QUAN ES NOBLEJA EN LA INDIVIDUALITAT I ES SUSPEN EN EL CONJUNT. “GRAVAT, MATRIU I ESTAMPA”.

 

Quan un va començar a fer de crític les exposicions eren molt diferents a les d’ara. Una exposició era simplement mostrar les obres que l’artista havia realitzat darrerament. La majoria eren disperses, al costat de paisatges, podrien aparèixer bodegons, o retrats o escenes del més divers.

Amb el temps i l’evolució les coses varen canviar. Una exposició implicava una idea i el seu desenvolupament , és a dir les obres deixaven de ser elements solitaris i únics i esdevenien peons per mostrar un conjunt que alhora i en la seva raó, esdevenia en títol de la mateixa.

En l’ocasió que en ocupa, la causa i alhora la raó , és la mostra  d’un grup de nou artistes que formen part del taller de Gravat de Mataró. Però aquest taller de gravat, no és tal i com es conformà, amb un magisteri que primer va ser dirigit per Raúl Capitani i a posteriori per la dupla Lloret/ Rosés per esdevenir després de la giragonsa tramposa del Consistori mataroní, en un trip i joc en que cadascú tira per on pot i treu el seu treball, havent desaparegut l’ensenyament , més o menys reglat, mitjançant el qual els artistes s’apropaven per tastar el món del gravat i decidir, a posteriori, si el volien continuar o no, aprenent-los de molt bones mans.

Ara, sota el títol de Taller de Gravat de Mataró, apareix una entelèquia d’artistes que campa per la seva i que té en el comú, solament l’espai i les eines per dur a terme el treball, fet trist i lamentable.

Per això , mostres com aquesta perden tot el seu valor, ja que sota el títol de la mateixa, hauríem de fer un comentari comú i global, fet del tot impossible  ja que , com en aquesta ocasió els nou artistes son els protagonistes de l’exposició, realitzant nou “solos” en comptes del que caldria que és una exposició coral, global i conjunta, sempre seguint en la paramètrica que ens presenten.

Unes individualitats que sonen així en el conjunt de les 40 peces i pico, presentades:

Tina Araüna ens presenta uns conjunts de xilografies amb ritme i color que donen pas a l’elegància habitual en el  seu treball, de Francesc Llorca  i els seus meditats i calculats fotogravats amb els que demostra el seu domini. Marta Casas  presenta uns gravats al sucre, seguint el seu fer mostrat en altres ocasions, mentre que Eduard Huertos dona de nou lliçó magistral  del com i el per què de l’art del gravat, esdevenint, faltaria més, en el millor i la gran excusa per visitar l’exposició.

Berta Flores ens presenta un grup de monotips i puntes seques que no saben copsar les emocions precises per captar l’atenció de l’espectador, a l’igual que succeeix amb Mª José Carrasco, poc potent i intencionada en aquesta ocasió. Igual com els aiguaforts de Carme Sanabria, ben realitzats però mancats de comunicació amb qui els intenta gaudir. Eva Casado recau en uns conceptes mil vegades repetits i als que cal cercar una nova porta de contacte, fet que ella no fa i converteix en aiguamoll el seu treball. Finalment Inés Legemaate,  ens ofereix una seguit de  serigrafies i gravats al tetrabric, àgils, distrets i ben realitzats.

Tots ells conformen un conjunt dispers, sense lectura ni continuació, però amb obra personalitzada individualment prou atractiva, amb el detall d’una llista de preus, en alguna ocasió passada de voltes.   Circumstàncies que fan que el conjunt de valoracions individuals positives  esdevingui en una valoració global d’una mostra col·lectiva dispersa i que no serveix per a ningú, ni per a l’artista ni per a l’espectador, que es veu i es sent perdut en la maregassa del conjunt.

Mostra que hauria de fer reflexionar al conjunt del taller, per si de veritat creuen que paga perdre el temps amb exposicions d’aquets tipus.

 

Gravat, matriu i estampa. Taller de Gravat de Mataró

T. Araüna, M.J. Carrasco, E.Casado, M.Casas,B. Flores

E. Huertos, I. Legemaate, F. Llorca, C. Sanabria.

Col·legi D’Aparelladors. Mataró

Del 7 de març al 6 d’Abril de 2025

 

 

---

 [PP1]

A BENEFICI D’INVENTARI: JuliaART. MARGA CRUZ. TALLER DE GRAVAT.

 

Esdevingut aquet blog en quasi la única referència puntual de les activitats plàstiques a ala ciutat i comarca, i  pe si algú en temps venidors vol saber els que s’exposava en la mateixa, faig ara apunt puntual d’algunes exposicions que no han merescut per diverses raons, entre ells per la manca de temps de qui això escriu, un comentari personalitzat.

El cas de JuliaART( així amb majúscules i minúscules) és l’exemple d’allò que mai hauria d’exposar-se en una sala d’art. A “EL COSmOS SE HIZO ARTE” (sic), l’autora presenta pintures d’excel·lents fotografies del cosmos, però carents de la més mínima expressió creativa i limitant-se a la reproducció mimètica de la natura. I si intentem crear art, vol dir que hi haurem de posar la nostra empremta personal en forma de sentiment intern. L’hiperrealisme és una altre cosa ja que implica una mirada quasi filosòfica a la realitat. Aquí JuliaART  copia a la realitat sense desnaturalitzar-la i a més amb evident problemes tècnics, el que fa que el seu treball no interessi i que tan sols et faci encuriosir per veure les fotografies raó de la còpia que a bon segur seran molt més creatives i interessants que la seva plàstica.

Sala Casal Aliança del 6 al 29 de maig de 2022

Marga Cruz, reconeguda fotògrafa, ha estat de sempre enderiada de l’art, ja de ben joveneta va ser una de els darreres alummes de Jordi Arenas i en la seva vessant professional ha fet seguiments a les obres de diversos artistes , entre el que cal destacar el realitzat a la gestació de Laia l’arquera per part de Rovira Brull.

De fa uns pocs anys ah encetat un nou camí en el camp de la creació creant un món imaginari personal que li ha servit per haver il·lustrat diverses experiències literàries com és el cas que ha presentat a l’espai capgròs presentant les il·lustracions del llibre “Et fem costat. 41 relats i un llapis”, escrits realitzats a l’entorn del tema oncològic, als que Marga Cruz ha acompanyat plàsticament.

L’especificitat del tema , la seva duresa i la necessitat de ser observada des d’un prisma especial, ha encotillat la fantasia descriptiva habitual de l’autora posada en aquest cas en l’única direcció de ser suport plàstic a uns textos. Igualment les restriccions a l’hora del color, han empobrit el conjunt, en el que justament destaquen les obres acolorides ja que agafen més força i intenció.

Per això caldrà esperar una propera exposició més lliure i menys encotillada per descobrir la riquesa il·lustrativa de l’autora i de l’imaginari que està creant.

Espai capgròs del 26 de maig al29 de juny de 2022

 

 

Diuen les xarxes que el taller de Gravat esta exposant a can Palauet i jo em nego rotundament a  acceptar-ho ja que  el què es pot visitar a can Palauet es pot definir de moltes maneres però mai com una exposició.

Estava exultant quan vaig saber que can Palauet  obria les seves portes a l’art presentant el “fi de curs” del taller de Gravat , però després de fer—ne visita  he de dir que feia anys que no sortia d’una teòrica exposició tan emprenyat i cabrejat amb ganes de calar foc a l’edifici.

Encara que la gent del taller de Gravat s’auto atorguin ser successors del taller que inicià Raúl Capitani, quan son dos conceptes divergents quan no antagònics en el fer, no deixa de ser cert que responen a l’aixopluc de la regidoria de Cultura, amb una regidora que curiosament ha estat fundadora del taller i n’és membre actiu del mateix.

Per això no puc entendre de cap de els maneres que hagi condemnat als treballs dels seus companys a ser exposats en espai tan inhòspit i inadequat. En la claustrofòbica sala tub descendent de l’edifici, on habitualment si projecten els vídeos  s’amunteguen ni més ni menys que 41 obres que malgrat els esforços del muntatge, es mengen unes a les altres impedint gaudir de les qualitats que a bon segur atresoren, alhora que identificar autors i tècniques degut a les microscòpiques cartel·les que les acompanyen. Un nou  menysteniment insultant per part de Cultura envers la plàstica, i en aquest cas envers ells mateixos .

Però tampoc entenc que els artistes s’hagin menjat tal gripau. Per dignitat havien d’haver rebutjat l’espai i esperar un indret millor. Tot artista ha d’exigir respecte per a ell i per la seva obra. I en aquest cas, el respecte no existeix per enlloc.

Un greu error que impedeix gaudir del , generalment, bon treball de la gent del taller de gravat.

Can Palauet del 3 de juny al 23 de juny de 2022

 

 

 

 

TALLER DE GRAVAT

En motiu de les eleccions municipals  “Públic“ va fer una debat amb els aspirants a l’alcaldia,  amb el tema “cultura municipal”. A David Bote se li va preguntar quin era el seu objectiu estrella cultural per aquest mandat i va respondre “Que el taller de Gravat agafi de nou gran volada” , en Quim Fernández va riure per sota el nas ja que com ja ens havia explicitat a un grup de gent de l’art , ell tenia ja enllestit el tema amb un grup de gent jove , encapçalats per la filla d’un polític dels que talla el bacallà en el món local.

Va passar tot un any , i res de res, silencia absolut en relació al tema, i ara en començar la temporada i de cop i volta , apareix l’anunci d’un taller de Gravat que s’aixopluga a les que eren instal·lacions del vell taller de gravat emprant els seus materials.

I està clar que es crea una confusió, que ves a saber si és intencionadament volguda. El que s’ha fet ha estat una cessió de l’espai i de les eines  de l’antic taller, cosa que és ben positiu abans no es faci tot malt bé si és que en part no ho està.

El que no està tant bé és que hi hagi hagut aquest obscurantisme en la cessió i mai s’hagi publicitat la intenció de l’Ajuntament d’aquesta mena d’externalització i  això no hagi permés a altre gent a optar per la mateixa ( M’he passejat per la ferragosa web municipal i no he trobat enlloc cap avís públic de l’avís d’intenció de cessió. I repeteixo el dir que no he trobat ja que és molt fàcil perdre’s en el guirigall i potsre en algun lloc apareix aquest avís)

Però està clar que per més que porti taller de Gravat i els segells de Cultura Mataró i Ajuntament de Mataró, res té a veure en el sentit de continuació del taller que el malauradament ja desaparegut Raul Capitani va engendrar i marcar amb tanta qualitat i que la gent de Murtra eleva a nivell de Champions.

No es pot començar un taller pròpiament dit amb l’anunci sols d’un curset d’iniciació i sense ni dir qui en seran els professors. Un taller seriós s’inicia amb una programació variada i evolutiva de cursos i amb un un llistat de professors del nivell al que es vol situar el taller. Quan els professors encara serien alumnes en el cas d’haver continuat el cicle passat és que aquest no és el camí.

El que queda clar que  el projecte en sí s’estableix en l’ús indiscriminat de les eines tècniques del taller ( l’anomenat Taller Obert) és a dir l’ús discrecional del material per a l’activitat individual del creador. Per que queda molt poc clar aquest “projecte d’àmbit social amb la força del voluntariat”.

Un taller és essencialment una eina de formació i especialització, i és aquí on s’ha de fonamentar. L’altre sona  a paraules de mal pagador que ha de fer veure objectius llunyans als veritables).

Està clar que desitjo tota la sort del món als seus promotors, la necessitaran . i he d’aclarir que no vaig acudir a l’acte inaugural ja que a la mateixa hora hi havia homenatge al pintor Antoni Boix a ca l’Arenas. Allò de no tenir ni cura d’evitar coincidències és ja un mal punt de partida.

Però ha de quedar molt clar , i en aquest aclariment haurien d’incidir molt les promotores , que aquest taller no té res a veure i no és continuador en res del que inicià Capitani, continuaren Lloret i Rosés, i que assolí tant nivell i prestigi.

I no deixa de ser trist la coincidència del seu inici amb la mort de Capitani. Si de veritat la ciutat volia honorar a l’artista , res millor que haver continuat de manera correcte el seu llegat i no malbaratant el seu prestigi amb aquest projecte de vol ras i escàs encanteri.

SENSE TALLER DE GRAVAT

Poc abans de Nadal ens fèiem ressò de la convocatòria realitzada per part de la regidoria de Cultura per a reiniciar el Taller de Gravat de l’Ajuntament de Mataró,en un projecte establert per els antics directors del mateix ( Jordi Rosés i Pilar Lloret ) i en format de dos cursos: iniciació i expert. Fa uns pocs dies ens arribava la confirmació de que el taller no es duria terme ja que no s’havia aconseguit el mínim d’alumnes interessats en el mateix.

Certament la notícia es trista encara que era d’esperar. Quan una cosa es trenca sempre és difícil d’enganxar i quan un projecte s’interrompeix el reinici és feixuc i costós. El taller de gravat de l’Ajuntament de Mataró era un projecte sòlid però en certa manera tancat i endogàmic. Els cursos , degut a la seva altíssima qualitat ,  s’omplien per si sols i amb una publicitat quasi inexistent. Els alumnes repetien experiències i les baixes eren cobertes ràpidament en el boca a boca de l’amistat.

La seva desaparició va obligar als alumnes a buscar-se la vida i per lògica natural el propi estudi dels mestres van reunir alumnes i mestratge continuant el projecte. Per això el projecte renaixia sense base i no ha pogut consolidar-se , en especial per el fet d’un començament en el mes de gener quan els interessats en qualsevol aprenentatge ja estan en ple curs del mateix.

Però si això son fets inevitables fruits del moment i la circumstància , hi ha altres elements sobre els que caldria reflexionar per aconseguir ser realitat el Taller de Gravat a partir del proper curs.

El primer està en el camp dels mateixos artistes i es el fet de comprendre que les coses han canviat , que la política de la subvenció amb percentatges molt elevats és cosa d’altres temps. Que ara l’Administració pot ajudar , però hi ha una despesa , que podríem dir de mercat i que en aquest cas era de 270 euros, que ha d'anar forçosament a càrrec de l’artista que hauria de tenir molt present que aquests cursos son professionals i per tant dedicats a una millora de l’ofici que revertirà en un benefici creatiu i caldria esperar que monetari. L’artista doncs ha d’apostar per si mateix i “invertir” en la seva formació, tal i com fem la resta de professionals dels més diversos oficis.

L’altra punt a millorar ha d’anar a càrrec de l’Administració i es tracta de la difusió de la convocatòria. La mateixa va aparèixer en les noticies del web municipal i para .de comptar. Aquest blog , el del Sant Lluc i el programa “Espai d’Art” , potser van ser els únics punts de difusió pública i fins hi tot era del tot impossible trobar notícia i condicions del curs en el web municipal.

Hem d’exigir dons que per la propera convocatòria per a començar el curs de forma natural al difusió sigui l’adequada , que no ha de ser altra que la mateixa que es fa a l’Aula de Teatre, - fora greuges comparatius- , el que permetria l’arribada arreu i donar oportunitat a tots els interessats a matricular-se per el curs.

 No fos que sigui cert el que em deia un bon amic , que de forma sorneguera comentava que a bon segur a Cultura estaven la mar de contents . Quedaven com un senyors reiniciant un taller i restaven feliços al veure que no es realitzava per causes alienes a la “voluntat” de l’empresa. Fer el gest i no haver de fer la despesa. Sens dubte la millor manera de quedar bé quan a un no li agrada l'obligada història de cap de les maneres.

REGAL DE NADAL. RETORNA EL TALLER DE GRAVAT

No he pas d’explicar el molt que m’ha agradat la notícia del retorn a l'activitat del  taller de Gravat municipal que era a bon segur per el seu nivell , el producte estrella de la cultura municipal, encara que generalment ha estat tractat molt malament per el consistori, tant en l’època del PMC, l’IME o en els darrers temps l’IMAC. Un menysteniment que va acabar el juny de 2011 en finiquitar-se les relacions entre els professors del Taller , els mai prou lloats Pilar Lloret i Jordi Rosés, i la direcció de l’IMAC.

Ara , any i mig més tard , i després de que el món de l’art local mitjançant tots els àmbits , institucions i persones , protestessin i despotriquessin per la seva desaparició, apareix de nou amb l’oferta de dos cursos : un d’iniciació i un altra d’aprofundiment per artistes que ja han treballat el gravat. Els cursos es celebraran de gener a maig , el preu dels mateixos és de 270 euros i la data límit d’inscripció és fins l’11 de gener a l’IMAC i les places son limitades. (Per a més informació cliqueu aquí).

Però la immensa alegria per la notícia ha quedat molt emmascarada per la manera en que s’ha produït , sense publicitat de cap mena , en una certa nocturnitat i quasi estic per dir traïdoria, com si no vingués de gust fer-la pública, quan en realitat és una notícia que hauria d’estar esmbombada per arreu dons és potser la millor notícia  , per no dir l’única , que l’IMAC ha ofert a la plàstica en molts ,però que molts anys.

No entenem però aquest silenci. A hores de quan escric aquest post, quasi mitjanit de dijous , no he sabut trobar detall de la mateixa en cap mitjà informatiu de la ciutat, ni en espais que parlen d’art com pugui ser per ex. el blog del sant Lluc , el que em fa pensar que la difusió ha estat inexistent i per tant el ressò, nul. Una informació tan inexistent que ni tan sols apareix en l’apartat de la Regidoria de Cultura del mateix web municipal, de modus i manera que quan la notícia desaparegui de portada , és a dir demà mateix al matí amb les notícies del ple, restarà als llimbs i ningú que vulgui informar-se en tindrà possibilitat.

Una publicitació que si fem comparança amb l’altre taller del mateix IMAC , com és l’Aula de Teatre , obtindrem uns resultats desoladors i esfereïdors , en contra del taller de Gravat. Però està clar que mentre el teatre té valedors amb poder en el nucli de l’IMAC , la plàstica no tan sols no en té, ans el contrari, hi ha gent que cerca la seva absoluta aniquilació.

Però deixem de fer-nos mala sang. L’important és que el taller de Gravat de nou està aquí i cal aprofitar-lo al màxim , amb una clara repercussió envers la ciutat que l’acull i el subvenciona. Un taller de Gravat que tots sabem que de la mà d’en Jordi i la Pilar seguirà obtenint aquells magnífics resultats dels que tant orgullosos n’estem tots.

Un taller de Gravat del que val la pena el seu retorn inclòs si és cert el  que  m'ha arribat,que el converteix en emmetzinat caramel amb gust a dolç que pot servir com a contrapunt i per tapar la boca a la propera marxa enrere de l’Ajuntament amb el tema de Can Xalant , amb entrega total d’armes i bagatges .

Sigui el que sigui , el temps ho dirà, però de moment exultem de felicitat per el retorn. Taller de Gravat , Pilar Lloret , Jordi Rosés, benvinguts a casa de nou.

SILENCI EN LA MORT DEL TALLER DE GRAVAT

M’arriba la convidada de la Nucacu per a l’exposició del seus gravats al taller galeria Fort de Cadaqués i per concatenació apareixen successivament en el meu cap el gravat en general, el Mini Print de Cadaqués i , com no, el Taller de Gravat de Mataró, definitivament mort i enterrat.

Ha passat un any d’ençà el començament del govern de CIU i un dels primers temes cultural va ser al negociació amb el taller de Gravat . Una negociació  a pèrdues , i no pas per part del Govern , que finalment va acabar en un no res. Malgrat les bones paraules habituals, ( estem disposats a negociar i trobar una solució consensuada ja que el nostre interès està en que el Taller de Gravat segueixi... i bla, bla, bla ) ni aquest curs hi ha hagut Taller de Gravat , no n’hi haurà el curs vinent i podem donar definitivament com a mort el mateix. I tot amb el silenci de tots els grups polítics que cap d’ells ha mogut absolutament res , per que un element cultural tan important ( no s’ha d’oblidar que el taller de Gravat de Mataró era un dels millors d’Europa ) no esdevingués oblit per fonedissa.

El taller de Gravat  municipal no és un nou nat. Encara que ningú ha tingut cap mena d’intenció de commemorar-ho , en el passat desembre es van acomplir els vint-i-cinc anys d’ençà la primera exposició que es va celebrar al Foment mataroní, del 17 de desembre del 1986l 8 de gener del 1987. Vint-i-cinc anys en que de la mà , primer de Raúl Capitani, i després de Jordi Rosés i Pilar Lloret , un bon gruix d’artistes han aprofundit al voltant de la multiplicitat de tècniques que el gravat engloba , amb uns nivells de qualitat i aprofitament que ha estat l’enveja de tothom.

Si l’etapa de Capitani van significar els temps difícils dels inicis , la tasca de la gent de Murtra ha estat la de l’elevació del taller a l’Olimp del treball ben fet amb uns resultats artístics , personals i didàctics de tan alt nivell de qualitat que el van situar al nivell dels millors d’Europa.

Ara ha quedat el buit. El cert és que mai a cap govern  li ha interessat massa. Així quan van poder el van fer fora de Cultura per caure a l’IME ja que es considerà “tasca formativa” i va costar anys i panys el seu retorn a Beneficència , però va ser igual , el taller políticament no interessava a ningú i funcionava per inèrcia , malgrat les grans demostracions de les seves exposicions i manuals , seguits per tot l’àmbit general del gravat.

Avui tot reivindicant una vegada més l’immens paper formatiu, cultural i artístic del taller de Gravat , vull queixar-me amargament de la postura de menysteniment generalitzat dels grups polític municipals.

Fa setmanes , que dia rere dia apareixen noticies al voltant del problema de l’escola de Música . Tots els partits polítics han sortit a defensar-la amb ungles i dents. I em sembla molt bé. Deixant de costat els intríngulis legals i administratius , tots sabem de la gran qualitat formativa , pedagògica i didàctica que han dut a terme. És un model que cal defensar i recolzar.

Però  si és bo i cal lluitar per que no s’estronqui una escola d’aquets nivell, per quina raó cap partit ha sigut capaç de dir res davant l’eliminació fulminat del taller de Gravat , amb més de vint-i-cinc anys d’història a les seves esquenes i amb un  prestigi internacional de primer nivell?. I a més quan la quantitat econòmica que ballava era tan minsa i petita que davant d'altres actuacions municipals ara ha esdevingut ridícula ?.

Algú ho vol, o ho pot explicar?. Com a mínim seria senyal d’un respecte que no s’ha demostrat en cap moment.

APUNTS

Dies intensos en els que sembla haver-se conjuntat tot : feina , reunions diverses , temes personals i familiars etc, el que ha fet que no disposes del temps desitjable per cap mena de comunicació en aquest blog. Per això avui, amb un xic més de calma, valgui fer resum dels diversos temes que ens han quedat en el calaix.

Per començar cal parlar del ressò de l’exposició de Pere M. Brasó. La qualitat del seu projecte artístic “M’he quedat en blanc” va merèixer l’atenció d’Angeles Molina al Quadern  ( suplement cultural de “El País”) tot dient:

A la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, els olis i els petits dibuixos del pintor vilassarenc Pere-Màrtir Brasó (1949) es presenten amb la força motivadora del buit allunyada, potser definitivament, de la dispersió de les primeres pintures més expressionistes, que miraven de cara la barbàrie de la guerra, el drama natural del bosc cremat o la falsa espiritualitat dels déus de l’esport i l’espectacle. El que dóna sentit a aquest nou treball és el petit interstici del full en blanc, on el traç i la poesia es combinen o s’enfronten sobre un paisatge que assenyala la pèrdua real del món objectiu mentre reafirma l’espai còsmic on l’artista troba l’expressió ideal en la mirada extraviada, dispersa i absent, en aquest espai en blanc que no presta a l’artista cap suport, res amb què es pugui identificar, tret que ell mateix ja estigui dispers. El desig.

Un elogiós comentari que a bon segur ha estat del gust del protagonista malgrat l’errada de la data de naixement que l’ha envellit dos anys.

Ens arriben notícies d’un èxit total de la mostra “Flamenco” a “La Casa de la provincia”  a Sevilla . Ja de per si exposar allà és un èxit total que en aquest cas s’ha conseguit junt a la qualitat que la mostra atresora , per les gestions de Xesco Gomar , actual primer secretari dle PSC de Mataró, però encara , i cal pensar que per molts pocs dies, representant de la Junta de Andalucia  a Catalunya.

 Allà , a la sala Romero Murube, i tenint per companys l’exposició “Transversal” que acull la col·lecció d’Art de la Caja de Granada amb les millors firmes que podem imaginar, els artistes del Dimarts del Llimoner han presentat la seva mirada al flamenc . Una mirada que es mou entre el més llunyà i el més íntim.

Una exposició que ha obtingut un valuós ressò i que a més està obtenint una generosa visita ja que aquest espai expositiu es troba en el punt més cèntric de la capital sevillana i és un dels espai expositius públics de més solvència i visites.

Felicitats dons a la gent del Llimoner.

Ja han passat uns mesos de l’any i el taller de Gravat de l’IMAC es manté hivernat i sense donar cap mena de senyals de vida. O millor dit , els senyals que ha anat donat no eren gens bons ja que parlaven de la seva desaparició.

És per això que efectuada la pregunta al respecte a qui més coneixença en té al respecte , que no son altres que el regidor Quim Fernández i el director de l’IMAC , en Josep Mª Torrent, tots dos m’han explicitat el desig de l’IMAC de que el taller de Gravat continuï i en aquets diuen estar. Una postura que no sembla coincidir en el punt de vista de Jordi Rosés , director del Taller, que parla d’un silenci absolut per part de l’IMAC i de que fa més d’un mes que espera resposta a la seva proposta.

Esperem dons que la pregunta per un realitzada , motivi a la trobada i tinguem un Taller de Gravat de l’IMAC plenament viu i actiu, ja que és a bon segur el millor del que disposa el nostre migrat ens cultural municipal.

Fa uns dies ens queixaven també del fet de l’externalització de Ca l’Arenas , tal i com s’explicava en la notícia apareguda en el nostre més conegut digital. Davant la queixa que vam fer hem obtingut resposta per part tant del regidor de cultura com per el director de l’IMAC, afirmant que és absolutament fals que una vegada acabada aquest primer tast de “La mar de fons” , siguin entitats com la Sant Lluc o l’ACM les que organitzin les exposicions  a ca l’Arenas.

L’únic cert és que hi ha una proposta de l’Associació Sant Lluc per col·laborar en l’organització de les exposicions de ca l’Arenas, vistes les circumstàncies del Museu i de l’IMAC que han deixat en el no res l’activitat del vell casalot. Una proposta que es va valorar positivament i que es va pensar poda ser ampliada amb la col·laboració amb altres entitats, però sobre la qual no s’ha pres cap decisió.

Igualment se’m va assegurar que qualsevol decisió al respecte hauria de ser consensuada amb el món artístic mataroní, per el que en poc temps s’efectuaria una trobada amb representants notables del mateix per intentar entre tots trobar la manera més adient per gestionar la programació de Ca l’Arenas.

Caldrà dons estar al damunt de la mateixa per fer que Ca l’Arenas sigui la casa de l’art mataroní i no sigui manllevada per ningú.

Com es pot veure un bon gruix de notícies de les que calia parlar i que no volíem passar per alt.

I això que per força hem de deixar en el tinter els comentaris que hauran de merèixer dintre de pocs dies , les notícies en referència als dos elements creatius que més polèmica han generat i generen en el camp artístic local. Dues notícies , que per ètica no podem desvetllar , que portaran cua , però que molta cua. I si no al temps.

TALLER DE GRAVAT

Aquest dijous tenia preparat l’esborrany del post del dia en el que parlava de l’exposició del Taller de Gravat. Un post que no va veure la llum degut a l’esgotament personal, - vaja setmana de feina i les que m’esperen -, i a que òbviament vaig voler fer costat al vell  amic Salvador Pujol que presentava les seves “Pujolades” al casal de les Esmandies.

Deia en aquell esborrany que no va veure la llum ,  que era una mostra molt important en tots els sentits. En l’artístic ja que la qualitat de la gent de Jordi Rosés i Pilar Lloret  sempre promet el millor, a més amb l’afegitó de la presència de gravadors italians que venint de la mà de qui venien eren assegurança de gran qualitat. Però a més la inauguració de la mateixa ens hauria de permetre visionar ben clar , segons les presències i les paraules inaugurals , de quin to podria anar el camp de la plàstica en el nou mandat.

Dues prèvies que ara , a fets resolts , ens permet fer l’anàlisi permanent. Un anàlisi amb llums però també amb unes ombres en certa manera preocupants.

Dues cares que cal analitzar.

CARA ARTÍSTICA

Qualsevol bon afeccionat sap que tota exposició que porta la signatura de Lloret i Rosés és sinònim de qualitat. Una qualitat establerta no sols en el paràmetre individual de les creacions dels protagonistes ans també en el caire didàctic que realitzen , - i de quina manera -, en cadascuna de les seves aparicions.

Enguany el treball del Taller de Gravat de Mataró es fonamenta en el gravat sobre plàstic, suport que com ells mateixos expliquen comença a ser emprats a partir dels anys 60 i en les seves diverses accepcions, baquelita, nylon, linòleum, pvc , metacrilat , etc.  Una experiència realitzada amb elements artesanals i en concepte clàssic del gravat , defugint de processos tèrmics o l’ús de dissolvents per a la creació de textures sobre la superfície de la planxa.

En aquest àmbit “purista”   , tots els alumnes de taller de gravat , “broden” , - si és que es pot emprar aquesta expressió -, el seu fer , mantenint com sempre la seva ideologia personal i particular en el que pertoca al seus conceptes plàstiques i entenen perfectament allò de la tècnica com a  mitjà i no pas com a finalitat. Un treball notable en tots els casos , davant del qual no es poden fer excepcions nominatives, ja que el nivell general del presentat assoleix quasi sense excepcions la valoració de notable.

Una mostra que ens ofereix una vegada més la demostració de l’alt nivell d’aquest Taller , tan preuat per els professionals i alhora tan oblidat i menystingut per els nostres diversos governs.

Una exposició que alhora es complementa amb la diversa visió tècnica que ofereixen els gravadors italians , tots ells de remarcable nivell, que en la seva diversitat confegeixen un tot expositiu d’altíssima graduació que no s’ha de perdre cap bon afeccionat en una exposició d’obligada i repetida visita.

CARA POLÍTICA

Era molt interessant veure qui presidiria la inauguració del taller de Gravat municipal. Era una manera clara de visualitzar per on van els trets , si per el cantó del recolzament o el de espavila’t com puguis. La realitat ho va deixar tot ben clar. L’acte va ser presidit per Gemma Tro, tècnica de l’IMAC.

No soc d’aquells que creu que l’alcalde ha d’estar arreu. Crec justament el contrari, que ha d’estar en els llocs als que honora la seva presència . Ho vaig dir en el cas Baron i ho segueixo dient ara. La presència generalitzada de l’alcalde té un to clarament populista i devalua el seu pes. Res a dir dons davant la seva absència , però no podem pensar el mateix de la no presència del regidor de cultura Quim Fernández , - sempre és molt important saber a quin acte un d'acudir forçosament-, que segueix essent un personatge desconegut en el camp artístic , i vistes les dades de les properes inauguracions , encara li queda molt per fer la seva presentació pública.

Lamentablement massa vegades els poders polítics redueixen el fet cultural a la programació i aquest és un reduccionisme tan errat com demostratiu del desconeixement del tema.

La formació ha de ser sempre un element privilegiat en el camp cultural i més si del que es tracta és d’una formació de tanta qualitat com la que ofereix el Taller de Gravat. Mentre tots els governs s’omplen la boca amb el concepte d’excel·lència atribuït al camp empresarial , bo seria que empressin el mateix nivell en el que pertoca als àmbits culturals. Com ja va succeir en els darrers governs , en aquest ens movem pels mateixos verals.

Delegar en una tècnica de cultura per presentar una exposició d’aquest nivell és demostració fefaent d’un clar menysteniment al Taller  de Gravat que no el salva la presència del tot terreny Quim Barnola. Un menysteniment que s’accentua davant el nivell i les capacitats demostrades per la mateixa.

Jordi Rosés en el seu parlament va explicar les converses que es mantenen amb l’Ajuntament per a tal de poder mantenir el taller. Per part seva hi ha un projecte , que desconec en la seva totalitat , que intenta encarar el futur davant la proposta municipal que no és altra , com ja varem comentar en el seu moment , que agafa les claus i espavila’t , que per part nostre tens l’espai i les eines. I crec sincerament que s’ha d’anar una mica més enllà.

El taller de Gravat és un actiu positiu de gran qualitat , que no s’ha sabut encaixar de manera correcte en l’entorn cultural i artístic de la ciutat. Ha esdevingut en certa manera un element aliè a quasi tot, molt endogàmic , sense una visulaització ni per els ciutadans ni per a molts artistes que no han tingut ni coneixement ni possibilitat d’accedir a les seves activitats. I tot això hauria de canviar.

El taller hauria d’estar obert a tothom amb una clara diferenciació. Per un costat l’apartat formatiu i d’iniciació, amb una clara aposta municipal en la seva subvenció, i per l’altra l’apartat més professional i de benefici directe per a molts artistes , en la que els creadors haurien de suportar la corresponent carga econòmica , com fa tot professional quan intenta fer cursos d’especialització.

Igualment el Taller de Gravat hauria de ser visualitza per el ciutadà cpom un element actiu en l’activitat cultural, i no tan sols mitjançant l’exposició anyal. Cartells, gravats com regals institucionals etc , son maneres de prendre part en una vida artística de la que avui per avui la gent del taller de Gravat n’és del tot aliena.

Mirades que crec jo haurien de ser previstes en la Casa Gran. La vàlua del Taller de Gravat i principalment el reconeixement mundial que tenen els seus caps ( Pilar Lloret i Jordi Rosés ) haurien d’obligar al govern de la ciutat a replantejar-se tot el tema i fer d’aquest taller una eina molt important de promoció de la ciutat i de la seva cultura.

No fer-ho, i seguir apoquinant can Xalant , seria la demostració de que no anem bé per el camí cultural , com de moment sembla ser amb la imperdonable absència de qualsevol pes de la cultura oficial de la ciutat en la inauguració d’una exposició que és , repeteixo, d’obligada i repetida visita.

(Les imatges corresponen als treballs de Núria Calsapeu, Ester Aliu i Placido Scandurra)

CAP ON ANEM

Publicat avui dimecres a la portada de “El Mundo”

Publicada ahir dimarts a la secció de necrològiques de “La Vanguardia”

No cal cap més paraula


GRAVADORS I GRAVEURS. CUM LAUDE

Quan algú que sols em coneix dintre del meu entorn “professional” i res en sap de la meva afecció “artística” i ho descobreix , una de les qüestions més tòpiques que acostuma a preguntar és demanar que és més fàcil fer una “bona” crítica o una “dolenta” , i empro aquests mots ja que son els habituals , entenen com a “bona” aquella crítica que té una valoració positiva i negativa a l’inversa. La resposta és fàcil i ràpida: la negativa.

La raó és ben senzilla. Els qualificatius negatius son molts més durs que no pas els positius. Per tant amb un parell o un de sols ja n’hi ha prou per que quedi ben clar el valor del judici. En canvi en la vesant positiva , sempre cal afegir matisos , en un concepte més ample i variat del desig d’expressar el de bó que té tal obra o exposició. Però sempre hi ha excepcions i una d’elles és la que ara ens ocupa.

A l’espai f , i fins el 16 de gener s’exposa la mostra “Gravadors” i “Graveurs” mostra col•lectiva que aplega als alumnes del Taller de Gravat de Mataró i dels artistes de “Le centre de Gravure de Céret” i és la mostra de tornada a l’experiència expositiva que es celebrà a la ciutat de la Catalunya Nord fa ben poc.

És aquesta una exposició que respon exactament al nivell a que ens han acostumat la Pilar Lloret i en Jordi Rosés, és a dir en els límits de l’excel•lència. Abandonant per una vegada la seva vesant més didàctica i trencant els marges tècnics en els que s’han mogut en les darrers mostres , els alumnes del Taller de Gravat, i els seus companys de l’altra costat dels Pirineus, desfermen tot el seu ben fer oferint-nos una mostra en la que un es pot extasiar davant de cada treball i en les dues cares del mateix, el tècnic i el creatiu. I amés fer-ho en la més ampla varietat d’estils, tendències ,tècniques i materials , essent del tot impossible fer-ne distinció alguna , fora del gust personal de cadascun.

Difícil seria dons aquí intentar cercar els adjectius més adients , les expressions més acurades , per intentar expressar el gran nivell de qualitat de l’exposat , però alhora la resposta exacte és la més senzilla. No cal ni intentar cercar-los. Simplement cal remarcar que és tracta d’una exposició del taller de Gravat de Mataró de la mà de Lloret i Rosés. Dient això ja n’hi ha prou , dons hom sap que el resultat no pot ser cap altra que el de la màxima qualificació, que en aquest cas arriba al “cum laude” en una mostra d’obligada , detinguda , sensible i reptida visita.

Felicitats.

Gravadors i “Graveurs”.
Taller de Gravat de Mataró & Le centre de Gravure de Ceret.
Espai f. De l’11 de desembre de 2010 al 16 de gener de 2011



EFECTE MASCARELL

Avui si que hom en va ple. Quasi unanimitat positiva en el camp de la cultura i discrepàncies vàries en el camp més polític , amb la “curiositat” d’un silenci quasi absolut per part de la gent de Convergència.

De tot el que he llegit hem quedo de nou amb Joan Tàpia quan retopa a Nadal , tot preguntant-li si ell ha dormit sempre tranquil davant certs actuacions dels seus socis de tripartit, i em quedo també amb el magnífic , - i molt respectuós escrit -, de Ramon Bassas en el seu blog , encara que florentinament també , surt d’estudi i no entra en un dels punts més importants del per què de tot plegat , com és el menysteniment de l’aparell del PSC a la indiscutible vàlua de Mascarell.

En l’altra costat amb quedo amb la crítica que Isabel Martí, editora de “ La Campana” i alhora cosina germana meva , que a “ara” li etziba forts retrets a la seva actuació en els seus anteriors càrrec públics i expressa el seu desig de que hagi “madurat i millorat políticament en tots aquests anys” , una expressió que acostumem a dir tots quan veiem que algú s’acosta o es pot acostar als nostres postulats. Però és clar que a gent com ella, molt implicada en la cultura catalana i amb ADN convergent genètic , li ha de ser molt dur veure com “l’enemic” pren possessió del bé més preuat , la direcció de la cultura del país.

Però no cal patir. Tinc el profund convenciment que el paper de Mascarell serà com sempre , excel•lent.

Un nivell que a bon segur que veurem força abans que no es rectifiqui en les nostres queixes , en les que de nou insistim avui.

48 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


434 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA