EL SENTIT D’UNA VIDA. PURI MARTÍN. MUSEU MONJO

 

Puri Martín és una artista de Vilassar de Mar que mai fins ara mateix havia exposat al Maresme i que ara es presenta omplint el Museu Monjo de la seva població, mostrant-nos la seva habilitat en el quasi oblidat mon del retaule i altres tècniques més habituals com el gravat, el dibuix, l’escultura i la instal·lació.

Quan un es troba amb aquets garbuix de tècniques en una exposició acostuma a arrufar el nas ja que aquesta indefinició en la manera d’expressar les idees artístiques és símbol més aviat d’aprenentatge que no pas de maduresa artística. És signe de cerca més que de troballa. Amb aquesta idea al cap vaig acostar-me al Monjo on exposa la vilassarenca Puri Martin i em vaig trobar amb una mostra que si bé no assoleix el nivell habitual del que allà s’hi acostuma a exposar si en canvi ens mostra una exposició que en la seva diversitat indica un positiu ideari artístic que al meu entendre cal urgentment concretar.

Ella mateixa es una artista multidisciplinària formada a l'Escola Massana i a la Llotja de Barcelona. Des de l'any 1989, combina la creació artística amb la docència i la seva obra neix d'una mirada interior i simbòlica. Treballa disciplines com el retaule, el gravat, la pintura, el dibuix, el cartró pedra i el paper maixé. Cada peça és un pont entre el gest i l'esperit.

Amb aquestes frases  amb que es defineix la pròpia artista en el seu blog, podem entendre-la com una rara avis tot terreny en el cada vegada més sofisticat i individualitzat món artístic creatiu. Una pluridsiciplinaritat que costa d’entendre i acceptar quan  abasta mons tan especials com el retaule, el gravat o l’escultura amb paper.

Segons ens explica, el fonament del seu fer està en el dibuix amb bolígraf d’uns personatges que realitzava automàticament quan parlava per telèfon. Dibuixos conservats i que a hores d’ara li serveixen de pont per a les seves creacions que conjuga en pla en les seves obres de caire pictòric i que alhora esdevenen en plasmació escultòrica com petits follets que enganxen amb la seva acció totes les peces que conformen la mostra, gestant així una tela espaial que engloba la totalitat de l’exposició. 

Un món complex d’expressar i aconseguit en part , en el lligam de l’obra entre un bidimensional amb personatges que volen escapar d’aquesta limitació i unes escultures , en les que amb mides reduïdes genera un submón de personatges , més siluetejats que no pas compactes, que generen atracció a l’espectador per la seva debilitat en la  situació que se’ns presenten i en la pregunta que generen del per què i de l’on venen i a on van.

Si a més a més afegim que la majoria d’obres “pictòriques” no son pintures si no retaules i les obres escultòriques ,no son bronzes com semblen i sí obres realitzades amb paper maixé, haurem d’entendre que ens trobem davant una exposició especial. Una exposició que encara que pugui semblar artesanal pels materials emprats, ofereix especialment en el camp escultòric una interessant mirada creativa.

Una mostra que encara que jugui amb el trompe l’oeil crec hauria d’obligar a l’artista a jugar més de veritat. Hauria d’atrevir-se a una escultura que no sigui quasi ritual , massa anecdòtica i que agafi la força del personatge en si mateix i no com ajuda d’un eteri guió de l’exposició. I el mateix passa en les seves obres planes. O apostem per un retaule absolut o ho fem per una pintura . Les mitges tintes sempre deixen un clarobscur difícil de definir.

En aquesta definició, limitant  la seva pluridisciplinaritat , crec que l’artista no sols s’hi trobarà més còmoda ans també obtindrà uns resultats artísticament més plaents, en especial en el camp escultòric on l’habilitat en la creació de personatges, si aconsegueix arrodonir-los en mida i material, podrà assolir un nivell artístic clarament remarcable.

Mostra que cal considerar iniciàtica, aquesta de Puri Martin, que ens ha obert el cuquet per veure-li, en un temps, una altre més definida en resultat i llenguatge plàstic , en la certesa de que hi ha uns vímecs ferms i potents per aconseguir-ho. Ara sols cal destriar-los.

 

El sentit d’una vida. Puri Martín

Del 15 de març al 17 de maig de 2026

Museu Monjo. Vilassar de Mar.

 

MAJESTÀTICA FRANCESCA POZA AL MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar que en les darreres temporades està assolint un nivell de qualitat altament engrescador, va inaugurar el passat diumenge l’exposició  “Soc vertical, però preferiria ser horitzontal” de l’artista Francesca Poza, fent pública la que per a mi és la millor exposició realitzada al Maresme en aquest any 2025.

Francesca Poza és una artista mataronina que sols ha exposat una vegada a la ciutat que la va veure néixer  i que malgrat ser actualment una reconeguda artista, com queda palès en els seus èxits a ARCO i a les més diverses fires internacionals, de la mà de prestigioses i internacionals galeries , mai ha rebut la invitació / petició de que exposés a la seva ciutat nadiua. L’any passat va acceptar generosament la petició d’exposar al Museu del Càntir , on realitzà una memorable explosió i ara s’acosta a Vilassar e Mar on presenta una mostra al museu Monjo que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Poza en aquesta ocasió aposta per dues cares del seu fer, una presentant treballs dels darrers anys i l’altre presentant la seva realitat actual conformant així una mostra excelsa en la que l’espectador no sols queda subjugat i absort davant la qualitat i la bellesa del presentat ans queda absolutament subjugat per la tela d’aranya que creen les seves obres, amb el paper com a matèria esencial i primigenia, i en la que un , de manera ineludible hi queda atrapat , intentant copsar el llenguatge crípticament personal que empra l’autora.

El joc emocional que provoca la sensibilitat extrema de les peces  de l’exposició provoquen “la poètica del silenci i de la reflexió”  com titula en el catàleg de la mostra Ramon Casalé , comissari de l’exposició. Un silenci religiós i una reflexió quasi conventual, diria jo, en la que l’espectador volgudament es sotmet per compondre i gaudir, intentant copsar el munt  de vibracions sensibles i quasi musicals que Francesca Poza ens ofereix en cada peça present en la mostra.

Quan Francesca Poza va exposar al Museu del Càntir dèiem . “Passejar-se per la sala és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la visita de la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat”.

Unes paraules que ara ens plau repetir però amb un accent més gran encara ja que en la diversitat de treballs i intencions que com una amanuense posa en el domini absolut de la tècnica, Francesca Poza conjuga màgica i quasi miraculosament a l’abast de l’espectador els sons més propis i personals de la seva ànima d’artista que esclata majestuosa en una exposició per recordar i que cap bon afeccionat s’hauria de perdre.

Moltíssimes felicitats.

Mostra d’obligadíssima visita i gaudi.

 

"Soc vertical, però preferiria ser horitzontal". Francesca Poza

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 14 de desembre del 2025 al ’1 de març del 2026

 

L’HABITACIÓ DEL DARRERE. LAURA INIESTA

 

Segueix el Museu Monjo amb la sèrie d’interesants exposicions que presenta en aquestes darreres temporades i ara ens ofereix  una atractiva mostra de Laura Iniesta , una artista massa desconeguda per els nostres verals, amb un amplíssim currículum expositiu per tota Europa, els EEUU , Xina i Països Àrabs, i de la que hem pogut veure obra seva en diverses exposicions de la Col·lecció Bassat.

Justament en el catàleg de la darrera mostra de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí , ens la definia com una artista gestual, matèrica i directa que explora permanentment la capacitat de l’impacte visual i el sentit de l’equilibri dels colors i de les formes. I es referia a les seves pròpies paraules recordant que “ l’artista es converteix en alquimista d’emocions que ofereix despullat en la creació del seu món... enfront del món”.

I aquesta lectura / enfrontament amb el seu propi món, i el dels demés,  es fa evident en aquesta exposició al museu Monjo on fa recull d’una ample mirada als seus deu últims anys de treball en els que voreja el centenar d’exposicions, amb una mostra que ens permet observar els canvis conceptuals del seu bon fer, a bon segur  impregnats per les seves experiències orientals que marquen clarament la seva trajectòria en els darrers temps.

Curiosament la seva trajectòria oriental m’ha recordat les paraules de Manuel Segade , director del Museu Reina Sofia,  quan reflexionava al respecte  del misticisme de les religions orientals, en les què el cos i l’esperit, el subjecte i l’objecte, no es conceben com a entitats segregades, com també amb la seva reivindicació del fet artístic creant un espai compartit amb l’espectador amb una conversa entre subjectivitats que no s’anul·len entre si.

Sota aquest plantejament,  Iniesta en aquesta mena de recull personal, ens explicita clarament el seu llenguatge artístic, establert en una clara dimensió gestual en el que per un costat tenim a un llenguatge plàstic més dominant, intens , quasi d’action painting, en un alliberament visual convertit en descàrrega personal, amb unes obres molt intenses en el gest , el ritme i la composició, amb una equilibrada ràbia, que dialoguen a la perfecció en la contraposició amb l’altre part , conformada per obres de caire i gest oriental, a la recerca d’una filosofia pictòrica més espiritual i d’equilibri.

Ambdues cares s’estableixen així  amb una mena de yin i yang personal, en el sentit vital, i per tant plenament artístic, de que res existeix en estat pur si no en continua transformació. I en aquest passional caminar, Iniesta mostra la seva saviesa pictòrica i la força expressiva del seu art, que entra per els ulls per la bellesa i s’apropia de l’interior de l’espectador per el dolç neguit que produeixen les seves imatges.

Exposició , aquesta del museu Monjo, de molt recomanable visita per la  gran bellesa de les obres presentades  i alhora per la força interior molt remarcable que desprenen, essent aquesta una d’aquelles mostres que deixen petja en aquells que llegeixen i entenen l’art per l’interior, molt més enllà dels purs plantejaments estètics que per altre part també tenen un clar protagonista en la mostra.

L’exposició que avui ens presenta Laura Iniesta la dignifica encara més com artista important en el sempre complex món artístic actual i  hauria de portar-la a una gran exposició barcelonina a on fa ja massa temps que no hi exposa. Però mentre esperem , gaudim-la en plenitud en aqueta gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

L’habitació del darrere. Laura Iniesta

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 2 de març al 20 d’abril de 2025

CONFLUÈNCIES. ARRELS I TINTES. POL PEIRÓ

 

En els cinquanta anys que un porta de crític d’art , he acostumat a apostar per certs artistes joves  als que he conegut des dels seus inicis. Per el que veig no he errat tant i en general el resultat de les meves apostes ha esta positiu.

Fa justament 11 anys, amb una exposició a l’espai capgròs , apadrinat per el seu professor en Josep Mª Codina, vaig conèixer a Pol Peiró que em va sorprendre molt positivament. Curiosament per la seva edat i coneixements, practicava una abstracció a la que definíem de “visceral” que ens interessà molt, ja que quan l’havíem conegut uns mesos abans es movia per una figuració expressionista. Vaig creure en ell i en el seu futur , però aquests anys han estat una davallada constant del seu fer.

El seu aprenentatge a Belles Arts li va permetre solventar problemes amb trucs tècnics i així la seva obra va perdre frescor i originalitat, virant cap a l’abstracció de quadres de “botiga de mobles”. Falsa abstracció jugant a una supèrflua modernitat que res aportava a la seva creació. Si hi afegim la davallada cap el dibuix polític de caire independentista, tot significà una destrucció absoluta de l’artista que creiem haver descobert.

Fa quatre anys, exposava al Museu de Llavaneres . la seva exposició era d’un abstracte decorativista simplement horrible. Molt, però que molt dolenta. Però un, acabava la seva crítica, tot dient :"Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors. Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta. Espero que en Pol no em falli.”.

 Avui quatre anys més tard , Pol Peiró exposa al Monjo amb una interessant exposició que el situa de nou entre els artistes que té quelcom a dir  en el món de l’art, de moment, de la comarca.

Pol Peiró ens ofereix una exposició quasi monocorde de la seva lluita per assolir un camí en el que pugui expressar en plenitud la seva pulsió creativa . Es troba en un punt en que ha entès molt bé les reflexions de dos autors que l’han marcat profundament per el seu mestratge, com son Josep Mª Codina i Rafael Romero, autors que curiosament exposen el seu fer actualment a Mataró.

De Josep Mª Codina ha entès la necessitat d’interiorització de l’obra , d’aquesta expressió personal i sentida, alhora de la necessitat d’un treball tècnicament acurat i complex. Mentre que de Romero ha aprés la passió per l’aprofitament de materials i formes creatives que semblen desaparegudes en el món febril que ens domina actualment.

Amb aquests conceptes, i amb la serenor de pintar per plaer i amb una necessitat més interior que material, Pol Peiró està agafant la serenor de l’artista. Ha entès que no es pot saltar d’aquí cap allà, i fer tombs estranys d’exposició a exposició. Ha començat a copsar que la carrera artística és llarga i els canvis sorgeixen quasi per si sols, per un fet vital, per l’obra descoberta d’un altre artista, per les emocions interiors i per el capbussament permanent que tot creador manté en el seu cap.  I això fa que  des de fora un pugui pensar i dir que aquesta és l’exposició iniciàtica de l’artista.

Certament encara hi ha molt a destriar. Cal netejar les obres , fer-les més receptives a la llum per que així puguem gaudir més de les irisacions de color que queden massa amagades en la foscor. Cal aprofitar millor la densitat de les obres i anar substituint el gruix aplicat per la profunditat de pintura, per aconseguir així unes densitats més pures. Cal simplificar en el superflu per aprofundir en l’essencial.

Però totes aquestes coses son i seran producte del temps. Ara cal dir que Peiró ha retornat a la seu de la pintura pura i ha deixat de costat la pintura supèrflua , decorativa i per obrir la boca a babaus. I aquesta ha de ser la consideració més important que podem treure d’aquesta exposició. Una exposició que ens retorna a l’artista i ens deixa de banda al pintor.

Una exposició que cal visitar per  submergir-se en el món sensible i creatiu que ens presenta. Una exposició amb algunes peces, justes les tres amb les que acaba, en especial amb una obra sobre paper que no podem penjar degut a la dificultat de reproducció fotogràfica per la il·luminació i el vidre protector, amb les que  comença a marcar un nou camí que es presenta positiu, i que serveix per fer oblidar el desgavell disbauxat d’aquest període anterior.

Una exposició que ha de servir de base i fonament per seguir endavant i fer que el nom del seu protagonista, Pol Peiró, assoleixi el nivell d’artista important. En el seu esforç, les seves mans i el seu cap, està en que ho aconsegueixi.

 

Confluències. Arrels i tintes. Pol Peiró

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar

Del 21 d’abril al 2 de juny de 2024

 

ANCESTRES. EMILI ARMENGOL. MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo  inicia l’any amb força presentant l’exposició “Ancestres” d’Emili Armengol, un nom que malgrat la seva ampla qualitat clarament mostrada durant la seva dilatada carrera (la seva primera exposició és de 1968) , no ha acabat de cuallar entre els espectadors i els amants de l’art , malgrat el gran nombre d’exposicions efectuades per arreu , així com la presència d’obra seva entre les grans escultures públiques de per tot el país. I com no malgrat el seu ample reconeixement ja que ha merescut la creu de Sant Jordi i és Cavaller de l’Ordre de l’Art i les Lletres, del Ministri de Cultura francès i, entre d’altres distincions.

Ara, el Museu Monjo ens sorprèn amb una excel·lent exposició en la que presenta una trentena de peixos , acompanyats per la figura d’una sirena en l’exposició de títol “Ancestres”  que llueix enormement en aquest brillant començament d’any del museu de Vilassar que retorna amb força a un lloc capdavanter de l’activitat artística de la comarca.

Emili Armengol és un veterà escultor , nascut a Barcelona el 1943, d’arrels vilassarenques , que ha volgut tornar als espais familiars tot presentant una magnífica exposició de caire marí  en la que converteix l’espai expositiu del Monjo en un mar en el que llueixen una trentena de peixos  escultòrics que treballats amb una dolça passió, serveixen un alegre festeig entre l’autor, la població i el mar que la limita i que quasi per sempre ha estat viscut per  la població, fis i tot afegint-lo al toponímic que l’identifica.

Deixant de costat el mimetisme amb el que plasma l’autor als seus protagonistes, fruit segons ell ha remarca en algun entrevista, del coneixement que en va tenir, mentre navegava de petit amb el seu pare, crec que el més remarcable està  en la plasmació  formal i tècnica que varia clarament segons el “peix” retratat, com sí coneixedor de la seva psicologia en volgués fer un retrat viscut i intel·ligent. I un , que de peixos i de mar en sap ben poc, diria que encerta plenament.

L’exposició a més està perfectament muntada i il·luminada, confegint una seria d’illots en els que el grup de figures de peixos semblen viure-hi amb tranquil·litat, permetent a l’espectador la visió clara de totes les obres presentades amb el que permet una lectura artística i personal clara i diàfana, alhora que ens permet veure la gran qualitat tècnica de la que disposa l’artista.

Una qualitat tècnica ala que crec que en aquets cas s’hi ha d’afegir el plaer humà que ha aconseguit l’autor. Un pensa que en el fons aquest peixos han sigut la vàlvula d’escapament de l’artista quan es trobava feixuc en la seva feina personal. Llavors aquesta creació del seguit de peixos, uns espectaculars bibelots, esdevinguts obres de gran qualitat, servien de relax plaent, en el feixuc món de la creació professional, i més encara  quan es trobava immers en altres treballs més complexos i a bon segur menys satisfactoris.

Amb tot això, crec que ens trobem amb l'obra de caire més intimista de l’autor que és de fàcil, còmoda i plaent lectura per l’espectador que comparteix plenament el dúctil plaer de l’artista amb el mar comú d’horitzó , i amb una representació artística de gran qualitat i bellesa, cosa que s’ha de remarcar com es mereix.

Per tant no ens costa res recomanar aquesta exposició del Monjo, en la que l’art comunica amb l’ànima marinera que quasi tots els que vivim per la costa sentim clarament en el nostre interior.

Feu-ne visita en el segur plaer de i’establiment d’una comunicació artística que servirà per sadollar  asserenant elsvostre esprit i la vostra ànima.

Felicitats

 

Ancestres. Emili Armengol

Museu Monjo. Vilassar de Mar.

Del 14 de gener al 25 de febrer de 2024

 

PERCEPCIÓ, MATÈRIA I MEMÒRIA. ESTHER ALIU

Esther Aliu és una artista palamosina que ja fa una vintena d’anys que va aparèixer per Mataró.  Malgrat procedir de l’art del vidre, no ha estat aquest l’element plàstic que ha emprat en aquests anys , dominat per la plàstica en general, amb una ampla ascendència en el camp de l’ensenyament pictòric. L’any passat reapareixia m el Museu de Mataró amb una petita i molt interessant experiència amb el vidre com a protagonista  i ara esclata amb el seu bon i actual fer amb aquesta exposició al museu Monjo de Vilassar de Mar.

Fa ja quasi deu anys quan exposà la seva plàstica a Aparelladors de Mataró, deia : els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”. Ara Aliu, ha volgut recuperar aquesta boirina que quasi se l’hi esmunyia dels dits i plenament conscient de la importància del vidre en el seu fer artístic ens ha volgut mostrar la seva ànima artística desenvolupant una atípica simfonia que ressona amb especials sons al Museu Monjo de Vilassar.

Aliu aprofita al màxim la seva sensibilitat per endinsar-se en paràgrafs inconcrets del seu ser i el seu entendre la vida, per expressar-los amb especial sensibilitat i traç, construint un puzzle múltiple , que l’espectador pot concretar a la seva manera , mitjançant les seves obres, treballades en una atípica i profunda simfonia en la que estructura les seves vivències per fer-les de tots però alhora restant úniques per a ella mateixa.

Els treballs d’Aliu amb el vidre son complexes joguines plenes de signes, detalls i senyals que estructuren plàsticament el paisatge interior de l’autora i que, restant penjats en una sala d’exposicions permeten fer-los nostres per mimetisme, o si de cas sentir-los aliens, però sentint-los, que és la raó de la plàstica s’agafi per on s’agafi.

L’exposició d’Ester Aliu és una magnífica mostra de sensibilitat, expressió, intimitat i bellesa. Expressa amb plenitud el seu interior més íntim, amb un art transparent que sedueix per les seves formes i alhora per el que l’espectador intueix del seu significat, confegint un tot que cerca un estat de reflexió interior que s’agraeix davant la petulància que tant acostumem a trobar en les sales d’exposició, donant cos a una magnífica mostra de la que recomanem amplament la seva visita.

 

Percepció, Matèria i memòria. Esther Aliu

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 22 d’Octubre al 19 de novembre de 2023