EL MAL SOMNI D’UNES NITS D’ESTIU

Com calia esperar , l’affaire Shakespeare dona molt per analitzar. Sols cal escoltar, analitzar les mil una bajanades que diuen tots  encolomant el mort a l’adversari, i de pas intentar escoltar curosament en el silenci de l’executor.

Vistes i escoltades les parts de l’auca , és majoritària l’opinió de que CiU l’ha errat , i molt, amb l’eliminació del Shakespeare quasi a punt del toc del timbre d’atenció. Ha estat un greu error polític ( manca de comunicació amb la resta de grups polítics ), de ciutat ( la imatge de Mataró queda del tot malmesa ) , cultural  ( cap explicació fora de l’econòmica ) i principalment ha creat un sentiment de CiU , que molt m’agradaria no es convertís en real, com un grup que com Atila no deixa herba per allà on ha deixat petja.

Una postura , la de CiU, que a més s’estableix en el “mando i ordeno” , dons ha actuat i després no ha obert la boca per respondre a cap de totes les coses que s’han dit, algunes d’elles que precisen d’obligat aclariment com poden ser els cassos del dèficit de l’IMAC, la signatura del conveni amb la Generalitat, o la programació de la mostra.

Davant d’aquesta postura intransigent , - CiU s’equivoca no sortint a la palestra per explicar la “seva” veritat -, la resta de protagonistes es senten segurs i declaració va i declaració bé, i embolica que fa fort.

Penedès ,  a qui aniria con anell al dit la mítica frase del Borbó al dictador Chávez , es llença tan content a explicar irregularitats contables per “tapar” un dèficit real que no passaria l’anàlisi de qualsevol auditor per benvolent que fos.

Un dèficit al que ha ajudat la important quota del Màster en Gestió Cultural que s’atorgà Penedès a si mateix , en un màster dirigit per l’actual Conseller de Cultura , Sr. Ferran Mascarell, en el que per cert no va aconseguir plaça per mèrits ( obvi és quan no en tenia cap) i va aconseguir “entrar” per gestió directe d’una important creadora local, a la que després va “pagar” amb menysteniment i allò que vulgarment es diu “puteig”.

Però en aquesta carrera de despropòsits el PSC no vol ser menys i sorprèn amb un nota en la que textualment diu: ....De manera absolutament unilateral, sense cap mena de comunicació prèvia als grups municipals o als representants ciutadans a l’Institut Municipal d’Acció Cultural, que s’han hagut d’assabentar per la premsa local. Una breu nota de premsa per donar a conèixer la supressió d’un festival que havia estat aprovat pel Consell Rector de l’IMAC, ....

És difícil comunicar res als representants ciutadans  a l’IMAC ja que per norma cessen en la seva funció en acabar qualsevol mandat , però el que és d’un cinisme fora de mides és que el PSC parli de que el festival havia estat aprovat pel Consell rector de l’IMAC.

Si una cosa magnifica la deixadesa del PSC amb Cultura és el Consell Rector de l’IMAC. En primer lloc per consentir el viciat funcionament del mateix que tenia com a única funció l’aprovar allò que ja estava signat per part de la Regidoria , i mai va dur a terme el paper teòric de ser l’element promotor d’iniciatives que havien de ser recollides per la Regidoria per ser dutes a terme.

Però entenc la confusió. Ivan Pera , responsable de Cultura del PSC i sots president de l’IMAC , va acudir en comptades vegades a les reunions , però els representants anomenats pel PSC encara hi van acudir menys vegades . Xesco Gomar , crec que va tan sols acudir una vegada , i Anna Bruguera un parell més. Com té valor Baron per posar com a senyal de rectitud un Consell rector al que el seu partit va vilipendiar durant tot el mandant, amb el més evident menysteniment com és el de l’absència?.

I que dir d’IC amb cadàvers ben galdosos a l’armari com puguin ser alts càrrecs anomenats a dit que no responen en res a les obligacions contractuals de la seva feina.

Per no dir del trist paper de la directora del festival, Montse Vellvehí, que una vegada finiquitat el mateix es despenja amb una programació que era desconeguda per tothom fins avui mateix. Una demostració professional de deixadesa que hauria de provocar el seu acomiadament fulminat de cap càrrec de direcció.

Amb tot això el vodevil està ben servit. Tot és una història d’aquelles de campi qui pugui , però amb elements col·laterals als que caldrà fer molt de cas i seguir atentament . Per que no em diguin que tot el que està sortint al voltant de la manera d’actuar de l’IMAC no és per llogar-hi cadires , encara que el millor seria , - llàstima que el corporativisme no ho faci possible -, esbandir a tothom i fer tabula rasa , amb tot el que de bo comportaria per la ciutat.

MARCEL MARTÍNEZ I LA MALA SORT

Marcel Martínez , el nou regidor de Cultura no ha començat amb bon peu el seu mandat, encara que no sigui per culpa seva.

 L’ínclit Penedès va voler deixar el darrer servei a la ciutat ben lligat. Sabedor que CiU, - com també el PSC -, tenien en el seu programa electoral el tema de Can Xalant i no estaven per la labor de continuar essent els “paganos” dels bons vivants de la casa , era qüestió de dificultar al màxim la més que segura revisió de la funcionalitat del centre.

Amb aquest objectiu, i després d’uns quants anys de fer la viu viu amb el concurs d’adjudicació de la direcció i gestió integral de Can Xalant , domini que es renovava periòdicament sense el pertinent concurs, l’IMAC va convocar, amb totes les legalitats pertinents  però mig d’amagatotis i de manera absolutament sorpressiva ,  en una acció que podríem considerar com d’una certa prevaricació ètica , si se’m permet el concepte , el Concurs per a la gestió integral de Can Xalant , aconseguit el premeditat objectiu , els actuals gestors guanyaven el concurs al que es van presentar en solitari.

Així , el 29 d’Abril del 2011 , a tan sols tres setmanes de les eleccions , Sergi Penedès signava la resolució del concurs en el que adjudicava a Trànsit Projectes S.L. , la direcció i gestió integral de Can Xalant per valor de 240.034,41 euros ( equivalent a quasi 40 milions de les antigues pessetes ), amb càrrec a la partida IMACO 33321.22703- contractes , segons el següent detall: Maig-Desembre 2011  160.022,94 euros

Gener- Abril 2012 80.011,47 euros.

Tota la història ha acabat el passat 16 de juny , dia en el que Marcel Martínez, nou regidor de cultura , i en una de les primeres signatures com a tal, dona validesa al contracte administratiu , per una durada d’un any, renovable per un altra si hi ha comú acord entre les dues parts fet que esperem i desitgem no tingui lloc.

O sigui que el darrer servei de Sergi Penedès a la Cultura de la ciutat ha estat regalar quaranta milions de pessetes de l’ala  a la gent de Can Xalant , mentre que es nega tota petició , per mínima que sigui , per altres activitats culturals.

Penso que el fet és tan flagrant que caldria una resposta i una explicació, que òbviament no hi serà. Però mentre deixeu-me que amb veu baixa , i per a mi solet , passi el rosari de tota meni d’improperis dedicat a tan nefast personatge. Estic segut que per grans i importants que aquests siguin no assoliran el nivell digne de qui ni tan sols mereix esser anomenat pel seu nom.

Passi-ho bé. Bon vent i barca nova i si desapareix d’aquests verals i decideix no tornar , que algú ens avisi. Farem Festa Major , encara que sigui en el més cru de l’hivern.

PAFFARD KEATINGE-CLAY

Avui , en una d’aquells casualitats especials, la contraportada de “El País” entrevista a l’arquitecte Paffard Keatinge-Clay, definit per The Guardian com el Zelig de l’arquitectura i que té l’orgull d’haver treballat amb els tres grans mestres , com ho son : Frank Lloyd Wright, Le Corbusier i Mies Van der Rohe.

De Le Corbusier explica que davant de la pregunta de quan un arquitecte pot trencar amb les regles, el genial arquitecte li va respondre: “Quan serveixi per enfortir l’art. Transgredir per que sí, no serveix per  a res”.

Estaria bé que la gent de Can Xalant llegissin aquesta entrevista i reflexionessin al voltant de la mateixa. I per això si algú que llegeix aquest blog té contacte amb ells, molt em plauria els hi fes arribar la reflexió, ja que un , sabedor del seu maximalisme quasi totalitari ( en el que pertoca a l’artístic ) més els fa com a lectors de “La Razón “ o “La Gaceta” que no pas de “El País”.

TEMPS DE REFLEXIONS

El controvertit homenatge a Rovira Brull , celebrat el passat dissabte, s’ha convertit en el tema del dia en l’ambient artístic de la ciutat . I és lògic . Tothom en parla, en diu la seva , però potser el més important és que amb tothom amb qui he parlat , que han estat molts dons el tema preocupa i interessa, existeix un clar convenciment de que cal fer alguna cosa i deturar aquesta situació que a bon segur no porta a enlloc, o millor dit, porta a un indret al que mai s’hauria d’arribar. Un desig que hauria de ser aprofitat per qui pertoca , com a punt de partida d’una obligada catàrsi col•lectiva, en forma de diàleg sincer, net i constructiu.

En Vern Bueno, aquest impagable periodista cultural del capgròs , - no us perdeu per res del món , el reportatge de la notícia que signa en el capgros.com -, em deia dolgut en abandonar Can Xalant, que ja estava fart d’aquestes picabaralles que no duien a res , encabronaven a tothom i sols podien conduir a la destrucció definitiva. I tenia bona part de raó.

Entenc perfectament a la família. Ni en vida ni ara mateix , el Govern i especialment Cultura han estat justos amb l’artista i el seu record. La família hauria d’explicar , i crec ho farà, tota l’esperpèntica història del projecte i de l’homenatge. Els que la coneixem ens fem creus de que tot quedés tan sols amb el que va quedar.
Ho dic, ja que ningú a hores d’ara entén que hi pintava Penedès a la presidència de l’acte si l’IMAC no tan sols no l’organitzava , ans alhora havia boicotejat l’acte , negant la base de dades dels artistes per a poder ser convidats. I el que és pitjor, com Penedès podia fer un discurs tan ofensiu a la figura de Rovira Brull , anomenant un seguit de noms amb relació dubtosa , tangencial i circumstancial amb l’artista i alhora oblidant intencionadament els noms d’aquells que tots sabem varen compartir experiències i neguits amb el que per ells “sí” va ser el mestre.

Un discurs el de Penedès ( o potser hem de dir de Gisel Noè ) que en justícia hauria merescut que la família Rovira Brull i aquells que l’estimàvem , haguéssim abandonat immediatament l’acte. Però ho varem ser educats o covards. Tant se fa.

Baron no entenia res. Ell, certament havia actuat a fi de bé, com quasi sempre. Però si es té companys de viatge i de govern del tot indesitjables , et pot passar el que li va passar.
Diu Baron que va elegir Can Xalant per la proximitat a la Laia ( mutilada rera un mur negre a modus de “paredón “ ) i per que aquell és un espai que ha de ser de tots. Magnífica la intenció, però ho és?.

Baron oblida, o desconeix, que és pitjor, que Can Xalant va ser un projecte viciat de bon principi. Que el seu concurs originari va ser una farsa i una enganyifa , amb tota la legalitat que volgueu, però enganyifa. Que les bases del concurs varen ser escrites per la gent propera a ACM ( Bonet, Peran , Noè...), que l’elecció del jurat va ser de pa sucat amb oli i que tot el trip-i-joc va portar a una impugnació per part de la gent d’Arcàdia que es va solucionar atorgant a Arcàdia la gestió de l’Aula de Teatre amb els resultats que tots sabem, desastrosos per els alumnes, per molt positius per Arcàdia , tant a nivell econòmic com de promoció personal, com ho demostra l’ascens de Joan Chaves com a cap de Tres Roques i el Gustavo Herraiz com a guru cultural del PSC.

Baron oblida que fa sis mesos que la concessió de Can Xalant va acabar , però que es porta ja quasi un any sense convocar concurs i apa, seguim vivint de la rifeta. D’ocupes, però cobrant de per arreu, amb activitat normal i el concurs , que esperi, que no corre presa.

I el que és pitjor, Baron sap, - i si no ho sap que s’ho faci mirar-, que Can Xalant és el que es vulgui, menys un espai que és de tots. Can Xalant és un coto privat , anomenat per a molts “ el cortijo” , on “ els señoritos” fan i desfan , es gasten la majoria de la despesa artística municipal destinada sols al nucli reduït del seu entorn, mentre mantenen vetada qualsevol fet que tingui relació amb la plàstica. I per evitar discussions , sols cal posar un exemple paradigmàtic com ho és el de la Mostra Jove.

Si Baron sap això. I ho sap, o hauria de saber-ho, realitzar l’acte a Can Xalant era una acte de provocació intolerable, que mai podria ser considerat com a fi de bé, i sí com recolzament d'aquells que amb els diners de tots mantenen un estatus privilegiat , alhora que marginen a la plàstica a la que no considern art. I sí no anem errats, en Josep Mª Rovira Brull era un plàstic per damunt de qualsevol altra interpretació.

Però també és cert que si seguim així n anem enlloc. S’ha de trencar de totes totes aquesta espiral dinàmica de perversió i fer un punt i apart i començar de nou. I cal fer-ho ja , si és que ja no és tard , dons la temporada propera està apuntant i de repetir-se el mateix projecte i concepte que aquesta , amb l’aniquilació genocida de la plàstica , està clar que les bufetades , - simbòliques , com no -, cauran una rera l’altra i evidentment Baron , que ha perdut tota la credibilitat cultural, per no haver acomplert res del seu programa per un costat , i per fets com el de l’antològica de Novellas per l’altra , perdrà tots els vots de la part cultural, si és que encara ni queda algun.

És dons el moment de posar-se a la feina. Citar a les parts , deixar que es descarreguin tensions i intentar començar un projecte variat , eclèctic i igualitari. I que cadascú tingui la seva part , els seus espais i la seva importància. I principalment obrir les finestres de l’IMAC per netejar l’aire viciat que fa pudor i intentar una renovació que serà lenta i costosa , però que ha de ser.

Cal pensar amb això, I actuar i fer-ho ràpid. Però també s’ha de ser just i tots aquells que de manera intencionada i des de dintre , van boicotejar l’homentage a Rovira Brull, han de pagar-ho i ser desenmascarats.

Però s’atrevirà a tant Baron. Jo estic convençut que no.

PS.- El passat divendres ( abans dons de tot l’affaire ), pressionat per les altures , Penedès va acceptar restablir converses amb la gent del Sant Pere més Alt , per a tal de que la festa se celebri el cap de setmana del 17 i amb la col•laboració de l’IMAC. Estic en condicions de dir , - i no pas per informacions de la gent del Llimoner – que les mateixes tindran lloc aquest dimarts.

Dels seus resultats i especialment del tarannà que porti Penedès a les mateixes , podrem suposar si li afectat la bufetada als morros en el tema Rovira Brull, o es manté en la seva sempiterna irresponsabilitat.

I és que Mataró no mereix , de cap de les maners , un regidor com Penedès .
Per això i per tota la sagnant història de l’affaire Rovira Brull, és obligada la petició.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ.

PS.- I Les Esmandies , no haurien estat també un bon lloc ?.
Però clar ben pocs saben que Rovira Brull , al costat de Novellas i Perecoll varen tenir una escola artística a Les Esmandies , anunciada amb cartell de Nefer.

Però és clar , tot això significa conèixer la història de l'art de Mataró. Aquella que no saben a Gobernació, i el que és pitjor , a l'IMAC

PS II.- Gens de publicitat prèvia a l'acte en els canals informatius , però avui si que apareix una ridícula nota de premsa en el weeb municipal.
A més de la seva mentidera asèpsia informativa , apareix una nota biogràfica al voltant de Rovira Brull , d'aquelles que et posen de mala llet pel seu nivell absolut de desinformació. Si algú la llegeix es quedarà amb el concepte d'un artista de poble de baix nivell i de tan sols importància localista.

Tenint en compte que aquestes notes s'amagatzemen i serveixen com eines d'informació a posteriori, no estaria de més refer tot l'apartat artístic i apuntar els trets importants i diferencials d'aquest gran artista que va ser Rovira Brull, malgrat els pesi al Govern i molt especialment a l'IMAC

TRISTOR

Tristor, i molta , la que vaig sentir, allà dos quarts de nou d’aquest dissabte, quan abandonava Can Xalant després d’assistir a l’acte que hauria d’haver estat acte de record i homenatge a Josep Mª Rovira Brull en acomplir-se el desè aniversari de la seva mort. I cal fixar-se en que dic , hauria de… , ja que l’acte , esperpèntic si hem d’emprar una definició el més propera a la realitat , es va convertir en una escenificació pública de la realitat artística de la ciutat , fent-se evident del tot la guerra , fins ara més o menys larvada , però ara ja amb evidència pública entre els artistes plàstiques i la postura oficial municipal , és a dir la de l’IMAC amb el suport d’Alcaldia. Una guerra que de totes totes cal aturar i de la que Baron , per acceptació i deixadesa és el màxim responsable.

Que el pretès homenatge a Rovira Brull acabaria del tot malament era un fet que saltava a la vista. Que l’elecció de Can Xalant era de per se una declaració de guerra , era una evidència per a qualsevol que tingués el més mínim coneixement de la història. I així ha estat. I així ha quedat clar del tot tan sols veure els assistents a l’acte que en nombre d’una setantena de persones, estava formada per família i entorn de l’artista , els quatre polítics obligats a l’acte i un camp d’artistes reduït a la mínima expressió de Llucià González , Jordi Santamaria i Josep Mª Jòdar ( amic de la família). Dit d’altra manera , cap component de la Gent del Llimoner amb qui Rovira Brull es va moure en els darrers anys de la seva vida , cap component del Sant Lluc , que tenen per costum assistir a tota mena d’activitats artístiques, i ningú tampoc del conjunt d’independents que assisteixen segons consciència ( Alís , Duran , Perecoll, Jordà, Romero Gil , Vilamanyà, Cusachs, etc...)

Una absència generalitzada amb causa i amb raó, com ho és el fet de la inexistència de comunicació global ( l’acte no va tenir ressò en cap dels mitjans habitual de comunicació de la ciutat) com pel fet de la inexistència de comunicació personalitzada ja que davant les meves queixes personals de no haver estat convidat quan sí m’inciten a la participació a Romeria del Rocio i semblants , vaig rebre la resposta oficial ( cap d’àrea) de que l’IMAC havia negat la seva base de dades a l’Ajuntament , fet que provocà que els artistes no fossin convidats.
I un es pregunta. I a que espera Baron per fotre patada al cul ( amb perdó) als responsables de tan alta incompetència.

I així va començar l’acte. Àlex Valls presenta tot l’apartat comercial de l’acte , en aquesta recuperació per part de la família dels drets de la “Laia” i del seu afany en convertir-los en element important en el merchandaising de la ciutat. Unes encisadores “laietes” que captiven a tots i a bon segur poden esdevenir en veritables signes de mataronisme.

Sergi Penedès pren la paraula per iniciar l’acte, tot dedicant les seves paraules a relacionar a Rovira Brull amb Can Xalant, mentre que als quatre que sabíem la història sens queda cara d’idiotes.
Una rècula infinita de noms , quasi tots ells amb una relació del tot tangencial amb Rovira van sortint de la seva boca , mentre no s’anomena a cap dels creadors que van conviure amb ell , cas dels artistes i amics Alcoy, Novellas, Viada , Jordà, Perecoll i tot el grapat de deixebles fins acabar amb la Gent del Llimoner. Cap d’aquests noms surten de la seva boca , amb el que un ha de mossegar-se els llavis i no fer el que li demana l’ànima que va més enllà de demanar-li les oportunes explicacions.

Daniel Giralt Miracle exerceix de professor amatent , tot explicant la trajectòria de l’artista , amb la saviesa dels seus coneixements , anomenant un seguit de noms que curiosament tenien en comú el significat de la seva absència.

Una absència que anava del costat artístic ( amb Paco Rodon al cap) al costat polític ( era pregona l'absència de la gent que va fer possible la Laia , com l’alcalde Mas o Milà, que curiosament també havien estat absents en la convidada) .

La Nefer però posa les coses a to. De primeres etziba un uppercut a Penedès agraint-li la seva presència ja que axí el coneix, ja que fa mig any que no respon a les seves trucades i no ha acceptat cap de les entrevistes que ha sol•licitat. A continuació converteix a l’IMAC en eix de les seves queixes al voltant d’una organització que titlla d’aberrant , per seguir amb el seu discurs que és l’únic clar i evident de l'acte, que acaba amb agraïments especials entre els que es troba el dedicat a la meva persona, que agraeixo íntimament per la gran relació que vaig tenir amb el seu pare.

Però tota aquesta història no pot quedar ta sols en una anècdota que tan sols queda a l’abast d’alguns ( Ahir Baron no va fer públic cap post i a bon segur en farà públic oblit) .
En primer lloc calen les explicacions privades la família del per què tan nefasta organització . En segon lloc cal les explicacions públiques a la gent de l’art que no va ser convidada ( a mi , per ex., no em val saber que un alt càrrec municipal, ben proper a alcaldia, va dir que a mi no em convidava ja que amb els espies que tenia a l’Ajuntament , ja tenia coneixement de l’acte). I en tercer lloc cal , per part d’Alcaldia , explicar tota la història ( que si ells no la saben els hi podem explicar fil per randa) i executar les mides disciplinaries que calen, ja que ja estem farts d’un funcionariat que es pren atribucions que de res li pertoquen.

Però tot això és pecata minuta. No fa tant que en una entrvista a “focus" del capgròs explicitàvem el trencament absolut existent en el món de l’art i exigíem per part del Govern començar a establir ponts per reconduir la situació.
Ara, aquella guerra larvada ha esclatat del tot. Cert que uns ( els contemporanis) tenen els diners i el poder, però no tenen la raó. El lamentable homenatge a Rovira Brull, ha tret les caretes i ha deixat amb el cul a l’aire a tots. A que espera el Govern ?.

Per això , avui més que mai, exigim respostes. I avui de manera absoluta i imprescindible, el crit sols pot ser un

PENEDÈS , DESTITUCIÓ

Ho escolteu Govern ?

VERGONYÒS I IMMORAL

Avui he rebut una emocionada trucada de la Nefer. Després de llegir els meus comentaris volia fer-me avinent tota la llarga , feixuga i malaurada historia del projecte “Laia l’arquera , un present per a Mataró” , un projecte dut a terme per la família, i tot l’embolic al voltant d’aquest homenatge a l’artista que s’ha tret de la màniga , de trascantó i amb cap mena de consideració ni apreci , l’Ajuntament de Mataró.

Avui es tard i no vull entrar en detalls , que els tinc. Crec que no val la pena entrar ara en picabaralles. Sols vull dir que ha estat tan gran el desori , el menysteniment , el maltracte , que ha existit en tot aquest cas, que si d’una empresa privada es tractés rodarien molts caps i hauria algun que altra daltabaix. Però aquí, ni a Cultura , ni a l’IMPEM , ni a Alcaldia , que tots ells s’han cobert de glòria ( o potser caldria dir de merda ) passarà res. Inclòs alguns ( cas Penedès) potser a sobre tindran la pocavergonyeria d’estar a la taula presidencial de l’acte , com si res hagués passat.

Temps hi haurà per parlar però avui vull aixecar la veu al màxim i fer dos crits ben potents.

El primer per demanar a tota la gent de l’Art que s’apropi el proper dissabte a Can Xalant a les 7 de la tarda. Que oblidi que no els han tingut en compte , que no els han convidat , que l’Ajuntament els considera uns tinyosos ciutadans de tercera. Que oblidi que justament la gent d’aquella casa és qui més va putejar en vida a n’en Josep Mª i que ho ha volgut seguir fent una vegada mort. Que oblidi tot el lluïment de l’acte i els diners ( no pas pocs ) que s’endurà en Daniel Giralt Miracle , mentre que per altra cantó no hi ha hagut un duro per dur a terme el projecte d’exposició al voltant de la guerra al que sí s’havia compromès l’IMAC.

Que oblidi que si l’acte és un èxit d’assistència , altres seran els que en trauran rèdits. No importa. Simplement cal assistir-hi per que es fa homenatge a Josep Mª Rovira Brull i el fet ha d’estar per damunt de qualsevol altra circumstància.
Per això vull demanar a la gent de l’art la seva assistència a l’acte.

L’altra crit ha d’estar en l’exigència d’explicacions. Ja que diuen que l’Ajuntament és tan transparent és imprescindible que expliqui la “seva” veritat. El per què de tanta trabeta , de tanta mala actuació, de tanta manca de professionalitat , de l’absència de la més mínima sensibilitat.

El per què de triar Can Xalant , de no convidar a la gent de l’art , d’anular la roda de premsa , d’intentar que tot sigui un fracàs absolut com si de senyal premonitòria i d’avis a navegants és tractés.

Crec sincerament que el tema és prou seriós com per que per una vegada, i si és precís que no serveixi de precedent , però que s’expliqui de manera ben clara el seguit d’actuacions dutes a terme per els diferents estaments municipals per arribar a aquest menyspreant desori que ni la ciutat , els ciutadans , la gent que estima l’art , els artistes , la família , i molt especialment Josep Mª Rovira Brull, mereixen de cap de les maneres.


Per altre costat podem dir que també ja coneixem tota la història de la “desaparició” de l'exposició de Rovira Brull a Ca L’Arenas a l’entorn del tema d’art i guerra. Com que també és per llogar-hi cadires, ho deixem per un proper post , però com a prèvia valgui dir que ha estat decisió de la família, el fet de que la mostra no es dugui a terme davant l’absolut incompliment per part de l’IMAC de les condicions pactades per la mateixa.

També a priori valgui apuntar que malgrat els intensos esforços de la família, no han pogut establir cap mena de contacte amb el regidor Penedès , que els ha defugit de manera permanent , no acceptant cap entrevista ni trobada.

Com veieu la cosa té pebrots , per això avui i amb molta més força

PENEDÈS , DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC