ROVIRA BRULL. ART I GRAFISME ( II )

 

CREU

Dèiem en la crítica de l’exposició  de Rovira Brull que era una bona exposició però que ens havien quedat molts punts en la foscor. Aquí intentarem explicar-ho.

Punt 1.-

Eren les set de la tarda del dia de Sant Jordi de 1996, és a dir fa trenta anys. Josep Mª Rovira Brull  es movia altament inquiet per els espais del primer pis de l’Ajuntament de Mataró. Tenia cita amb Manuel Mas, alcalde de Mataró, amb qui havia de concretar les condicions de la seva  antològica que havia d’inaugurar Can Palauet el mes de juliol.

Li havien arribat noticies  de que l’espai no seria sols per la seva exposició ja que Carmina Benito regidora de Cultura, volia que s’inaugurés conjuntament l’exposició de Rovira Brull amb la de Carlos Pazos que promovia la nova línia que defensava Cultura, la d’un art “contemporani” en demèrit de l’art plàstic  diguem-ne tradicional, fos de l’estil que es tractés , i que pretenia amb l’ajut dels seus assessors Pilar Bonet i Martí Peran,  eliminar de la programació.

Havia estat citat a les sis de la tarda  i l’alcalde Mas no apareixia per l’Ajuntament fet que augmentava el seu neguit .A les vuit del vespre apareixia l’alcalde, provinent de la celebració del dia a Barcelona i començava la reunió.

Quaranta minuts més tard Rovira Brull apareixia amb ulls plorosos a la porta de l’Ajuntament, on l’esperaven  família i amics. No hi havia hagut acord. La regidora Benito havia executat la seva venjança i no havia fet cap pas enrere, sols havia acceptat que l’exposició de Rovira Brull s’inaugurés en solitari , i la de C. Pazos fos inaugurada el dia següent. Rovira entre gemecs explicava que ho havia hagut d’acceptar ja que per edat i estat de salut la seva antològica no podia esperar, si és que la volia veure i celebrar en vida.

 

Punt 2.-

“Laia L’arquera” sensacional escultura de Josep Mª Rovira Brull , situada a la Porta Laietana, entrada a Mataró pel cantó de Barcelona , en la vella carretera nacional, va ser inaugurada l’1 de Novembre de 1998, dos anys més tard de l’antològica que inaugurà Can Palauet.

L’artista Pepe Novellas, gran amic den Rovira , va fer el discurs inaugural. En ell va dir: “Interpreto un missatge a la corda de l’arc:" Aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, L’art té quelcom d’etern”. La multitud d’assistents va aplaudir embogida , contenta com estava d’aquell meravellós regal.

Entre ells no hi era Carmina Benito, regidora de Cultura, ni cap dels seus alts càrrecs. La venjança cap a Rovira Brull i Paco Rodon, per haver votat en contra, impedint el nomenament de Toni Segarra per formar part de la direcció del PSUC ja s’havia aconseguit. Fins i tot, Benito havia imposat a Jordi Cuyàs, marit de Pilar Bonet, com a dissenyador de la cartelleria de l’acte, fet que realitzà amb absoluta professionalitat. Però el triomf aclaparador de la Laia els deixà  a tots en el mal lloc que els hi pertocava.

 

Punt 3.-

A començaments de la primavera de l’any 2013, Alex Mitriani es nomenat comissari per organitzar l’exposició que marcarà la temporada de ca l’Arenas. El seu títol “Art a Mataró 1942-1958. Els anys de la represa”.

 A la sala1 i a la galeria de ca l’Arenas, es prepara la mostra “Diàlegs vers la modernitat” amb artistes que d’una o altre manera varen exposar i deixar petja a la ciutat en aquells anys. Son Brotat, Planasdurà, Alcoy, Hernández Pijuan , Moisès Villèlia i Tàpies. Aquest últim no estava en la llista prevista, ja que el nom que hi havia era el de Rovira Brull. Que havia passat doncs?.

Simplement que un dia el comissari Mitriani va anar, sense previ avís, a casa de l’Ester Juan, vídua de Rovira Brull, i li presenta el projecte. Mentre estaven parlant, la mestressa de la casa rep una trucada telefònica per el que abandona la sala i en tornar a l’indret es troba que Mitriani havia desaparegut. Cercant-lo el troba remenant algunes obres en indrets privats, ja que sense cap mena de permís  s’havia endinsat en la casa per intentar trobar obra que li pogués causar interès.

Davant la situació la viuda de Rovira Brull, expulsa escales avall de la casa al comissari Mitriani que com a venjança elimina a Rovira Brull de l’exposició.

 

4.-

De començaments de març fins a finals de juny del 2023, en el Museu Municipal (Can Serra) i Can Palauet es celebra anticipadament el 25 aniversari de la Laia l’arquera.  En Txixo Rovira n’és el comissari del catàleg i aprofita per dedicar-hi la meitat del mateix a aprofundir per primera vegada sobre el fet creatiu del seu pare.

Ell mateix explicita amplament la seva biografia, mentre ens ofereix un detallat currículum amb fotografies de les obres més importants, algunes d’elles presents ara a l’exposició de Ca l’Arenas. El mateix passa amb les fotografies que fan referència a la seva activitat com a grafista.

El catàleg es complementa amb diversos escrits, entre ells d'un article sobre la relació de l’autor amb l’arqueologia com a fons d’inspiració , per acabar amb un escrit sobre el Foment Disseny i el taller Obert de Les Esmandies, temes ambdós dels que no es tracta en l’actual exposició que no és ni de bon tros la que mereix Josep Mª Rovira Brull.

CONCLUSIÓ

Totes aquestes reflexions al voltant de fets absolutament certs i que ja s’han comentat en altres ocasions, ens porten  a la conclusió de que aquesta exposició , bona, però que obligatòriament hauria d’haver estat molt més ample i conseqüentment millor, però la inutilitat absoluta d’una regidora que creu que Cultura s’escriu amb “h” intercalada i una directora del Museu que no hem d’oblidar mai va negar-se a acceptar la donació de la Generalitat per crear el Museu del Barroc, aprofitant el tresor de la Capella dels Dolors de Viladomat, Museu creat a posteriori a Manresa,  han impedit que sigui així.

O sigui que l’Ajuntament ens deu una veritable exposició de Rovira Brull amb el bo i el millor de els seves obres. Amb actes complementaris, - de moment no n’existeix cap anunciat per aquesta mostra-, i mentrestant fent-ne una publicitat adient , divulgant-la per la xarxa, no com fins ara en la que el silenci domina per arreu, i aconseguint que la mostra sigui abastament visitada, no coma ara en que la seva absència en els xarxes indica el menystenint oficial envers la mateixa.

Rovira Brull va ser un excels artista amb una importància cabdal en l’art de la meitat del segle passat  que va intervenir a Mataró en diferents aspectes del mateix, : creació artística, cartells, publicitat, creació de tallers de formació creativa i artística, ensenyament, escultura pública, etc. I que tota aquesta diversitat s’ha d’ensenyar i aplaudir després del gaudi.

Per això, aquells que vàrem estimar a Rovira Brull i vàrem gaudir del seu fer i la seva actuació, ens trobem absolutament corpresos en la tristor per la poca trajectòria i transcendència de l’exposició de Ca l’Arenas i de la celebració del seu centenari per el que exigim molt més.

I encara que aquest escrit sigui tan sols una “pataleta” més del menystingut crític local, volem deixar clara la nostra exigència de fer a Rovira Brull un artista absolutament reconegut en la ciutat que va voler que fos la seva.

PS.-

I aquesta crítica  té una destinataris clars, que no son en absolut  ni en Txixo ni la Nefer, que en son les seves cares visibles. Ells han fet el que han pogut. Els culpables estan a Cultura de la casa gran , ineptes totals en tot el que l'art hi té a veure, i que han estat capaços de mensytenir a un dels històrics i genials artistes locals.

Encara estan a temps d'arreclar-ho

 

 

ROVIRA BRULL I EL TREN

Josep Mª Rovira Brull va morir l’any 2000, han passat dons disset anys , i en aquest temps sols una exposició celebrada fa un parell de temporades al museu de Llavaneres ha donat vida a la seva obra. A la resta , i molt especialment a la seva ciutat de Mataró, un silenci absolut, malgrat haver-li deixat coma a eterna penyora d’amor, la figura de Laia l’arquera, esdevinguda ja signe icònic de la ciutat.

Si tenim en compte que l’afecció a l’art  es concreta com a mínim als voltants de la vintena, hem de convenir doncs que tot aquell que no estigui com a mínim fregant la quarantena, difícilment tindrà una imatge de l’autor i la seva obra i més si tenim en compte el fet de la nostra malaurada ciutat que malgrat ser focus important d’artistes i creació, no disposa d’un fons públic d’artistes locals, i tampoc de cap mena d’espai i/o lloc en el que admirar-los. Per tant si qualsevol de nosaltres vol gaudir o ensenyar  el bon fer dels nostres artistes, vius o morts, no ho podrà fer de cap de les maners en el nostre entorn més proper i haurà de desplaçar-se al Museu de Llavaneres  ja que allà sí que hi ha obra de tots els artistes importants de Mataró, vius i/o morts.

D’aquí la importància d’aquesta exposició ja que a més de la intrínseca de l’obra exposada hi ha la que implica la recuperació de l’artista i el fet d’expressar en el catàleg un petit estudi de la realitat creativa envers la ciutat.

L’exposició que avui ens ocupa, organitzada per el Cercle Històric Miquel Biada, i que ocupa la primera planta de les sales de la Fundació Iluro,ens apropa a la intensa relació que l’artista va tenir amb el tren. Ho fa amb una detinguda mirada a un bon grapat d’obres , especialment gravats i tintes sobre paper, en les que no tan sols fa reproducció simbòlica i/ o fidedigne de diversa maquinaria ,ans també quan s’escau li serveix per expressar la seva crítica conscienciada en el social, com és habitual en tota la seva trajectòria.

L’exposició per això assoleix caràcter emotiu màxim amb la presència del quadríptic inacabat “el tren de la bruixa”. Amb la màquina i el vagó de primera perfetament estructurats i acabats, amb personatges ben definits  o imaginaris, com el dels propi autor; amb uns nivell de crítica que depassen l’imaginable, mentre que ens trobem sols amb els esbossos del vagó de segona i el llenç en blanc del de tercera , ambdós inacabats per la seva mort.

És aquí on ens trobem amb l’artista intens, d’una dura crítica fora de mides, contra la dictadura , l’església i el poder sigui el que sigui i provingui d’on provingui. I tot amb la finesa d’un traç impecable, d’una tècnica magistral i d’un sentiment humanístic i social fora de mides.

Rovira Brull ha estat un artista fonamental en el devenir creatiu i intel·lectual de la ciutat. Va arribar a la ciutat per raons de tasques publicitàries , i l’avançat de les mateixes i els logos que realitzà, - per ex el de la Caixa Laietana -, li dona tal volada que la burgesia mataronina , propietària d’aquelles marques va considerar que gaudir d’obra de l’autor era un plus afegit de modernitat. I així tenim que aquell Mataró entregat als Arenas, Grau i Estrany, de cop i volta comencen a valorar Rovira Brull i la seva ànima parella Eduard Alcoy. Els seus cartells per a festes, com les de Les Santes , donen un salt més a aquesta intersecció amb el teixit social i cultural de la ciutat. Alhora que entra en el camp acadèmic , amb classes al Meritxell i fent la programació de plàstica del Gem,; mentre que en el camp creatiu s’envolta de joves creedors com Novellas o Jordà, i interactua amb els joves ,amb apostes com Foment Disseny, tot per establir una xarxa de complicitats, amb tertúlies com la del Dimarts del Llimoner que el converteixen en home estimat i artista admirat.

Un artista que va deixar a la ciutat quatre treballs públics. Un prou  conegut de tots com és Laia l’aqrquera , la gegantina figura que ens dona benvinguda a Mataró provenint de Barcelona i esdevinguda signe icònic de la ciutat, i de la que poc cal parlar per el coneixement que tots en tenim d’ella. Altre oba pública son els murals que dedicats a la fàbrica Tintex ,van ser recuperats per a la ciutat de la mà de S.Milà i col·locats en l’entrada de la Biblioteca Pompeu Fabra , essent la imatge que dona la benvinguda a aquest veritable  palau de la lectura i el saber.

Però a més hi ha dues obres  molt més desconegudes dels mataronins.

Una d’elles, ben relacionada en aquets cas , amb la temàtica que ens ocupa és el mural que es troba en l’entrada de l’escola Pública de Cirera, una escola que abans havia sigut propietat de l’obra social de la Caixa Laietana i que va encarregar a l’artista un mural en la que a més del logo de l’entitat, l’autor hi afegí dos símbols de Mataró , per un cantó l’emblemàtica Coca i per l’altre la imatge de la locomotora Mataró, tot en una conjunt perfectament estructurat i equilibrat amb l’ajut de les dues línies vermelles que donen crit d’atenció a un magnífic treball que sempre va ser gust de l’artista i que en canvi va ser un treball del tot desconegut per quasi tothom

.

L’altre peça pública és un mural que es trobava en el desaparegut Bar Joan del barri de l’Havana i salvat de la desaparició (any 2009) per l’entestament de Manuel Patricio i que ara es troba en els magatzems municipal pendent de restauració. És un mural en el que els protagonistes son la quadrilla del bandoler Joan de Serrallonga que apareixen en un indret simbòlic amb l’aparició de diversos elements habituals en el treballs de l’artista i amb algun parany com el de dissimular la quadribarrada en el sol, per riure’s una mica dels guàrdies civils , clients habituals del bar per la seva proximitat a la caserna.

Una exposició , aquesta que ocupa en aquets dies la primera planta de la Fundació Iluro, molt important per començar a recuperar per un cantó el treball i l’obra del gran artista que fou Rovira Brull i per l’altre per endinsar-se una mica en detalls més desconeguts del seu fer i que hauria de servir per agafar volada per a una mirada més profunda a la seva trajectòria.

 Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.

ÀNIMES I PEIXOS

Certament no hi ha una edat determinada per començar seriosament en això de l’art. La història ens ofereix totes les possibilitats. Uns comencen quasi de criatures , altres descobreixen la seva vocació allà en el moment decisori de començar a ser adults i altres ,com per exemple Henry Rousseau, el duaner , iniciador de l’art naïf , comença la seva carrera quan voreja els cinquanta.

Joan Poch, que ara comença la seva activitat creativa de forma pública , tot presentant la mostra de títol “Ànimes i peixos” a l’espai Capgròs, ja fa uns quants anys que ha depassat l’edat formal de la joventut. Fa també un bon grapat d’anys de quan va bressolar la seva inclinació artística a la Massana, on va aprendre fonaments, amb suficient densitat com per mantenir un pòsit tècnic  que ara , en edat de ser artista fet i refet , presenta novedós amb una empenta i força com per pensar que mai hi ha temps perdut , i que en l’art tot es posar-s’hi  si existeix el més important com és la idea creativa.

Poch ens presenta avui una vintena de peces , la majoria pintures i un parell de ceràmiques , la seva altra gran afició , que li ha servit alhora com a detonant per la seva explosió artística comunicativa.

Poch es mou en allò que ara s’anomena “nova figuració” , que explicat ras i curt vol dir que ho fa en aquells camins en els que la figura , - o altra element referencial identificable -, n’és el protagonista de manera no realista, d’uns treballs en els que l’abstracció, el gest , la textura i essencialment altres elements figuratius que apareixen de manera discordant en el conjunt, confegeixen l’entramat absolut de la peça.

Ho fa amb l’ajut d’una tècnica prou acurada , pòsit de velles referències acadèmiques , amb un concepte humanístic clar , que es mou en el desig plaent d’una estètica agosarada però agradable, i el que és més important, sabent cercar una certa àurea de misteri comunicatiu que obligui a l’espectador a no quedar-se tan sols embadalit davant l’atractiu extern dels seus treballs, ans al contrari, amb el desig d’aprofundir aquells elements que l’artista l’hi ofereix en els seus plantejaments creatius i estètics.

Però és clar que no tot son flors i violes. La creació artística sempre és feixuga i cal fer i eliminar moltes coses abans de poder ser considerada reeixida, i justament en aquest estadi és on es troba l’autor. Poch ens mostra un munt d’idees i capacitats altament remarcables, però , - com tots els creadors novells -, intenta abocar-les en totes i cadascuna de les seves peces i el resultat esdevé massa vegades, feixuc, pesat i enfarfegat.

Per això l’exposició que avui ens ocupa és una mostra de doble lectura. Per un costat hi ha una lectura de present que mostra un fonament important però que precisa d’una clara alliberació i depuració. Però al seu costat hi ha també una lectura d’un futur llaminer per quan Poch aconsegueixi esbrinar el munt de conceptes plàstics que li bullen al cap i sàpiga filtrar-los vers unes obres més lliures , essencials i alhora emocionants.

Joan Poch debuta amb molt bon peu, demostra que hi ha fusta de la bona , però ara a ell li toca el paper de ser el propi ebenista per polir-se fins arribar a ser un veritable artista.

A seguir.

Joan Poch. Ànimes i Peixos
Espai capgròs. Fins el 26 d’Octubre de 2011

OUS DE PASQUA

En aquell mític Foment Disseny de mitjans dels 80 , en Rovira Brull anava fent experiències amb els seus alumnes. Una d’elles va ser realitzar diversos “ous de Pasqua” mantenint l’esperit personalitzat de cada creador.

Acompanyats del mestre Rovira Brull, van venir a la ràdio en Joan Duran Casabella, en Joan Fernández, la Maria Carbonell i en Joaquim Vilanova.

El resultat de l’experiència va ser aquest magnífic paper que encapçala l’escrit.

Emocionant.