportunitat a fer repàs de la seva llarga i fructífera trajectòria i que no mereix res més que la més gran de les felicitacions al museu Arxiu i a la família que l’han feta possible.

Mostra d’intensa, detinguda i molt recomanable visita. Fins els 26 de novembre a can Caralt de Llavaneres.

30 ANYS SENSE EDUARD ALCOY AMB UN VOLGUT SILENCI OFICIAL. UN INSULT A L’ARTISTA, A L’ART , LA CULTURA, LA CIUTAT I LA INTEL·LIGÈNCIA,

Aquest diumenge 18 de juny s’acompleixen 30 anys de la mort de l’Eduard Alcoy, l’artista barceloní de naixement i mataroní d’adopció que , juntament amb Rovira Brull, va revolucionar l’art mataroní en aquells grisos seixanta  portant-lo cap a la modernitat.

No em dedicaré ara i aquí a cantar el panegíric de la gran qualitat del seu treball creatiu artístic, reconegut abastament per part dels entesos, però sí que vull incidir en la importància del seu fer a la ciutat de Mataró.

En primer lloc,  Alcoy va revolucionar en bona part el concepte artístic del moment. En una ciutat dominada en l’art per els conceptes generats per Rafel Estrany, Opisso i els germans Arenas, l’arribada de l’obra d’Alcoy va ser una sotraguejada  important en el concepte.

En segon, va reunir al seu redós un bon conjunt de creadors a qui va trametre el seu coneixement i saviessa, aconseguint en certa manera l’aparició d’una plàstica més intensa i reflexiva , llunyana a la figuració i el realisme. Jordà, Novellas, Perecoll, Viada i companyia van ser alhora altaveus d’aquell nou art que pregonava l’artista. I han estat alhora les puntes de llança de l’art actual mataroní.

Però alhora Alcoy va saber convèncer a la burgesia local en tal alt grau que tenir un Alcoy a casa era un símbol d’evolució i modernitat. Per tant , art, creació i societat van ser tres eixos que van ser modificats en el global de la ciutat per la seva creació i el seu fer.

Com que Mataró és aquella estranyíssima ciutat que no té cura dels seus artistes , ni en vida ni en la mort, i  a bon segur l’única que en el seu Museu no té a bé exposar les obres dels seus artistes més nombrats, i no disposa d’un fons d’art d’artistes locals que permeti el record i la recuperació constant de la figura dels seus creadors, Alcoy ara sols existeix en el record d’aquells que en vàrem ser coetanis i vàrem gaudir en viu i directe del seu fer. 

Ara , si voleu veure obra d‘Alcoy heu de desplaçar-vos a Argentona o Llavaneres , que en les seves col·leccions públiques de la Casa Gòtica i de Can Caralt disposen de peces que ens permeten al menys esbrinar el seu tarannà creatiu.

Trenta anys més enllà de la seva mort crec era moment adequat per fer-ne ullada i revisió, i presentar a les noves generacions ( que ja son plural) la seva obra amb la gran qualitat creativa tècnica i conceptual que en ell es diposita. Però no, tant Cultura de Mataró com la Fundació Iluro s’han negat  a la realització d’una exposició que podia haver estat espectacular , amb una mínima despesa econòmica i que hauria actualitzat als mataronins, l’art del qui fou el seu conciutadà, Eduard Alcoy.

Seria a finals de la tardor passada que Germán Bandrés , el gran col·leccionista d’obra d’Alcoy i Rovira Brull, degut a les relacions establertes a la Sala Gaudí, va contactar amb el seu amic Perecoll per que li gestionés la possibilitat de fer una gran exposició a Mataró amb les peces de la seva col·lecció. Aquestes gestions , realitzades amb Ajuntament i Fundació Iluro van ser del tot infructuoses, algunes d’elles amb el silenci per resposta.

Coneixedor de la història i sabedor que a Beneficència segueixen fil per randa allò que escric, vaig decidir pressionar a Cultura demanant públicament aquesta exposició i raonant els seus motius. Vaig tenir-ne resposta oficial en veu de la directora del Museu, Anna Capella que l’única vegada que he parlat amb ella ( expo de Jaume Simón a un local del carrer Campeny) em va dir: Cultura no farà res al voltant d’Alcoy; el que havia de fer ja ho va fer amb l’expo de Can Palauet (1999). I va afegir “ i els mataronins us hauria d’anar acostumant a saber que Alcoy i Rovira eren dos autors mediocres”. Al nostre voltant hi havien alguns artistes que ho van poder sentir. Crec que no cal afegir cap altre comentari ja que el mateix qualifica desqualificant-la a qui el va realitzar.

Vista la negativa de l’ajuntament em vaig adreçar a la Fundació iluro  mitjançant Jordi Surinyach. Aprofitant l’indret vaig augmentar el projecte amb la vella proposta que ja s’havia realitzat d’afegir per una planta superior la repetició de l’exposició “ A la mateix  latitud” que molts anys enrere s’havia celebrat a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i que havia estat el gran esclat de la que un va batejar com “Escola de Mataró”, amb obres d’Alcoy, Rovira Brull, Jordà, Novellas,Perecoll, Viada. A Surinyach li va semblar magnífica la proposta i em va redirigir a Ramon Manent que al cap d’uns pocs dies em va fer avinent la resposta després d’haver estat avaluada per la Junta de la Fundació. La resposta era negativa per dues raons. Per un costat per que exposicions com aquesta no entraven entre els objectius de la Fundació i  la segona que  fer una exposició com aquesta podria provocar greuges comparatius.

Em vaig quedar de pedra. Quins son doncs els objectius plàstics de la Fundació?. Carregar-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch? o dedicar-se a recollir quatre euros amb exposicions d’auto homenatge , o d’altres sense cap mena de criteri en l’objectiu.  I ja no diem de si parlem de greuge comparatiu,. Qui es pot sentir agreujat per que es realitzi  una gran exposició de Rovira o d’Alcoy?.

Però a més a més la negativa comporta un greu error de gestió del propi patrimoni de la Fundació  ja que disposa d’un elevat nombre d’obres d’Alcoy entre elles, la mítica sèrie del Tarot. Un patrimoni que resta amagat i conseqüentment  en permanent devaluació per manca de visibilitat.

Amb ambdues negatives queda clar que l’únic homenatge en el record que avui podrà rebre Eduard Alcoy, serà l’íntim i sincer d’aquells que el vàrem estimar, seguim estimant el seu art i el considerem un dels artistes més importants que ha corregut per la nostre ciutat i molt més encara per la transcendència que va irradiar el seu fer.

Per això quan tantes vegades en les darreres setmanes m’he sentit dir que era quasi un insultador professional ( el que alguns consideren insults per  a mi son simplement epítets, qüestió de pell fina), digueu-me si no és un insult a l’artista , l’art , la cultura, la ciutat i la intel·ligència deixar-se perdre com si no passes res una exposició tant valuosa i que serviria per recuperar  en la visibilitat a un dels nostres artistes més importants.

Us imagineu que ara mateix a la Fundació Iluro ens podíem haver trobat amb les obres de la Biennal Torres Garcia a la planta baixa i a les plantes superiors amb l’obra d’Alcoy i els seus coetanis mataronins. Apostes com aquesta, crec son justament les que precisa una ciutat com Mataró per recuperar el seu nivell qualitatiu i l’estima dels i als seus creadors. Però ja ho sabem dir inepte és insultar , demostrar de manera permanent la ineptitud  es paga amb càrrec al consistori o a la fundació més important de la ciutat.

Eduard, et rcordem en l’enyor tot gaudint del flaire del teu sempitern toscano.

PS.-les imatges del post han estat extretes de la xarxa menys la de la serigrfia de l'home peix ( realitzada ex profeso per a l'acció "Netejem la Peixateria" i  les que corresponen als catàlegs de la darrera exposició d’Eduard Alcoy a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar ( del 2 al 31 de maig de 1977) i la de l’expo que no es va arribar a inaugurar a celebrar en el seu habitual indret de l’Hotel Llevant de Llafranc, que havia d’inaugurar-se el 20 de juny i acabar el 10 de juliol. Catàleg amb escrit de Paco Rodon. Ambdos catàlegs son del meu arxiu personal.

Hi ha la curiositat que l’Hotel Llevant va ser lloc d’acollida de l’escriptor anglès Tom Sharpe que en alguna entrevista va parlar dels personatges de l’obra d’Alcoy que senyorejava l’hotel com a profunda font d’inspiració.

CA L’ARENAS. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( I )

Tots sabem el que significa l’expressió “de jutjat de guàrdia” esdevinguda habitual en la vida quotidiana més en el sentit de crit per una injustícia o una cosa molt mal feta , fregadissa amb la il·legalitat  i el seu desig de reparació , que no pas en el concepte judicial pròpiament dit , al que vista com funciona la justícia d’aquest país, tan poc proclius en som els ciutadans.

Ca l’Arenas és de per se un cas típic de “jutjat de guàrdia” amb el seu incompliment flagrant dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Un incompliment municipal al que fan la viu viu els marmessors i l’Associació d’Amics de la casa que miren sempre cap a l’altre cantó. Però a aquest estat general s’afegeixen casos tan peculiars com el que avui ens ocupa.

Les dues imatges parelles que encapçalen aquest post son quasi una mena de “joc de les diferències”, però per més que ens hi fixem l’única diferència està en els escrits al marge. En un la signatura és d’ Alcoy i està dedicat a Joan Rectoret i en l’altre la signatura és de R.Brull fent constar al marge Paris 57.

Dues obres idèntiques , signades per dos autors diferents. La primera està exposada en l’exposició d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas i l’altre està al davant meu , a l’estudi des del que escric aquest post i va ser regalada per Rovira Brull al meu pare per les dates que marca l’obra.

Així de qui és l’obra. D’ Alcoy?, de Rovira Brull? , o potser és dels dos i està feta a quatre mans?. Una pregunta que lamentablement ja no ens podran resoldre els protagonistes , tots quatre ja malauradament desapareguts.

Per a mi no hi ha dubtes i és una obra a quatre mans. L’amistat dels quatre protagonistes ( Alcoy , Rovira Brull, Joan Rectoret i el meu pare ) em fa creure com improbable cap apropiació indeguda per parts dels autors , per tant... Però a més si examinem l’obra podem veure que el fons es correspon totalment al fer d’Alcoy d’aquells temps mentre que els músics son d’una estilística més de Rovira Brull, tal i com demostrà a posteriori amb els diferents dibuixos musicals publicitaris que realitzà a Mataró. Sols el referent de “El trompeta” de l’Eduard Alcoy ( 1954) pot crear un petit dubte , però jo m’inclino més per aquest treball comú , amb un repartiment final de les còpies  i la conseqüent signatura particular d’un i altre autor.

El fet no deixaria de ser una curiosa casualitat si s’hagués descobert al mig de l’exposició, però el cert és que no és així. Havent descobert  un mateix el fet en l’antològica d’Alcoy de fa uns anys , el passat 28 de setembre vaig adreçar-me al Museu per oferir l’obra de Rovira Brull i així , en el marc de la mostra del primer pis , mostrar en paral·lel ambdues obres i demostrar l’ambient de companyonia artística del Mataró d’aquells temps.

Amb la callada per resposta ara puc observar que el gravat signat per Alcoy està present a la mostra i es reproduït en el catàleg el que significa un greu error historiogràfic i una més que evident manca de professionalitat per part dels organitzadors i el comissariat de la mostra.

I ara què?. És obvi que un  Museu que vulgui ser seriós hauria de retirar immediatament el gravat atribuït a Alcoy i exposat en la seva monogràfica davant l’evidència de dubtes raonables de que l’obra pot ser que no sigui tan sols d’Alcoy. I en el cas de mantenir-lo, que no seria del tot correcte per el tipus d’exposició que es tracta i per altres circumstàncies de les que en parlarem demà, s’hauria d’indicar en la cartela i en tota la documentació, que es tracta d’una obra probablement realitzada amb la co participació de Josep Mª Rovira Brull.

El milor?. Al meu entendre substituir el gravat d’Alcoy per una altre peça i el mes vinent, en el moment de canvi de l’exposició de la planta superior , presentar ambdues obres conjuntament, remarcant l’esperit conjunt i amical que significa a questa obra.

Però, quina postura prendrà el Museu i Ca l’Arenas?. Jo tinc clar que cap. Amagarà el cap sota l’ala, dirà que son bajanades i ganes de tocar els gloriosos i aquí pau i després glòria.

I si és així quedarà palès una vegada més allò que tots sabem que no és res més que la desídia i la manca de professionalitat més extrema de qui hauria de ser garant del fer i de les obres dels nostres artistes i en canvi n’ha esdevingut el seu més important enemic.

Ja veuen. Coses del Museu, coses de ca l’Arenas. Fets dignes en veritat, de jutjat de guàrdia.

ALCOY / HERNÁNDEZ PIJUAN. CREIXEMENT I EVOLUCIÓ.

A Mataró, una exposició amb obres d’Eduard Alcoy i Juanito Hernández Pijuan ( i valga el Juanito ja que es tracta d’obres dels seus començaments ) hauria d’estar anunciada per arreu i ser noticia cultural de primera , i més encara amb la sequera pictòrica que patim. En canvi però res de res , sense cap mena d’anunci i amb el desconeixement general , el passat divendres es va inaugurar aquesta exposició a ca l’Arenas que correspon a la segona del cicle “Art a Mataró 1942 – 1958 , els anys de la represa”. Una exposició que amb totes les seves mancances és d’obligada visita.

 Alcoy i Hernández Pijuan , íntims amics, exposen ambdós a Mataró l’any 1955. Arriben de la mà de Terri i segueixen així una trajectòria comuna que havia començat l’any 1950 amb una exposició a la sala Pino, a la Pça del mateix nom a Barcelona , on també hi va prendre part un artista que durant forces anys de finals del segle passat va viure a Mataró amb el desconeixement total del món artístic local, com era Ángel García Lapuyade.

Son moments de beceroles però en les que s’albira ja el desig d’un concepte nou. En aquells moments Alcoy mantenia les arrels figuratives però les influences de Klee l’anaven transportant cap altres camins fins que explotà en l’informalisme.

Hernández Pijuan semblava més arrelat en la figuració de caire humanista amb clares referències cap una estilística castellana , en el senti del neorealisme espanyol , en un estil n’aparença més tosc, com si en aquesta aparent mancança de finor pogués donar més força al’obra i incidir més intensament en la sensibilitat de l’espectador.

L’exposició que avui tenim ocasió de visitar ens ofereix una mirada a a quests començaments i principalment ens obra la porta a la seva evolució fins assolir l’informalisme ben estricte. Una exposició limitada per l’espai de Ca l’Arenas que les converteix en tastet i més ara  amb l’espai mort del menjador i l’espúria dedicació, fora de tot context , de l’habitació que es dedicada a la parida contemporània de torn , en aquesta ocasió absolutament innòcua i sense cap mena d’interès i menys transcendència , que porta la signatura de Domènec.

És enormement interessant el caminar d’Eduard Alcoy. Ho és ja que les circumstàncies localistes han fet un reduccionisme absolut de la seva obra, limitant-lo tan sols al seu personalíssim àmbit del simbolisme, o el realisme màgic . Alcoy però té un passat importantíssim en el que rau  , al meu entendre , algunes de les seves peces més glorioses. I algunes espurnes es poden visionar i/o intuir en aquesta mostra.

Així podem apuntar-nos a la tinta que ens retrotrau a Dau al set (Tàpies / Ponc) , les seves referències a Klee, el començament de la seva mirada irònica amb el seu peculiar sant Sopar, o l’esplendorós “Yellow Dog Blues” que podria estar en qualsevol dels Museus de primera fila del món., Tot per explotar amb les peces informalistes on Acoy desempallega traç de mestre , amb peces en de potència i equilibri d’altíssima qualitat.

Un conjunt en total que estableix unes bases d’avantguarda per aquells moments i que després desarà en el seu exterior, encara que no en l’entramat, per estructurar la peculiaritat del seu idioma personalíssim que el farà reconegut en tots nosaltres.

El cas d’Hernández Pijuan és diferent. Molt més figuratiu en aquests moments, la seva evolució cap a l’informalisme és molt més dràstica, convertint-la en ferm fonament i deixant a la figuració com element referencial en la seva evolució, tant en la part del seu geometrisme , com en la del formalisme cromàtic i evidentment en la seva darrera època , amb la seva personal nova figuració.

Aquí podem gaudir en la saleta de la seva figuració més social amb les seves imatges de camp o l’obra que presideix la seva zona que ens refereix mentalment a obres d’altres contemporanis com és el cas de Guinovart. A la galeria hi ha la seva part informalista en un concepte més eteri en comparança amb la densitat del seu company d’exposició.

Una exposició que malgrat les seves limitacions és de recomanable, obligada i repetida visita. Una visita merescuda en el sentit global de la mostra i molt especialment per la possibilitat de veure i gaudir de l’Alcoy més desconegut entre nosaltres.

PS.- Les obres de il·lustren aquest post son d’obres presents a la mostra menys la que encapçala el post.

Aquesta obra correspon a una peça present a l’exposició d’Hernández Pijuan al Museu ( 1955) i que ell mateix va regalar al meu pare tot dedicant-la , en agraïment per la crítica que va rebre. Aquesta peça va ser oferta a Ca l’Arenas per si era del seu interès exposar-la vista la seva qualitat artística , emocional i local. La seva resposta va ser positiva però a l’hora de la veritat no va ser reclamada.

Un , visitada l’exposició té clar que hi tenia un lloc , per la seva qualitat i més encara per el sentit històric , però deixo en el seu senderi el pensar si ha estat una decisió correcte artísticament ho ha estat el que un , i molts , pensem.

CONFERÈNCIA EDUARD ALCOY

Quan ja s'acosta un nou "Dijous a la Nau" , en aquest cas amb la presència de Jordi Bonet , aruitecte en cap de la Sagrada Família , és ben planet recordar la magnífica conferència que la Rosa Alcoy ens va oferir fent mirada al treball del sue pare , el sempre enyorat Eduard Alcoy.

Un bon recordatori per aquells que hi vam assistir i un tastet per aquells que no ens van poder acompanyar

http://youtu.be/zMIviQPJQ58

25 ANYS SENSE EDUARD ALCOY

Avui s’acompleixen vint-i-cinc anys de la mort de l’Eduard Alcoy

Del que va significar , i significa encara , l’Eduard Alcoy en la gran història de l’Art català , i la petita història de l’Art mataroní, ja n’ hem dit algunes coses en aquests dies. A més , la seva filla Rosa en la magistral conferència que ens va oferir el passat dijous a la Nau Gaudí en la que ens abocà els seus coneixements , ens va situar de manera perfecta en la trajectòria vital i artística del seu pare , deixant escletxes encara per aprofundir , que esperem completar en properes presentacions.

Però avui , en el moment del record , no vull endinsar-me en l’Alcoy artista i si vull fer-ho amb l’Eduard home, de qui vaig gaudir tant en la seva sapiència com en la seva amistat.

El meu coneixement de l’Eduard Alcoy va venir, com no, de la mà del pare. Al seu costat vaig mantenir diverses i profitoses converses , tant en les inauguracions en que coincidíem , com en interminables xerrades en les que el pare i ell, tots dos infatigables conversadors , entraven en discernir com a mínim  el sexe dels àngels, i en les que un poc hi tenia a dir.

El tracte més personalitzat arribà amb motiu de les meves crítiques , tant a ell mateix com en general. En el que pertoca a les seves , sempre hi tenia alguna cosa a dir, ja fos per felicitar-me , fer-me alguna observació, o clavar-me una bronca , - amb tota la raó del món -, com quan vaig emprar la paraula “oropel” en un comentari en relació a unes joies seves.  Crec que aquella errada no la repetiré mai en la vida.

No essent com no era , assidu a fer-la petar en el seu estudi del carrer Barcelona , o a L’Opera o al Kenn , la meva relació va néixer curiosament en el transport públic, a l’Empresa Casas.

Eduard Alcoy tenia el costum d’anar, un dia a la setmana ,  a dinar amb els seus vells amics de Barcelona. La rutina era exacte. Autobús de la Casas , visita a l’estanc de la cantonada Diputació/ Passeig de Sant Joan per fer provisions de material “fumable” , anada al Mercat del Ninot a comprar bacallà en la parada d’un amic , i dinar amb la vella penya amb l’Ortuño i altres artistes , un parell d’advocats , el seu metge i un grapat de gent de l’art i la cultura.

Per aquells temps ( començaments de la dècada dels vuitanta ) jo començava la meva jornada laboral a Mataró i a mig matí , en el bus de les 11.20 hores , em desplaçava a Barcelona on continuava la meva feina fins el vespre , amb tornada al bus de les 20.10 hores. Un dia l’Eduard va coincidir amb mi al matí i la vam fer petar. Al cap d’unes setmanes es repetí la situació i d’ençà llavors Eduard Alcoy va establir coincidència horària amb un servidor , de modus i manera que durant un bon grapat d’anys vaig gaudir d’una hora i mitja setmanal de veritable lliçó d’art i de tantes coses , per part d’aquell personatge que em va omplir de coneixements i sapiència.

Eren , per ell i per mi, tan satisfactoris aquests “viatges” , que en patir la malaltia i haver-se de sotmetre a la radioteràpia , va fer mans i mànigues per fer coincidir l’horari amb el viatge matinal, per compartir un cop més , les més agradables de les xerrades. En arribar a Barcelona , agafava un taxi , em deixava a la feina i ell continuava fins l’hospital per rebre el tractament. Així va ser fins el darrer dia.

Per això avui  en agafar el bus de la Casas , com segueixo fent , tot veient el seient buit al meu costat , he sentit com mai el seu record, i fins i tot m’ha semblat escoltar la seva veu ronca i gruixuda cantant l’spitch del que tantes vegades fèiem broma.

Era en referència a una entrevista que vaig realitzar a la ràdio en motiu de l’exposició “A la mateixa latitud” que es realitzà a la sala de la Caixa Laietana, amb el protagonisme de Rovira Brull, Alcoy , Novellas, Jordà i Perecoll. Els vaig convidar a una entrevista conjunta i malgrat que en aquells temps hi havia certes reticències personals, tots van acceptar. Va ser excepcional i lamento que no existeixi gravació de la mateixa. Al final, i engrescats per Pepe Novellas , els cinc a cor i com diríem “ a voz en grito”, van fer una modificació de l’anunci de bolígrafs BIC , molt conegut en aquells temps, tot dient: “PIC naranja escribe fino, PIC cristal escribe normal. PIC, PIC , PIC PIC PIC”.

Avui , no ho dubtin , estic convençut que de nou li he sentit cantar-la.

Eduard, records en l’enyor i una forta abraçada.

EDUARD ALCOY / ROSA ALCOY / NAU GAUDÍ

 

Avui, aquest vespre s’ha produït una estranya conjunció que ha fet vibrar tots els fonaments d’una Nau Gaudí, plena de goma a gom , amb més de cent cinquanta persones. L’extraordinària conferència (no es pot qualificar d’altre manera) duta a terme per Rosa Alcoy al voltant de l’obra del seu pare , l’Eduard Alcoy, ha fet esclatar en acabar, una de les ovacions més tancades que un ha sentit de fa temps en un acte d’aquest tipus.

Rosa Alcoy ha ofert amb el seu mestratge, i amb la seva habilitat per superar els entrebancs informàtics amb que s’ha trobat , una lliçó magistral en la que ha desgranat la trajectòria i evolució del fer del seu pare , amb especial incidència en els punts més importants del seu personal i inconfusible idioma pictòric , que ha deixat bocabadats a hom que ha assistit a la mateixa.

Molts dels presents pensàvem , o crèiem, que més o menys sabíem de quin peu calçava l’Eduard , però avui ens hem donat compte de la nostra ignorància.  L’anàlisi personalitzat , individualitzat i comparatiu , de l’obra de l’Eduard Alcoy ens ha captivat , enamorat i subjugat i quasi ens obliga a una lectura més personalitzada de les seves obres, en especial per aquells que gaudim del magnífic catàleg que s’edita en l’antològica del 99.

Una magnífica conferència a que a bon segur tindrà continuació en altre ocasió ja que son moltes les coses han quedat en el tinter de la saviesa de la Rosa.

Un acte magnífic , inoblidable culturalment parlant , del que estem plenament satisfets tots aquells que hi hem pres part , tant de manera activa com de simples espectadors. Un acte però que per  ami ha tingut el trist contrapunt de la minsa presència d’artistes mataronins.

El cert és que no entenc res , o millor dit , no vull entendre res ja que de fer-ho caldria enviar a dida , - per ser educats -, a tot aquest gruix d’aprenentets i pseudo professionals que son capaços de passar per alt un acte així. Avui no hi ha l’excusa d’estudi, classes o qualsevol excusa barata. Avui l’horeta llarga de la Nau Gaudi equivalia a moltes lliçons i a un aprenentatge concentrat d’art en el seu màxim nivell , ja sigui en el fons com en la forma.

Però que hi farem, som capsgrossos, i en la nostra negligència està el càstig de no haver estat protagonistes d’un aquells actes que et reconforta i que et fa donar més compte encara , que l’art és una de les poques coses per les que val la pena viure la vida.

La Il·lustració correspon a la peça “Comiat” que és la darrera de les obres que va realitzar Eduard Alcoy

EDUARD ALCOY ALS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ

Aquest dijous , és a dir demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog , hi ha activitat a la Nau Gaudí. Essent segon dijous de mes pertoca conferència en l’entorn del concepte “Els dijous a la Nau Gaudí” i en aquesta ocasió la xerrada és molt especial ja que sota el títol de “ Eduard Alcoy. Passaports a l’art ( 1930- 1987 )" ,la seva filla Rosa Alcoy ens parlarà del gran artista del que s’acompliran 25 anys de la seva desaparició el proper 18 de Juny.

Eduard Alcoy moria quan estava a punt d’inaugurar exposició (20 de juny) en el seu estimat Hotel Llevant a Llafranc , quan tot just acabava de cloure una exitosa mostra a Santillana del Mar. Els catàlegs de les deus exposicions ( que mostro en les fotos ) son per  a mi un tresor que guardo amb enorme afecte.

Fa ja vint-i-cinc anys i per tant això vol dir que per tot aquell que no estigui fregant els cinquanta ,  Eduard Alcoy és més mite que record , i la seva obra l’haurà contemplada amb comptagotes , dons d’ençà la seva mort sols una magnífica mostra celebrada a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i la magnífica antològica que se celebrà a la tardor de 1999 , amb un esplendorós catàleg que és un tresor per els que en disposem d’un ( ves a saber si a l’IMAC encara en queden exemplars ), han estat els únics moments en que s’ha pogut gaudir del conjunt creatiu de tan gran artista.

Hem de lamentar així que les escasses obres públiques d’Alcoy siguin invisibles , dons ni la magnífica col·lecció de la Laietana , amb la sèrie Tarot per bandera , ni les quatre peces mal comptades de les que disposa l’Ajuntament estan a l’abast de ningú . I com que a Mataró existeix tan sols una  maldestra col·lecció municipal que mai ha volgut ser completada amb un veritable fons d’artistes locals, que permeti a tothom , - en especial a les noves generacions -, tenir mirada clara de la història creativa de la ciutat, fa que l’obra dels grans artistes restin en la pols de l’oblit, com en el cas que avui ens ocupa ( i en els altres).

( Per a bons afeccionats cal dir que en la Pinacoteca Municipal de Llavaneres a Can Caralt s’exposa un magnífic Alcoy informalista que paga molt la pena )

Però és de justícia que la ciutat renovi la seva passió amb l’obra d’Alcoy i amb el seu record. Per això el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat ha volgut retre-li aquets homenatge , de la millor manera que ha estat possible , com ho és amb aquesta conferència de la mà de la seva filla Rosa, que ens aprofundirà amb intensitat  en la vida i el fer del seu pare , en data i moment tan assenyalat.

En motiu d’aquest aniversari , en la darrera edició del Capgròs, apareixia aquesta columna  , signada per un , que aquí repeteixo.

EDUARD ALCOY

En acomplir-se el proper 18 de juny , el vint-i-cinc aniversari de la mort d’Eduard Alcoy , és de justícia fer-ne oportú recordatori tant per la seva enorme qualitat com per el paper de “revolucionari” activista artístic i cultural que realitzà en el nostre entorn.

Recordatori com gran artista , amb una obra intensa, densa i evolucionada que parteix de l’informalisme  , potser la seva època menys coneguda però d’un nivell més que elevat , fins assolir plenitud en el seu univers alcoyà , a l’entorn d’aquesta pintura magicista , plena de símbols i lectures que subjugà a hom que s’acostà a ella. Una obra mereixedora de molt més reconeixement històric que no pas  l’assolit , fins ara.

Un recordatori com activista artístic , al saber aglutinar al seu voltant , - i al del seu amic Rovira Brull -, a un poderós grup d’artistes joves que van créixer en el coneixement artístic i vital, configurant un grup que sense ser alumnes , sí que van saber conrear una estilística d’arrel comuna , anomenada a posteriori com “Escola de Mataró” , en la que els noms de Jordà, Novellas, Pal i Perecoll , son a destacar.

Un recordatori com activista cultural ja que va saber fer entendre a tots , burgesia mataronina inclosa, que calia anar més endavant en el camp de l’art. Que no tot era la dolçor del paisatge , més o menys ben realitzat , i que l’art implicava compromís , emoció i misteri. Que calia anar més lluny per , mitjançant l’art , crea un camp de profunda reflexió , sense que per arribar-hi fos imprescindible fugir d’una certa estètica atractiva , ans el contrari.

Ara , en moment en que tant mancats estem de lideratges , la figura d’Eduard Alcoy amb tota la seva ironia , amb la seva dosi de cinisme i mala llet , però especialment amb la gran dosi de qualitat intel·lectual i artística , es manté ferma com element cabdal per a l’evolució artística d’aquesta , la nostra ciutat. En el record.

Pere Pascual

 

D’aquests i altres punts en podrem parlar dons aquest dijous , a partir de les19.30 hores. Difícilment algú podrà fer-ho amb més propietat  que la seva filla , que té les tres vessants per exercitar de la millor manera a questa mirada. Com a especialista en art , en la seva vessant històrica i en la vessant personal més estreta.


Una xerrada per la que ja em deleixo i que us aconsello de tot cor ja que estic convençut que serà una vetllada inoblidable.

SANT JORDI 2012

Res millor que aquest magnífic Sant Jordi del gran Eduard Alcoy per presidir el post d'avui

Que la diada del Patró de Catalunya i veritable Festa Major de la Cultura  us sigui a tots ben plaent.

EDUARD ALCOY. 25 ANYS

Avui diumenge és 18 de març , manquen dons tres mesos exactes per arribar al 18 de juny , una data igual de tantes altres per a molta gent , però que hauria de ser celebrada com important per l’art mataroní, ja que en aquell dia s’acompliran vint-i cinc anys de la desaparició del gran artista , i pera mi gran amic, Eduard Alcoy, un dels artistes més importants dels que ha gaudit la ciutat de Mataró com a membre de la seva comunitat.

És molt possible que a hores d’ara ningú, fora de la seva família , hi hagi pensat. Quan un ho comentava a qui mana a l’IMAC va quedar ben clar que per ells era la primera notícia, però sigui com sigui caldria recordar-ho de la millor manera per que és un fet de justícia i no pot ser que el nom i l’obra d’Eduard Alcoy estigui quedant en l’oblit d’aquells que no el van conèixer, i comenci  també a oblidar-se en aquells que van poder gaudir del seu extraordinari art.

Queden tres mesos i és obligat fer-ne memòria. Espero que per part de qui correspongui se’n prengui nota.

Per la meva part i com a prèvia vagin les imatges dels catàlegs de les dues darreres exposicions que va realitzar , o millor dit, de la darrera exposició realitzada a l'hotel Altamira de Santillana del Mar i d’aquella que s’havia d’inaugurar d’immediat i que es va suspendre al seu sempre estimat Hotel Llevant de Llafranc , refugi de l'escriptor anglés Tom Sharpe que va declarar-se captivat , com no podia ser d'altra manera , per l'obra d'Alcoy que omplen les seves parets.