ALBERT ALÍS. EN CRU

 

Una de les preguntes retòriques que els sociòlegs es feien en temps de pandèmia era la de si sortiríem millors o pitjors de la mateixa. Una pregunta de difícil resposta. Però fa ben poc llegia un article d’un analista cultural  explicant que els artistes, els creatius, sí que han sortit millor de la pandèmia. Potser no, o segurament no, en l’econòmic, però sí en el creatiu del seu fer.

Explicava que l’obligada reclusió social, havia provocat un tancament interior amb modificació dels sentits, sentiments i emocions, que no obviem son l’eix motriu de la creació. I que a més l’obligada desaparició dels canals comercials, els havia alliberat de les sevícies del mercat i els havia permès obviar l’encotillament de les estructures comercials i executar la seva creació en uns aires i camins de total llibertat.

Em venien al cap aquestes reflexions quan gaudia en quasi solitud, de les obres que Albert Alís ha penjat a l’espai capgròs per configurar l’exposició “En cru” que ha servit per reiniciar amb una certa normalitat presencial l’activitat expositiva de l’espaí.

Com ell mateix explicita en la tarja de presentació “no és aquesta una pintura que enlluerni, sinó més íntima, més recollida”. Una definició perfecte  que s’emmotlla a la perfecció al caminar de l’autor que ja des d’unes temporades va despullant de fullaraca els seus treballs per centrar-se tan sols en un detall, un ambient, un sentiment , a voltes fins hi tot anecdòtic, però al que converteix en element central de l’obra , i al que enbolcalla no amb altres elements que el puguin distorsionar i sí amb l’essencialitat de l’important que li dona pes específic i artístic.

És en aquesta creació d’ambients , ja en la singularitat d’un racó, en la monumentalitat d’una vista prou coneguda, o en la poètica d’un fet quotidià, on Alís assoleix nivell de mestratge, essent ajudat per l’especial tria tècnica de l’ús com a base d’una tela de lli, que empra sense preparació prèvia i  que com ell molt bé defineix “ dona un caire més íntim com el d’un to de sordina a un instrument.

Si als detalls tècnics i creatius, hi afegim, l’acurada presentació, amb les obres justes i exactes per l’espai en una més que pensada proporció d’obres de mides grans i més petites, lligades en un esperit comú, haurem de convenir que aquesta mostra d’Albert Alís és un veritable plaer estètic, visual i creatiu i esdevé exposició d’obligada visita.

Exposicions com aquesta son les que calen per revertir la visió de l’art figuratiu, allunyant-lo de la taca de ser considerat un art comercial, i apujant-lo a la dignitat del veritable art, aquell que a partir de les emocions de l’artista, en genera d’altres complementaries a l’espectador, tancant el gran cercle de l’art.

Felicitats, Albert

 

 Albert Alís .”En cru”
Espai cap gros

Del 3 al 30 de març de 2022

 

 

ALBERT ALÍS. ESTRUCTURA I ATMOSFERA

Can Caralt, el museu Arxiu de Llavaneres  acull en aquest mes d’Octubre una mini retrospectiva d’Albert Alís, i ho diem així, ja que encara no s’especifiqui en la publicitat de la mateixa , la mostra  està conformada per una desena de peces de gran mida, al voltant de 200 cm d’alt per 100 d’ample, amb l’afegitó d’un parell de més petites, que serveix de recull dels seus treballs d’ençà el 2005 aprox, fins quasi ara mateix

Comença amb els seus treballs sobre les mines abandonades que si no recordo malament va presentar a l’Ateneu Laietana,  i segueix amb peces puntuals o d’altre sèries , amb l’eix conceptual amb el que titula l’exposició: “Estructura i Atmòsfera”.

Albert Alís va ser dels primers artistes figuratius de les nostres contrades que va entendre perfectament quin podia ser el lligam d’aquesta estilística amb la nova societat que apareixia emergent i que fugia esperitada de les dues tendències figuratives que dominaven el país: l’escola d’Olot i la línia Parés.

El seu aprenentatge amb artistes ben independents com ho foren Martínez Lozano i Pablo Mañé , el van convèncer de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement un espectador.

I a fe que ho ha aconseguit. Fonamentant-se en la seva exquisida tècnica i l’elegància pictòrica el seu treball, Alís ens endinsa en la bella decrepitud conceptual i arquitectònica d’unes mines abandonades, ens convida a entrar en el seu sancta santòrum, amb la visió de l’escala del seu estudi que ens convida a ascendir , o ens submergeix en el call gironí, o copsa la grandisositat de la catedral de Girona amb una magnificència evident i despullada de tot afegitó.

Com que curiosament la mostra és coincident amb la de “La realitat” que s’exposa a la Destil·leria, ens permet fer comparació d’ambdós idearis. Un , molt lligat a la realitat “real” i l’altre apostant per una realitat essencial. Dues maneres d’entendre el mateix però amb conclusions ben diferents.

 I  curiosament  Albert Alís entén molt millor que alguns dels autors de la Destil·leria, que Antonio López té tota la raó quan interioritza que la realitat està fonamentada en la llum, que cada variació de la mateixa crea una “nova realitat”. I es evident que tota l’exposició d’Alís és una constant recerca de la llum idònia que generi el concepte exacte de l’essència real de l’indret. I sens dubte que ho aconsegueix.

Interesant exposició , aquest d’Albert Alís, que recomanem vivament, encar aque , també cal dir-ho, ens hauria plagut més una mostra amb obra nova i original.

CARTELL DE SANTES 2015. ALBERT ALÍS

Tots sabem que les Santes varen començar aquest dilluns vespre amb la presentació del cartell que enguany porta la signatura de l’Albert Alís. Un cartell esperat i desitjat i que generalment provoca la que és l’única polèmica que en relació a l’art s’estableix de manera general en la ciutat, un fet però que no succeirà enguany ja que el bon fer de l’artista està aconseguit l’aquiescència de l’aplaudiment de santeros, ciutadans en general i món artístic en particular.

Albert Alís, artista de reconeguda volada i a qui la ciutat no havia tingut mai en consideració per exposar en els espais públics o per realitzar cartell o propostes semblants, ha apostat per la puresa artística , conceptual i de continguts per fer un cartell que disposés de les suficients consideracions com per poder ser acceptat per una gran majoria, i tot això sense renunciar ni el més mínim al seu concepte artístic personal.

Convençut de que la gràcia del cartell de Santes està en aquesta peculiaritat, - cada cop més imitada per altres ciutats-, de ser un cartell d’artista , ha establert la seva realització d’igual manera que si hagués hagut de plasmar un llenç per una exposició i ha fet trasllat absolut de la seva sapiència artística. Ha estructurat aquests espais buits en els que els personatges apareixen mig amagats com si també fossin espectadors de l’obra, per centrar , física i potencialment a la figura protagonista , amb aquest drac i el seu foc que s’escampa per arreu, amb aquest espurneig convertit tipografia, escenificant una estructura de moviment , força i passió que comunica perfectament amb el públic a qui va dirigit.

Però també Alís ha estat molt intel·ligent en entendre que es tracta d’un cartell i per tant li cal un complement comunicatiu que no el converteixi en esser mort en dipositar-se sobre qualsevol suport. L’afinat de la banda cromàtica, el toc personalista i ciutadà de la imatge reproduïda , el gest i el ritme que genera la composició, el converteix en un cartell ben establert en el comunicatiu i ben realitzat en el plàstic.

Un cartell que penso portava ja l’artista in mente de fa temps, potser no en el sentit estricte de cartell de Santes , però si que encaixa perfectament amb una sèrie d’obres que realitzà l’artista fa ja uns anys i que presentà a l’espai capgròs en que es tractava de “postals” de diferents indrets però en les que la imatge icònica de la ciutat era substituïda per un altre indret menys identificatiu, i tot amb l’afegitó tipogràfic corresponent. Llavors li vaig preguntar , i Mataró?. La tinc al cap, va ser la seva resposta. Ara la he trobat amb aquest cartell.

Cartell doncs ,d'artista i fet per un gran artista. Amb aquests vímets l'èxit és segur. Cartell potent, cridaner, amb feeling comunicatiu però mantenint els criteris creatius de qui el signa. Representatiu però generalista, dens però lliure. La seva mirada és una bona convidada per a la Festa Major.

Un cartell que a bon segur formarà part d’aquells pocs reconeguts per a tothom i presents a l’imaginari popular , encara que per a mi no assoleix aquell cim que per a mi segueixen mantenint en Jordi Cuyàs i l’Antoni Lleonart. Un bon cartell que mereix tot aplaudiment i al que posats a buscar algun “però” ens haurem de deturar en la tipografia etern mal endèmic dels artistes quan entren en aquest camp.

Sigui com sigui un bon cartell que cal aplaudir i del que en cal gaudir i molt. Felicitats Albert.

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

ESPAI D’ART . ALBERT ALÍS

Aquí teniu el darrer Espai d’Art ( m1tv) en el que el protagonista és Albert Alís que expressa les seves sensacions en el que pertoca a l’exposició que està duent a terme a Basilea , de la que s’ofereixen definitòries imatges .

D’ella i de les sensacions i el tracte rebut allà en comparança al que rep aquí, en especial a la nostra ciutat on curiosament , i malgrat el seu important currículum , mai ha etsta convidat  a cap activitat de caire oficial ( cartell, exposició a Can Palauet , a ca l’Arenas o al Museu , col·laboració amb activitats culturals etc .. ) ens en parla l'Albert amb la serenor i la reflexió que el caracteritzen.

Una entrevista que crec no us heu de perdre i que té com a cloenda les imatges d’exposicions prou interessants com la del jove Pol Peiró a l’espai Capgròs i la de David Vergés al col·legi d’aparelladors , una exposició que no ens cansarem en recomanar.

ALBERT ALÍS

Demà passat , divendres 12 d’abril, l’Albert Alís inaugura exposició a Suïssa, justament a Basilea i a la galeria Bau Art Basel ,una de les més importants de la ciutat.

Ja fa anys que l’Albert Alís va deixant per arreu espurnes del seu art, i de pas del seu mataronisme. Ara potser és aquesta la seva exposició més important ja que alhora coincideix amb Art Basel, una de les fires d’art contemporani més importants d’Europa, si no és la més important , i alhora coincideix amb un seguit d’activitats musicals lligades amb l’art que justament comencen amb la seva exposició i amb el protagonisme de la seva filla Cristina en l’entorn del Quartet Hamelin Consort que interpretarà cançons d’amor de l’edat mitjana i el Renaixement. Es tracta doncs d’un nivell important que és el que se li escau a l’Albert Alís, artista reconegut per arreu , però que en canvi no ha tingut cap reconeixement públic en aquesta , la seva ciutat.

Ja fa uns quants anys que , amb tan sols divuit anys d’edat, l’Albert exposava al Museu de Mataró seguint l’aposta que per un llavors dominava que no era altra que anar donant , de tant en tant, oportunitat als joves creadors. Han passat anys i Albert Alís ha estat com un fantasma per el poder cultural públic. Mai li han ofert una exposició amb cara i ulls i per tant les seves obres no han penjat ni de Can Palauet , ni del Museu , ni de Ca l’Arenas. Mai ha rebut l’encàrrec d’un cartell( ja no parlem del de les Santes ), ni cap encàrrec institucional de cap mena. Albert Alís ha estat , i és , una veritable ombra fantasmal per el poder.

Ara realitza una exposició molt important i seguirà essent un fantasma per la cultura noeística oficial.  Recordo que fa uns anys , a la malauradament desapareguda sala “Espai 28” exposava una paisatgística menorquina. El cert és que era molt fluixa. No recordo de quina ciutat era però el cert és que a mitja tarda del dia inaugural rebia un fax de l’alcalde de la població desitjant-li tota mena de sort , i pocs minuts abans d’inaugurar arribava la telefonada del regidror de cultura en el mateix camí.

Aquest suport emocional, molt important per altre part , per aquí no s’estila gens. I que voleu que us digui ,  a mi m’agradaria que no fos així. M’agradaria que aquest divendres algú de l’Ajuntament s’adrecés a Alís i , tot desitjant-li sort, li donés el suport institucional de la seva ciutat.

M’agradaria però ser que és difícil que sigui així. En primer lloc per que essent el artistes plàstics com uns empestats per part del poder cultural municipal, el normal és que segueixin passant d’ell. I el segon ,  molt més preocupant encara , és que a bon segur no tenen ni el tfn ni la direcció electrònica de l’artista. 

Si és així, no ho dubtin , una trucada i els hi faig a mans.

PS.- En no haver col·laborat mai amb l’Ajuntament , succeix que la presència d’obres d’Alís en la col·leccio municipal és quasi inexistent. Alguna obra d’aquelles exposicions iniciàtiques del museu i alguna peça de la col·lecció Ubach. Poca cosa , i molt poc representativa, per a un artista que porta el nom de Mataró per arreu. Per reflexionar.

L’ENLLAÇ

He de dir molt clar que no soc gran fan del MEAM ( Museo Europeo de Arte Moderno) . Una desafecció que existeix més en el polític i social que no pas en l’artístic, per més que em sembli absolutament erroni el plantejament del museu, elaborat més per anar contra l’abstracció que no per defensar uns aires més realistes i tradicionals.

Però una cosa son els meus gustos i tendències , i altre la realitat asèptica del presentat. Per això vagi l’enllaç amb la notícia de l’exposició acabada d’inaugurar , amb un repàs a la història de l’escultura figurativa del segle XX i també l’enllaç al web del mateix museu.

DIÀSPORA

En aquests propers dies i en les properes setmanes, un bon grapat d’artistes mataronins seran actualitat per les seves exposicions en diferents indrets del nostre país i de fronteres més enllà.

Per alguns el camí serà curt com per ex, Yago Vilamanyà que presenta la seva exposició “Retorn” al Museu del Càntir d’ Argentona , o en Pere M. Brasó que en el proper mes de març presentarà les seves darreres realitzacions al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

 Per altres la proximitat d’una exposició a inaugurar en els propers dies a la sempre agradable sala l’Arcada de Blanes ha des er el preludi i preparatiu per una posterior exposició a la sempre exigent Ginebra, com és el cas d’Albert Alís.

Marta Duran per altre costat exposa en aquest mes de març en el Barclyas Bank , a París, en la sempre emblemàtica Avinguda de l’Òpera . Mentre , Perecoll i Marc Prat , a duo fan les alemanyes exposant a la galeria Kunst Kontor de la ciutat de Wiesbaden, ciutat de quasi tres cents mil habitants propera a Frankfurt.

 I anant més enllà , Joan Poch i Camil Giralt  fan les Amèriques i es presenten a la fira Internacional d’Art de Bolivia , la primera que es celebra en aquell país sota l’aixopluc del Ministeri de Cultura. Una experiència a la que potser s’hi afegirà algun altre artista mataroní.

Amb vol llar o vol curt els artistes mataronins han entès perfectament que cal volar. Que un no es pot quedar en el petit reducte localista i menys amb les poques possibilitats comercials i expositives , després de la quasi desaparició de la Caixa Laietana i amb la postura pública que dona totalment l’esquena als artistes plàstics.

Fan molt bé de llançar-se a l’experiència i l’aventura , fet que recolzem del tot, amb la certesa que de la seva qualitat en poden sortir resultats ben positius.

I com que parlem de la seva qualitat la pregunta surt immediata. Si son acceptats en aquests diversos espais , tots ells de reconeguda solvència, com és possible que no puguin exposar el la sala d’exposicions municipal de la seva pròpia ciutat?.

Una pregunta amb resposta difícil. Per això mentre els responsables se la pensen nosaltres seguim amb la cantarella :

Nou temporades sense exposicions de cap artista plàstic mataroní (pintor / escultor ) a Can Palauet, sala d’exposicions municipal. Quina és la raó?. 

Volem explicacions públiques i volem que es corregeixi JA aquesta greu anomalia cultural , depurant alhora les responsabilitats a qui calgui. 

Mataró no es mereix els tècnics artístics públics que avui per avui , i de fa temps, manen a la ciutat.

ALBERT ALÍS A LA NAU

En el darrer post us convidàvem a la conferencia que l’Albert Alís anava a celebrar a la Nau Gaudí, tot tancant el primer any de conferències celebrades en l’àmbit dels “Dijous a la Nau” . Era una convidada molt fervent tot presumint l’interès que podia tenir la xerrada. Un presagi que es va acomplir de manera absoluta.

L’Albert Alís va partir de les semblances i les coincidències que es poden apreciar en les obres dels artistes i es va preguntar per l'origen d'aquestes reminiscències: “aquestes influències, són casuals? són buscades? es tracta de còpies? afecten a la creativitat? i a l’originalitat?”.

Tot fent un recorregut per l'origen i la utilitat de la còpia, l'aprenentatge de l'ofici de pintor, la necessària rivalitat entre artistes i les possibles influències entre ells –“ja sigui per mestratge, per proximitat territorial, conceptual o bé de propòsit”-, es va qüestionar l’originalitat, i va fer un elogi del préstec que descriu com “allò que un artista pren d'un altre, ja sigui un concepte, una solució tècnica o compositiva, una idea o bé qualsevol altre element”.

Alís va opinar també que el préstec “és una cosa comuna” i va advertir que “com tot préstec, cal retornar-lo, i que els veritables artistes el retornen a l'Art amb interessos.” La seva disquisició va cloure amb la idea de què “per als artistes de debò, tota influència és positiva, i que més que no pas l’originalitat, el que veritablement compta, i que hem d'exigir als artistes, és l'autenticitat."

Una conferència magnífica , molt treballada i perfectament explicitada que va captar l’atenció absoluta de tots els presents tant per la seva qualitat com per les reflexions que proposava que  a bon segur han estat punt de meditació creativa per a molts.

Una conferència emmarcada dins la temàtica “Un artista en comenta un altre”, que juntament amb “Gaudí arquitecte” i “La ciutat i la història de l’art”, ha conformat els tres grans apartats de reflexió i de debat del cicle de conferències que la Nau Gaudí ha allotjat des del mes de febrer de 2012, i que, crec jo,  s’ha realitzat amb tot èxit , encara que pugui ser aquesta una opinió interessada en esser un , art i part. Però sigui com sigui , la mitjana de públic assistent a les diverses xerrades ha estat de 77 persones , xifra a considerar de manera ben positiva , vistes les dades habituals en actes d’ aquest tipus.

Una xifra però que a mi personalment em deixa amb un petit regust amarg ja que la resposta dels artistes mataronins no ha estat ni de bon tros la que desitjaríem i caldria esperar. No deixa de ser lamentable que els veritables protagonistes de l’art donin l’esquena a actes com aquests que permeten donar rellevància a l’activitat creativa , en especial la plàstica , que tan deixada de la mà de Déu està per els nostres verals.

DIJOUS A LA NAU GAUDÍ

Demà dijous ( avui per a bona part dels lectors d’aquest blog ) ja torna a ser segons dijous de mes i per tant la Nau Gaudí acull la que ja s’ha convertit en element habitual en la vida cultural mataronina , com ho és la conferència que vesteix els Dijous a la Nau. Una conferència que en aquesta ocasió porta el protagonisme de l’artista mataroní Albert Alís.

Sota el títol “Influències”, Alís comentarà les obres exposades ara mateix a la Nau Gaudí a la mostra “Art Contemporani de Catalunya 1970-1979. (II)” que presenta 49 obres de 7 pintors de la generació nascuda després de la guerra ( i és la segona d’una trilogia que es dedicarà a l’art contemporani català dels anys 70). La conferència s’emmarca dins la temàtica “Un artista en comenta un altre”, que juntament amb “Gaudí arquitecte” i “La ciutat i la història de l’art”, ha conformat els tres grans apartats de reflexió i de debat del cicle de conferències que la Nau Gaudí ha allotjat des del mes de febrer de 2012.

Albert Alís parlarà a la seva ponència de les influències entre els artistes i llurs obres i de si  aquestes influències es poden qualificar com a “nocives o benignes”. Així mateix, intentarà esbrinar de quina manera afecten a la creativitat i especialment a l'originalitat, i adreçarà també la interessant qüestió de si una obra amb influències d'altres artistes és per això menys original.  Art, creació, originalitat... amb aquesta xerrada s’intentarà reflexionar i aportar algun punt de vista més sobre aquestes qüestions controvertides que sovint son motiu de debat.

Una conferència que promet ser enormement interessant per el que , per anar fent boca , bo és recordar la magistral xerrada de Manuel Brullet en relació a la rehabilitació de la pròpia Nau , que va fer les delícies dels assistents a l’acte del mes passat