PAISATGES. FONS D’ART DE LA FUNDACIÓ ILURO.(I) EL CONCEPTE

 

Des de fa uns anys la Fundació Iluro està fent públic a través de diverses exposicions els seus fons artístics i culturals. Un fons provinent del Fons Artístic de la Caixa Laietana que ja n’havia fet una exposició l, any 2003 , en la celebració del seu 140 aniversari.

La figura i el retrat, el paisatge, i mostra d’exposicions a l’Ateneu, n’han estat el seus primers capítols al costat del diàleg que es va realitzar amb obres de la Col·lecció Bassat. Reincideix ara amb la temàtica del paisatge, a bon segur la més nombrosa de la col·lecció, limitant el protagonisme a artistes maresmencs, per naixement o residència. Una reincidència amb tan sols dos noms en comú amb l’anterior exposició: Fèlix Albajes de qui s’exposa la mateixa obra i Rafael Estrany que es present en aquesta ocasió amb un magnífic gravat.

Tots sabem que la col·lecció de la Fundació no és pas de primera categoria, per raons i causes que hem explicat en diverses ocasions. Si el millor ja va ser exposat fa uns anys, ara ens queda la segona divisió , i d’ella s’ha fet la tria amb el resultat d‘un parell de dotzenes d’obres de vint-i un autors, la gran majoria desconeguts del públic en general, encara que en el seu moment si ho van ser , i que queden tan sols en el record dels més veterans i saberuts afeccionats.

Si ajuntem un conjunt d’obres tan sols lligades per la temàtica i descontextualitzades d’època i del que és més important, de  la trajectòria personal i la rellevància creativa dels seus autors, ens quedarà tan sols un seguit de quadres  als que podrem gaudir individualment en el seu nivell estètic qualitatiu, però sense obtenir cap mena de gaudi més , fet que en ser una exposició de caire històric la desnaturalitza de totes totes i la converteix en inútil.

Entrar a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro ocupada tan sols en la seva meitat ,- fet que ja indica la transcendència donada a l’exposat -, és entrar en el túnel del temps en una mostra sense sentit, que no s’entén de res en la barreja d’obres de diferents èpoques i conceptes. Desconcert al que ajuda la nul·la informació , limitada a les dades personals d’autors i obres, el que impossibilita la correcta lectura del conjunt. Un exemple ben clar està en el cas de Sixto Albertí que sense l’afegitó d’explicar que corresponen a Aranjuez on era el pintor oficial dels jardins, després de succeir a S.Rusiñol, tenen una lectura del tot capdisminuïda i esdevenen anecdòtiques i sense cap mena de valor afegit.

A més la Fundació es suma a l’ erroni plantejament de que el catàleg de l’exposició sigui presentat a posteriori , impedint així a l’espectador interessat que en pugui disposar  en visitar la mostra, normalment en els primers dies de la mateixa, provocant que aquest catàleg sols arribi a mans d’uns quants privilegiats mentre que  l’espectador de a peu pla ,de qui la Fundació hauria de tenir més cura en culturitzar artísticament, es trobi perdut i desconcertat sense aquesta mínima i imprescindible informació. Afegir ara, encara que sigui després d’inaugurar, cartel·les informatives més enllà dels noms d’autors i obres afavoriria la comprensió de l’exposat, i tenint en compte que la mostra té durada fins el més de maig, no estaria gens malament.

Una exposició d’aquest tipus sols tenia un punt de salvació que no era altre que reconvertir-la en homenatge a l’espectacular paper de les exposicions que celebrà durant tants anys la Caixa de Mataró i a posteriori Laietana, a la Biblioteca Popular de la Pça Sta Anna i que van tenir punt àlgid entre 1950 i una mica més enllà de 1970, època en la que la majoria dels artistes exposats van tenir els seus moments de glòria.

Però per fer-ho calia tenir imaginació: Reconvertir l’espai a tal i com era en els moments en que s’exposaven la majoria de les obres que ara tornen a la llum. Recobrir parets amb els domassos vermells envellutats tan característics de la mateixa, com també ho eren del Museu de Mataró , i sobre ells dipositar les obres. una mica en l’estil, salvant les distancies que es va fer a la Caixa amb l’exposició de Toulouse Lautrec i companys de fatigues.

Llavors l’espectador entendria perfectament que l’exposició és una mirada al passat i que és únicament sota aquesta paramètrica que en cal fer mirada i anàlisi. I en aquest sentit podria gaudir més plenament d’unes obres que incloses en el poti poti del totum revolutum perden tota mena d’atracció fora de casos ben puntuals. I es podria deixar el tancament de l’exposició amb una zona física com la d’avui en dia i allà exposar les quatre peces que corresponen a uns temps més actuals.

La impressió que genera aquesta exposició és  que sols ha de servir per cobrir l’expedient o per tapar forats. La buidor de l’entramat que la sustenta i les múltiples absències d’artistes habituals protagonistes de la sala i que ara es fan fonedissos en un fet justificat en la inexistència  d’obra seva en el fons, excusa que crec però que hauria d’obligar a investigar raons i causes d’aquesta desaparició de la seva obra.

Una exposició que conceptualment s’ha de resumir tot dient que per aquest viatge no feien falta alforges  ja que és tan innòcua com inútil, tot deixant l’anàlisi de les obres exposades per el proper post.

La fotografia que encapçala el post ha estat extret de les xarxes socials de la Fundació

 

 

MATARÓ DIBUIXA. CONTEMPORENEITAT EN ESTAT PUR.

 

Hi ha vegades que la vida amb els seus capgirells fa obrir els ulls i deixa en evidència les més absurdes realitats.

A Mataró i de fa prop de 20 anys la cultura artística oficial sols té una tendència en el seu punt de mira i en el seu fer, l’art  mal definit com a contemporani. Amb un espai com Can Palauet fet seu i convertit en fortalesa vedada a la plàstica ( la darrera exposició plàstica es la de Nefer a finals del 2003), amb multitud d’exposicions , amb produccions diverses per alimentar l’endogàmic circuit del contemporani, i amb un bon gruix d’artistes mimats, recolzats, promocionats i subvencionats, no ha aconseguit cap mena d’objectiu, ni fer créixer artistes importants, ni fer alguna exposició que hagi merescut l’atenció de la ciutadania. Ni tan sols ha aconseguit un públic fidel suficient, ja que els visitants de les seves experiències son absolutament residuals en nombre.

Però sembla que aquest sembrar ha donat fruit, i un fruit del tot atípic i sorprenent. I ho dic així. Ja que en aquest mes de Novembre, el primer pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro acull l’exposició “Mataró dibuixa” l’exposició d’art més purament contemporani que s’hagi realitzat a Mataró en aquests darrers 20 anys. A més ho fa lluny de les directrius de Cultura, del MAC i sense cap artista dels habituals de la menjadora. 

Ho fa sota l’organització del Sant Lluc i d’Amalia 17 tallers, i amb la presència de 169 autors  que ocupen tot el target social, d’edat i creatiu. Amb edats de 4 a 101 anys. Artistes professionals, afeccionats, professionals d’altres disciplines properes o no a l’art, gent que en el confinament va recuperar llapis i altres estris artístics per a distreure’s o com a teràpia contra l’angoixa o per qualsevol altre motiu.

Com defineix l’organització , personalitzada per un comissariat dual: Isabell Llaquet per part de la Sant Lluc i Esther Aliu com a responsable d’Amalia 17 tallers l’experiència tractava de crear un diari virtual amb totes les aportacions que feien cada dia a la xarxa aquells que decidien dedicar part del seu temps a dibuixar i desvetllar, en alguns casos per primer cop, la seva afició artística.

Inicialment es va fer una crida per incentivar els nens, als que se’ls va oferir sessions en línia de lliure accés ofertes per Amàlia17 per tal d’incentivar-los a dibuixar durant el confinament, però ben aviat es va obrir a qualsevol que volgués participar al constatar que eren molts els que dibuixaven aquells dies des de casa seva.

L’experiència ha donat visibilitat a aquells que s’expressen a través del dibuix en l’àmbit local. Fidels a l’esperit de la proposta, els organitzadors han buscat la representativitat de tots els que han cedit els seus originals i havien compartit els seus dibuixos abans d’acabar el mes d’agost. S’ha convidat també a participar a un petit grup de dibuixants en representació de les persones que utilitzen el dibuix a la seva feina: per comunicar-se o per projectar les seves idees o d’una manera aplicada. El resultat és una mostra amb la participació de 169 dibuixants entre els 4 i els 101 anys amb diferents graus de professionalitat.

El projecte busca reflexionar sobre l’acte de dibuixar fent especialment protagonistes a aquells que, ara per ara, compten amb el reconeixement de les seves famílies i amics o a aquells artistes que darrerament han dibuixat al marge d’encàrrecs o de compromisos amb galeries.

En el convenciment de que la creació artística no és privilegi d’uns pocs i volent col·laborar per fer emergir el talent i celebrar el potencial que tenim ben a prop. Mataró Dibuixa vol ser el punt de trobada dels apassionats del dibuix i un espai on compartir iniciatives artístiques en l’àmbit local ( escrit extret de les declaracions fetes a La veu TV).

I el resultat és simplement espectacular. Art en estat pur, brollant de la més fresca  font de la creació. Essència pura de la contemporaneïtat que parla d’un concepte interior essencial deslligat de qualsevol fullaraca que pugui comportar una influència plaent que manllevi, allunyant-se del nucli pur i dur del concepte.

I justament això és el que significa aquesta exposició, un seguit d’obres reflectint la realitat exacte i estricte de les interioritats sensibles de persones de tota edat, nivell i condició, amb o sense coneixements artístics confegint un conjunt que fa goig de mirar, amb el que es gaudeix enormement i amb un munt de més que agradables sorpreses.

Una contemporaneïtat que s’accentua amb la interacció d’artistes i espectadors  en accions com amb la gestació de la “cova protectora” aquesta creació gestual creada a partir del moviment , per part dels artistes i visitants, o l’espai d dibuix encetat per Alexandra Chaves, o la recent crida de “Ens ensenyes els teus estris de dibuix”, acció oberta a tothom, participant o no en l’exposició, en la que els organitzadors  conviden a veure imatges acompanyades d'un dibuix de la vostra eina de dibuix fetitxe. Les imatges rebudes es visualitzaran a l'exposició de l'1 al 6 de desembre.

“Mataró dibuixa” una experiència excepcional que cal visitar de manera obligatòria i que bo seria també fos visitada per la gent del MAC i els seus subvencionats artistes. Potser amb al visita farien un tomb al seu erroni i dictatorial caminar.

Vagi doncs la felicitació més aclaparadora a organitzadors i participants,  amb especial accent a la perfecte tasca duta per Isabel Llaquet i Esther Aliu  comissaries d la mateixa.

Felicitats.

( La imatge que encapçala el post, pertany a l'obra d'una avia de 101 anys que està en una residència)

ROVIRA BRULL I EL TREN

Josep Mª Rovira Brull va morir l’any 2000, han passat dons disset anys , i en aquest temps sols una exposició celebrada fa un parell de temporades al museu de Llavaneres ha donat vida a la seva obra. A la resta , i molt especialment a la seva ciutat de Mataró, un silenci absolut, malgrat haver-li deixat coma a eterna penyora d’amor, la figura de Laia l’arquera, esdevinguda ja signe icònic de la ciutat.

Si tenim en compte que l’afecció a l’art  es concreta com a mínim als voltants de la vintena, hem de convenir doncs que tot aquell que no estigui com a mínim fregant la quarantena, difícilment tindrà una imatge de l’autor i la seva obra i més si tenim en compte el fet de la nostra malaurada ciutat que malgrat ser focus important d’artistes i creació, no disposa d’un fons públic d’artistes locals, i tampoc de cap mena d’espai i/o lloc en el que admirar-los. Per tant si qualsevol de nosaltres vol gaudir o ensenyar  el bon fer dels nostres artistes, vius o morts, no ho podrà fer de cap de les maners en el nostre entorn més proper i haurà de desplaçar-se al Museu de Llavaneres  ja que allà sí que hi ha obra de tots els artistes importants de Mataró, vius i/o morts.

D’aquí la importància d’aquesta exposició ja que a més de la intrínseca de l’obra exposada hi ha la que implica la recuperació de l’artista i el fet d’expressar en el catàleg un petit estudi de la realitat creativa envers la ciutat.

L’exposició que avui ens ocupa, organitzada per el Cercle Històric Miquel Biada, i que ocupa la primera planta de les sales de la Fundació Iluro,ens apropa a la intensa relació que l’artista va tenir amb el tren. Ho fa amb una detinguda mirada a un bon grapat d’obres , especialment gravats i tintes sobre paper, en les que no tan sols fa reproducció simbòlica i/ o fidedigne de diversa maquinaria ,ans també quan s’escau li serveix per expressar la seva crítica conscienciada en el social, com és habitual en tota la seva trajectòria.

L’exposició per això assoleix caràcter emotiu màxim amb la presència del quadríptic inacabat “el tren de la bruixa”. Amb la màquina i el vagó de primera perfetament estructurats i acabats, amb personatges ben definits  o imaginaris, com el dels propi autor; amb uns nivell de crítica que depassen l’imaginable, mentre que ens trobem sols amb els esbossos del vagó de segona i el llenç en blanc del de tercera , ambdós inacabats per la seva mort.

És aquí on ens trobem amb l’artista intens, d’una dura crítica fora de mides, contra la dictadura , l’església i el poder sigui el que sigui i provingui d’on provingui. I tot amb la finesa d’un traç impecable, d’una tècnica magistral i d’un sentiment humanístic i social fora de mides.

Rovira Brull ha estat un artista fonamental en el devenir creatiu i intel·lectual de la ciutat. Va arribar a la ciutat per raons de tasques publicitàries , i l’avançat de les mateixes i els logos que realitzà, - per ex el de la Caixa Laietana -, li dona tal volada que la burgesia mataronina , propietària d’aquelles marques va considerar que gaudir d’obra de l’autor era un plus afegit de modernitat. I així tenim que aquell Mataró entregat als Arenas, Grau i Estrany, de cop i volta comencen a valorar Rovira Brull i la seva ànima parella Eduard Alcoy. Els seus cartells per a festes, com les de Les Santes , donen un salt més a aquesta intersecció amb el teixit social i cultural de la ciutat. Alhora que entra en el camp acadèmic , amb classes al Meritxell i fent la programació de plàstica del Gem,; mentre que en el camp creatiu s’envolta de joves creedors com Novellas o Jordà, i interactua amb els joves ,amb apostes com Foment Disseny, tot per establir una xarxa de complicitats, amb tertúlies com la del Dimarts del Llimoner que el converteixen en home estimat i artista admirat.

Un artista que va deixar a la ciutat quatre treballs públics. Un prou  conegut de tots com és Laia l’aqrquera , la gegantina figura que ens dona benvinguda a Mataró provenint de Barcelona i esdevinguda signe icònic de la ciutat, i de la que poc cal parlar per el coneixement que tots en tenim d’ella. Altre oba pública son els murals que dedicats a la fàbrica Tintex ,van ser recuperats per a la ciutat de la mà de S.Milà i col·locats en l’entrada de la Biblioteca Pompeu Fabra , essent la imatge que dona la benvinguda a aquest veritable  palau de la lectura i el saber.

Però a més hi ha dues obres  molt més desconegudes dels mataronins.

Una d’elles, ben relacionada en aquets cas , amb la temàtica que ens ocupa és el mural que es troba en l’entrada de l’escola Pública de Cirera, una escola que abans havia sigut propietat de l’obra social de la Caixa Laietana i que va encarregar a l’artista un mural en la que a més del logo de l’entitat, l’autor hi afegí dos símbols de Mataró , per un cantó l’emblemàtica Coca i per l’altre la imatge de la locomotora Mataró, tot en una conjunt perfectament estructurat i equilibrat amb l’ajut de les dues línies vermelles que donen crit d’atenció a un magnífic treball que sempre va ser gust de l’artista i que en canvi va ser un treball del tot desconegut per quasi tothom

.

L’altre peça pública és un mural que es trobava en el desaparegut Bar Joan del barri de l’Havana i salvat de la desaparició (any 2009) per l’entestament de Manuel Patricio i que ara es troba en els magatzems municipal pendent de restauració. És un mural en el que els protagonistes son la quadrilla del bandoler Joan de Serrallonga que apareixen en un indret simbòlic amb l’aparició de diversos elements habituals en el treballs de l’artista i amb algun parany com el de dissimular la quadribarrada en el sol, per riure’s una mica dels guàrdies civils , clients habituals del bar per la seva proximitat a la caserna.

Una exposició , aquesta que ocupa en aquets dies la primera planta de la Fundació Iluro, molt important per començar a recuperar per un cantó el treball i l’obra del gran artista que fou Rovira Brull i per l’altre per endinsar-se una mica en detalls més desconeguts del seu fer i que hauria de servir per agafar volada per a una mirada més profunda a la seva trajectòria.

 Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.