PREMI MOLDUMAT DE PINTURA

Fa tan sols uns pocs dies que es va fer lliurament al bon amic Miquel Ortega del Primer premi de pintura Galeria Lolet Comas. Juntament amb ell , el premianenc Pol Peiró , també bon amic , va ser el guanyador del segon premi obtingut per votació popular.

Un desplaçament, aprenentatge i lleure , em va impedir assistir a l’acte i dir en directe el que ara diré en aquestes línies. En primer lloc hauria expressat la meva felicitació a la gent de Moldumat per haver decidit fer el concurs i per haver aconseguit la resposta obtinguda, tot esperonant-los per a properes edicions en les que a bon segur es produirà una depuració natural en la participació i en conseqüència existirà una millora qualitativa ostensible. Un camí que s’inicia exitosament i en el que cal progressar i depurar.

Però per altre costat hauria expressat la meva discrepància total amb els premis atorgats. Entenc perfectament l’esquer publicitari que representa una votació popular. Si de motu propi em gasto els meus calerons en un premi és del tot lícit i natural que em retornin de la millor manera possible que en aquest cas és amb el coneixement de marca. Res a dir.

Però el perill és gran. En aquesta ocasió hi ha hagut sort, Pol Peiró és una magnífic artista de futur. Però també hi ha hagut mala sort doncs l’obra presentada és del pitjor que li he vist en els darrers temps , no s’aguanta per enlloc i és d’aquelles que un artista hauria de tapar per pintar-ne una d’altre al damunt. Votar mil vegades un error no el convertirà mai en un encert. Les votacions populars en temes culturals, per malament que soni, acostumen a errar.

I estic del tot disconforme amb el premi atorgat a Miquel Ortega. I algú em pot dir, amb part de raó, que potser hauria de callar ja que he estat jurat del premi, però em sembla del tot correcte que el que vaig dir en les deliberacions ho repeteixi ara. Al meu entendre l’obra de Miquel Ortega no és de cap de les maneres una “pintura” , és un mosaic “pintat”. Cert és que en l’autor va actuar amb tota netedat preguntant si podia presentar el seu treball i l’organització la va acceptar i per tant és un guanyador del tot legal. Res a dir en aquest tema. El que crec que va ser un greu error acceptar una "no pintura" per a un "concurs de pintura". I no caiguem en confusions de comparances amb qualsevol mena de tècnica mixta. una escultura policromada serà sempre una escultura per més pintura que s'hi dipositi al damunt.

Presentada l’obra el jurat podia actuar en conseqüència. Quatre membres en el més que correcte ús dels seus coneixements i de la seva llibertat, van apostar per ella i va guanyar. Un, jo mateix , amb els mateixos paràmetres de coneixement i llibertat , vaig creure que aquesta peça no responia a les bases del concurs i no va rebre mai de part meva cap vot a favor. I no parlem de qualitat ja que aquesta no es jutjable si no entra en els paràmetres reglamentaris.

Res a dir, tan sols pensar que organitzar un concurs de pintura per que al final no la guanyi una pintura és un greu perjudici per a posteriors edicions. ( Com si en un concurs de mosaics guanyés una pintura amb quatre tessel·les incorporades).

El futbol és el joc que es juga amb els peus i les mans, excepte en el porter, estan prohibides. Més d’una vegada s’ha guanyat mercès un gol fet amb la mà, la mano de Dios deien els argentins. Amb la semblança, com en aquest cas.

Malgrat tot, felicitats als guanyadors.

GERARD ROSÉS. SENSE TRAMPA I AMB MOLT CARTRÓ

L’espai Capgròs acull aquest mes, en col·laboració amb la galeria Lolet Comas, l’obra de l’artista masnoví Gerard Rosés sota el sugerent títol de “La bellesa de la quotidianeïtat”. Una exposició en la que ens presenta un acurat recull de les seves obres habituals amb cartró, ben acompanyades per un seguit d’àgils aquarel·les.

El treball de Gerard Rosés m’ha seduït sempre des que el vaig conèixer allà la frontissa dels 90 mitjançant la Galeria Lolet Comas que l’ha mantingut de manera fidel com un dels que podríem dir artistes de capçalera. Una seducció inicial que es convertí ràpidament en admiració en acudir a l’exposició de temàtica olímpica en el Museu de Granollers, en el mític any 92. Avui , més de vint anys més tard, Gerard Rosés manté viva l’essència d’aquell sentit artístic convertit en signe d’identitat i un segueix rendit a la seva capacitat creativa , i el que és més important , la seva capacitat d’expressar les emocions de les sensacions quotidianes.

Rosés treballa les seves obres sobre cartró ondulat ( cartró d’embalar, normal i corrent) amb el que retalla les seves figures i els seus objectes , que seran pintats , - colorejats quasi hauríem de dir -, per ser col·locats de manera escenogràfica en aquests petits teatrins que son el que en realitat esdevenen les seves obres. Unes obres sempre difícils de definir en aquest equilibri perfecte entre la pintura i el volum.

Però clar , la tècnica és mitja i no pas finalitat , per això, encara que el material ( cartró ) i el seu especial tractament ( color i volum ) siguin l’esquer per motivar l’atenció i la mirada de l’espectador, aquest fet tècnic es dilueix ràpidament per assolir protagonisme la filosofia vital que expressa amb tota intensitat l’autor. Una filosofia de caire absolutament humanista, en la que l’home i quasi sols ell , n’és el principal protagonista.

Gerard Rosés sembla voler practicar una pintura en certa manera hedonista que ens vol transmetre els plaers de la vida , però defensant no els teòrics grans plaers i sí els petits plaers que es troben cada dia al nostre abast i que massa vegades no sabem ni veure ni assolir. Una postura a la que afegeix una mirada entre dolça i irònica , amb un afegitó de crítica , acostant-se als fets socials , cercant la bellesa del senzill, que no vol dir mai el simple, en aquest camí de la recerca de la bellesa de la quotidianeïtat  , amb la que tan encertadament titula l’exposició.

L’exposició de Rosés ens presenta una mirada del diari , una mirada en la que tots ens sentim representats i fins i tot en algunes obres , ens sentim protagonistes. Ja sigui amb els seus cartrons , o les seves aiguades , treballades amb ritme intens i amb una clara sensació de profunditats , com si de proves o esbossos es tractés, abans de ser traslladades al concepte mare del volum.

Una exposició que us aconsello vivament i que mereix una detinguda visita amb el convenciment de trobar-hi, no tan sols un hàbil i creatiu concepte personal del treball plàstic , ans també un concepte anímic que ens submergeix en la sempre agraïda poètica del quotidià.

Una exposició que demostra el gran nivell i la gran qualitat de Gerard Rosés , un artista sense trampa, però amb moltíssim cartró.

Gerard Rosés. “La bellesa de la quotidianeïtat”

Espai capgròs. Del 28 de febrer al 27 de març

(Les imatges que il·lustren el post son orientatives i poden no correspondre a l’exposició)

LA VIBRANT GEOMETRIA VOLUMÈTRICA
DE JOAN CLARET

Hem dit moltes vegades que lamentablement al nostre país ha existit una tendència molt reduccionisme en el que pertoca al coneixement dels grans artistes dels que hem pogut gaudir.

Potser la potència de noms com Miró, Tàpies , Dalí , Picasso , als que hem d’afegir Hernández Pijuan , Guinovart , Ràfols Casamada i el grup del dau al set , ha deixat en penombra un gruix de creadors de primera magnitud que haurien estat lloats i considerats en qualsevol altra indret.

Durant molt de temps , Paco Rodon es dedicà des de la seva tasca del Monjo a recuperar tants i tants noms d’importància cabdal i absolutament imprescindibles per a conèixer i entendre l’evolució artística d ela segona meitat del passat segle. Ara és la galeria Lolet Comas la que sembla prendre el relleu , i si fa no molt que ens presentava el treball de Romà Vallés , ara toca a Joan Claret reivindicar la seva trajectòria i el seu art.

Joan Claret ( Barcelona 1929 ) és un d’aquells creadors que s’ha mantingut fidel a una estilística pròpia , personal i inconfusible. Claret estableix el seu diàleg plàstic fonament en un concepte geomètric que n’és eix  i alhora desenvolupament de la seva activitat creativa.

Un geometrisme que enllaça de manera ben personal amb el que s’entén com a pintura constructivista però al meu entendre , anant més enllà. Jo la definiria , emprant un mot actualment molt a l’ús , que la seva és una abstracció deconstructiva en el que la geometria sembla despullar-se del seu protagonisme aparent , però mantenint del tot l’arrel conceptual del treball creatiu.

Joan Claret , ara , depassats ja els vuitanta , ha modificat però en part el seu concepte creatiu. Si en els seus moments àlgids l’abstracció dominava absolutament , se’ns presenta ara amb unes certes concessions al camp figuratiu en l’aspecte exterior del seu treball, com si volgués fer més avinent, - o potser evident -, el seu treball geomètric estructurat en aquest entrament de cel·les , com si d’un personal i artística  bresca d’abelles es tractes.

Per això l’exposició queda clarament dividida en dues parts molt diferenciades que a l’hora conformen la cara i la creu. La cara està en les seves obres més lliures , més abstractes , en aquelles en les que la geometria sembla establir-se per si mateixa confegint espais abstractius plenament equilibrats . Son obres d’impacte comunicatiu, atractives per fora i per dintre i que demostren la gran qualitat de l’artista , especialment en aquells petits treballs en els que al geometrisme formal s’afegeix un altra geometrisme de caire cromàtic , assolin cotes d’alt virtuosisme.

La creu està en canvi en la seva mirada figurativa , augmentant la pèrdua d’interès en proporció directe a l’augment del pes de la figuració en el conjunt de l’obra que acaba essent , en aquest cas , fluixa , reiterativa , tòpica i sense la vibració que caracteritza a l’autor.

Vibració, potser la paraula més justa per entendre el ritme intern d’un d’aquests autors maleïts que ens demostra una vegada més la seva gran qualitat , això sí, si fem l’obvietat de passar de llarg a la seva cara més figurativa.

Una exposició que malgrat tot paga la pena visitar.


QUIM BARNOLA

Comencen a aparèixer els noms de qui ocuparan els càrrecs municipals més importants i que per tant seran en definitiva , - vistes les especials circumstàncies minoritàries en nombre i poder d’aquest govern -, els que mantindran el ritme del dia a dia , de l’empresa local més important , com ho és el nostre Ajuntament.

Entre els primers nomenaments apareix el nom del periodista Quim Barnola com a nou cap del cabinet de l’alcalde , és a dir el paper que en l’anterior mandat realitzava Pere Robert.

És aquest un càrrec important  ja que en certa manera es tracta del secretari particular de l’alcalde , o millor dit de l’home de confiança, no en el polític i sí en el de la relació amb la ciutadania. Un personatge a qui s’acostuma a escoltar i que té un important pes específic en la relació poder / poble.

Conec a Quim Barnola de fa molt de temps , i penso que el seu és un encertat fitxatge.

La meva relació comença quan era col·laborador a TVM amb poc més de setze anys i durant molt de temps va estar qui s’encarregà de filmar totes les exposicions de la setmana per el meu programa de l’Espai d’Art. Una relació que va tenir com a cirereta particular, i que demostrà el seu professionalisme , quan vàrem desplaçar-nos a Arco i vàrem realitzar tot un programa , i penso que de valorable qualitat , amb una simple càmera de vídeo familiar, ja que s’havia espatllat la que ens havíem d’endur i no en quedava cap de lliure degut a les retransmissions esportives.

Estic convençut que en aquets temps li va agafar el cuquet per l’art , que ha mantingut sempre , intentant ajudar a diferents artistes mataronins mitjançant el fer públic el seu bon fer , en la televisió local, amb l’exemple ben proper i definitori com és el recent cas de la presència de Perecoll i el seu “negre sobre negre” en els més alts moments de la programació informativa local.

Un bon fitxatge el de Quim Barnola, que a més estic segur servirà per que incideixi en Joan Mora a que tingui certa rellevància envers el món artístic local i els seus protagonistes.

ROMÀ VALLÈS , LA FORÇA DELS SIGNES

La Galeria Lolet Comas, no té per costum mantenir una temporada expositiva continuada i es limita a presentar en temps aleatori exposicions diverses en estil, nivell i qualitat. Aquest fet provoca que a vegades les exposicions que presenta siguin com “transparents” als ulls dels afeccionats i passin desapercebudes , fet que generalment és una llàstima, i més quan el nivell i la vàlua de l’exposat assoleix les alçades de veritable mestratge com és el cas que ara ens ocupa amb l’exposició “Visions de matèria” de Romà Vallès.

Qualsevol bon afeccionat coneix abastament la trajectòria i el nivell d’aquest gran artista (Barcelona 1923 ) al que sempre s’ha considerat un dels grans mestres de l’informalisme encara que , com ell mateix confessava en les paraules que va dirigir als assistents a l’acte inaugural , no li agradava gens aquesta perpètua associació que es feia del seu treball amb aquest isme , definit per un concepte ( informal ) que comporta, segons ell, més connotacionsnegatives que no pas positives.

Res hi pot fer però ja que la seva obra d’ençà els començaments i fins avui mateix , - tal i com queda palès en l’exposició amb treballs distanciats amb més de trenta anys -, s’estableix en la dinàmica que més es correspon a la definició de llibre que qualifica a l’informalisme com la tendència pictòrica establerta en la llibertat de l’imprevist , fonamentada en la taca i el gest i que rebutja el dibuix i la prèvia , endinsant-se en el concepte d’obra oberta , tan magníficament defensat per Umberto Eco.

És en aquest concepte de l’art com un gest pur , lluny de qualsevol idea preconcebuda en un ideari quasi cal•ligràfic pel personal, és per on s’ha mogut sempre el treball de Romà Vallès , amb estranya fidelitat a sí mateix, el que demostra l’absoluta autenticitat del per ell plasmat.

Una autenticitat que es fa patent tan sols acostar-se a cadascuna de les seves obres. En un mirar-se i remirar-se però curiosament sense caure mai en el cansament del mimetisme i la repetició, les obres de Romà Vallès es mouen en l’agosarada rítmica d’un gest dominant , equilibrat sempre per dos elements complementaris en la seva pintura com son la textura i el color, que son les que dirigeixen a l’obra cap un resultat final que pot ser colpidor en la seva força o poètic fins arribar quasi a un minimalisme d’esperit zen. Tot això envoltat per una teòrica asèpsia exterior que dona fonament i distància a l’obra que sura front de l’espectador l que no li cal cap més joiós remei que caure subjugat per la qualitat plàstica del treball presentat.

L’exposició que Roma Vallès ens ofereix a la Galeria Lolet Comas no pot tenir altra qualificatiu que el de magnífica i per tant quasi es innecessari remarcar el consell d’una densa i repetida visita, ja que de totes totes és una exposició que seria un pecat deixar-la de costat.

TORRES - GARCÍA

Quan ja poc semblava que quedava per veure de Torres Garcia en aquest veritable esclat d’exposicions , obres i mirades que darrerament podem observar al voltant del seu fer , avui ens arriba la convidada per demà mateix d’una mostra de dibuixos inèdits, a la sempre admirada galeria Oriol. Una exposició a la que no faltarem i en la que de nou estic convençut podrem esplaiar-nos amb el treball sempre excitant del que ens agrada considerar el nostre artista més universal.


I parlar de Torres García ens porta a la memòria la nostra queixa de fa temps, en la que avui de nou incidim

61 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


447 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.