ROVIRA BRULL i MATARÓ

Can Caralt, la seu del Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres acull en aquests dies una mostra retrospectiva que ens retroba amb l’obra de Josep Mª Rovira Brull als quinze anys de la seva mort. Una mostra excel·lent que no sols ens permet recuperar el bon fer de l’artista, ans va més enllà aprofundint en camps menys coneguts, artísticament parlant, com ho son el camp de la il·lustració de llibres , el del dissenys gràfic i molt especialment el de la publicitat. Això per no parlar de la seva mirada escultòrica o l’escollida tria del seu llegat pictòric.

Una exposició magnífica que honora a l’artista i a l’indret que l’acull i que de pas marca un nou solc en la mala relació entre el seu llegat i la ciutat que l’acollí, Mataró, que no va tenir a bé enviar a ningú, ni del Govern ni de Cultura , a representar-la oficialment.

Em sembla que son escassos els dubtes de que la icona artística de Mataró és l’escultura “Laia l’arquera”. Qualsevol enquesta estic convençut que així ho demostraria. Però lamentablement també estic convençut que qualsevol enquesta seriosa indicaria el desconeixement abundant del nom del seu creador, i un desconeixement  encara més gran del seu fer. Fa uns dies en vaig ser-ne testimoni davant d’alumnes que estan acabant el batxillerat artístic a la nostra ciutat.

Josep Mª Rovira Brull va fer una tasca de vàlua incalculable a Mataró. Tant per el seu fer artístic com per la seva ingent tasca pedagògica,  com per resituar el pensament artístic de la ciutat en uns nous indrets de modernitat, trencant el classicisme imperant en ella. La resposta de la ciutat va ser en bona part positiva fins en el darrers anys de la seva vida en el que hi va haver un evident assetjament oficial al seu treball.

Se li va oferir inaugurar Can Palauet, però a pocs dies se’l va obligar a compartir espai amb C.Pazos, en una rastrera venjança de Cultura per antics temes del PSUC, fet que per poc inhabilita la inauguració. En el cas de la Laia, paga la pena veure les fotografies de la inauguració per a observar les significatives absències. Discreció en la seva mort i punyalada vergonyant amb l’homenatge que en el desè aniversari de la mateixa, Cultura de la mà de Sergi Penedès li oferí en territori comantxe (Can Xalant), que acabà quasi com el rosari de l’aurora.

Ara, passats quinze anys , és obligat el retrobament. No pot mantenir-se l’oblit i el menysteniment de la ciutat vers l’home i l’artista. Una exposició com la que ara s’exposa a Llavaneres s’ha de poder visitar a Mataró, ampliada en la mesura del nou espai, i amb ella oferir la possibilitat als mataronins , els que el varen conèixer i als que no, a retrobar-se amb el fer d’una artista excepcional.

A la mort d’un artista tots caiem en el tòpic de que els artistes no moren mai ja que es perpetuen amb la seva obra. Però per que sigui així cal que la mateixa estigui a disposició del públic. A Mataró no passa això. Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella, Viada ... de cap d’ells és impossible poder veure , mostrar i ensenyar el seu treball. Cal refer la situació. I ara , amb Josep Mª Rovira Brull podem fer la primera passa.

L’art, la cultura i la ciutat no es pot permetre aquest oblit que tant mal ens fa a tots i que tan malament deixa a aquells que han de tenir cura del respecte a qui tant va fer per a la mateixa.

(Escrit publicat avui mateix al capgros.com en les seves columes d'opinió)

 

JOSEP Mª ROVIRA BRULL. L’ART VERITABLE

La veritable obra d’art pertany al temps real,

a la seva època i a la nostre,

és a dir, a la seva presència davant nosaltres.

                                                ANDRÉ MALRAUX.

En uns temps convulsos en el polític i el social com son els actuals, és de lamentar que els artistes semblin haver perdut la seva capacitat crítica i motivadora front l’espectador, amb un art que a més de desenvolupar les seves característiques estètiques i plàstiques sigui capaç de generar interrogants a la recerca de la veritat davant de la  multiplicitat de preguntes que la complexa societat genera.

Avui l’art sembla immers en una bombolla en la que el banal domina. Una banalitat filosòfica quan ens enfrontem a certes propostes contemporànies més fonamentades en el que haurem de definir com boutade  creativa que no pas a un anàlisi contundent de la realitat. Però al seu costat existeix també un fenomen de caire esteticista que troba en la bellesa l’única raó de la seva creació. I més enllà un munt de “famílies” i opcions , incapaces totes elles d’establir un idioma comunicatiu capaç de produir una resposta en el social, que és just el que precisa la societat i exigeix l’art si l’establim en el seu veritable concepte, raó i causa.

Per això és molt bo que el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, ens presenti una magnífica mostra de caire antològic que ens permeti retrobar-nos amb el creatiu fer de Josep Mª Rovira Brull, aquesta artista barceloní de naixement però mataroní per adopció i creació, que ja fa quinze anys ens va deixar. Un veritable artista capaç eternament de preguntar i preguntar-se, en relació a la societat i la vida.

L’espai de Can Caralt ens permet acostar-nos a la seva mirada iniciàtica retrobant-nos amb paisatges i il·lustracions que marquen les seves beceroles. Podrem extasiar-nos en la descoberta dels seus treballs publicitaris d’un nivell i qualitat importants que mantenen una vigència conceptual i comunicativa absoluta. I com no, podrem endinsar-nos en el camp plàstic que li va permetre a Josep Mª Rovira Brull expressar de manera contundent la seva mirada dolça, crítica, dura , irònica , cínica i fins i tot malèvola, envers el mon que l’envoltava i les seves circumstàncies socials i polítiques. I fer-ho amb gosadia, llibertat i criteri.

Establert en una mirada analítica, moblat el seu pensament amb un bagatge cultural que dona fonament a les seves reflexions i dotat d’uns coneixements tècnics que li permeten estructurar visualment de la manera més adient la seva obra, el treball de Rovira Brull s’estableix amb l’home com a protagonista , i totes les seves conseqüències vitals , polítiques i socials com essències per a la seva polimòrfica mirada.

Els seus treballs, establerts en l’anomenat realisme màgic, li permeten reflexionar amb intensitat en relació als difícils temps en que li va pertocar viure. Una mirada lúcida i intel·ligent ,adobada a més amb una potència visual impactant que accentua de manera potencial la força del seu missatge.

Un missatge que romandrà permanent en el seu fer, encara que la visió exterior davalli en intensitat amb el pas del temps per endinsar-se en una poètica naturalista amb la que manté igualment la seva permanent crítica social.

Josep Mª Rovira Brull és artista en el seu concepte més intens. Ho és en el fons i en la forma, però també per la seva trajectòria formativa i educativa i per la transcendència vital de la seva obra i el seu missatge, que van molt més enllà de l’escultura de Laia l’arquera , esdevinguda icona de la ciutat que l’acollí.

André Malraux ens parla de la necessitat de que el veritable art pertanyi al temps real. Un fet que es fa avinent en totes i cadascuna de les obres presents en aquesta exposició. I no podia ser menys tractant-se Josep Mª Rovira Brull, un gran i veritable artista del que seria imperdonable l’oblit.

Pere Pascual

Crític d’art.

Escrit per el catàleg de presentació de l'exposició "Rovira-Brull. retrospectiva 15 anys després" que es celebra a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, fins el 22 de novembre de 2015

CA L’ ARENAS. L’ ABSÈNCIA DE ROVIRA BRULL. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( II ).

 Fa un parell de dies varem comentar de manera ben elogiosa,  ja que s’ho mereix abastament , l’exposició que s’inaugurà a Ca l’Arenas amb obres dels anys 50 dels artistes Hernández Pijuan i Eduard Alcoy. El mateix, encara que potser amb un grau menys , ho varem fer en començar la temporada amb l’exposició de Brotat i Planasdurà, i estic convençut que repetirem acció d’aquí uns mesos amb la darrera exposició del cicle amb les obres de Tàpies i Moisés Villèlia.

Però la qualitat de les mostres presentades no han d’oblidar uns noms que de manera inexcusable havien de ser-hi presents , tant per la seva importància intel·lectual com per la seva importància artística, i que lamentablement han estat esborrats de la història com si n’haguessin estat tan sols elements secundaris o passavolants . Em refereixo naturalment a Lluís Terricabres “Terri” i Josep Mª Rovira Brull.

Ja en motiu de la presentació del cicle i principalment després de la inauguració varem demanar explicacions públiques d’aquest absurd oblit. Hem deixat passar tot aquesta primera part amb el desig d’unes explicacions , burocràtiques si es vol, d’excusa dirigint el fet a una decisió del comissariat etc... Excuses de mal pagador en una paraula però com sempre el vel que tapa Cultura , el departament menys transparent de la ciutat, - o hem de dir sense transparència -, ha donat la callada per resposta i per tant ens obliga a explicar una de les més lamentables històries del rerefons de la nostra cultura oficial.

Que Terri mereixia abastament una mostra individual és obvi. Ningú que conegui una mica el tema sap que tot va sorgir al seu redós i que sense la seva figura res hauria estat possible. Per què no s’ha fet?. Una bona pregunta amb difícil resposta.

Tot sembla indicar que la raó ha estat purament artística i per decisió del comissariat. Qui no conegui Mataró, i no tingui idea d’aquells moments , està clar que en el moment de jutjar a Terri es limitarà al seu llegat creatiu i cert que aquest és minse. Per tant la raó està servida , i això que organitzar l’exposició hauria estat fet en un tres i no res dons no s’ha d’oblidar que Cultura de Mataró realitza els seus transports artístics amb “ArtTerri” empresa que és justament del fill de l’artista.

Però, i amb Josep Mª Rovira Brull?.

Certament cal començar la història per el seu començament. Les relacions de Cultura i J.Mª Rovira Brull en vida , i amb la seva família a posteriori, sempre han estat dolentes. L’arribada de Carmina Benito a la regidoria de Cultura i l’aposta per Pilar Bonet com a responsable plàstica van crear un esvoranc impossible de superar degut a l’odi visceral d’ambdós persones vers l’artista.

La inauguració de Can Palauet amb l’antològica de Rovira Brull, boicotejada per part de Cultura ,”robant-li” bona part de l’espai per l’exposició de Pazos ha estat un dels fets més vergonyosos i vils que m’ha tocat viure en els quasi quaranta anys que porto en el món de l’art local. “Laia l’arquera” en va ser el segon capítol. Encarregada i defensada per Alcaldia va ser torpedinada en tot i per tot per part de Cultura que va “arrodonir” la malifeta amb la seva absència final. Una escopinada a la cara que l’artista mai va entendre i superar.

Ja mort l’artista les relacions amb la família no han millorat ni un pas. Mentre amb alcaldia ( Governació) les relacions son fluïdes i per ex. una reproducció oficial de “Laia l’arquera” és l’obsequi que reben els visitants il·lustres, amb Cultura segueix una guerra oberta amb el menys teniment absolut per part de la innombrable que mana en l’art mataroní.

Fa poc més de tres anys que l’organització oficial d’un homenatge a Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la mort de l’artista i que havia de servir per presentar oficialment les reproduccions de la Laia, va acabar com el rosari de l’aurora. En un afany insultant fora de mides , Penedès i Cultura van programar el mateix a Can Xalant , territori que calia considerar enemic, vista l’animadversió evident i pública dels membres del col·lectiu envers l’autor. L’acte va assolir els nivells més grans de l’esperpent. ( Per qui en tingui ganes de recordar-lo,  aquí va l'enllaç amb el post referent a l’acte).

Igualment Rovira Brull havia de ser protagonista d’una exposició en el cicle de ca l’Arenas amb el tema de la guerra,  amb els “seus” milicians com a protagonistes. Es van acordar unes condicions que a l’hora de la veritat van ser incomplertes per part del Museu i per tant l’exposició no es va dur a terme.

Arriba el cicle actual i està clar per part de tots que Rovira Brull ha de tenir un paper capital. Ell i Alcoy son els artistes que arriben quasi de transcantó a la ciutat i acaben essent-ne eixos del seu desenvolupament plàstic i de l’evolució conceptual de l’art de la ciutat en general. Cal dons fer un esforç i intentar reconduir la situació ja que des del museu i Cultura tenen molt clar que la família , ferida per tanta humiliació i menysteniment no estarà pas receptiva a col·laborar.

 En aquest sentit es pacta una trobada al domicili familiar de Rovira Brull amb el màxim responsable del cicle. La trobada és distant des del primer moment. La coïssor d’una part i l’egolatria de l’altra fa difícil trencar el gel. Una trucada telefònica al domicili marca un impasse. En tornar, la gran sorpresa, el visitant rondava per la casa obtenint documentació gràfica  sense haver demanat cap mena de permís. En un minut al mateix se li tancava la porta als morros i era enviat escales avall. Després de les pertinents consultes policials i judicials s’adreçava a Cultura , el Museu i a l’irresponsable protagonista l’avís de que es produiria una denúncia per violació de domicili si apareixia de forma pública qualsevol de les informacions gràfiques obtingudes de manera tan il·legal com barroera. Igualment es demanaven les disculpes pertinents que per cert sols van arribar via Museu.

Aquesta és la raó i no pas cap altre de que en un cicle com l’actual els ciutadans mataronins ens veiem furtats al gaudi de l’obra de Rovira Brull que curiosament és l’autor de l’obra pública que ens identifica i s’ha convertit en el veritable símbol de la ciutat.

Però davant d’una barrabassada com aquesta, no ha passat res. El comissari ha seguit el seu paper i s’ha endut els seus bons milers d’euros. El regidor ni s’ha immutat i ha beneit el silenci. I el Museu ha fet el de sempre , callar i deixar passar el temps , que a fi de comptes això de l’art no interessa a ningú.

I mentre, ni podem gaudir de l’obra de Rovira Brull ni l’artista té el reconeixement històric que li pertoca per el seu impagable paper en la petita història de l’art del nostre poble.

Certament , un altre cas d’aquells que motiven l’apel·latiu de “jutjat de guàrdia”.

CA L’ARENAS. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( I )

Tots sabem el que significa l’expressió “de jutjat de guàrdia” esdevinguda habitual en la vida quotidiana més en el sentit de crit per una injustícia o una cosa molt mal feta , fregadissa amb la il·legalitat  i el seu desig de reparació , que no pas en el concepte judicial pròpiament dit , al que vista com funciona la justícia d’aquest país, tan poc proclius en som els ciutadans.

Ca l’Arenas és de per se un cas típic de “jutjat de guàrdia” amb el seu incompliment flagrant dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Un incompliment municipal al que fan la viu viu els marmessors i l’Associació d’Amics de la casa que miren sempre cap a l’altre cantó. Però a aquest estat general s’afegeixen casos tan peculiars com el que avui ens ocupa.

Les dues imatges parelles que encapçalen aquest post son quasi una mena de “joc de les diferències”, però per més que ens hi fixem l’única diferència està en els escrits al marge. En un la signatura és d’ Alcoy i està dedicat a Joan Rectoret i en l’altre la signatura és de R.Brull fent constar al marge Paris 57.

Dues obres idèntiques , signades per dos autors diferents. La primera està exposada en l’exposició d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas i l’altre està al davant meu , a l’estudi des del que escric aquest post i va ser regalada per Rovira Brull al meu pare per les dates que marca l’obra.

Així de qui és l’obra. D’ Alcoy?, de Rovira Brull? , o potser és dels dos i està feta a quatre mans?. Una pregunta que lamentablement ja no ens podran resoldre els protagonistes , tots quatre ja malauradament desapareguts.

Per a mi no hi ha dubtes i és una obra a quatre mans. L’amistat dels quatre protagonistes ( Alcoy , Rovira Brull, Joan Rectoret i el meu pare ) em fa creure com improbable cap apropiació indeguda per parts dels autors , per tant... Però a més si examinem l’obra podem veure que el fons es correspon totalment al fer d’Alcoy d’aquells temps mentre que els músics son d’una estilística més de Rovira Brull, tal i com demostrà a posteriori amb els diferents dibuixos musicals publicitaris que realitzà a Mataró. Sols el referent de “El trompeta” de l’Eduard Alcoy ( 1954) pot crear un petit dubte , però jo m’inclino més per aquest treball comú , amb un repartiment final de les còpies  i la conseqüent signatura particular d’un i altre autor.

El fet no deixaria de ser una curiosa casualitat si s’hagués descobert al mig de l’exposició, però el cert és que no és així. Havent descobert  un mateix el fet en l’antològica d’Alcoy de fa uns anys , el passat 28 de setembre vaig adreçar-me al Museu per oferir l’obra de Rovira Brull i així , en el marc de la mostra del primer pis , mostrar en paral·lel ambdues obres i demostrar l’ambient de companyonia artística del Mataró d’aquells temps.

Amb la callada per resposta ara puc observar que el gravat signat per Alcoy està present a la mostra i es reproduït en el catàleg el que significa un greu error historiogràfic i una més que evident manca de professionalitat per part dels organitzadors i el comissariat de la mostra.

I ara què?. És obvi que un  Museu que vulgui ser seriós hauria de retirar immediatament el gravat atribuït a Alcoy i exposat en la seva monogràfica davant l’evidència de dubtes raonables de que l’obra pot ser que no sigui tan sols d’Alcoy. I en el cas de mantenir-lo, que no seria del tot correcte per el tipus d’exposició que es tracta i per altres circumstàncies de les que en parlarem demà, s’hauria d’indicar en la cartela i en tota la documentació, que es tracta d’una obra probablement realitzada amb la co participació de Josep Mª Rovira Brull.

El milor?. Al meu entendre substituir el gravat d’Alcoy per una altre peça i el mes vinent, en el moment de canvi de l’exposició de la planta superior , presentar ambdues obres conjuntament, remarcant l’esperit conjunt i amical que significa a questa obra.

Però, quina postura prendrà el Museu i Ca l’Arenas?. Jo tinc clar que cap. Amagarà el cap sota l’ala, dirà que son bajanades i ganes de tocar els gloriosos i aquí pau i després glòria.

I si és així quedarà palès una vegada més allò que tots sabem que no és res més que la desídia i la manca de professionalitat més extrema de qui hauria de ser garant del fer i de les obres dels nostres artistes i en canvi n’ha esdevingut el seu més important enemic.

Ja veuen. Coses del Museu, coses de ca l’Arenas. Fets dignes en veritat, de jutjat de guàrdia.

LAIA L’ARQUERA. 15 ANYS

Avui fa quinze anys que a la per un llavors encara no acabada de construir “Porta Laietana” , o giratori d’entrada a Mataró per la cara sud, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera” , que volia en un sols treball retre homenatge a la realitat històrica i social de la ciutat , alhora que obria un pont entre passat i futur, i el cert és que ho va aconseguir.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació, ja sigui llibre , música ,obre d’art o semblant. Ara , quinze anys més tard , Laia l’arquera domina exultant , no tan sols el giratori que li va ser assignat per donar la benvinguda a tot viatger que s’acosta a la ciutat, ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa i n’és símbol.

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas , ves a saber si com a desgreuge del poc afable tracte , per a no dir insultant, que el govern de la ciutat li havia donat en la mostra de Can Palauet. Però fos com fos, una aposta ferma i en ferm , que va dur amb seriositat fins el darrer moment , amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista , va fer de pont en els moments difícils que hi va haver.

Hi recordar , per que no, la gent que s’hi va oposar , amb la regidoria de Cultura al capdavant, que presidida per Carmina Benito va fer prevaldre inquines personals per damunt del sentiment de ciutat que ha de ser l’únic objectiu d’un polític local. Unes desavinences fetes evidencies en el tema publicitat ,( sortosament la professionalitat de Jordi Cuyàs i el desig de Rovira Brull van impedir la consumació de la venjança de Benito), i principalment en l’absència en el moment inaugural, un fet que va doldre en l’ànima a l’artista i del que mai va entendre la raó.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró ( 31.10.98) un article de títol “Símbol” , en el que deia entre altres coses:

“.. Algun capsigrany havia arribat a creure que Rovira Brull estava gagà, que la seva vàlua artística era fruit d’altre temps i altres vents i que ben poc tenia a dir en aquest canvi de segle que tots albirem. Sortosament ell creia més en ell mateix que quasi ningú.

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes , Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’aruqera és quelcom més que ina simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies  personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible,  que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre son necessaris els símbols com a elements d’acolliment col·lectiu. Diguem el que diguem , i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col·lectius  de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí.Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de nèixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Ho deia fa quinze anys. Ara ho subscric i a més pensant que la vaig clavar.

Però no vull acabar aquest homenatge , personal, humil i senzill , dedicat a la Laia, i com no, a n’en Josep Mª , sense oferir, per primera vegada en escrit, el discurs que en Pepe Novellas va realitzar en el moment de la inauguració.

La seva reproducció , feta gràcies a la impagable col·laboració del bon amic de tots ( en Josep Mª, en Pepe i meu) que n’és en Manuel Patrició, em serveix per aquest homenatge conjunt a aquells que ja ens han deixat però ho han fet amb petja indeleble.

Quinze anys d’una història de la que sols n’ha fet record Mataró Ràdio. Felicitats per a ells.

Heus aquí el discurs inaugural:

Senyors Subdelegat del Govern, President de la Diputació de Barcelona, Alcalde de Mataró, Regidors, estimat i admirat Josep Maria Rovira-Brull, veïns i amics:

En deixar-me dir aquestes paraules vagi el meu sincer agraïment, perquè puc manifestar en públic coses que sento molt dintre meu. Quan era poc més que adolescent, voltants del 68, vaig conèixer, entre els molts artistes que hi havia a Mataró, Josep-Maria Rovira-Brull. Eren temps exultants. Teníem un enemic comú i volíem canviar el món. En aquells moments l’art es plantejava preferentment com a presa de postura. Jo vaig fer-me un amic que posà a la meva disposició la seva maduresa intel·lectual i un saber fer artístic sense concessions. Va ser un mestratge sense càtedra, peripatètic, a la tasca del carrer Sant Pere mes Alt, a les nits recordant els seus comentaris o mirant, una i altre vegada, les seves pintures. Rovira-Brull és el meu pare artístic, encara que, a voltes, hagi estat el seu fill entremaliat. Per a ell, ensenyar, és tant natural com somriure, ho fa encara que no parli, amb una mirada o dient-te “nano em sembla que t’has despistat”. Tots sabem que hi ha dedicat molts anys a la docència a escoles de pedagogia moderna com l’Anxaneta, el Gem o el Meritxell. Recordo l’aventura experimental del Foment Disseny.

Avui estem al peu d’una obra d’art d’en Josep-Maria que a, més de ser-ho, ens està ensenyant des de història fins a disseny. Aquesta arquera sense sageta, aquesta mataronina encantada, te potència de símbol per a tots els que som de Mataró; crec que ens ajudarà un xic en la qüestió tan psicoanalítica de la identitat. Aquest és un regal amable i meravellós per a nosaltres i els nostres visitants. Estic segur que qui passi per aquesta cruïlla de carreteres no oblidarà mai més Mataró. Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un  missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

De bona gent és l’agraïment i vull donar les gràcies, com ciutadà mataroní i com pintor, al Sr. Manuel Royes, perquè la Diputació de Barcelona a posat mitjans econòmics per cosir les faldilles de la Laia; al nostre Alcalde Manuel Mas i el seu equip de govern, per l’entusiasme amb el que han treballat durant anys perquè l’arquera fos una realitat. I, com no, a Josep Maria Rovira-Brull, que ha creat una deessa per a nosaltres. Gràcies per la teva Laia, gràcies pel teu magisteri i, per d’amunt dels 34 metres de l’arquera, gràcies per ser el meu amic.

                      

RETRATS

Avui, tot remenant vells papers en busca d'un document també vell, m'he retrobat amb aquesta magnífics retrats realitzats per en Parés de Mataró i que estan signats en un 10 de desembre de 1977.

Els protagonistes són en Josep Mª Rovira Brull, l'escultor Manuel Cusachs, el ja desaparegut "Nico" del Rio, promotor i director de la galeria Tertre i un altre personatge que us convido a descobrir.


 Uns magnífics dibuixos que amb tota emoció em porten a un passat que ja sembla llunyà.

COKTAIL D’ESTIU

Ara sí que sembla que la temporada s’acaba. Encara apareix alguna exposició com per exemple la de Santi Clavell que manté la seva cita tradicional a canet. O en Josep Serra ben a punt d’anar a provar a la Fira d’art de Forte di Marmi a la Toscana, mentre participa a la diversificada col•lectiva de “Setba” , la galeria barcelonina on no fa molt va expossar.

Mentre a Ca l’Arenas acaba una nova temporada , sense pena ni glòria , o millor dit amb molta pena artística i alguna que altra glòria històrica , degut al bon recull historiogràfic que Assumpta Montellà a preparat al pis superior.
Per acabar, una nova mirada de Jordi Arenas , amb un tema tangencial com és la mostra dels seus esbossos al voltant de la pintura de l’altar major de Santa Maria , dedicat a Sant Cugat , que es va destruir durant la Guerra Civil.,
Inaugura també Pep Dardanyà en la sèrie Parabellum , en un acte d’aprofitament del càrrec inaudit, que estaria bé d’explicar.

És clar que per explicar , crec que l’IMAC hauria de dir públicament quelcom al voltant de la “desaparició” de l’exposició de Josep Mª Rovira Brull que havia d’acabar temporada a la Sala 1.
Però no, el silenci domina i aquí pau i després glòria. I de glòria poca , i de pèssima actuació molta. Tanta com per fer que la família es negués a realitzar l’exposició ja que no es van complir cap dels pactes que es realitzaren a, a començaments de temporada , per realitzar aquesta i una altra mostra complementària , molt més important.

Un silenci vergonyós, vergonyant i que no correspon en cap manera a una actitud neta , planera i transparent.
Per això, una vegada més ens cal reclamar, tot dient

PENEDÈS, DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC.

I tot per anar esperant el programa definitiu del Sant Pere més Alt d’enguany que després de tota la història protagonitzada per la permanent incompetència de l’IMAC quan s’acosta a qualsevol fet que soni a plàstica , hauria de tenir una resposta aclaparadora en el que pertoca als pintors mataronins , i més tenint en compte la dedicatòria d’aquesta edició al record de Josep Mª Rovira Brull em el desè aniversari de la seva mort.

Una festa , aquesta de Sant Pere més Alt, que tots els artistes haurien de cuidar i mimar com a pròpia.

I per acabar bo es recordar que a Argentona i de la il•lusió de Kim Queralt, artista en el dibuix de còmics , ha nascut el cafè Art i Gent ( Pau Claris 11 ) en el que es conjuga l’espai artístic i el del bar ,ben direccionat cap a la xerrada i la tertúlia.
Un espai de bon aprofitar ja que és intenció de la direcció a més de realitzar exposicions de manera periòdica , cultivar el petit recital, la presentació de llibres , la conferència , la xerrada...
En resum , un espai atractiu en les seves perspectives i al que desitgem tota mena d’èxits.

Escrit tot escoltant Oscar Peterson ( My personal choice ) (2000)

TEMPS DE REFLEXIONS

El controvertit homenatge a Rovira Brull , celebrat el passat dissabte, s’ha convertit en el tema del dia en l’ambient artístic de la ciutat . I és lògic . Tothom en parla, en diu la seva , però potser el més important és que amb tothom amb qui he parlat , que han estat molts dons el tema preocupa i interessa, existeix un clar convenciment de que cal fer alguna cosa i deturar aquesta situació que a bon segur no porta a enlloc, o millor dit, porta a un indret al que mai s’hauria d’arribar. Un desig que hauria de ser aprofitat per qui pertoca , com a punt de partida d’una obligada catàrsi col•lectiva, en forma de diàleg sincer, net i constructiu.

En Vern Bueno, aquest impagable periodista cultural del capgròs , - no us perdeu per res del món , el reportatge de la notícia que signa en el capgros.com -, em deia dolgut en abandonar Can Xalant, que ja estava fart d’aquestes picabaralles que no duien a res , encabronaven a tothom i sols podien conduir a la destrucció definitiva. I tenia bona part de raó.

Entenc perfectament a la família. Ni en vida ni ara mateix , el Govern i especialment Cultura han estat justos amb l’artista i el seu record. La família hauria d’explicar , i crec ho farà, tota l’esperpèntica història del projecte i de l’homenatge. Els que la coneixem ens fem creus de que tot quedés tan sols amb el que va quedar.
Ho dic, ja que ningú a hores d’ara entén que hi pintava Penedès a la presidència de l’acte si l’IMAC no tan sols no l’organitzava , ans alhora havia boicotejat l’acte , negant la base de dades dels artistes per a poder ser convidats. I el que és pitjor, com Penedès podia fer un discurs tan ofensiu a la figura de Rovira Brull , anomenant un seguit de noms amb relació dubtosa , tangencial i circumstancial amb l’artista i alhora oblidant intencionadament els noms d’aquells que tots sabem varen compartir experiències i neguits amb el que per ells “sí” va ser el mestre.

Un discurs el de Penedès ( o potser hem de dir de Gisel Noè ) que en justícia hauria merescut que la família Rovira Brull i aquells que l’estimàvem , haguéssim abandonat immediatament l’acte. Però ho varem ser educats o covards. Tant se fa.

Baron no entenia res. Ell, certament havia actuat a fi de bé, com quasi sempre. Però si es té companys de viatge i de govern del tot indesitjables , et pot passar el que li va passar.
Diu Baron que va elegir Can Xalant per la proximitat a la Laia ( mutilada rera un mur negre a modus de “paredón “ ) i per que aquell és un espai que ha de ser de tots. Magnífica la intenció, però ho és?.

Baron oblida, o desconeix, que és pitjor, que Can Xalant va ser un projecte viciat de bon principi. Que el seu concurs originari va ser una farsa i una enganyifa , amb tota la legalitat que volgueu, però enganyifa. Que les bases del concurs varen ser escrites per la gent propera a ACM ( Bonet, Peran , Noè...), que l’elecció del jurat va ser de pa sucat amb oli i que tot el trip-i-joc va portar a una impugnació per part de la gent d’Arcàdia que es va solucionar atorgant a Arcàdia la gestió de l’Aula de Teatre amb els resultats que tots sabem, desastrosos per els alumnes, per molt positius per Arcàdia , tant a nivell econòmic com de promoció personal, com ho demostra l’ascens de Joan Chaves com a cap de Tres Roques i el Gustavo Herraiz com a guru cultural del PSC.

Baron oblida que fa sis mesos que la concessió de Can Xalant va acabar , però que es porta ja quasi un any sense convocar concurs i apa, seguim vivint de la rifeta. D’ocupes, però cobrant de per arreu, amb activitat normal i el concurs , que esperi, que no corre presa.

I el que és pitjor, Baron sap, - i si no ho sap que s’ho faci mirar-, que Can Xalant és el que es vulgui, menys un espai que és de tots. Can Xalant és un coto privat , anomenat per a molts “ el cortijo” , on “ els señoritos” fan i desfan , es gasten la majoria de la despesa artística municipal destinada sols al nucli reduït del seu entorn, mentre mantenen vetada qualsevol fet que tingui relació amb la plàstica. I per evitar discussions , sols cal posar un exemple paradigmàtic com ho és el de la Mostra Jove.

Si Baron sap això. I ho sap, o hauria de saber-ho, realitzar l’acte a Can Xalant era una acte de provocació intolerable, que mai podria ser considerat com a fi de bé, i sí com recolzament d'aquells que amb els diners de tots mantenen un estatus privilegiat , alhora que marginen a la plàstica a la que no considern art. I sí no anem errats, en Josep Mª Rovira Brull era un plàstic per damunt de qualsevol altra interpretació.

Però també és cert que si seguim així n anem enlloc. S’ha de trencar de totes totes aquesta espiral dinàmica de perversió i fer un punt i apart i començar de nou. I cal fer-ho ja , si és que ja no és tard , dons la temporada propera està apuntant i de repetir-se el mateix projecte i concepte que aquesta , amb l’aniquilació genocida de la plàstica , està clar que les bufetades , - simbòliques , com no -, cauran una rera l’altra i evidentment Baron , que ha perdut tota la credibilitat cultural, per no haver acomplert res del seu programa per un costat , i per fets com el de l’antològica de Novellas per l’altra , perdrà tots els vots de la part cultural, si és que encara ni queda algun.

És dons el moment de posar-se a la feina. Citar a les parts , deixar que es descarreguin tensions i intentar començar un projecte variat , eclèctic i igualitari. I que cadascú tingui la seva part , els seus espais i la seva importància. I principalment obrir les finestres de l’IMAC per netejar l’aire viciat que fa pudor i intentar una renovació que serà lenta i costosa , però que ha de ser.

Cal pensar amb això, I actuar i fer-ho ràpid. Però també s’ha de ser just i tots aquells que de manera intencionada i des de dintre , van boicotejar l’homentage a Rovira Brull, han de pagar-ho i ser desenmascarats.

Però s’atrevirà a tant Baron. Jo estic convençut que no.

PS.- El passat divendres ( abans dons de tot l’affaire ), pressionat per les altures , Penedès va acceptar restablir converses amb la gent del Sant Pere més Alt , per a tal de que la festa se celebri el cap de setmana del 17 i amb la col•laboració de l’IMAC. Estic en condicions de dir , - i no pas per informacions de la gent del Llimoner – que les mateixes tindran lloc aquest dimarts.

Dels seus resultats i especialment del tarannà que porti Penedès a les mateixes , podrem suposar si li afectat la bufetada als morros en el tema Rovira Brull, o es manté en la seva sempiterna irresponsabilitat.

I és que Mataró no mereix , de cap de les maners , un regidor com Penedès .
Per això i per tota la sagnant història de l’affaire Rovira Brull, és obligada la petició.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ.

PS.- I Les Esmandies , no haurien estat també un bon lloc ?.
Però clar ben pocs saben que Rovira Brull , al costat de Novellas i Perecoll varen tenir una escola artística a Les Esmandies , anunciada amb cartell de Nefer.

Però és clar , tot això significa conèixer la història de l'art de Mataró. Aquella que no saben a Gobernació, i el que és pitjor , a l'IMAC

PS II.- Gens de publicitat prèvia a l'acte en els canals informatius , però avui si que apareix una ridícula nota de premsa en el weeb municipal.
A més de la seva mentidera asèpsia informativa , apareix una nota biogràfica al voltant de Rovira Brull , d'aquelles que et posen de mala llet pel seu nivell absolut de desinformació. Si algú la llegeix es quedarà amb el concepte d'un artista de poble de baix nivell i de tan sols importància localista.

Tenint en compte que aquestes notes s'amagatzemen i serveixen com eines d'informació a posteriori, no estaria de més refer tot l'apartat artístic i apuntar els trets importants i diferencials d'aquest gran artista que va ser Rovira Brull, malgrat els pesi al Govern i molt especialment a l'IMAC

TRISTOR

Tristor, i molta , la que vaig sentir, allà dos quarts de nou d’aquest dissabte, quan abandonava Can Xalant després d’assistir a l’acte que hauria d’haver estat acte de record i homenatge a Josep Mª Rovira Brull en acomplir-se el desè aniversari de la seva mort. I cal fixar-se en que dic , hauria de… , ja que l’acte , esperpèntic si hem d’emprar una definició el més propera a la realitat , es va convertir en una escenificació pública de la realitat artística de la ciutat , fent-se evident del tot la guerra , fins ara més o menys larvada , però ara ja amb evidència pública entre els artistes plàstiques i la postura oficial municipal , és a dir la de l’IMAC amb el suport d’Alcaldia. Una guerra que de totes totes cal aturar i de la que Baron , per acceptació i deixadesa és el màxim responsable.

Que el pretès homenatge a Rovira Brull acabaria del tot malament era un fet que saltava a la vista. Que l’elecció de Can Xalant era de per se una declaració de guerra , era una evidència per a qualsevol que tingués el més mínim coneixement de la història. I així ha estat. I així ha quedat clar del tot tan sols veure els assistents a l’acte que en nombre d’una setantena de persones, estava formada per família i entorn de l’artista , els quatre polítics obligats a l’acte i un camp d’artistes reduït a la mínima expressió de Llucià González , Jordi Santamaria i Josep Mª Jòdar ( amic de la família). Dit d’altra manera , cap component de la Gent del Llimoner amb qui Rovira Brull es va moure en els darrers anys de la seva vida , cap component del Sant Lluc , que tenen per costum assistir a tota mena d’activitats artístiques, i ningú tampoc del conjunt d’independents que assisteixen segons consciència ( Alís , Duran , Perecoll, Jordà, Romero Gil , Vilamanyà, Cusachs, etc...)

Una absència generalitzada amb causa i amb raó, com ho és el fet de la inexistència de comunicació global ( l’acte no va tenir ressò en cap dels mitjans habitual de comunicació de la ciutat) com pel fet de la inexistència de comunicació personalitzada ja que davant les meves queixes personals de no haver estat convidat quan sí m’inciten a la participació a Romeria del Rocio i semblants , vaig rebre la resposta oficial ( cap d’àrea) de que l’IMAC havia negat la seva base de dades a l’Ajuntament , fet que provocà que els artistes no fossin convidats.
I un es pregunta. I a que espera Baron per fotre patada al cul ( amb perdó) als responsables de tan alta incompetència.

I així va començar l’acte. Àlex Valls presenta tot l’apartat comercial de l’acte , en aquesta recuperació per part de la família dels drets de la “Laia” i del seu afany en convertir-los en element important en el merchandaising de la ciutat. Unes encisadores “laietes” que captiven a tots i a bon segur poden esdevenir en veritables signes de mataronisme.

Sergi Penedès pren la paraula per iniciar l’acte, tot dedicant les seves paraules a relacionar a Rovira Brull amb Can Xalant, mentre que als quatre que sabíem la història sens queda cara d’idiotes.
Una rècula infinita de noms , quasi tots ells amb una relació del tot tangencial amb Rovira van sortint de la seva boca , mentre no s’anomena a cap dels creadors que van conviure amb ell , cas dels artistes i amics Alcoy, Novellas, Viada , Jordà, Perecoll i tot el grapat de deixebles fins acabar amb la Gent del Llimoner. Cap d’aquests noms surten de la seva boca , amb el que un ha de mossegar-se els llavis i no fer el que li demana l’ànima que va més enllà de demanar-li les oportunes explicacions.

Daniel Giralt Miracle exerceix de professor amatent , tot explicant la trajectòria de l’artista , amb la saviesa dels seus coneixements , anomenant un seguit de noms que curiosament tenien en comú el significat de la seva absència.

Una absència que anava del costat artístic ( amb Paco Rodon al cap) al costat polític ( era pregona l'absència de la gent que va fer possible la Laia , com l’alcalde Mas o Milà, que curiosament també havien estat absents en la convidada) .

La Nefer però posa les coses a to. De primeres etziba un uppercut a Penedès agraint-li la seva presència ja que axí el coneix, ja que fa mig any que no respon a les seves trucades i no ha acceptat cap de les entrevistes que ha sol•licitat. A continuació converteix a l’IMAC en eix de les seves queixes al voltant d’una organització que titlla d’aberrant , per seguir amb el seu discurs que és l’únic clar i evident de l'acte, que acaba amb agraïments especials entre els que es troba el dedicat a la meva persona, que agraeixo íntimament per la gran relació que vaig tenir amb el seu pare.

Però tota aquesta història no pot quedar ta sols en una anècdota que tan sols queda a l’abast d’alguns ( Ahir Baron no va fer públic cap post i a bon segur en farà públic oblit) .
En primer lloc calen les explicacions privades la família del per què tan nefasta organització . En segon lloc cal les explicacions públiques a la gent de l’art que no va ser convidada ( a mi , per ex., no em val saber que un alt càrrec municipal, ben proper a alcaldia, va dir que a mi no em convidava ja que amb els espies que tenia a l’Ajuntament , ja tenia coneixement de l’acte). I en tercer lloc cal , per part d’Alcaldia , explicar tota la història ( que si ells no la saben els hi podem explicar fil per randa) i executar les mides disciplinaries que calen, ja que ja estem farts d’un funcionariat que es pren atribucions que de res li pertoquen.

Però tot això és pecata minuta. No fa tant que en una entrvista a “focus" del capgròs explicitàvem el trencament absolut existent en el món de l’art i exigíem per part del Govern començar a establir ponts per reconduir la situació.
Ara, aquella guerra larvada ha esclatat del tot. Cert que uns ( els contemporanis) tenen els diners i el poder, però no tenen la raó. El lamentable homenatge a Rovira Brull, ha tret les caretes i ha deixat amb el cul a l’aire a tots. A que espera el Govern ?.

Per això , avui més que mai, exigim respostes. I avui de manera absoluta i imprescindible, el crit sols pot ser un

PENEDÈS , DESTITUCIÓ

Ho escolteu Govern ?

VERGONYÒS I IMMORAL

Avui he rebut una emocionada trucada de la Nefer. Després de llegir els meus comentaris volia fer-me avinent tota la llarga , feixuga i malaurada historia del projecte “Laia l’arquera , un present per a Mataró” , un projecte dut a terme per la família, i tot l’embolic al voltant d’aquest homenatge a l’artista que s’ha tret de la màniga , de trascantó i amb cap mena de consideració ni apreci , l’Ajuntament de Mataró.

Avui es tard i no vull entrar en detalls , que els tinc. Crec que no val la pena entrar ara en picabaralles. Sols vull dir que ha estat tan gran el desori , el menysteniment , el maltracte , que ha existit en tot aquest cas, que si d’una empresa privada es tractés rodarien molts caps i hauria algun que altra daltabaix. Però aquí, ni a Cultura , ni a l’IMPEM , ni a Alcaldia , que tots ells s’han cobert de glòria ( o potser caldria dir de merda ) passarà res. Inclòs alguns ( cas Penedès) potser a sobre tindran la pocavergonyeria d’estar a la taula presidencial de l’acte , com si res hagués passat.

Temps hi haurà per parlar però avui vull aixecar la veu al màxim i fer dos crits ben potents.

El primer per demanar a tota la gent de l’Art que s’apropi el proper dissabte a Can Xalant a les 7 de la tarda. Que oblidi que no els han tingut en compte , que no els han convidat , que l’Ajuntament els considera uns tinyosos ciutadans de tercera. Que oblidi que justament la gent d’aquella casa és qui més va putejar en vida a n’en Josep Mª i que ho ha volgut seguir fent una vegada mort. Que oblidi tot el lluïment de l’acte i els diners ( no pas pocs ) que s’endurà en Daniel Giralt Miracle , mentre que per altra cantó no hi ha hagut un duro per dur a terme el projecte d’exposició al voltant de la guerra al que sí s’havia compromès l’IMAC.

Que oblidi que si l’acte és un èxit d’assistència , altres seran els que en trauran rèdits. No importa. Simplement cal assistir-hi per que es fa homenatge a Josep Mª Rovira Brull i el fet ha d’estar per damunt de qualsevol altra circumstància.
Per això vull demanar a la gent de l’art la seva assistència a l’acte.

L’altra crit ha d’estar en l’exigència d’explicacions. Ja que diuen que l’Ajuntament és tan transparent és imprescindible que expliqui la “seva” veritat. El per què de tanta trabeta , de tanta mala actuació, de tanta manca de professionalitat , de l’absència de la més mínima sensibilitat.

El per què de triar Can Xalant , de no convidar a la gent de l’art , d’anular la roda de premsa , d’intentar que tot sigui un fracàs absolut com si de senyal premonitòria i d’avis a navegants és tractés.

Crec sincerament que el tema és prou seriós com per que per una vegada, i si és precís que no serveixi de precedent , però que s’expliqui de manera ben clara el seguit d’actuacions dutes a terme per els diferents estaments municipals per arribar a aquest menyspreant desori que ni la ciutat , els ciutadans , la gent que estima l’art , els artistes , la família , i molt especialment Josep Mª Rovira Brull, mereixen de cap de les maneres.


Per altre costat podem dir que també ja coneixem tota la història de la “desaparició” de l'exposició de Rovira Brull a Ca L’Arenas a l’entorn del tema d’art i guerra. Com que també és per llogar-hi cadires, ho deixem per un proper post , però com a prèvia valgui dir que ha estat decisió de la família, el fet de que la mostra no es dugui a terme davant l’absolut incompliment per part de l’IMAC de les condicions pactades per la mateixa.

També a priori valgui apuntar que malgrat els intensos esforços de la família, no han pogut establir cap mena de contacte amb el regidor Penedès , que els ha defugit de manera permanent , no acceptant cap entrevista ni trobada.

Com veieu la cosa té pebrots , per això avui i amb molta més força

PENEDÈS , DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

CAL FORAGITAR-LOS

Fa tan sols vint-i-quatre hores del darrer post i han passat tantes coses relacionades amb els seus temes que els mateixos han quedat fora de joc i les opinions semblen pensaments de pàrvuls per el de poc incisives. Però anem a pams.

CARRER SANT PERE MÉS ALT

L’IMAC ha respost a la protesta efectuada per l’organització, i ho ha fet de manera tan mentidera i roina que sembla mentida com no els hi cau la cara de vergonya. La carta és la demostració més fefaent de que les seves intencions al respecte del sant Pere més Alt , es resumien en una : Que de cap manera es dugués a terme. La raó ben senzilla. La gent del Llimoner té atorgada una subvenció com associació cultural, però encara que la mateixa es distribueix en els diferents actes que realitzen i organitzen , la subvenció està “escriturada” en relació al Sant Pere més Alt. La seva no celebració pot provocar ,- i aquesta és la intenció i d’ella ja hi ha avis -, la retirada de la mateixa.

És a dir , impedint el sant Pere més Alt, matem dos ocells d’un tret. Eliminen una festa que no desitgem i condemnem a la misèria a una associació que gens ens agrada i a la que més aviat odiem.

Sibil•lins, en Penedès i la gent de l’IMAC.

HOMENATGE A ROVIRA BRULL

Rebo trucada de l’Ester Joan, viuda de Rovira Brull, tot convidant-me a l’acte , sabedora de que no seré convidat al mateix per part de l’Ajuntament. Lamentablement el moment de la trucada no és per a mi el més oportú , - és en uns moments en que estic saturat de feina -, i sols hi ha temps per que em faci tres cèntims , no arriba ni als cinc cèntims de rigor , de tota la història.

El que hem diu deixa com a diàleg de parvulari d’ursulines totes les meves queixes d’ahir.
Encara que quan realitzi la xerrada amb ella, que ara deixem pendent, podré parlar amb tota propietat , no està de més que us redirigeixi al post d’aquets mateix blog , corresponent al dia 1 de Maig de 2006 , és a dir , fa més de quatre anys. Després de llegir-lo podreu observar que res ha canviat , ans el contrari , la cosa ha empitjorat i molt.

Però per si no n’hi havia prou avui m’he trobat , de cop i volta , amb una gran sorpresa. Passejada de rigor i en passar per Ca l’Arenas em deturo per veure quina és la data exacte de la inauguració de la mostra dels “milicians” d’en Josep Mª , i oh sorpresa! , l’exposició ha desaparegut i en el seu lloc ha estat prorrogada fins a setembre la mostra de dibuixos de Fortuny.

Tots sabem que la millor manera d’homenatjar a un artista és fer difusió de les seves obres. Els milicians de “Totes les guerres son una guerra” era una adient perspectiva artística al conjunt global d’aquesta temporada.
Tenint en compte que no es tracta d’obra nova o desconeguda , i sí en canvi d’una obra absolutament identificada i classificada , i que la mostra estava prevista d’abans de començar la temporada, que redimonis ha passat?. Quina ha estat la causa de la seva eliminació o desesperació?. Per que l’IMAC ha callat com un puta i no ha dit res , esperant si ningú es donava compte i creient que tots érem uns ases, que sí ho som per aguantar-los i no fer la suficient pressió per foragitar-los.

És hora dons d’explicacions i transparències. Que ha passat amb l’exposició de Rovira Brull?. Exigim respostes.

SANTI ESTRANY

I com que avui era dia de sorpreses , encara en quedava una en el cabàs.

Ahir, tot cercant en l’agenda cultural la notificació de l’homenatge a Rovira vaig veure que el passat divendres es presentava el catàleg de l’exposició de Santi Estrany. Com que els catàlegs municipals son per a mi de pagament , decideixo acostar-me a Can Palauet, fer-ne una ullada i adquirir-lo si val la pena, El resultat de la meva visita ha estat penós.

Qui acostumi a visitar les exposicions de Can Palauet coneix abastament els luxosos i desaprofitats catàlegs que s’atorguen a les exposicions contemporànies. Dons bé, a Santi Estrany l’han “obsequiat” amb un mal girbat catàleg de dotze planes , amb moltes fotografies petites i mal definides , absolutament indigne amb els mereixements de l’artista i de tercer nivell en relació amb els habituals de l’indret.

Però si el fet és per se indignant , la mateixa s’accentua al veure qui signa l’escrit del mateix que no és altra que Pilar Bonet. És a dir: No suporto a la plàstica , vull que sigui eliminada dels espais públics de la ciutat , els pintors son gent de mal viure que no mereixen cap mena ni d’atenció ni de respecte.... Però això sí, a l’hora d’escriure la presentació, com que aquesta significa calerons , deixo els meus prejudicis ètics i estètics en un racó, i total, per dir quatre bajanades sense transcendència ....

Com veuen tot és molt més penós que no pas ahir. Ho és tan que no n’hi ha prou amb demanar la dimissió dels responsables de l’IMAC amb el seu regidor al davant de tots. Ara , i per higiene , cal exigir la seva destitució

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ

ENS HEM BEGUT L’ENTENIMENT ?

El cardiòleg em té dit que intenti no posar-me molt nerviós, que encara que tot està ben controlat és qüestió de dominar-me i que ningú em tregui de polleguera , que encara podem tenir algun ensurt. El cert és que ho intento i amb uns resultats ben positius, però no sé per quins set sous, el Govern de la ciutat en general , i molt particularment l’IMAC , no paren d’intentar exasperar-me amb uns fets que depassen amplament els límits de la correcció que haurien de ser per a ells sagrats.

Dos son els casos dels que avui n’és obligat parlar. La “decapitació” del Sant Pere més Alt del programa de Santes i el “misteriós” homenatge que l’Ajuntament sembla vol dedicar a Rovira Brull en el desè aniversari de la seva mort i que segons sembla tindrà lloc a Can Xalant ( si han llegit bé, a Can Xalant ) el proper dissabte.

SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que ho vàrem anunciar amb sordina i mig d’amagatotis , però ara ja està del tot confirmat, la festa d’art al carrer del Sant Pere més Alt enguany no se celebrarà degut a les inacceptables condicions exigides per l’IMAC a la gent de l’organització ( Els dimarts del Llimoner ), amb el que la recuperació d’aquesta històrica i mítica festa artística i cultural queda estroncada i ja veurem si estarà en condicions d’aixecar el cap de nou.

El cert és que l’actuació de l’IMAC ha estat, com totes les que realitza quan es tracta de plàstica, absolutament persecutòria. Fa temps que es començà l’organització en la que constava el cap de setmana del 24 com a dates de la festa , tal i com és tradició ( cap de setmana abans de Santes) no existint cap problema.
De fa poc arribà un avís de l’IMAC indicant que a les 19.30 hores la brigada municipal aniria a recollir cadires , empostissat i tota la resta d’estris, per motius de seguritat amb el correfoc que se celebra a la matinada. La sorpresa va ser total ja que aquest horari impedia la celebració de tota l’activitat festiva de diumenge tarda / vespre , que acostuma a ser el plat fort de la festa.

S’intentà negociar amb la proposta de recollida dels estris, per part de la mateixa organització, que tancaria el recinte amb l’ajut dels enreixats que serveixen per a exposar les obres . La resposta va ser del tot negativa per part de l’IMAC que sols va oferir una hora més de coll.
Davant aquesta posició,que segui impossibilitant l’activitat festiva , l’organització va intentar traslladar la festa a la setmana abans ( cap de setmana del 17 de juliol )tal i com ha estat en altres anys, proposta que tampoc va ser acceptada tot dient que aquelles dates no es podien considerar Santes i per tant no hi havia pressupost per a la brigada i per els complements necessaris.

Veient clarament que la intenció de l’IMAC no era altra que eliminar la festa , que no cal ni dir que mai li ha estat plaent , la gent del Llimoner ha decidit suspendre-la , donant coneixement de les causes i raons mitjançant carta dirigida a Alcaldia i a Cultura , que ha estat entrada per registre.

Davant les evidencies poc hi ha a dir , tan sols vull preguntar-me , i fer-ho amb veu baixa i de manera que ningú ho escolti no fos cas que algú es sentis obligat a respondre. Hi ha un bon grapat d’euros per l’experiència d’Anson que en res repercuteix a la ciutat i no hi ha pressupost per un empostissat i quatre cadires?. Tan difícil es trobar un punt de trobada vista la disponibilitat en cercar-lo que ha mantingut sempre la gent del Llimoner?.

O potser és que com sempre l’IMAC ha d’intentar aniquilar tot allò que tingui a la plàstica en la seva motxilla, fet que a bon segur és el més probable.

ROVIRA BRULL

De trascantó, i per un petit apunt que Ramon Bassas ha publicat aquesta tarda al facebook , ens trobem davant la notícia de la celebració el proper dissabte a Can Xalant d’un acte d’homenatge a Josep Mª Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la seva mort , en el decurs del qual es presentarà el projecte "Laia l'Arquera, un present per a Mataró" i l’ historiador i crític d'art Daniel Giralt-Miracle glossarà la figura de l'artista. Organitza: Ajuntament de Mataró.Sorpresa total. Hem intentat esbrinar alguna cosa i res de res. Res en el weeb municipal, res en el de Cultura ,res en el de Can Xalant, res en l’agenda cultural...

Un acte misteriós que benvingut sigui si ha de dignificar la figura del mestre , però que parteix de diversos greus inconvenients , entre ells el del lloc de celebració que sembla triat expressament com a mofa , befa i escarni.

Lamentablement a Mataró no existeix història escrita de l’art i de les seves circumstàncies i tots sabem que l’oblit és moltes vegades interessat , però sempre hi ha aquell que no oblida, que té presents fets i detalls.

Jo no sé que pensarien aquells que ens manen , si essent com son religiosos i espirituals, tinguessin coneixement de que l’infern ha organitzat una festa de reconeixement a àngels i arcàngels, o que el cel ha fet el mateix amb Llucifer i tots els dimonis. Penso que alguna sorpresa existiria. Dons justament és la mateixa que hem tingut aquells que hem viscut al costat de Josep Mª Rovira Brull el seguit incomptable de putades , putadetes , menyspreus i demés, de mans de bona part dels que ara es mouen a l’entorn de Can Xalant.

O no hem de recordar la història de Pilar Bonet , amb Jordi Cuyàs i Domènec, amb la mostra “Punt zero” que va provocar la seva dimissió com a responsable de plàstica en temps de Josep Fradera com a regidor. O la venjança consumada amb la mateixa exposició només arribar al poder Carmina Benito, enemiga visceral de l’artista.
O totes les malifetes que Pilar Bonet i Martí Peran van fer a Rovira Brull en l’antològica que inaugurà Can Palauet , que va ser mutilada per l’exposició de Carlos Pazos amb l’aquiescència total de Benito.
O hem de recordar els seus ulls plorosos quan no va poder aguantar més la pressió en aquella reunió celebrada a Alcaldia el dia de sant Jordi del 96.
O ens caldrà revisar la inauguració de la Laia i tornar a fer envermellir a a algú per la seva postura i actuació.
O cal recordar la quantitat de menyspreu que tota aquesta gent va depositar en vida , i després , al fet artístic i a la trajectòria de Josep Mª Rovira Brull.

I ara , deu anys més tard , tots aquells que el van oblidar , menystenir i li van fer la trabanqueta tantes vegades com van poder , seran ara els que orgullosos el lloaran de manera falsa i mentidera.
De veritat ens hem begut l’enteniment?.

Que és això de projecte Laia l’arquera? , per què aquest secret?. Com es possible que a la gent que va estar amb ell a les verdes i a les madures ni tan sols se’ls ha convidat ni a l’acte ni a prendre part en l’homenatge ( avui mateix la gent del Llimoner que van ser el seu nucli fort fins a la seva mort no tenien ni idea de l’acte , ni se’ls havia convidat , ni res de res).

Com es possible que a un artista de “ciutat” , que va entregar a la mateixa una de les seves obres més preuades , se li organitzi un homenatge sectari, “secret”, sense avis ni convidada als ciutadans en general i a tots aquells que van ser els seus amics, i a més a més, el mateix s’atorgui a la gent que tan mal li van voler fer i li van fer.

El problema ara, senyors de l’Ajuntament , ja no és de perdre l’enteniment. És simplement de perdre l’ètica i la dignitat.

I com que l'IMAC segueix mut , nosaltres seguim amb la tabarra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ