CONFLUÈNCIES. ARRELS I TINTES. POL PEIRÓ

 

En els cinquanta anys que un porta de crític d’art , he acostumat a apostar per certs artistes joves  als que he conegut des dels seus inicis. Per el que veig no he errat tant i en general el resultat de les meves apostes ha esta positiu.

Fa justament 11 anys, amb una exposició a l’espai capgròs , apadrinat per el seu professor en Josep Mª Codina, vaig conèixer a Pol Peiró que em va sorprendre molt positivament. Curiosament per la seva edat i coneixements, practicava una abstracció a la que definíem de “visceral” que ens interessà molt, ja que quan l’havíem conegut uns mesos abans es movia per una figuració expressionista. Vaig creure en ell i en el seu futur , però aquests anys han estat una davallada constant del seu fer.

El seu aprenentatge a Belles Arts li va permetre solventar problemes amb trucs tècnics i així la seva obra va perdre frescor i originalitat, virant cap a l’abstracció de quadres de “botiga de mobles”. Falsa abstracció jugant a una supèrflua modernitat que res aportava a la seva creació. Si hi afegim la davallada cap el dibuix polític de caire independentista, tot significà una destrucció absoluta de l’artista que creiem haver descobert.

Fa quatre anys, exposava al Museu de Llavaneres . la seva exposició era d’un abstracte decorativista simplement horrible. Molt, però que molt dolenta. Però un, acabava la seva crítica, tot dient :"Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors. Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta. Espero que en Pol no em falli.”.

 Avui quatre anys més tard , Pol Peiró exposa al Monjo amb una interessant exposició que el situa de nou entre els artistes que té quelcom a dir  en el món de l’art, de moment, de la comarca.

Pol Peiró ens ofereix una exposició quasi monocorde de la seva lluita per assolir un camí en el que pugui expressar en plenitud la seva pulsió creativa . Es troba en un punt en que ha entès molt bé les reflexions de dos autors que l’han marcat profundament per el seu mestratge, com son Josep Mª Codina i Rafael Romero, autors que curiosament exposen el seu fer actualment a Mataró.

De Josep Mª Codina ha entès la necessitat d’interiorització de l’obra , d’aquesta expressió personal i sentida, alhora de la necessitat d’un treball tècnicament acurat i complex. Mentre que de Romero ha aprés la passió per l’aprofitament de materials i formes creatives que semblen desaparegudes en el món febril que ens domina actualment.

Amb aquests conceptes, i amb la serenor de pintar per plaer i amb una necessitat més interior que material, Pol Peiró està agafant la serenor de l’artista. Ha entès que no es pot saltar d’aquí cap allà, i fer tombs estranys d’exposició a exposició. Ha començat a copsar que la carrera artística és llarga i els canvis sorgeixen quasi per si sols, per un fet vital, per l’obra descoberta d’un altre artista, per les emocions interiors i per el capbussament permanent que tot creador manté en el seu cap.  I això fa que  des de fora un pugui pensar i dir que aquesta és l’exposició iniciàtica de l’artista.

Certament encara hi ha molt a destriar. Cal netejar les obres , fer-les més receptives a la llum per que així puguem gaudir més de les irisacions de color que queden massa amagades en la foscor. Cal aprofitar millor la densitat de les obres i anar substituint el gruix aplicat per la profunditat de pintura, per aconseguir així unes densitats més pures. Cal simplificar en el superflu per aprofundir en l’essencial.

Però totes aquestes coses son i seran producte del temps. Ara cal dir que Peiró ha retornat a la seu de la pintura pura i ha deixat de costat la pintura supèrflua , decorativa i per obrir la boca a babaus. I aquesta ha de ser la consideració més important que podem treure d’aquesta exposició. Una exposició que ens retorna a l’artista i ens deixa de banda al pintor.

Una exposició que cal visitar per  submergir-se en el món sensible i creatiu que ens presenta. Una exposició amb algunes peces, justes les tres amb les que acaba, en especial amb una obra sobre paper que no podem penjar degut a la dificultat de reproducció fotogràfica per la il·luminació i el vidre protector, amb les que  comença a marcar un nou camí que es presenta positiu, i que serveix per fer oblidar el desgavell disbauxat d’aquest període anterior.

Una exposició que ha de servir de base i fonament per seguir endavant i fer que el nom del seu protagonista, Pol Peiró, assoleixi el nivell d’artista important. En el seu esforç, les seves mans i el seu cap, està en que ho aconsegueixi.

 

Confluències. Arrels i tintes. Pol Peiró

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar

Del 21 d’abril al 2 de juny de 2024

 

POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR

“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”

 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.

Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.

En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.

I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.

Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 

Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.

I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.

Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019

POL PEIRÓ SUPERNOVA

Pol Peiró és un jove artista premianenc (1994) que va esclatar tan sols acabar el batxillerat artístic i just abans de diplomar-se en Belles Arts . Alguns recordaran la seva primera exposició seriosa el 2013 amb la mostra “Sense embuts”  a l’espai capgròs ( espacio cabezón en el seu web).

Llavors dèiem d’ell:  "Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor”.

Tres anys més tard  i en motiu de la seva exposició a la sala sant Jaume de Premià de dalt, parlàvem de l’aparició no consolidada del gest i l’aparició contundent del gruix com un nous elements a tenir en compte. I aconsellàvem :   Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat..  tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc,  i llavors a bon segur seguirem podent apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ha de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora.

Ara , en aquesta exposició a Moldumat art podem observar ben clar que Pol Peiró no ens ha fet gaire cas. Ha preferit la fanfàrria política (òbviament està en tot el seu dret) i desarrelar-se de l’abstracció per dedicar-se al dibuix del procés i els seus protagonistes. Res a dir. Però ara està com desentrenat en el seu veritable art i l’obra en comptes de sortir de dintre , es queda en el formalisme del bon pintor. I el seu resultat final  és “bonic” i “decoratiu” que a bon segur és la pitjor crítica que es pot fer a un creador que no es vol conformar en ser un bon pintor i sí ser un bon artista.

En l’exposició no trobem ni una aposta cromàtica provocativa ,ans el contrari ,l’aposta per la gama de blavosos és una crida a l’ensucrament visual. Tampoc no hi ha ni un gest que trenqui les harmonies, ni una dispersió en l’equilibri. Qui les vegi i tingui cultura artística li recordaran  a l’últim Tharrats quan vivia de reproduir incessantment i de forma del tot decorativa, el concepte de les seves maculatures però mancades de la seva intencionalitat revolucionaria conceptual.

Sortosament però hi ha uns indicis de que les brases es mantenen i ara sols cal revifar-les. Una és una obra més agosarada i en la que el decorativisme es sotmès per la força que emana el treball. L’altre son les aiguades, més agosarades que qualsevol de les seves pintures , malgrat una certa concessió a l’edulcorament  i que semblen uns projectes que exigeixen translació pictòrica i en mides grans. I molt especialment  una obra sobre paper , el millor de llarg de tota l'exposició, que encara que queda densament enfarfegada, demostra que hi ha lluita, personalitat i ganes d’interrogar i interrogar-se. Un punt de partida molt interessant en el que caldrà treballar intensament.

En aquest punt de partida és d’on ha de refer Peiró la seva dignitat creativa. Treballar poc a poc i molt reflexivament , interrogar-se per crear un art que neguitegi  i que ha de tenir l’estètica decorativa en un segon terme. I arriscar-se, arriscar-se molt, tal i com ho feia en els seus principis. I equivocar-se , molt si cal, i trencar i tapar moltes obres en un nivell alt d’autoexigència. Llavors segur que de nou sorgirà aquell artista que ens va il·lusionar i en va fer creure en un futur resplendent.

I si ho prefereix , no ho dic per ell i sí per mi mateix. M´he vantat de tenir bon olfacte amb els artistes que comencen i el cert és que les meves apostes quasi totes han estat reeixides. No voldria pas que ell fos un dels meus pocs errors.

POL PEIRÓ. SOLEDAT CRÒNICA

Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà del seu mestre i mentor, en Josep Mª Codina. La raó va ser el desig de l’espai capgròs ,de qui en soc assessor, d’apostar per nous i joves artistes. En aquest desig ens va ajudar Josep M. Codina com a membre del professorat del batxillerat artístic de Sta Anna aconsellant-nos algun nom. Un d’ells va ser el seu.

Ens va sorprendre, i molt positivament, el seu treball. El coneixement que a priori tenia d’ell era d’una figuració hàbil amb especial espurneig per el camp del retrat i a l’hora  de la veritat em vaig trobar amb un artista que ens oferia una abstracció intuïda i contundent. Vaig fer-ne la presentació i en ella vaig remarcar un punt per a mi molt important, com ho és l’obligació dels artistes joves a equivocar-se, el que seria demostració d’un treball en llibertat i principalment en l’agosarament i en el desig de fugir de la sempre més agraïda  facilitat acadèmica.

Han passat ja uns anys d’ençà aquell moment i ja han estat unes poques les exposicions de Peiró, entre elles una ben recent , que espero i desitjo hagi estat tan sols un parèntesi  en el seu caminar creatiu. Parèntesi que desitjo tancat i sense intencions de reobrir ja que ha estat un gravíssim error per dues raons. Una,  per el de distracció creativa que ha comportat i l’altre per el que pot haver significat per el seu ego , amb una popularitat inflada no en la seva veritat artística i creativa i sí en la seva anècdota. Pecats de joventut sens dubte , però pecats que s’acostumen  a pagar molt i molt cars. I crec que tots sabem que em refereixo a la seva experiència retratant a polítics sobiranistes.

Ara , a la sala del sant Jaume de Premià de Dalt, sortosament ens retrobem amb l’artista. Retorna Pol Peiró a la seva realitat creativa i ho fa amb una mostra prou contundent i evolutiva envers les anteriors com per seguir atorgant-li vot de confiança.

Una mostra estructurada en la pintura com  a raó i fonament. Una mostra amb alts i baixos com correspon a un artista que encara està en les beceroles, però una mostra amb suficients flaires com pe seguir apostant en ell. Curiosament però, i com si de referències bíbliques es tractés, el millor del presentat no està pas en la sala inicial i sí amagat en el racons del primer pis.

D’entrada Peiró juga amb el cercle om element unitari d’un conjunt d’obres en les que cohabiten alguns problemes tècnics. Per un costat la manca de rotunditat de l’element unitari , no acabat en el gest i sí amb pinzellada auxiliar que trenca la uniformitat i en rebaixa la potència. Un fet a bon segur conseqüència de la petitesa del seu lloc de treball però que no ha de ser excusa.

Les obres d‘aquella sala s’estructuren en el fonament de la potència del gest i aquest no és assolit i el remendo les perjudica enormement. Al seu costat però hi ha unes petites joietes de petit format, que semblen esperar ansioses el seu salt a unes mides superiors. Obres plenes de força, color i sensibilitat que superen en molt a les penjades a les parets.

Passejar-se per la sala superior és un petit plaer en la cacera del millor de l’exposat. Obres més independents i contundents. Més equilibris en el blancs, un del greus problemes de l’autor, i una obertura més potent en la seva sempre reduïda paleta , amb nous tons i intencions que ens parlen d’uns camins a seguir que poden ser ben positius. I també l’aparició contundent del gruix que cal treballar més, per evitar esberlats i dominis no desitjats.

Pol Peiró està molt en el camí, però li cal més que mai, esdevenir cartoixà i tancar-se en el silenci  i la reflexió  per despullar-se definitivament de tota la fullaraca que l’envolta i sols apropiar-se del que li és íntim i proper. Cal defugir ràpidament de la fatuitat literària amb la que vol envoltar els seus treballs. Fugir de títols absurds com el d’aquesta Soledat Crònica que reivindica, i més encara d’estupideses de poètiques pseudoliteràries de certs cantants sud-americans , i menys arrodonir-ho amb frases lapidaries tan estúpides com aquest “Saber perdre és d’hipòcrites” que mostren un pensament que automàticament el desqualifica, per que saber perdre  és sempre postura d’intel·ligents , com ho ha de ser-ho el propi artista , fent un anàlisi exhaustiu de la seva exposició.

Tota mostra ha  de ser valorada en raó de les expectatives que genera. Pol Peiró hauria de moure’s en unes expectatives baixes. És molt jove , està començant i el camí de l’art és llarg i feixuc, però erròniament s’ha muntant en el carro de la fama i està en un ego pujat ( que és això de que l’artista arribi tard a la seva inauguració i mentre, deixi als visitants sota la pluja, si no una manca absoluta de  respecte als espectadors i a piori possibles compradors de la seva obra?). Com em deia fa ben poc en Josep Mª Cadena , el pitjor artista és aquell que va d’artista , i aquest és un camí del que Pol Peiró ha de fugir ràpidament.

Per això avui vull ser potser ,més dur que d’habitud. I ho vull ser per que confio cegament en les seves aptituds . Hi ha art en les seves mans, en el seu fer i ens va deixant pinzellades  aquí i allà, però si no ens concentrem en el que cal, tot pot anar en orris. En aquesta exposició hi ha quatre peces magnífiques, Però hi ha molt enfarinament ( una cosa és tenir influències del mestre i altre es voler col·locar-les amb calçador on no toca), un gest trencat que cal potenciar, i cal seguir alliberant les obres  a la recerca de la simplicitat i no carregar per amagar errades. I cal apostar per aquesta nova paleta cromàtica que sembla albirar-se.

Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat, oblidar el mal son que en veritat ha estat trobar-se en una popularitat immerescuda, per tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc, - a les obres actuals encara els hi manca temps de cocció-, i llavors a bon segur seguirem poden apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ah de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora

Una exposició , aquest de Pol Peiró, al Sant Jaume de Premià de Dalt , de la que aconsello la visita . I ho faig ja que en ella hi ha prou encenalls com per que dintre d’uns anys potser puguem estar orgullosos en dir que vàrem ser presents en una de les primeres exposicions d’un artista que pot ser de referència. Però això sols pot ser veritat si ell mateix desinfla el globus d’aire en el que està muntat i es tanca en el silenci alliberador de la creació. Una creació que té com a grans enemics la cridòria de les xarxes socials, el fals orgull de la foto al costat de... , la necessitat e la presència pública permanent i constant. Si Pol Peiró ho entén així a bon segur podrem gaudir d’un bon artista , si no,  tan sols ens quedarem amb la fatuïtat d’aquell que va d’artista.

Per tant visitin i gaudeixin d’aquesta exposició, amb més que suficients valors , però no li diguin a l’artista. Sols recuperant la humilitat perduda podrà continuar en el positiu camí que l’art sembl haver-li preparat,

POL PEIRÓ, PROGRESSA ADEQUADAMENT

GEO-GRAPHIES

Vaig conèixer a Pol Peiró de la mà de Josep Mª Codina. Al Capgròs teníem intenció de fer cada temporada alguna exposició donant oportunitat a gent jove i vàrem contactar amb l’amic Josep Mª per si hi havia algun alumne seu al que veies possibilitats. Ens va presentar els treballs de l’il·lustradora Esther Carbonell i el de Pol Peiró i ràpidament varem tenir clara que mereixien una exposició. Una exposició que es va realitzar amb la gran sorpresa en el moment de la veritat, ja que mentre havíem seleccionat a un Peiró figuratiu, ens arribava un Pol Peiró abstracte però amb una qualitat ben remarcable, i més encara amb la seva joventut.

De llavors en ara he seguit fidelment la seva trajectòria que respon fil per randa al títol d’aquest post. I és així ja que mantenint encara la seva dualitat creativa entre figuració i abstracció , com ha anat demostrant amb el seguit d’apunts de caire polític en els que ha treballat en aquests darrers mesos,  el cert és que el seu aspecte creatiu més íntim i intern segueix essent aquesta abstracció complexa i bigarrada que ha presentat en aquestes les seves “geo-grafies”.

Progressa adequadament ja que cau en errades importants ( aquest desig d’omplir tota l’obra de signes i sensacions aconseguint enfarfegaments mancats de llibertat i aire) però alhora s’aixeca amb detalls puntuals que ens demostren la seva capacitat i intel·ligència creativa. Ara mateix per ex, en la mateixa Moldumat i en el conjunt de la col·lecció de la galeria hi ha una peça de gran format del millor que li he vist i en la que demostra la seva capacitat i potència.

Però quan un és jove, i per tant hiper actiu en tot el que de sentiments es tracta, és molt difícil entendre que l’art encara que es mou per impulsos és sempre fruit de la reflexió. I més encara si d’abstracció és del que parlem. Si la figuració és fruit d’un impuls exterior plasmat amb el rerefons de la realitat , l’abstracció és a la inversa. És la plasmació exterior d’un sentiment absolutament interior i interioritzat. Una diferencia que obliga a la meditació, a la reflexió, a deixar madurar el pensament amb l’adequat pas del temps. Un tempo creatiu que massa vegades Pol Peiró no manté.

Però aquests pecats no tan sols son lògics ans he de dir que son obligats. Fregadís encara amb la vintena d’edat, Pol Peiró té una ànima encara poc copejada però alhora amb un desig de sinceritat absoluta en la recerca d’explicar i explicar-se davant del públic. D’aquí aquesta frenètica creativitat que mica en mica anirà minvat, i fins i tot es probable que en algun moment, i obrint un parèntesi, acabi assecant-se temporalment.

Per això mantenim del tot la confiança en el seu fer. De poder un hauria convertit tota l’exposició en un mix de petits detalls extrets de totes i cadascuna de les seves obres. Uns detalls de gran qualitat que ara resten amagats en la “palla” que afegeix al treball i que caldrà anar desbrossant per descobrir dintre d’uns anys a l’artista que clarament s’intueix ja ara.

Per això la qualificació és obligada. Progressa adequadament.

PREMI MOLDUMAT DE PINTURA

Fa tan sols uns pocs dies que es va fer lliurament al bon amic Miquel Ortega del Primer premi de pintura Galeria Lolet Comas. Juntament amb ell , el premianenc Pol Peiró , també bon amic , va ser el guanyador del segon premi obtingut per votació popular.

Un desplaçament, aprenentatge i lleure , em va impedir assistir a l’acte i dir en directe el que ara diré en aquestes línies. En primer lloc hauria expressat la meva felicitació a la gent de Moldumat per haver decidit fer el concurs i per haver aconseguit la resposta obtinguda, tot esperonant-los per a properes edicions en les que a bon segur es produirà una depuració natural en la participació i en conseqüència existirà una millora qualitativa ostensible. Un camí que s’inicia exitosament i en el que cal progressar i depurar.

Però per altre costat hauria expressat la meva discrepància total amb els premis atorgats. Entenc perfectament l’esquer publicitari que representa una votació popular. Si de motu propi em gasto els meus calerons en un premi és del tot lícit i natural que em retornin de la millor manera possible que en aquest cas és amb el coneixement de marca. Res a dir.

Però el perill és gran. En aquesta ocasió hi ha hagut sort, Pol Peiró és una magnífic artista de futur. Però també hi ha hagut mala sort doncs l’obra presentada és del pitjor que li he vist en els darrers temps , no s’aguanta per enlloc i és d’aquelles que un artista hauria de tapar per pintar-ne una d’altre al damunt. Votar mil vegades un error no el convertirà mai en un encert. Les votacions populars en temes culturals, per malament que soni, acostumen a errar.

I estic del tot disconforme amb el premi atorgat a Miquel Ortega. I algú em pot dir, amb part de raó, que potser hauria de callar ja que he estat jurat del premi, però em sembla del tot correcte que el que vaig dir en les deliberacions ho repeteixi ara. Al meu entendre l’obra de Miquel Ortega no és de cap de les maneres una “pintura” , és un mosaic “pintat”. Cert és que en l’autor va actuar amb tota netedat preguntant si podia presentar el seu treball i l’organització la va acceptar i per tant és un guanyador del tot legal. Res a dir en aquest tema. El que crec que va ser un greu error acceptar una "no pintura" per a un "concurs de pintura". I no caiguem en confusions de comparances amb qualsevol mena de tècnica mixta. una escultura policromada serà sempre una escultura per més pintura que s'hi dipositi al damunt.

Presentada l’obra el jurat podia actuar en conseqüència. Quatre membres en el més que correcte ús dels seus coneixements i de la seva llibertat, van apostar per ella i va guanyar. Un, jo mateix , amb els mateixos paràmetres de coneixement i llibertat , vaig creure que aquesta peça no responia a les bases del concurs i no va rebre mai de part meva cap vot a favor. I no parlem de qualitat ja que aquesta no es jutjable si no entra en els paràmetres reglamentaris.

Res a dir, tan sols pensar que organitzar un concurs de pintura per que al final no la guanyi una pintura és un greu perjudici per a posteriors edicions. ( Com si en un concurs de mosaics guanyés una pintura amb quatre tessel·les incorporades).

El futbol és el joc que es juga amb els peus i les mans, excepte en el porter, estan prohibides. Més d’una vegada s’ha guanyat mercès un gol fet amb la mà, la mano de Dios deien els argentins. Amb la semblança, com en aquest cas.

Malgrat tot, felicitats als guanyadors.