ARXIUS CATALÀ ROCA / FRANCESC MIRALLES.
HISTÒRIES PARELLES ?

Avui s’ha obert al públic a la sala d’exposicions de La Pedrera una magnífica mostra amb la signatura del gran fotògraf vallenc  en Francesc Català Roca, artista que per cert va residir uns quants anys de la seva darrera part de la vida a Mataró amb el seus fills.

És aquesta una magnífica exposició de 184 imatges , representatives del seu fer com a captador d’imatges , en les que el protagonisme humà serveix de veritable clau sociològica del moment.  A més es presenten un conjunt de 43 fotografies de caire arquitectònic , que mostren també aquesta capacitat de traspuar la imatge a una sociologia del vital.

Una exposició que caldrà visitar en aquets vacances arrodonint el bon nombre d’exposicions d’obligada visita que son vives a Barcelona com ho son la de  Torres-Garcia al MNAC , el “ Devorar Paris” al Museu Picasso, “Retrats de la Belle Epòque” al Caixaforum amb el protagonisme de Toulouse Lautrec, Munch, casas , Bonard , Manet .....

Però justament avui ,però ara fa cinc anys ( 19.07.2006), - a vegades l’atzar ens fa meditar -, el capgros.com del dia publicava com a notícia destacada la que portava per titular : “ L’arxiu fotogràfic Català Roca podia anar a la Nau Gaudí”. En ella s’explicava que les bones relacions de Jaume Graupera , - per un llavors regidor de cultura -, amb els fills de Català Roca , especialment amb l’Andreu Català Pedersen, resident a Mataró, havien creat una conjuntura favorable per que l’arxiu de Català Roca, amb més de 350.000 imatges fos acollit a Mataró, essent seu possible la Nau Gaudí que per un llavors estava en els moments finals de la seva restauració.

L història que podeu seguir amb la frase “ arxiu Català Roca” col·locat en el cercador de capgros.com , va acabar malament com tots sabem. La darrera de les noticies , de data 5 de febrer del 2008, portava per titular: “ El fill de Català Roca lamenta la lentitud burocràtica de l’Ajuntament”. Les lamentacions de Català Pedersen es complementen amb les declaracions de Penedès que explica que encara hi ha esperances per que el fons estigui en certa manera lligat amb la ciutat. La notícia acaba curiosament amb les interpel·lacions que tant CiU com el PP , tenien previst realitzar al Govern en el següent ple.

Ara , cinc anys més tard la història es repeteix amb el fons Miralles. Diuen que no hi ha diners però el cert és que potser el que no hi ha per part de l’IMAC és ganes. Així vam perdre un arxiu que sí que portaria el nom de Mataró per arreu. De la mateixa manera podem perdre l’arxiu de Francesc Miralles de semblant importància documental.

Això si, llavors i ara a Can Xalant que no hi manqui un euro, que ells si son els que porten el nom de la ciutat per arreu del planeta i amb un nivell que nosaltres , tontos del cul, no podem ni tan sols imaginar.

Certament cada vegada més som uns capgrossos de més nivells.

 PASSAR-SE LES ORDRES PER L’ENGONAL.

Els lectors habituals d’aquest blog recordaran que durant molt de temps tot post acabava amb la reclamació d’un web com cal per el Museu Bassat i de que l’obra de Marc Llacuna guanyadora de la 3ª Biennal  fos penjada en lloc adequat.

La nostra queixa va acabar de la pitjor manera possible. L’obra de Marc Llacuna es va col·locar en un espai absolutament inadequat de la biblioteca Pompeu Fabra , que no tan sols no respectava la dignitat d’obra guanyadora i per tant mereixedora d’un espai on poder-se observar , ans també estava situat en un indret en la que la il·luminació i la calor ambiental haurien de provocar més danys dels que ja portava a sobre dons havia patit les suficients rascades , degut a la poca cura en la seva manipulació, que obligaven ja a una restauració.

Davant de l’amenaça de Llacuna d’acudir a tribunals amb els  drets d’autor a la mà i retirar l’obra degut a les condicions en que es trobava ,  Baron va actuar depresa tot ordenant a l’IMAC que procedís a despenjar “immediatament” l’obra de Llacuna a l’espera de trobar un lloc adient per a la seva col·locació , segons el compromís que ell mateix havia pres amb l’artista . El mateix Baron va contactar personalment amb l’autor per comunicar-li les actuacions que havia ordenat.

Avui he tornat a la biblioteca Pompeu Fabra per raons de l’indret i quina ha etat la meva sorpresa quan l’obra de Llacuna roman en el mateix indret , una mica més malmesa , però no més que la resta que estan en un estat d’abandó evident.

Però que passa aquí. Un alcalde dona una ordre d’execució immediata i els responsables se la passen per l’engonal. Potser Baron , coneixedor  de que l’IMAC acostuma a fer el que li passa pels collons , - i valgui la grolleria -, hauria d’haver seguit la pista, però el cert és que tot és massa gros.

És per això que exigim al nou regidor de Cultura , Sr. Marcel Martínez , que prengui les oportunes mesures que no poden ser altres que despenjar immediatament l’obra de Llacuna del lloc on es troba col·locada , contactar amb l’autor ( no pateixi si l’IMAC no disposa de dades per fer-ho ), fer que restauri les ratllades de la peça , i pactar amb ell un espai d’exhibició adequat al nivell i la categoria de l’obra. Tot això a més d’exigir la depuració de responsabilitats a qui pertoqui.

Com que la cosa passa de taca d’oli , l’actuació ha de ser imminent, que a fi de comptes per despenjar un quadre no es necessita molta parafernàlia.

Nosaltres estarem a l’aguait, i òbviament si en començar el mes d’agost no tenim noticies del tema , el raca raca de final de post renaixerà de nou.

O sigui senyor Marcel Martínez , ja ho sap. Sense ni tan sols ensumar el càrrec i ja se li acumula la feina. Esperem però que la faci bé. I no dic millor que els seus antecessors per que li ben asseguro que no tindria cap mena de mèrit.

Però en aquest cas cal filar prim, quedaria molt malament que un guanyador de la Torres García recuperés una obra degut a que el consistori l’està malmetent.

O sigui que cal actuar ja. Esperem notícies.

CAP DE SETMANA EN NEGRE

Quan comença l’any una de les meves fixacions es veure en quins dies cau el primer cap de setmana de juliol  i pintar-lo ( mentalment ) en negre, dons per a mi és un dels més inútils i estúpids cap de setmana de l’any j aque es celebra allò que en diuen “Festa Popular” del meu barri, encara que en bona part no ho és ja que diuen que és la festa dels Molins i jo soc de Torner , però bé, és igual, la pateixo com a pròpia.

Diuen que és festa i diuen que és popular i en realitat és el reclam festiu de quatre amiguets que conformen una quasi invisible associació de veïns , - així va l’associacionisme veïnal -, que aprofiten els diners que el consistori dona per altres coses per fer gresca i tabola en l’entorn més cutre , caspós i anticultural que un pugui imaginar.

Ahir va tocar batukada , que crec s’hauria d’escriure va-tocada ( de collons , és clar ) , cantant digne de ser jutjat per atemptat cultural i un grapat d’insults al bon gust, més un parell d'actuacions que han durat fins quasi les tres del matí.

Ara , mentre intento escriure quatre ratlles després d’haver desistit per el soroll  d’intentar visionar una bona pel·lícula, he tingut ja la meva ració d’havaneres ( quota catalanista suposo , sense que els organitzadors entenguin que  la veritable havanera ni és catalana ni es canta en català, però que hi farem ) amb el final esperpèntic de sentir “ la bella Lola” al ritme de “ no te vayas de Navarra” aprofitant el tres per quatre.
A continuació una dosi excitant de rap , passat per l’aigua del desencert , i ara toca assasinat musical massiu en un ball de patacada en que sort que els músics avisen de que va la peça , ja que tot sona igual: pasodoble, tango, cumbia o el que més convingui. Tot en una actuació en que entens la necessitat del tan controvertit  avui mateix SGAE, i no per qüestions recaptatòries i sí per el que hauria de ser policia cultural, que hauria d’impedir que peces de cert nivell, - algunes històriques i antològiques  -, sigui vilment massacrades amb el consentiment de tots.

I demà hi haurà més amb l’espetec final del ja tradicional espectacle de baile i cante flamenco , davant del qual algun dia  algun andalús amant de la seva cultura popular, hauria de fer un gest dient que ja n’hi ha prou de masacrar-la en l’habitual esperpent cultural  que ens ofereixen aquestes entitats d’aire andalús, tan recolzades per l’antic consistori i que ara Joan Mora tampoc sap col·locar en l’indret que els hi pertoca que és ni més ni menys que el d’una xenofòbia cultural ben parella a la de PxC.

Les festes de barri, mal dites populars , és un d’aquells animals peluts que hom té molt clar que cal controlar com a perillosos ( amb les pertinents excepcions com Cirera , L’Havana o Peramas – Esmadies ) , però a les que ningú gosa posar el cascavell , ans el contrari. I així ens va.

AIRES POLÍTICS

En el dia d’avui han coincidit en mi un parell d’accions que m’han mostrat clarament com van les coses en aquest començament de mandat municipal.

Avui he tingut la primera trobada , absolutament casual, amb el nou regidor de Cultura, Marcel Martínez, al que agraeixo els elogis a aquest blog del que per el que he vist té notícia diària i puntual. A veiam si serveix per alguna cosa.

Una trobada amigable, amb disposició a cooperar i amb promesa d’una conversa molt més llarga i intensiva , dintre d’un temps quan les coses s’hagin ja estabilitzat. Compromís efectuat també amb Carles Soriano com a president del Llimoner  amb el que hem coincidit en la xerrada , i amb Joan Mora que ha fet seus els desitjos comuns. Xerrada informal que cal valorar com a tal.

Per l’altra costat aquest matí coincideixo pel carrer , - sense  que jo em doni compte de la seva presència -, amb una regidora de l’antic consistori , que en veure que no li dic res m’etziba mal carada :” que , ara ja no toca que em saludis”. El cert és que m’ha sorprès tant , que tot ha quedat en un “ perdona , però no t’havia vist” i he seguit endavant , però al cap de quatre segons m’han donat ganes de tornar enrere i dir-li quatre coses ben dites, però m’han parat.

El cert és que m’he sentit dolgut. Aquesta regidora és persona que aprecio i penso que ha fet bé el seu paper , - minsa paper , però fet amb tota correcció-,  i sols puc entendre la seva sortida de to com aquest fet que es nota per arreu, - amb Baron al capdavant -, de no haver paït el que el poble ha dit, que és ni més ni menys que en vol uns altres que manin , que ja s’ha cansat d’ells.

I davant d’això el primer que cal fer és entonar el mea culpa, i mirar endavant cercant un futur millor per la propera ocasió, fet que el PSC local no fa per cap costat. No ha entès el missatge dels electors , no ha acceptat els errors que l’han portat a la derrota , es vol regenerar amb una gestora conformada per els mateixos que es segueixen dient en tot moment els guapos que son i els imbècils que han estat els ciutadans  que els hi ha donat l’esquena i que amb ells tot serien flors i violes . ( L’exemple de l’acceptació sense haver-ho dit mai a ningú , del forat de cent mil euros a cultura , els desqualifica a tots per qualsevol opció futura ).

I així anem. Abans mesells i ara perduts.

Certament , que hem fet per a ser sempre tan capgrossos.

MARCEL MARTÍNEZ I LA MALA SORT

Marcel Martínez , el nou regidor de Cultura no ha començat amb bon peu el seu mandat, encara que no sigui per culpa seva.

 L’ínclit Penedès va voler deixar el darrer servei a la ciutat ben lligat. Sabedor que CiU, - com també el PSC -, tenien en el seu programa electoral el tema de Can Xalant i no estaven per la labor de continuar essent els “paganos” dels bons vivants de la casa , era qüestió de dificultar al màxim la més que segura revisió de la funcionalitat del centre.

Amb aquest objectiu, i després d’uns quants anys de fer la viu viu amb el concurs d’adjudicació de la direcció i gestió integral de Can Xalant , domini que es renovava periòdicament sense el pertinent concurs, l’IMAC va convocar, amb totes les legalitats pertinents  però mig d’amagatotis i de manera absolutament sorpressiva ,  en una acció que podríem considerar com d’una certa prevaricació ètica , si se’m permet el concepte , el Concurs per a la gestió integral de Can Xalant , aconseguit el premeditat objectiu , els actuals gestors guanyaven el concurs al que es van presentar en solitari.

Així , el 29 d’Abril del 2011 , a tan sols tres setmanes de les eleccions , Sergi Penedès signava la resolució del concurs en el que adjudicava a Trànsit Projectes S.L. , la direcció i gestió integral de Can Xalant per valor de 240.034,41 euros ( equivalent a quasi 40 milions de les antigues pessetes ), amb càrrec a la partida IMACO 33321.22703- contractes , segons el següent detall: Maig-Desembre 2011  160.022,94 euros

Gener- Abril 2012 80.011,47 euros.

Tota la història ha acabat el passat 16 de juny , dia en el que Marcel Martínez, nou regidor de cultura , i en una de les primeres signatures com a tal, dona validesa al contracte administratiu , per una durada d’un any, renovable per un altra si hi ha comú acord entre les dues parts fet que esperem i desitgem no tingui lloc.

O sigui que el darrer servei de Sergi Penedès a la Cultura de la ciutat ha estat regalar quaranta milions de pessetes de l’ala  a la gent de Can Xalant , mentre que es nega tota petició , per mínima que sigui , per altres activitats culturals.

Penso que el fet és tan flagrant que caldria una resposta i una explicació, que òbviament no hi serà. Però mentre deixeu-me que amb veu baixa , i per a mi solet , passi el rosari de tota meni d’improperis dedicat a tan nefast personatge. Estic segut que per grans i importants que aquests siguin no assoliran el nivell digne de qui ni tan sols mereix esser anomenat pel seu nom.

Passi-ho bé. Bon vent i barca nova i si desapareix d’aquests verals i decideix no tornar , que algú ens avisi. Farem Festa Major , encara que sigui en el més cru de l’hivern.

PAFFARD KEATINGE-CLAY

Avui , en una d’aquells casualitats especials, la contraportada de “El País” entrevista a l’arquitecte Paffard Keatinge-Clay, definit per The Guardian com el Zelig de l’arquitectura i que té l’orgull d’haver treballat amb els tres grans mestres , com ho son : Frank Lloyd Wright, Le Corbusier i Mies Van der Rohe.

De Le Corbusier explica que davant de la pregunta de quan un arquitecte pot trencar amb les regles, el genial arquitecte li va respondre: “Quan serveixi per enfortir l’art. Transgredir per que sí, no serveix per  a res”.

Estaria bé que la gent de Can Xalant llegissin aquesta entrevista i reflexionessin al voltant de la mateixa. I per això si algú que llegeix aquest blog té contacte amb ells, molt em plauria els hi fes arribar la reflexió, ja que un , sabedor del seu maximalisme quasi totalitari ( en el que pertoca a l’artístic ) més els fa com a lectors de “La Razón “ o “La Gaceta” que no pas de “El País”.

ALEA JACTA ES

Com tots sabem , el passat dissabte es confirmaren tots els pronòstics i Joan Mora és el nou alcalde de Mataró ( sort ! ) i obert el cartipàs municipal  la cartera de Cultura correspon a Marcel Martínez , de qui és la imatge que encapçala aquest post.

Poc tenim a dir de qui dependrà la cultura “oficial” en els propers quatre anys, i dic poc per no dir res. Sabem les seves dades personals i professionals i aquí s’acaba tot ja que és persona absolutament aliena a l’àmbit cultural local, fet que no vol dir pas , - no cal començar a entendre el que no es diu -, que sigui un home aliè a la cultura , dons per professió  i  pedegree aquesta li ha de ser propera, però a menys a nivell públic no se li coneix activitat o preferència cultural preeminent.

El que està clar és que no és home proper al camp plàstic. Portem més de mil post en aquets blog i mai ha estat anomenat. No l’hem vist mai en inauguracions d’exposicions fora de quatre d’oficials , ja que era Francesc Masriera el responsable cultural del partit, i certament és absolutament desconegut en aquest àmbit , el que de per se no és bo ( manca d’empatia ) però tampoc és dolent ( no arriba viciat de pressions i preferències ).

I en el que a mi pertoca , no he mantingut amb ell res més enllà de les quatre paraules de salutació educada en trobar-nos en algun d’aquests pocs actes en els que hem coincidit.

Comença dons la seva tasca net de tot equipatge  amb el gran avantatge de que és molt difícil fer-ho pitjor que el seu predecessor ( però això ja ho venim dient fa uns quants mandats ) però també amb el greu inconvenient de desconèixer el sempre intrincat , complicat , envejós, gelós , bèl·lic ..., i podríem seguir posant adjectius similars, món cultural local, el que l’ha d’obligar a un tour de force per intentar entendre tendències , personalismes, associacions , grups de pressió etc, i poder començar la seva tasca en la sempre impossible , per més que desitjada , quadratura del cercle.

A més , la difícil minoria governant que obliga a la pluri responsabilitat, que en el seu cas es complerta amb la sempre complexa cartera d’Ensenyament (antiga Educació ), obliga , tal i com expliquen molt bé la gent de CiU a hom que els vol escoltar , a dependre amb més intensitat que mai dels càrrecs de confiança, que en aquest cas es tradueix en la persona que ocupi la direcció de l’IMAC.

I aquí està la mare dels ous. Qui manarà a l’IMAC?.  La pregunta té fàcil resposta a priori: Dons la Gisel Noè i els tècnics preminents , com ho porten fent de temps immemorial.  I és en aquest punt on es centralitza tota la batalla de la cultura oficial. Si el regidor no aconsegueix imposar els seus criteris , peti qui peti, i redreça als tècnics a la seva tasca que no és la de direcció i sí la de gestar tècnicament allò que dictamina qui mana , té ja de bon començament la guerra per perduda ,i la cultura mataronina perdrà de nou quatre anys d’activitat positiva.

Per tant és fonamental la persona que ha de dirigir el veritable camp de mines que és l’IMAC. I el cert és que és una persona difícil de trobar, ja que a més del coneixement específic de  l’àrea i la ciutat , ha de tenir la suficient mala llet per manar sense contemplacions , - al menys de bon començament-, i alhora ha d’estar disposat a rebre crítiques i bufetades, que cauran d’arreu, tot esperant que el projecti definitiu amansi a les feres.

Però a més de filar prim en aquesta difícil elecció, jo em permetria donar el consell a Marcel Martínez ,- amb tota humilitat , això sí -, de que abans de res parli amb quanta més gent del món de la cultura sigui possible. Aquest és un món molt complex ja que encara que existeixen un munt d’entitats i associacions , el camp artístic i creatiu és absolutament individual , que afegit a la peculiar sensibilitat dels seus protagonistes , obliga encara més a una cura màxima.

Que parli molt, que escolti més encara i que a ser possible aparqui el nom del qui era regidor àulic , en Ramon Reixach , si no vol començar tenint en contra el 95 % de la cultura real de la ciutat , i així tindrà el suficient fonament per establir els criteris de la cultura oficial que vol dur a terme.

Per la nostra part ja ho sap. Aquí estem. Seguirem dient el que pensem i creient. Aplaudirem quan s’escau i criticarem amb la mateixa força que hem fet fins ara , dons el que ens mou és el mateix , el desig d’una cultura important i forta per aquesta ciutat que , com no, és la nostra.

I si en alguna ocasió creieu que la nostra opinió us pot servir , aquí ens teniu. La cultura i la ciutat estan ben per damunt de la no coincidència en el partit polític.

Per això Sr Marcel Martínez. Benvingut a la cultura de Mataró. I sort , molta sort , que falta li farà.

 ESPAI F

Per començar , en el que pertoca a la plàstica , el regidor ja té el primer problema amb el regal de comiat que li ha deixat  l’ínclit Sr. Penedès , a bon segur que amb Ana Barrera, els dos pitjors regidors de tota la democràcia municipal.  

(Per cert no vull estar-me de criticar per vergonyós i vergonyant el discurs de comiat de la ex regidora de joventut que va acabar de desqualificar-la fins a mínims, si és que era possible arribar a nivells més baixos del descrèdit professional  i personal que ja tenia).

Com hem pogut saber en aquests darrers dies , l’IMAC ha decidit tancar l’espai f. La notícia era ja més o menys coneguda ja que aquest espai no ha respost en res a les intencions amb el que es va obrir. Culturalment ha estat invisible amb un nombre de visitants ínfim i irrisori i amb una qualitat del presentat ridícula. Estant previst com a porta d’activitat pública dels artistes joves , s’ha convertit en espai on han dominat Can Xalant i l’amiguisme , amb uns resultats penosos.

Si a més els condicionants econòmics eren elevats , en bona manera el tancament respon a una certa lògica. Però està clar que aquesta mateixa lògica ens indica que el tancament , o no, hauria de correspondre a una decisió del nou regidor i mai ser, com és ara , una llosa testamentària , davant la qual poc hi ha a fer. El preocupant però és que s’indica que el tancament respon al procés de replantejament dels espais expositius de la ciutat.

Que els espais expositius de la ciutat a més de mal gestionats estan en un desori que no permet la seva identificació creativa ni entre els autors  ni entre els espectadors , és ben cert. Que quasi tots els partits tenien entre els objectius culturals del seus programa electoral la redefinició dels mateixos, també. Però davant de tot això el que és més cert encara és que qui va crear aquesta organització i l’ha mantinguda contra tota crítica , titllant alhora d’inútils i cretins a qui discrepava de la mateixa , no pot ser ara qui porti a terme la redefinició  que marqui el camí de futur. El piròman mai pot ser després el bomber.

Tota la gestació dels espai expositius públics tenen responsables amb noms i cognoms, com són els de Gisel Noè i Carles Marfà. El seu fracàs els impossibilita a dirigir un nou projecte per si mateixos.

 És per tant obligació del nou regidor , escoltar la veu d’aquells que tenen coses a dir ,- la gent del món de l’art -, i actuar en conseqüència. No fer-ho i cedir al que a bon segur es trobarà al damunt de la taula, ja escrit i plantejat , seria un greu error , quasi tan important com dir sí a la programació artística de la nova temporada.

Fer-ne reflexió i actuar amb criteri, i si cal contundència , serà el senyal de que les coses poden anar per millors camins. La debilitat i el “bon rotllo” poden portar a la cultura mataronina en general, i a la plàstica en especial, a estavellar-se definitivament davant el mur d’incomprensió i incopetència que està essent durant masses anys , el mal anomenat  Institut Municipal d’Acció Cultural.