PERE MÀRTIR. BRASÓ. ".... I OBÈLIX"

 Que Pere Màrtir Brasó l’artista vilassarenc, afincat de fa anys a Mataró és del més interessant que corre per les nostres contrades i és ja artista de culte entre un bon grapat dels selectes afeccionats de la comarca és cosa ben sabuda. La seva darrera exposició l’estiu passat a Vilassar va merèixer tota mena d’elogis.

Ara, torna  la palestra , presentant el seu treball als espais de La Destil·leria, sota el títol “ ...i Obèlix” que manté la seva línia de lectures subliminals en els noms de les seves exposicions. Una mostra que encara que davalla al respecte de la de Vilassar , a bon segur  per les diferències pròpies dels espais i per una aposta cada vegada més minimalista, segueix refermant l’idioma i la intencionalitat comunicativa de l’artista.

A la sala principal Brasó ens ofereix tres peces de mides grans que serveixen per retrotraure’ns al seu passat pictòric, com si d’un lligam referencial es tractés. Per un costat una peça etèria i emblanquida ens porta al seu treball seleccionat fa un parell de biennals Torres García. Un treball que ara s’amaneix amb el toc de la devoció del creador per el treball de Perejaume.

L’acompanyen en l’espai , l’obra “rodalies” que manté la pictòrica del bosc  cremat, encara que girant ara la mirada al nucli urbà, i es clou el tríptic amb la peça, a bon segur més interesant de les tres , de lenta i obligada lectura i intensa reflexió, a l’entorn dels moments  del  ”.. Continuarà”.

Potser per tot el dit que un es queda amb el presentat en la sala interior en la que les obres exposades es mouen en la línia més directa de l’autor. Aquella en la que fonamentada en el concepte visual del còmic, Brasó expressa tot el seu cinisme, ironia, i com no, mala llet, per mostrar la seva mirada inquieta en relació al que ens envolta, que resumit en un sol concepte  hauríem de dir, en la vida. 

Potser, i està clar que les circumstàncies personals motiven un tarannà o un altre, en aquesta ocasió la mirada és menys àcida i punyent, o dit d’altre manera més endolcida , però el suficientment intensa com per obligar a la detinguda reflexió des del punt de vista que ens ofereix l’autor.

Una exposició, aquesta de la Destil·leria molt escaient per començar a enamorar-se dels treballs de Brasó ,per aquells que el coneixien, però alhora un xic tova per aquells que coneixem i seguim  el seu caminar de fa anys.

Sigui com sigui però, és una exposició d’obligada i recomanada visita.

(Fotografies extretes de les xarxes socials de La destil·leria)

PASSEM A PUBLICITAT PERE M. BRASÓ

   

 En Père Màrtir Brasó, aquest artista vilassarenc, afillat de fa ja molt temps, en el personal i l’artístic a Mataró, ha esdevingut sense que ell mateix ho pretengués, en un veritable artista de culte. Desconegut per la mass mèdia d’afeccionats , té en canvi un bon gruix de seguidors impenitents que es complauen en el gaudi de les petites joies plens d’intencions i lectures reflexives que presenta en totes i cadascuna de les seves obres, o millor seria dir , de les seves series

Uns seguidors que com l’autor, entenen que l’art és anar més enllà de la transmissió d’una certa bellesa estètica, que l’art ha de mantenir per damunt de tot el fet de fer peguntes que obliguin a respostes íntimes i personals, que obliguin a la reflexió. Que l’art ha de mantenir un cert concdicionamnet social en el de crítica d’un món i uns humans que sembla hem fugit ja d’estudi.

Doncs bé aquest bon gruix de seguidors impenitents , entre els que em trobo, van omplir a vesar el Museu Monjo de la seva vila nadiua de Vilassar per gaudir d’una nova dosi  de les seves reflexions personals , en aquest nou capítol de la seva carrera al que ha titulat “Passem a publicitat”. Una exposició rodona de continent i continguts, que a més gaudeix d’un muntatge quasi minimalista realitzat amb tota cura i elegància per l’amic Perecoll que ajuda a resaltar encara més las força de la intencionalitat del pensament crític de l’autor.

La pintura de Brasó, és com ja dèiem en el catàleg de Tempus Fugit, una pintura de solituds, solituds molt viscudes i encara que sembli una contradicció, amb desig de ser compartides.

Unea solitud que quedava remarcada ja en els seus començaments i en aquella època fonamentada en el còmic. Solitud que mantenia en la seva sèrie de paisatges, ja fos el Nil, els deserts africans, o els d’Islàndia. I que ha seguit mantenint en tots i cadascuns dels seus següents capítols ( el bosc cremat, continuarà..., currículum, el barret Peret, els nous deus, etz) i que no abandona pas ara , ans el contrari en aquesta dura reflexió que és “passem a publicitat”.

En ella juga afermant i alhora capgirant el concepte de publicitat per fer una duríssima crítica de la societat i del món que ens ha tocat viure. Amb l’amable aparença exterior, Brasó remarca emprant els mètodes publicitaris com es pot arribar a endolcir el més horrible del món. Així és capaç de colar-nos de tras cantó l’anunci de pasteres a baix preu, o de demolicions de tresors artístics de manera gratuïta i d’altres.

Amb la seva habitual ironia que deriva moltes vegades en cinisme quan no mala llet, Brasó desgrana les seves queixes més agres envers tantes coses que no és que no li complauen , si no que li fan fàstic o repugnància. I ho fa amb la seva estilística acurada en l’ofici i intel·ligent en el plantejament que permet direccionar amb alta possibilitat d’encertar diana tota la càrrega corrosiva del seu missatge crític en el social.

Pere M. Brasó un filòsof que desgrana les seves reflexions mitjançant exposicions com aquesta que son pura lliçó d’intel·ligència i vida. Una exposició que ningú s’hauria de perdre i que exigeix lenta i reflexiva visita.

Pere M. Brasó, un artista de culte per a qui de veritat li agrada i entén l’art en un desig de transcendència més enllà de l’estètica i sense renunciar a ella.i amb la fina ironia de fer-se presentra l'exposició per un dels grans,de la publicitat, si no el més gran, el col·leccionista i publicista LLuís Bassat.

Felicitats , mestre.

CURRÍCULUM. PERE M. BRASÓ

D’entre les moltes definicions que s’empren per a la paraula “art” un sempre s’ha quedat amb dues d’elles que han esdevingut com de capçalera. Una, més essencial si es vol, que l’equipara amb el concepte de vida i l’altra més espiritual que el considera com el transmissor de les emocions més internes de l’autor.

En Pere-Màrtir Brasó, que ara exposa a la Casa Gòtica d’Argentona una excel·lent mostra que presenta sota el títol de “Currículum”, és un d’aquells autors que assolint ambdues definicions intenta anar més enllà defugint que el seu art pugui ser considerat tan sols sota uns plantejaments estètics i plàstics i intentant recuperar el caràcter social de la pintura com element que serveix per preguntar i preguntar-se.

Així, llunyans els temps en que l’autor es movia de manera plaent, per a ell i per a l’espectador, en una àgil plasmació dels seus viatges en que les solituds dels deserts , ja fossin els càlids d’Àfrica com els freds d’illes nòrdiques com Islàndia, en Pere M. Brasó ha intentat cercar en cadascuna de les seves mostres un element de reflexió compartit en la contemporaneïtat del temps i el moment. Així l’ecologia, el conflicte entre Israel i Palestina , els nous ídols, la malaltia ..., han estat protagonistes d’una reflexió plàstica sense cridòria però enormement incisiva i sensible. Unes condicions que ara repeteix en aquesta ocasió abordant un “esser” tan cabdal com és el “currículum”.

Un, deia en la presentació de la mostra , - un acte que va ser per a mi un veritable plaer artístic i un honor en l’amistat -, que el currículum i l’art cada vegada s’assemblen més. És així ja que ambdós ens parlen de veritats però es disfressen en l’artifici , intentant millorar-la. Justament és això el que fa l’autor en aquesta ocasió, ens llença amb força la reflexió del fet alhora que intenta millorar-lo mitjançant una estètica en aparença suau però d’alta càrrega interior que obliga a la reflexió.

Presideix la mostra el propi currículum vital. Al darrera d’una tela , en el seu bastidor es dipositen la corbata d’executiu de banca ( la seva antiga professió) , una roba amb un escrit al voltant de l’amor, un dibuix de caire eròtic sexual i un altre en reflexió a la mort. Tot ell presidit en la part superior per una brotxa de pintor. Síntesi absoluta en una obra de pura poètica visual que un acosta més a les obres objecte que no pas a l’univers brossià com diuen alguns.

Partint d’aquest eix, en l’espai es dispersen les més diverses puntualitzacions del concepte “currículum” amb detalls puntuals plenament escaients que reforcen el missatge: El pes del mateix; els egos que compota ; l’afegitó visual de la fotografia ; l’obligatòria pèrdua dels sentits vitals, convertit en un ser que perd la personalitat pròpia; l’ample llistat de personatges / pensadors / artistes que han generat el pensament personal, ...

Tot per anar confegint un teixit en tela sensible en la que l’especialitat capacitat creativa de l’autor, ben amanida amb les corresponents gotes de misteri, ironia, cinisme , mala llet , i molt amor al concepte creatiu i a l’ofici de pintor, generen una especial campana sensitiva en la que tots quedem sotmesos a la necessitat de sentir-nos obligats a una reflexió que va més enllà del plàstic per assolir el sentit humanístic, aquest que es fa pregó, des de sempre , en totes i cadascunes de les seves manifestacions.

Currículum és un exposició en aparença petita però immensament rica en densitat artística i capacitat de reflexió. Una exposició en la que cal deixar-se anar i subjugar per els seus missatges que ens permetran sortir-ne alhora més rics en l’artístic i el que és millor, més complerts en la nostra ànima.

Una magnífica exposició que cal aconsellar en plenitud.

RES MÉS LLUNYÀ A UNA CRÍTICA. PERE M. BRASÓ

Només algú sentint una desemparança

Tant profunda que arriba fins avui

Podria alçar amb les seves mans un mur

Que conservi aquesta fortalesa.

Algú que, avançant cap el no-res

Bastia un mur per protegir un camí

Cap un ordre final, potser magnífic

                                                       Joan Margarit

                                                       ( Murs de pedra en sec )

Algú diu que els artistes son com els escriptors, que sols escriuen un llibre en les seves vides , encara que ho disfressin amb diferents històries que en realitat son tan sols una , la seva. Altres en canvi aposten per la poesia en cada exposició esdevinguda poemari i cada peça esdevinguda poema personal.

En la sempre difícil i subtil tria, en el cas de Pere M. Brasó, no hi ha raó per el dubte. Ell és d’aquells que fan poemari del conjunt de cada exposició i poema de cada una de les seves peces. Ara, a Llavaneres , ho demostra una vegada més. Fa un any ens deis que s’havia quedat en blanc (sala del col·legi d’Aparelladors ) i ara a Can Caralt ens parla “De pedres i besties” , aquelles que a tord i dret semblen anar torpedinant el seu caminar personal i creatiu.

En Pere Màrtir Brasó és d’aquells artistes que no enganya mai. Entén l’art com un acte de alliberació personal i com un acte de comunicació únic. Per això no defuig parlar clar. A vegades amb l’esquer dulcificat de l’arrel del còmic, però en general, fent-ho a cor nu i pit descobert , presentant les seves veritats , tantes vegades compartides , front d’un món que camina sense sentit ni senderi.

Ara , a Can Caralt, ens presenta potser la seva exposició més catàrtica. Copejat per diversos cantons, Brasó aposta per enfrontar-se a la bèstia i re situar-la en una paramètrica diferent. Empalada o amb ulleres de 3-D, convertida en animal dòcil o menys salvatge, Brasó lluita de manera personal i pública contra els seus fantasmes i les seves pors , amb la gosadia d’aquell que se sap vencedor ja que disposa de la raó i de l’art.

Plàsticament parlant Brasó aposta per tres línies. Per un cantó, amb uns petits apunts , molt en la línia de la seva darrera exposició. Uns apunts que s’ofereixen en vitrines i en les que Brasó apunta per la seva vesant més intimista. Una línia que personalment em plau molt i en la que crec hi té l’autor un gran camí. Apunts naturals, verges , sense contaminació de cap mena, en els que l’autor és mostra absolutament natural, en una nuesa espiritual de molt alta valoració.

Altra cara és la de la seva vesant més pictòrica. Encara que la més escassa, és sens dubte la millor. Aquí és on l’autor sap conjugar millor la plàstica amb sinceritat personal, en uns camins que comuniquen de manera frapant i que en la solitud del minimalisme objectual i cromàtic , apareix resplandent el sentit creatiu de l’autor.

L’altre part s’estableix en el seu conjunt de dibuixos. Establerts mitjançant la dinàmica gestada per una taca iniciàtica, no deixa de ser la mirada més pròpia i personal de l’autor. Una sinceritat que per la mateixa no implica que sigui la seva millor cara. És aquí on apareix el Pere més catàrtic, més enfrontat a si mateix , presentant una mirada més cínica i irònica , de molt més difícil captació i reconeixement.

Però sigui com sigui, introvertit o extrovertit ; alegre o trist; transcendent o il·lús , en Pere M.Brasó esclata de nou en una molt interessant exposició. A bon segur que no pas la millor, però potser una de les seves més intenses i personals, en la que segueix parlant, com ho fan tan sols el bons artistes , d’allò que més ens ocupa, el propi jo, la personalitat més interior, aquella que com diu el poeta ens pot portar cap un orde final, potser magnífic.

Pere M. Brasó. “De pedres i bèsties”

Museu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres

Del 15 de març al 14 d’Abril de 2013

DIÀSPORA

En aquests propers dies i en les properes setmanes, un bon grapat d’artistes mataronins seran actualitat per les seves exposicions en diferents indrets del nostre país i de fronteres més enllà.

Per alguns el camí serà curt com per ex, Yago Vilamanyà que presenta la seva exposició “Retorn” al Museu del Càntir d’ Argentona , o en Pere M. Brasó que en el proper mes de març presentarà les seves darreres realitzacions al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

 Per altres la proximitat d’una exposició a inaugurar en els propers dies a la sempre agradable sala l’Arcada de Blanes ha des er el preludi i preparatiu per una posterior exposició a la sempre exigent Ginebra, com és el cas d’Albert Alís.

Marta Duran per altre costat exposa en aquest mes de març en el Barclyas Bank , a París, en la sempre emblemàtica Avinguda de l’Òpera . Mentre , Perecoll i Marc Prat , a duo fan les alemanyes exposant a la galeria Kunst Kontor de la ciutat de Wiesbaden, ciutat de quasi tres cents mil habitants propera a Frankfurt.

 I anant més enllà , Joan Poch i Camil Giralt  fan les Amèriques i es presenten a la fira Internacional d’Art de Bolivia , la primera que es celebra en aquell país sota l’aixopluc del Ministeri de Cultura. Una experiència a la que potser s’hi afegirà algun altre artista mataroní.

Amb vol llar o vol curt els artistes mataronins han entès perfectament que cal volar. Que un no es pot quedar en el petit reducte localista i menys amb les poques possibilitats comercials i expositives , després de la quasi desaparició de la Caixa Laietana i amb la postura pública que dona totalment l’esquena als artistes plàstics.

Fan molt bé de llançar-se a l’experiència i l’aventura , fet que recolzem del tot, amb la certesa que de la seva qualitat en poden sortir resultats ben positius.

I com que parlem de la seva qualitat la pregunta surt immediata. Si son acceptats en aquests diversos espais , tots ells de reconeguda solvència, com és possible que no puguin exposar el la sala d’exposicions municipal de la seva pròpia ciutat?.

Una pregunta amb resposta difícil. Per això mentre els responsables se la pensen nosaltres seguim amb la cantarella :

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

( CONTINUARÀ ) / set30maresme

Tot acostant-nos al dia de Sant Jordi i per tant amb la lectura com a protagonista , aquí a casa nostra hem tingut dos grates notícies.

Per un costat en Pere Màrtir Brasó , aquest artista mig penja ases mig cap gros, que amb èxit total ha exposat el mes passat al Col·legi d’Aparelladors, s’ha llençat per la drecera i de motu propi ha editat el catàleg llibre de la seva anterior exposició celebrada a l’espai capgròs i que tenia per títol “Continuarà...".

Ho ha fet en una acurada edició en la que catorze amics escriuen al voltant de les catorze obres que exposà, quedant tot llaçat per un pròleg de l’acadèmic , actor i director de teatre Hermann Bonín i amb un epíleg escrit per un servidor.

Un catàleg llibre magnífic , ben dissenyat i editat i amb una gran profunditat en els escrits que el conformen que el converteix en un petit tresor que honora a l’artista i a aquells que en formem part. Un magnífic llibre que bo és d’adquirir en aquesta senyalada festa.

L’altra bona notícia està en l’aparició del setmanari comarcal “set30maresme” de publicació cada divendres al matí ( horari de diari ). Una aventura total, i més en aquests temps de crisi de la premsa en paper i que sota la direcció de Pep Masó, - forà del mon periodístic però no del comunicatiu i més conegut per haver estat l’alcalde d’Argentona en el passat mandat -, i sota la coordinació de Xavier Amat , periodista ben conegut per prendre part en les mes diverses col·laboracions, inicien singladura en el desig d’omplir aquest veritable forat de la comunicació comarcal, en aquest Maresme tantes vegades desvertebrat i incomunicat de nord a sud.

Una aventura que desitgem del tot exitosa i en la que col·laborarem de manera arítmica , apuntant com sempre al mon artístic de la comarca.

Un setmanari del que us recomano esdevingueu fidels seguidors.

TEXT

Aquí us deixo el text que es publica en el llibre “ continuarà ...” de Pere Màrtir Brasó.

EPÍLEG

Hola foscor , vella amiga

He vingut a parlar amb tu una altra vegada

Perquè una visió arrossegant-se suaument

Va deixar la seva llavor mentre estava dormint,

I la seva visió , que va ser plantada en el meu cervell,

Encara roman en el so del silenci


“The sound of silence” ( Paul Simon & Art Garfunkel )

El silenci dens , feixuc , pesa com una llosa en la freda asèpsia que tot ho envolta. Els ulls, cansats de mirar veient sempre el mateix , coneixedors ja en la memòria de tots els plecs de la pell que nua s’ofereix al ritme intermitent dels llums que omplen els monitors que marquen camins interiors , es neguen a romandre oberts. Quan l’exterior , monòton , com si per ell el temps no tingues sentit , perdut en un passat , quasi sense entendre el present , i desconeixedor del futur , fa que sols quedi l’interior com a focus d’inacabable resistència , mentre que en el sons del silenci , ressona incansable la cantarella que tot ho ha de moure : Continuarà, continuarà, continuarà...

I en les ombres enterbolides de la consciència , en el pes dels records , els personatges en aire de còmic corren enriolats , tot perseguint-se en un joc inacabable de fet – i – amagar , que els porta a una mirada crítica a tot allò que els envolta i que no acaben d’entendre.

Però mica en mica , la freda foscor il·luminada de la nit del desert , enceta màgies al voltant de l’aire del Nil que serpenteja pels topants , encerclant nous personatges que ens parlen amb un mirar net i clar , on ocres , lilosos i blaus agafen llambregades tonals en el reflex potent d’una llum que tot ho domina.

I en el tombant és una altra llum la que capgira el concepte. Ara és l’àrtic, la fredor gèlida d’una Islàndia que porta el foc en les entranyes . Guèisers incontrolats que ens ofereixen la mirada del blanc i el blau en un entorn enfosquit per la terra volcànica que vibra en l’interior, trametent-li a ell mateix  la força amagada que permet seguir el cant inacabable: Continuarà, continuarà, continuarà....

I la guerra , com sempre llarga i estúpida , en la que malgrat el que diguin , o dictin , els llibres d’història, no hi ha mai vencedors , i sí sempre vençuts . I la sang , que és sempre enfosquida ja sigui de bosnis o croates , palestins o israelians , àrabs , blancs o negres ... . El combat sempre desigual , entre el fort i el dèbil, entre l’opressor i l’oprimit, amb l’artista intentant copsar aquella sense raó que s’escapa i poder així trametre allò que mai s’entén , malgrat totes les reflexions que uns i altres vulguin aportar.

I els Déus . Els inexistents de sempre , i els nous déus d’una societat buida d’esperit que segueix precisant vellons d’or a qui adorar. Tot mentre el bosc crema , i cremant-se ens deixa el polsim cendrós que testimonia el menyspreu al que sotmetem l’espai que ens envolta .

Continuarà, continuarà, continuarà....

Per això quan el mal son es tanca , quan la llum ho envaeix tot , tanca ferides i obliga a una mirada clara i diàfana , la catarsi és obligada. En ella en Pere M. Brasó tanca el cercle i tot reiniciant-lo en aquest retorn a la vida artística, recupera els orígens i es presenta davant els espectadors ben nu d’equipatge , amb el llapis , el retolador, l’spray , per seguir amb les seves reflexions que agafen de nou  el caminar del còmic , - d’igual manera que succeí en els seus començaments -, amb unes histories personals i properes, plenes d’elements que semblen críptics però que s’acosten a la més íntima nuesa de l’artista i que son fruit de les llargues i obligades hores de reflexió davant d’ell mateix , i a soles amb ell mateix.

En Pere M. Però titula el conjunt amb l’explicatiu : “ continuarà...”. Una expressió amb dos clares lectures . Per un costat la de la joiosa amenaça de que això no queda així i que continuarà en el desenvolupament de la seva tasca creativa , però per l’altra apareix el sentit de la ironia del còmic ja que aquesta expressió s’empra al final del capítol com interrogant davant d’un futur que haurem d’esperar un temps a esbrinar.

Unes obres  aquestes de Pere Màrtir Brasó recollides en aquest opuscle, íntimes i personals , essent aquestes les claus precises i exactes per fer-ne lectura. No hi ha en ella res més que els sentiments i les vivències i no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. Ni li cal ni ho pretén.  És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en aquesta obligada catarsi que el mateix artista pregona.

Però aquest deix absolutament personal de la mateixa , afavorit per l’aclaparador domini tècnic que es fa evident en totes i cadascun dels seus treballs no ens eximeix d’una lectura intensa que omplint l’ànima ens evidencia l’alt nivell d’aquest gran artista i millor amic que n’és en Pere Màrtir Brasó.

I en la llum nua vaig veure

Deu mil persones , potser més

Gent parlant sense conversar

Gent escoltant sense escoltar

Gent escribint cançons

Que les veus mai compartiran

I ningú va gosar

Molestar els sons del silenci

         (The sound of silence"

                                                               ( continuarà ..... )

ESPAI D'ART. PERE-MÀRTIR BRASÓ

Aquí teniu el darrer "Espai d'Art" amb la presència de Pere Màrtir Brasó amb qui mantinc una , crec que interessant xerrada.

APUNTS

Dies intensos en els que sembla haver-se conjuntat tot : feina , reunions diverses , temes personals i familiars etc, el que ha fet que no disposes del temps desitjable per cap mena de comunicació en aquest blog. Per això avui, amb un xic més de calma, valgui fer resum dels diversos temes que ens han quedat en el calaix.

Per començar cal parlar del ressò de l’exposició de Pere M. Brasó. La qualitat del seu projecte artístic “M’he quedat en blanc” va merèixer l’atenció d’Angeles Molina al Quadern  ( suplement cultural de “El País”) tot dient:

A la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, els olis i els petits dibuixos del pintor vilassarenc Pere-Màrtir Brasó (1949) es presenten amb la força motivadora del buit allunyada, potser definitivament, de la dispersió de les primeres pintures més expressionistes, que miraven de cara la barbàrie de la guerra, el drama natural del bosc cremat o la falsa espiritualitat dels déus de l’esport i l’espectacle. El que dóna sentit a aquest nou treball és el petit interstici del full en blanc, on el traç i la poesia es combinen o s’enfronten sobre un paisatge que assenyala la pèrdua real del món objectiu mentre reafirma l’espai còsmic on l’artista troba l’expressió ideal en la mirada extraviada, dispersa i absent, en aquest espai en blanc que no presta a l’artista cap suport, res amb què es pugui identificar, tret que ell mateix ja estigui dispers. El desig.

Un elogiós comentari que a bon segur ha estat del gust del protagonista malgrat l’errada de la data de naixement que l’ha envellit dos anys.

Ens arriben notícies d’un èxit total de la mostra “Flamenco” a “La Casa de la provincia”  a Sevilla . Ja de per si exposar allà és un èxit total que en aquest cas s’ha conseguit junt a la qualitat que la mostra atresora , per les gestions de Xesco Gomar , actual primer secretari dle PSC de Mataró, però encara , i cal pensar que per molts pocs dies, representant de la Junta de Andalucia  a Catalunya.

 Allà , a la sala Romero Murube, i tenint per companys l’exposició “Transversal” que acull la col·lecció d’Art de la Caja de Granada amb les millors firmes que podem imaginar, els artistes del Dimarts del Llimoner han presentat la seva mirada al flamenc . Una mirada que es mou entre el més llunyà i el més íntim.

Una exposició que ha obtingut un valuós ressò i que a més està obtenint una generosa visita ja que aquest espai expositiu es troba en el punt més cèntric de la capital sevillana i és un dels espai expositius públics de més solvència i visites.

Felicitats dons a la gent del Llimoner.

Ja han passat uns mesos de l’any i el taller de Gravat de l’IMAC es manté hivernat i sense donar cap mena de senyals de vida. O millor dit , els senyals que ha anat donat no eren gens bons ja que parlaven de la seva desaparició.

És per això que efectuada la pregunta al respecte a qui més coneixença en té al respecte , que no son altres que el regidor Quim Fernández i el director de l’IMAC , en Josep Mª Torrent, tots dos m’han explicitat el desig de l’IMAC de que el taller de Gravat continuï i en aquets diuen estar. Una postura que no sembla coincidir en el punt de vista de Jordi Rosés , director del Taller, que parla d’un silenci absolut per part de l’IMAC i de que fa més d’un mes que espera resposta a la seva proposta.

Esperem dons que la pregunta per un realitzada , motivi a la trobada i tinguem un Taller de Gravat de l’IMAC plenament viu i actiu, ja que és a bon segur el millor del que disposa el nostre migrat ens cultural municipal.

Fa uns dies ens queixaven també del fet de l’externalització de Ca l’Arenas , tal i com s’explicava en la notícia apareguda en el nostre més conegut digital. Davant la queixa que vam fer hem obtingut resposta per part tant del regidor de cultura com per el director de l’IMAC, afirmant que és absolutament fals que una vegada acabada aquest primer tast de “La mar de fons” , siguin entitats com la Sant Lluc o l’ACM les que organitzin les exposicions  a ca l’Arenas.

L’únic cert és que hi ha una proposta de l’Associació Sant Lluc per col·laborar en l’organització de les exposicions de ca l’Arenas, vistes les circumstàncies del Museu i de l’IMAC que han deixat en el no res l’activitat del vell casalot. Una proposta que es va valorar positivament i que es va pensar poda ser ampliada amb la col·laboració amb altres entitats, però sobre la qual no s’ha pres cap decisió.

Igualment se’m va assegurar que qualsevol decisió al respecte hauria de ser consensuada amb el món artístic mataroní, per el que en poc temps s’efectuaria una trobada amb representants notables del mateix per intentar entre tots trobar la manera més adient per gestionar la programació de Ca l’Arenas.

Caldrà dons estar al damunt de la mateixa per fer que Ca l’Arenas sigui la casa de l’art mataroní i no sigui manllevada per ningú.

Com es pot veure un bon gruix de notícies de les que calia parlar i que no volíem passar per alt.

I això que per força hem de deixar en el tinter els comentaris que hauran de merèixer dintre de pocs dies , les notícies en referència als dos elements creatius que més polèmica han generat i generen en el camp artístic local. Dues notícies , que per ètica no podem desvetllar , que portaran cua , però que molta cua. I si no al temps.

M’HE QUEDAT EN BLANC. PERE-MÀRTIR BRASÓ

Encara no fa un any que en Pere Màrtir Brasó , aquest artista vilassarenc de naixença i mataroní d’adopció, ens sorprenia amb l’obra que presentava a la Biennal Torres García. El minimalisme del seu homenatge al land art amb la peça “Dues seqüències del cercle d’en Long a la Maladeta” ens presentava un canvi radical en el seu treball. Encara no fa sis mesos que Brasó en seguia sorprenent , ara al Sant Lluc , amb una altra peça en el que el domini del buit feia surar a uns personatges reduïts i aclaparats, molt a l’estil de Quino i en el sempre present còmic com axial del seu treball, el que ens aportava una nova pista per on estava anant el seu fer.

Però dues obres no son quasi res en un creador prolífic com és Pere Màrtir. Quedava pendent la confirmació de que desat a l’armari el barret Peret , l’amenaçà del “continuarà” ens podria oferir una més que grata sorpresa. Ara, després de veure i gaudir la magnífica exposició que sota el títol de “M’he quedat en blanc” ens presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors no ens podem estar de dir que en Pere Màrtir Brasó està en el punt més àlgid de la seva carrera.

Ho està per que essent com és un creedor vital i agosarat que sempre ha reflectit les seves sensacions més reals i íntimes , encara que a vegades les hagi disfressat d’un punt d’humor, ironia , i fins i tot cinisme, és quan s’arriba a situacions límits quan aquest bolcar la personalitat real és fa amb més nuesa i cruesa.

En el decurs de la seva carrera, Brasó s’ha emocionat amb l’estranya i especial llum del desert que ha volgut contraposar a una altra llum igualment estranya i diferent com la que es pot veure a Islàndia. Ha pres partida  sense por front aquells conflictes dels que en certa manera en som espectadors , quan en realitat tenim la nostra quota de responsabilitat. S’ha mirat davant la barbàrie de la guerra ( Palestina / Israel ), el drama natural ( el bosc cremat), la nova i falsa espiritualitat dels nous déus ( els de l’esport, l’espectacle...). S’ha mirat a si mateix en la sempre feixuga angoixa del dolor , ironitzant amb el seu volador barret Peret.

Però ara Brasó va molt més enllà. Autoanalitzat fins a la medul·la, Brasó ha arribat a entendre que la veritat no està moltes vegades en filosofar sobre el diví i l’humà i sí està en fer-ho sobre el més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de la petitesa de l’home , de la seva fragilitat.

D’aquí el blanc , compacte en l’aparença externa però ple de matisos en la proximitat. Un blanc de blancs, roses , blaus i petites llambregades del color que dona forma a la vida , encara que al final tots sabem que a grans trets la vida s’escampa en la uniformitat del blanc.

I al damunt , el grafit i les paraules. El dibuix del proper , el símbol del territori. Els elements que conformen la nostra geografia mental . L’espai on sentir-se segur. I les paraules , sempre precises i exigents i més quan no estan prenyades de la fullaraca que tantes vegades emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les paraules del poeta , les que ens porten alhora el record i la presència d’aquelles arrels convertides ja en fonaments vitals.

Però també apareix el negre, dur ,intens i colpidor, oferint no tan sols el contrast cromàtic  ans també l’emocional. El de la cara oculta ,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols amb l’ajut de la tendresa de la carícia.

Diu Brasó que en aquesta exposició s’endinsa una volta més en aquest buit físic i mental, que no emocional. Potser sí , però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i ben treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert. El buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del blanc,  sadollat en realitat per la gran dosi de bon art que en ell s’hi acumula.

Reflexiona Brasó amb aquest quedar-se en blanc, tot dient que creu que no és res més que una forma de meditar, i és ben cert. Una meditació personal i privada que arriba amb total intensitat a l’espectador que , sense quasi saber-les , comparteix les ànsies amb l’autor. Unes ànsies que tots sabem i creiem seran positives i ben aviat complides.
Una meditació personal que esdevé del tot compartida.

En resum, una exposició de gran nivell i qualitat que esdevé d’obligada i repetida visita.

Felicitats.

QUO VADIS PSC DE MATARÓ?

Avui hem pogut llegir en els digitals dels informatius la notícia que malgrat ser molt temuda era d’esperar, que no és altra que Xesco Gomar culmina el cop d’estat que va intentar ja abans de les municipals , presentant-se com únic candidat al càrrec de primer secretari del PSC local , amb una executiva de la que s’han publicat els noms de Javier Naya , David Bote i Esteve Terrades que a bon segur es convertiria en el nou president local del PSC.

La notícia també dona els noms de J.A. Baron i Consol Prados i hom sap que entre els noms que formaran el poder hi haurà el clan andalús amb Carlos Fernández i Ana Barrera i també el nucli oposat visceralment a Baron amb Remigio Herrero i Manuel Patricio. Noms que corresponen fil per randa al nucli opositor a l’actual grup de regidors del govern , fet que em fa sorprendre en el cas de Baron i Prados que en la seva acceptació veig massa un manteniment del poder en comptes d’una sortida per ètica i dignitat personal.

Tots sabem qui és Xesco Gomar. Un té molt clar que si existís a nivell individual, un intentaria tenir com un anti- míssils personal ja que el qualificatiu polític ,- i vull remarcar  l’adjectiu de polític ja que del que estem parlant ara és de política -, en el que a mi respecta és d’un personatge sinistre i indesitjable.

Ho és en el fer i el que es pitjor , ho és amb un ideari anti català que ha propagat de manera intensa i constant  mitjançant el seu càrrec de delegat de la Junta d’Andalusia que en comptes de servir per unir l’ha emprat per separar i establir uns confrontació constant vers el catalanisme esdevingut dimoni permanent en el seu discurs polític.

Aquest tarannà, aquesta posició política , és certament tan vàlida com la contrària , però aquesta paritat desapareix quan el que es pretén és obtenir un càrrec important del PSC en una ciutat important del país. I per a mi està molt clar que qualsevol mandatari del PSC , sigui el seu nivell de comandament que sigui , ha de tenir ben clar els criteris essencials que marquen l’essència del partit que no son altres que Socialisme i Catalanisme. No disposar d’un d’ells , i el que és pitjor , anar de manera visceral en contra d’un d’ells (catalanisme) , l’hauria d’impossibilitar de totes totes , per ocupar un càrrec d’aquest nivell.

Però aquells cadells  van esdevindre palmeros i el poder no tan sols els hi va riure les gràcies a, ans també els hi va donar el bocinet de poder per veure si així estaven cofois i callaven. Però creguts i crescuts no n’han tingut prou. Convertits en uns blakberrys , van d’executius poderosos quan en realitat son la més clara demostració d’una de les més importants causes per la que els ciutadà no vol entrar en l’orbita de cap partit polític. Ara es creuen George Clooney i no s’adonen que Quico Rivera els hi pot donar lliçons.

Però com que les coses son com son i succeirà el que succeirà , un per dignitat personal ha de respondre amb les petites mesures que té a les mans. Una és la denunciar el frau de llei de la seva candidatura per evident incompliment dels valors estatutaris del partit , i l’altra és fer pública la seva intenció de no voler tenir cap relació institucional amb personatges de tal casta.

És per això que avui mateix he dirigit un mail a l’agrupació socialista local demanant que estableixin la meva baixa com a simpatitzant . Ha estat amb el mail que transcric a continuació:

Companys
Soc Pere Pascual Martí , DNI .... , amb residencia a Mataró, Av ..... , Dp 08304 , tfns ......i correu electrònic .......
Coneixedor de que la única candidatura a primer secretari del PSC a Mataró és la que encapçala Xesco Gomar i entenen que la mateixa significa un formal atentat a la catalanitat que el PSC defineix en els seus conceptes bàsics i essencials, em veig obligat a demanar-vos
Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.
Desitjant-vos la màxima sort que a bon segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit rebeu les meves salutacions
Atentament
Pere Pascual Martí la meva baixa com a simpatitzant del PSC.

Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.

Desitjant-vos la màxima sort que a ben segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit ,  rebeu les meves salutacions

Atentament

Pere Pascual Martí


PS.- Sorprès estic de que havent publicat en el Facebook un comentari parell al respecte del cas PSC , ja he rebut unes quantes respostes a nivell personal donant-me la raó  . Llàstima que generalment els perdedors sempre anem carregats de raons.

20 ANYS

La mala notícia de la candidatura de Xesco Gomar m’arriba avui 29 de febrer , data exacta en la que vaig venir a residir a Mataró ara ja fa cinc o vint anys , segons es miri.

Una decisió de la que no me’n penedeixo en absolut , malgrat la lamentable deriva que pot prendre el futur en aquest cap de setmana.

EXPOSICIONS

No voldria que el desencís polític em fes oblidar un obligat consell artístic que no és altre que recomanar de manera intensa dues exposicions que s’inauguren en els propers dies.

Així demà a 2/4 de vuit del vespre i a l’espai capgròs,  Jordi Santamaria  ens presenta les seves “Escenes de Platja” , mentre que divendre serà en Pere M. Brasó qui al col·legi d’Aparelladors ens demostrarà que “M’he  quedat en blanc”.

Dues bones exposicions que no us heu de perdre.