TORRA I TORRES GARCÍA

Fa un parell de dies, el vicari Torra , imbuït de la seva ignorància artística va reivindicar retornar els frescs de Torres García , al seu lloc original. No ho va fer sota uns plantejaments artístic històrics i sí en la lectura política de les obres que allà hi va instal·lar Primo de Rivera , obviant que l’encàrrec que s’havia fet al noucentista Torres va ser cancel·lat per el modernista Puig i Cadafalch ,  de mataroní a mataroní.

 Deixant de costat l’estat de les obres i el fet de que no havent estat acabat l’encàrrec hi hauria uns forats evidents i marcats , que potser Torra pensava omplir seguint el malaurat estil Sagrada Família. Quedava clar que era un gest més, en aquesta política solament gestual que domina a Catalunya en els darrers anys.

Curiosament fa dos anys el MOMA  va organitzar una gran antològica dedicada a Torres García, que va arribar a Espanya per ser exposada a l’espai telefónica i a Màlaga. Una gran exposició que vaig visitar amb goig  i de la que disposo del catàleg signat per la seva jove Cecília. La mostra no va arribar a Barcelona , fet del que es queixava amargament Pepe Serra, director del MNAC que ho havia intentat. Costava menys de 3 milions d’euros, la Generalitat no hi va voler aportar res i  res també s’aconseguí de la societat civil catalana. En resum , no hi va haver-hi exposició.

D’haver-se pogut realitzar hauria estat un fet cultural inqüestionable i de gran valor històric. Hauria estat cultura de tots i per a tots. Però això no interessa, el que val és el gest, el relat , la mentida de la història paral·lela . Costava menys de tres milions, avui n’hem regalat 20 a la propaganda partidista de TV3.

Ja ho sabem , per el vicari Torra i el pastisser boig Puigdemont, el relat està per damunt de tot i la cultura no importa, sempre i quan no serveixi als seus interessos.

Pobre Catalunya , que hem fet de malament els catalans per patir això?.

CECÍLIA TORRES GARCÍA

El meu pare era un enderiat de Torres García, li recordo llargues converses amb Tomàs Garcés que l’havia conegut en la segona estada a Barcelona , en el temps de les primeres avantguardes. El pare va intentar que Mataró , ciutat nadiua del pare de l’artista  i que el va acollir en tornar de Montevideo a on havia nascut , i ciutat en la que va fer les seves beceroles artístiques a l’Escola d’Arts i Oficis de mà del professor Vinardell li atorgués alguna reconeixement en forma de carrer o premi de pintura. No ho va aconseguir.El carrer el va aconseguir en Santi Estrany i es troba a Vista Alegre , al costat dels dedicats als germans Arenas i a l’Eduard Alcoy

Per això, en memòria del pare, quan s’organitzaren els fonaments del que després ha estat Biennal Torres García ,en els que vaig col·laborar de manera ben activa ,  vaig proposar que el premi agafés el nom de  l’artista acompanyant al de la ciutat ,donant així un imputt de qualitat al projecte. Va ser unànimement acceptat , així com que es podria aprofitar el dibuix de l’estació de Mataró  , dibuixat en els seus començaments i que apareixia en el llibre de la història de la seva vida , fet que també va ser acceptat sense discussions.

Avui, justament el dia de Sta Cecília , aniversari de naixement del pare , he tingut l’emocionat i intens plaer de passar quatre hores amb Cecília de Torres, jove de Torres García i vídua del seu fill Horacio.

Cecília de Torres té una impressionant galeria al Soho de Nova York, dedicada a l’art llatí-americà, en un edifici en el que cohabita amb la principal botiga d’Hugo Boss a Nova York. La seva especialització, l’ha convertida en assessora del MOMA i el MET  , alhora que de les cases de subhastes Sotheby’s i Crhisties. Actualment està enderiada en la realització del catàleg raonat del seu sogre Joaquim Torres García, artista que té obra en tots els més importants museus d’art contemporani del món. Fa poc en una subhasta un treball seu va depassar en poc els 2 milions de dòlars.

Actualment ha vingut a  Espanya ja que ha comissariat l’exposició de Cesar Paternosto, actualitat ara mateix al Thyssen de Madrid, el que l’hi ha permés acostar-se a Mataró de la mà de l’historiador Pere Tió, especialista en la història de la família mataronina de Torres Garcia i els seus anys d’estança aquí.

La seva vinguda per conèixer el territori vital de la família ha estat aprofitat per fer passejada per Mataró i ser rebuts per l’Alcalde i per la regidora de Cultura , en el que sembla ser un positiu tomb direccional envers el respecte institucional per la plàstica.

Hem tingut ocasió de parlar àmplament amb ella, juntamnet amb els artistes Alís i Marta Duran i  Antoni Luis com a representant de la Sant Lluc, organitzadora del premi, al respecte de la realitat artística actual i les línies de futur tant en el camp expositiu com en el museístic a nivell global. La seva amabilitat , senzillesa i bonhomia ha estat total i la xerrada ha estat un plaer personal i una lliçó magistral d’art  de l’ahir , de l’avui i del que vindrà.

Record personal imborrable i molt ens agradaria poder fer realitat el seu oferiment de col·laborar en qualsevol esdeveniment que es pugui realitzar amb la figura de Torres García.

Per això , avui , junt a les fotos personals i de la seva galeria, volem afegir el vídeo de l’antològica que organitzada per el MOMA, va venir a Espanya l’estiu passat i un va poder gaudir orgàsmicament a Madrid.

EXPOSICIONS D'ESTIU 3.- JOAQUIM TORRES-GARCÍA. UN MODERNO EN LA ARCADIA.

És normal i habitual que un pare indueixi al seu fill a l’amor a un determinat club esportiu i fins i tot a un determinat esportista. Al meu pare l’esport l’interessava ben poc, per a no dir gens, d’aquí que va induir al seu fill,  a mi, a l’amor per l’art i dintre d’ell va tenir una especial incidència per a un artista , per un llavors no molt reconegut, però del que ell n’estava enderiat: Joaquim Torres-García.

En el decurs de la seva vida va intentar de totes les maneres que Mataró fes algun pas per a reconèixer a l’artista , filla de mataroní (Joaquim Torres Fradera) i que va fer les primers passes artístiques a l’Escola d’Arts i Oficis mataronina de la mà de Josep Vinardell. No ho va aconseguir. Va intentar que se li donés nom a un carrer i no va ser possible. A posteriori si ho va aconseguir Santi Estrany, enderiat també per el Torres-García noucentista. Un carrer que es troba al barri de Vista Alegre al costat dels dedicats a Jaume Arenas i a Eduard Alcoy. Igualment va intentar que l’Ajuntament organitzés un Premi de Pintura al que en principi accedí ( amb Robert d’alcalde i l’advocat Herrero de regidor de Cultura)però que mai es va dur a terme ( es veu que la família Pascual té mala astrugància en el que pertoca a les promeses municipals, incloses les signades).

A bon segur que per això que quan la gent del Sant Lluc em va demanar col·laboració per bastir el projecte d’una biennal pictòrica , un retomés el desig del pare i els hi proposés el nom de Torres-García alhora que indicava el dibuix de l’estació de Mataró com a símbol localista. Ni dir que la gent del Sant Lluc van ser receptius a la proposta i ja portem cinc edicions d’una biennal amb el seu nom que és un dels orgulls artístics de la ciutat.

He sigut amatent seguidor de tot allò que s’ha generat de Torres García en les nostres contrades. Ja de jovenet vaig llegir els seus “Escrits d’Art” que m’oferien la seva sensació conceptual , alhora que la magnífica monografia d’Enric Jardí de l’editorial Polígrafa em va ensenyar el seu pensament pictòric. Durant anys van ser molt escasses les presencies de la seva obra per els nostres entorns, reduïdes quasi a puntuals presències a la sala Dalmau , sol o acompanyat d’obra dels seus deixebles de l’escola del sur. De fa uns anys ja hem pogut gaudir amb més profunditat del seu fer , ja sigui amb la gran exposició que es presentà al Museu Picasso(2004), la que va gestionar Caixa Girona i que mercès a les gestions de l’alcalde Baron , varem poder gaudir a Mataró (Torres García, darrere la màscara constructiva ,2008), en la a bon segur l’exposició més important que ha acollit Can Serra en dècades , o la mostra Torres García a les seves petites cruïlles” organitzada al MNAc al 2011.

Lògic era que de cap de les maneres em perdés la gran antològica que sota el títol “Joaquín Torres García , un moderno en l’Arcadia” que organitzada per el MOMA de Nova York aterrava a Espanya per ser exposada a la Fundación Telefònica de Madrid i al Museu Picasso de Màlaga , no essent exposada a Barcelona ja que com va confessar el director del MNAC, Pepe Serra, no disposava dels tres milions d’euros que costava l’exposició i ni el Govern ni cap institució del país va ser receptiva a les seves peticions d’ajut i finançament. I així ens va amb el nivell expositiu del país havent davallat de ser enveja d’Europa a uns nivells de tercera divisió, i el que és pitjor sense que es vegi cap esforç per retomar el vol.

No havia visitat mai la Fundació Telefónica que té la seva seu a l’emblemàtic edifici de la Gran Via , cantonada Fuencarral. Un edifici en obres de millora i que segons ens van explicar son per donar més rellevància a les activitats de la Fundació. Un edifici  que per dintre es prou atractiu amb una escala ben agosarada en el seu sentit arquitectònic, amb una bona escultura que li serveix d’eix i puntal. Les plantes inferiors son dedicades a activitats de caire multi-mèdia , mentre que la tercera planta està dedicat a l’espai expositiu , un espai de grans dimensions arranjat amb tota austeritat, amb sostre a l’aire i simplement panelat i dotat d’una il·luminació general de to neutre que permet una bona visió sense la creació de grans ombres ni la modificació dels cromatismes de les peces. Una estructura general quasi minimalista on llueixen de manera espectacular les més de dues centes peces que conformen l’exposició. Una exposició que de la mà del comissari Luis Pérez-Oramas  incita a una relectura del seu fer des de les obres catalanes de finals d segle XIX fina a la seva mort a Montevideo a 1949.

Una relectura establerta en diferents capítols:

1.- Barcelona (1890-1920)

2.-Nova York (19921-1929)

3.-Paris (1926-1932)

4.-Montevideo (1934-1949)

Capítols que en tots ells presenten el bo i millor de les seves obres ja siguin els seus treballs noucentistes , la meravella dels seus paisatges constructivistes , veritables exhibicions de sapiència pictòrica en aquesta mirada propera a un cert cubisme. I que dir de la seva iconografia estrictament constructivista en el que el teòric caos esdevé equilibri perfecte. Això per no parlar de les seves joguines en al que didàctica i art es donen la mà en perfecte harmonia, per acabar amb el ben poc habituals quadres reduïts a la dualitat cromàtica del blanc i negre en els que com bé diu el comissari de la mostra: Blanc i negre, llum i ombra conformen el pla de la superficie mentre que elements tubulars i la suggerència de misterioses profunditats crean una força orgànica, dintre d’estructures reticulars i ordenades.

Una excelsa mostra en conjunt de la que vaig dir en calent era una de les mes emocionats que havia vist mai, i n’he vist milers, afirmació que ara quan ja han passat uns quants dies em reafirmo en ella. Una exposició que demostra la importància de l’art i dels grans artistes , amb aquesta capacitat de comunicació de sensacions i sentiments que no té límits. Una exposició que si algú després de visitar-la no surt emocionat  ja pot tenir ben clar que l’art no ées per a ell.

Exposició que a més a més ve acompanyada d’un esplèndid catàleg que quasi esdevé catàleg raonat i que recomano ferventment la seva compra a tot aquell bon amant de l’art. ( compra que es pot realitzar mitjançant Amazon)

Igualment aquí deixo l’enllaç de l’informació de la pròpia Fundació Telefònica amb un acurat escrit que explicita i detalla amb tota solvència el que espot veure a l’exposició.

ROMÀ VALLÈS , LA FORÇA DELS SIGNES

La Galeria Lolet Comas, no té per costum mantenir una temporada expositiva continuada i es limita a presentar en temps aleatori exposicions diverses en estil, nivell i qualitat. Aquest fet provoca que a vegades les exposicions que presenta siguin com “transparents” als ulls dels afeccionats i passin desapercebudes , fet que generalment és una llàstima, i més quan el nivell i la vàlua de l’exposat assoleix les alçades de veritable mestratge com és el cas que ara ens ocupa amb l’exposició “Visions de matèria” de Romà Vallès.

Qualsevol bon afeccionat coneix abastament la trajectòria i el nivell d’aquest gran artista (Barcelona 1923 ) al que sempre s’ha considerat un dels grans mestres de l’informalisme encara que , com ell mateix confessava en les paraules que va dirigir als assistents a l’acte inaugural , no li agradava gens aquesta perpètua associació que es feia del seu treball amb aquest isme , definit per un concepte ( informal ) que comporta, segons ell, més connotacionsnegatives que no pas positives.

Res hi pot fer però ja que la seva obra d’ençà els començaments i fins avui mateix , - tal i com queda palès en l’exposició amb treballs distanciats amb més de trenta anys -, s’estableix en la dinàmica que més es correspon a la definició de llibre que qualifica a l’informalisme com la tendència pictòrica establerta en la llibertat de l’imprevist , fonamentada en la taca i el gest i que rebutja el dibuix i la prèvia , endinsant-se en el concepte d’obra oberta , tan magníficament defensat per Umberto Eco.

És en aquest concepte de l’art com un gest pur , lluny de qualsevol idea preconcebuda en un ideari quasi cal•ligràfic pel personal, és per on s’ha mogut sempre el treball de Romà Vallès , amb estranya fidelitat a sí mateix, el que demostra l’absoluta autenticitat del per ell plasmat.

Una autenticitat que es fa patent tan sols acostar-se a cadascuna de les seves obres. En un mirar-se i remirar-se però curiosament sense caure mai en el cansament del mimetisme i la repetició, les obres de Romà Vallès es mouen en l’agosarada rítmica d’un gest dominant , equilibrat sempre per dos elements complementaris en la seva pintura com son la textura i el color, que son les que dirigeixen a l’obra cap un resultat final que pot ser colpidor en la seva força o poètic fins arribar quasi a un minimalisme d’esperit zen. Tot això envoltat per una teòrica asèpsia exterior que dona fonament i distància a l’obra que sura front de l’espectador l que no li cal cap més joiós remei que caure subjugat per la qualitat plàstica del treball presentat.

L’exposició que Roma Vallès ens ofereix a la Galeria Lolet Comas no pot tenir altra qualificatiu que el de magnífica i per tant quasi es innecessari remarcar el consell d’una densa i repetida visita, ja que de totes totes és una exposició que seria un pecat deixar-la de costat.

TORRES - GARCÍA

Quan ja poc semblava que quedava per veure de Torres Garcia en aquest veritable esclat d’exposicions , obres i mirades que darrerament podem observar al voltant del seu fer , avui ens arriba la convidada per demà mateix d’una mostra de dibuixos inèdits, a la sempre admirada galeria Oriol. Una exposició a la que no faltarem i en la que de nou estic convençut podrem esplaiar-nos amb el treball sempre excitant del que ens agrada considerar el nostre artista més universal.


I parlar de Torres García ens porta a la memòria la nostra queixa de fa temps, en la que avui de nou incidim

61 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


447 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.