No tinc cap dubte que
la primera exposició seriosa d’un artista és molt important , i per tant n’ha
de tenir molta cura. I és difícil ja que s’enfronta a temes per a ell
desconeguts , com ho son la tria del tema, obres, títol, muntatge, etc, ja que
d’ells dependrà en bona part el seu èxit i/o fracàs. I lamentant molt dir-ho,
en Manuel Campaña ha errat en bona part d’aquests plantejaments.
Encerta en Manel , això sí, en una cosa en la que la majoria
de novells erra estrepitosament com és en el nombre d’obres presentades. Campaña
és seriós en això i presenta un nombre mesurat i adequat a l’espai fet que s’agraeix.
Però fora d’aquets encert , la resta és un seguit d’errors que el perjudica
greument.
El més gran error és no ser fidel a si mateix. Per el que
coneixem en les seves escasses presències públiques, la seva pintura és molt
més densa, pastosa en moltes ocasions , amb un cert agosarament en el
cromatisme, donant força a la seva mirada i aconseguint una obra molt més
intensa que en la fluixa i diluïda mirada que avui ens presenta.
Altre part és el tema escollit. Venècia és un espai que
pictòricament ha estat treballant per una multitud d’artistes , de fa ja uns
quants segles i amb la més ample varietat d’estils, maneres i posicions. Per
tant fer la gosadia de convertir-lo en l’eix de la seva primera exposició comporta
una comparança en la que de totes totes n’hauria de sortir perjudicat, com així és.
I és que Campaña ens sorprèn amb una pintura llepada ,de
pinzellada curta. absolutament contraria a la seva habitual, i més preocupat
per uns formalismes tècnics i estètics que no pas per aconseguir allò que és necessari,
la creació d’un ambient. Per imatges, la fotografia, però en l’art cal anar més
enllà i cal crear un esperit, que en el cas de Venècia és ben especial i quasi
màgic , i que Campaña no aconsegueix copsar de cap de les maneres.
És per tot això que no ens queda cap més remei que dir que l’expo
de Campaña a l’espai capgròs és una exposició fluixa i que no està a l’alçada
del seu fer habitual. Però és una exposició que ha de ser simplement una
relliscada de la que l’autor pot i n’ha d’aprendre molt. Bàsicament en el que
pertoca a la fidelitat amb si mateix, ja que sols des d’aquest punt , i no pas
en l’intent d’agradar a una majoria, pot Campaña fer un camí en el món de l’art,
un camí que per els fonaments ensenyats en altres ocasions és molt més esperançador que l’avui
presentat.
