ART A LA COMARCA

Sortosament els entorns de Mataró mantenen una activa producció expositiva. Avui fem repàs de les seves darrers exposicions

LLAVANERES.- IIV CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA

Amb un èxit de participació exponencial, el Museu Arxiu de Llavaneres ha fallat el seu IV Concurs de Pintura i escultura , amanit amb un premi monetari de 1500 euros i amb l’afegitó d’una col·lectiva just d’aquí un any de tots els premiats i d’aquí dos una individual de l’artista guanyador.

Aquest esquer ha estat prou cridaner per que hagin resposta a la mateixa un centenar de participants d’arreu de Catalunya amb un nivell de qualitat prou estimable que ha dificultat al jurat, composat per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat, la historiadora d’art Isabel Coll, especialista en Casas i d’un mateix que van seleccionar prop d’una trentena d’obres , entre pintures i escultures, per a conformar l’exposició.

 D’elles i després de llargues discussions, en va sortir  guanyadora l’obra d’Anna Guerra de Sant Cugat del Vallés, essent segon el treball de l’igualadí Josep Millas Chia i essent terceres exaequo les professores mataronines Anna de Jaime i Mònica Vilert.

Quatre obres d’alt nivell  fidel imatge i resum d’un concurs que sembla haver arrelat ja i amb una qualitat in crescendo a bon segur degut a la excel·lent tasca que està duent a terme la gent del Museu Arxiu.

RAFAEL ROMERO AL MUSEU MONJO. NAVIGARE

Poc podem afegir al que hem dir de Rafael Romero darrerament, en les seves exposicions a l’espai capgròs i el Museu del Càntir.

Ara al museu Monjo que sembla vol recuperar velles glòries, ens demostra  un estat de forma artística envejable. La seva capacitat comunicativa s’accelera amb l’accent cromàtic al que ha donat a les seves peces que aprofiten el màxim la distribució queixalada que li permet l’espai expositiu.

Les seves escenografies que van molt més enllà de l’aparença cerquen aquest estímul d’interrogar a l’espectador per que profunditzi més allà de la bellesa aparent per trobar motius d’interna reflexió

.

Encara que ell defuig del concepte “contemporani” del que s’han apropiat  aquells que sols es fonamenten en la idea i defugen la manera plàstica de plasmar-la, en realitat és absolutament “contemporani” en el que té la seva pintura de domini veritable del concepte per damunt de l’aparença plàstica.

Una exposició espectacular per el perfecte equilibri entre la bellesa de la idea i de la forma, i amb una orgia cromàtica que posa l’accent i enfoca tota l’obra cap a al cridòria.

Lluny de la ingenuïtat l’obra de Romero és profundament filosòfica i reflexiva i davant del seu crit l’espectador no pot quedar inert.

Una gran exposició d’aconsellable visita.

ARGENTONA RECORDA ELS MESTRES PINTORS

A La Casa Gòtica i sota l’empenta de l’activista cultural Joan Pannón, Argentona fa mirada cap els seus pintors del segle passat amb una expo en que recorda Jaume Clavell, Joan Grau, Ramon Glanadell, Domingo Creizet i Alfons Güell. Una exposició interessant, i més en l’àmbit local , en la que cal fer-hi mirada artística però alhora sociològica.

Artísticament Jaume Clavell era un afinat escultor de caire primitivista amb obres de veritable nivell. La seva no dedicació professional va impedir que el seu treball no fos reconegut, però tan sols fer ullada a les tres obres públiques que hi ha per Argentona li donen aval i vàlua al seu fer.

Excel·lent la figura de la Santa Missió que es troba en el pati rectoral i  en la mateixa línia ,molt interesant les figures de la creu de terme de Sant Sebastià conservades  actualment just a la casa Gòtica ( les  que es troben a la creu son còpies realitzades per Miquel Arnau) i és especialment remarcable el monòlit dedicada a Joan Maragall en el que representa alguns dels seus poemes més emblemàtics.

  

Joan Grau va ser el gran renovador del paisatgisme maresmenc als finals dels 50.La  seva obra fonamentada en al pintura d’Olot a la que va  afegir el concepte paisatgístic de Martí Alsina i el tècnica de la vibració de petites pinzellades espatulades   va ser revolucionaria en el seu moment i va tenir un èxit públic espectacular. Aquí per exemple podem veure una peça de l’any 30 que és sorprenentment actual i que demostrar la seva saviesa artístics.

Güell, Glanadell i Creizet van tenir una carrera més modesta, més d”afeccionats”  però amb un nivell prou remarcable com es fa patent a la mostra.

Però potser l’important d’aquest autores, com la dels pintors d’altres pobles, és el fet sociològic de que gràcies a ells i a la teòrica modèstia de les seves obres va arribar l’art a unes cases en les que les làmines de calendari eren l’única mirada artística que dormia en les seves parets.

Aquets efecte d’introductors artístics és un llegat que mereix guardar en el record i per tant fa del tot lloable aquesf homenatge que un va tenir el plaer de presentar.

                        

RECORDANT RAüL CAPITANI

Soc amant dels homenatges en vida. Si has fet bé un camí és bo que algú ho digui amb tu al davant. No crec merèixer cap homenatge, però si algú creu que me’l mereixo que es faci en vida i que no faci passar un mal tràngol a la meva família després de la meva mort.

Raül Capitani ens va deixar fa uns mesos i malgrat que la gent dels Dimarts  del Llimoner portaven sis anys reclamant una mostra antològica d’homenatge, aquesta va ser permanentment refusada per Cultura ,però en veure aquesta que la seva vida s’acabava , va  fer mans i mànigues per muntar una exposició per quedar bé ells, i no, com calia, fer un homenatge a l’artista.

Una exposició amb el comissariat d’algú que ni coneixia a l’artista ni havia vist mai la seva obra. Una exposició lamentable que va deixar en molt mal lloc com és habitual quan es parla de plàstica i Cultura de Mataró-.

Ara , uns mesos més tard, la veïna població d’Argentona en la seva casa Gòtica, ret homenatge a Capitani tal i com s’escau. Amb passió i des de la passió. I es fa allà degut a les grans relacions que es van establir amb L’Aixernador , tant com a centre cultural en el que Raül va exposar diverses vegades com en la seva faceta d’edicions argentonines que van ser les encarregades de fer públiques i avinents bona part de les carpetes de l’autor, en especial les dedicades als grans poetes.

Presidida , tal i com havia de ser, per el gravat de la Coca de Mataró realitzada per encàrrec de Manuel Casahuga i la galeria Fuset., que va ser el primer treball que l’artista realitzà en arribar a Mataró, i acompanyada per la plenitud dels seus treballs literari-artístics, amb les carpetes dedicades al grans poetes i als diversos estils musicals (Tango, jazz, ...)

Amb la referència adequada a la seva època amb el taller de Gravat, i com a formador de joves en perill d’exclusió, i amb un seguit d’obres d’ acurada selecció ,  triades en la diversitat estilística, tècnica i conceptual.

I al seu costat el sentit veritable de l’autor, un Capitani orteguià del tot i per tant acompanyat de l’altre part de la seva circumstància com va ser la tertúlia dels Dimarts del Llimoner . La presentació els fulls del Llimoner , aquelles serigrafies que ell va dirigir amb el més granat de l’art mataroní, acompanyat de poemes d’autors maresmencs.

Tot en un conjunt harmònic que permet gaudir de l’obra de l’artista , conèixer la seva trajectòria artística , personal i emocional, respirant art, sensibilitat i calidesa que és el just que cal esperar en un homenatge com aquest.

Exposició de recomanada visita per aprofundir en el gran artista que fa uns mesos ens va deixar.

MADOLA. ART I CERÀMICA EN NIVELL SUBLIM

Massa vegades hi ha grans exposicions que passen del tot desapercebudes. Això és el que podria passar amb dues exposicions excepcionals que en aquest dies tenim per les nostres contrades com ho son les de la ceramista MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona o la de l’escultor en fusta INAZIO ABRAO  en el primer pis de l’Ateneu  Fundació Iluro, del que en parlarem demà. La poca difusió de les mateixes i el fet de l’asincopat de les programacions en ambdós indrets a bon segur poden fer-les caure en l’oblit . Un oblit que segur no existirà en el record d’aquells que les visitin ja que la qualitat de les mateixes és suficient com per deixar bona petja en l’apartat  sensitiu dels bons afeccionats.

MADOLA ( M.Àngels Laplana) és una reconeguda ceramista d’amplíssim caminar i amb un currículum impressionant en el món de la ceràmica , tècnica que practica des dels seus començaments a l’escola Massana on va quedar abduïda per la ceràmica en tenir de professor a Llorens Artigas.

La ceràmica de Madola no és pas un bibelot, ans el contrari ,és ruda , intensa, primitiva, curulla sempre d’intensitat i força i amb una qualitat que depassa amplament l’habitual. Per a mi l’únic error és mantenir-se fidel a l’apel·latiu de ceramista doncs per  a mi està ben clar que ens trobem davant d’una fantàstica escultora que empra la ceràmica com a material.

Ara , Madola aprofitant l’avinentesa d’haver estat convidada per ceràmiques Collet  per el seu calendari anys de “sio-2”, ens permet la contemplació de les dotze obres ( una per mes) que comporta el calendari,  a la casa Gòtica d’Argentona , Una contemplació espectacular arrodonida per un excel·lent i senzill muntatge que serveix per enlairar encara més el flux artístic que emanen els seus treballs.

Jo diria que en certa manera , aquestes peces son la sublimació del concepte artístic de Madola. Primitives en la forma i el treball, assoleixen magnificència contemporània en la que la rugositat material sembla diluir-se  en ala sensibilitat extrema de cada una de les peces , fet al que ajuda de manera fonamental la riquesa de les seves textures i la força tel·lúrica que regeix en tota l’exposició. Tot amb l’afegitó d’un ritme gestual i una paleta cromàtica que les enriqueix fins assolir en la individualitat i el conjunt , el veritable concepte del que ha de ser una obra d’art.

Una exposició aquesta en la que un podria acabar perfectament la seva llista de qualificatius positius i a bon segur es quedaria curt.

MADOLA a la Casa Gòtica d’Argentona. Imperdonable no visitar-la (atenció als horaris de visita , informeu-vos prèviament). Sens dubte una de les millors exposicions que he visitat en les darreres temporades. Espectacular.

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”

 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.

En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.

És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.

Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.

March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.

La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.

“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.

Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 

Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.

Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)

CURRÍCULUM. PERE M. BRASÓ

D’entre les moltes definicions que s’empren per a la paraula “art” un sempre s’ha quedat amb dues d’elles que han esdevingut com de capçalera. Una, més essencial si es vol, que l’equipara amb el concepte de vida i l’altra més espiritual que el considera com el transmissor de les emocions més internes de l’autor.

En Pere-Màrtir Brasó, que ara exposa a la Casa Gòtica d’Argentona una excel·lent mostra que presenta sota el títol de “Currículum”, és un d’aquells autors que assolint ambdues definicions intenta anar més enllà defugint que el seu art pugui ser considerat tan sols sota uns plantejaments estètics i plàstics i intentant recuperar el caràcter social de la pintura com element que serveix per preguntar i preguntar-se.

Així, llunyans els temps en que l’autor es movia de manera plaent, per a ell i per a l’espectador, en una àgil plasmació dels seus viatges en que les solituds dels deserts , ja fossin els càlids d’Àfrica com els freds d’illes nòrdiques com Islàndia, en Pere M. Brasó ha intentat cercar en cadascuna de les seves mostres un element de reflexió compartit en la contemporaneïtat del temps i el moment. Així l’ecologia, el conflicte entre Israel i Palestina , els nous ídols, la malaltia ..., han estat protagonistes d’una reflexió plàstica sense cridòria però enormement incisiva i sensible. Unes condicions que ara repeteix en aquesta ocasió abordant un “esser” tan cabdal com és el “currículum”.

Un, deia en la presentació de la mostra , - un acte que va ser per a mi un veritable plaer artístic i un honor en l’amistat -, que el currículum i l’art cada vegada s’assemblen més. És així ja que ambdós ens parlen de veritats però es disfressen en l’artifici , intentant millorar-la. Justament és això el que fa l’autor en aquesta ocasió, ens llença amb força la reflexió del fet alhora que intenta millorar-lo mitjançant una estètica en aparença suau però d’alta càrrega interior que obliga a la reflexió.

Presideix la mostra el propi currículum vital. Al darrera d’una tela , en el seu bastidor es dipositen la corbata d’executiu de banca ( la seva antiga professió) , una roba amb un escrit al voltant de l’amor, un dibuix de caire eròtic sexual i un altre en reflexió a la mort. Tot ell presidit en la part superior per una brotxa de pintor. Síntesi absoluta en una obra de pura poètica visual que un acosta més a les obres objecte que no pas a l’univers brossià com diuen alguns.

Partint d’aquest eix, en l’espai es dispersen les més diverses puntualitzacions del concepte “currículum” amb detalls puntuals plenament escaients que reforcen el missatge: El pes del mateix; els egos que compota ; l’afegitó visual de la fotografia ; l’obligatòria pèrdua dels sentits vitals, convertit en un ser que perd la personalitat pròpia; l’ample llistat de personatges / pensadors / artistes que han generat el pensament personal, ...

Tot per anar confegint un teixit en tela sensible en la que l’especialitat capacitat creativa de l’autor, ben amanida amb les corresponents gotes de misteri, ironia, cinisme , mala llet , i molt amor al concepte creatiu i a l’ofici de pintor, generen una especial campana sensitiva en la que tots quedem sotmesos a la necessitat de sentir-nos obligats a una reflexió que va més enllà del plàstic per assolir el sentit humanístic, aquest que es fa pregó, des de sempre , en totes i cadascunes de les seves manifestacions.

Currículum és un exposició en aparença petita però immensament rica en densitat artística i capacitat de reflexió. Una exposició en la que cal deixar-se anar i subjugar per els seus missatges que ens permetran sortir-ne alhora més rics en l’artístic i el que és millor, més complerts en la nostra ànima.

Una magnífica exposició que cal aconsellar en plenitud.

KENE / RODRIGO-SUBIRANA

Encara que en aquests darrers temps Mataró ens ofereix algunes exposicions prou valorables , sempre és bo acostar-se als indrets més propers on podem trobar sempre alguna que altre sorpresa artística ben agradable. Ja és habitual que en aquests post parlem de les exposicions de Can Caralt a Llavaneres , sempre recomanables, però també hem de convenir que Argentona segueix amb una línea que si bé no es pot considerar com superlativa si que ha de merèixer l’atenció dels bons afeccionats.

Una atenció que és ben palesa actualment amb les mostres de Kene a la Casa Gòtica i de l creador francès Jean-Pierre Rodrigo Subirana al Museu del Càntir.

Kene, que exposa a la casa Gòtica , és un artista mataroní que conrea l’art anomenat popularment com “urbà” en relació a l’esperit del mural i del grafiti que comporta , però que de fa ja un temps està derivant per uns camins de formats més tradicionals i amb una evolució creativa que depassa la teòrica improvisació de l’art al carrer per realitzar una obra molt treballada tant en l’apartat tècnic com , el que és més important , el conceptual.

Els bons afeccionats recordaran a Kene per les seves presències al Sant Lluc i per la seva selecció a la biennal Torres-Garciía, presentant per un llavors unes cares de tendència cromàtica apostant per la vàlua del contrari , però en un entorn de suavitats blancs/ grisoses , que apostaven per un trompe l’oeil en un treball de profunditats i perspectives destrament tractats.

Ara en aquesta exposició a la casa Gòtica fa un pas endavant , i molt positiu, evolucionant en el mateix concepte gràfic , aquest que té la imatge com a recurs i el tractament de volums com filosofia, però donant-li aire i força mitjançant l’ús d’una atractiva gamma cromàtica en la que no defuig de colors vius i accentuats , alhora que trenca la geometria estricte del seu fer , defugint de l’esquadra i el cartabó per presentar ja algunes “desviacions” en forma de regalims o parells que permeten fer més dúctil l’obra tot trencant l’aparença hieràtica de les seves figures , en un salat endavant que permet albirar noves possibilitats en el seu caminar.

La mostra es complerta amb una atractiva i ben treballada peça mural realitzada en directe sobre el suport establert en la mateixa Casa Gòtica , realització de la qual s’ofereix document videogràfic que recolza el bon fer d’aquest artista urbà amb nom  atenir en compte.

Travessant la plaça , el Museu del Càntir presenta l’obra de Jean-Pierre Rodrigo Subirana , artista d’arrel espanyola i resident a la ben atractiva ciutat francesa de Cahors.

Rodrigo Subirana , és un artista polifacètic que encara que la seva professió està més en la vessant musical , porta al damunt una bona carrera de realitats plàstiques , món en el que es mou no tan sols amb una acurada habilitat tècnica , ans també amb una potència comunicativa que brolla d’una expressió gestual, dinàmica i absolutament viva, en uns plantejaments estètics del tot actual, en un aire de llibertat i joventut absolutament engrescadors.

Ara al Museu del Càntir presenta una massa bigarrada exposició que impedeix en part copsar l’enorme força del presentat . Un presentat que va des d’unes peces ceràmiques , establertes com una juguesca en el que pertoca a formes , textures i colors , a una seguit de pintures en les que el càntir n’és l’element protagonista.

Presideix la sala una peça mural composada per setze peces individuals , confegint un contrasta puzzle d’una contemporaneïtat i frescor totals que ens retrotrauen en l’estilística i les formes a un bon grapat de referències però que assoleixen en el conjunt un sentit personal i propi que esdevé en signatura creativa de l’autor.

Un sentit que es manté en la resta del presentat on s’evidencia aquest ritme , a bon segur quasi musical vistes les capacitats de l’autor, que a modus d’un “solo” amb molts registres composen la realitat plàstica d’un autor subjugant que podria tenir moltes coses a dir si fos capaç a vegades de repensar una mica més alguna que altre peça , en la certesa de que aquesta reflexió no faria perdre l’espontaneïtat que demostra i milloraria la ja de per se ben valorable qualificació artística.

Kene i Jean-Pierre Rodrigo Subirana , dues bones exposicions que be valen una passejada cap Argentona.

(Les fotografies han estat manllevades del blog d'en Kim Queralt)

MIQUEL ARNAU , ARTISTA

En cada programa d’Espai d’Art , abans de començar el mateix hi ha una pregunta obligada procedent del regidor: Nom i “ofici” , per poder identificar en el programa al protagonista. Generalment aquells que tenen una activitat més específica ( escultor, gravador, ceramista... ) ho tenen ben clar i aposten quasi sempre per ella, però quan es tracta d’un pintor el dubte apareix . Posem artista o posem pintor?. La resposta no deixa de ser un senyal identitari important. Curiosament aquells que tenen menys vàlua acostumen a apostar per “artista” , mentre que els més reconeguts no es fan de menys per definir-se com a pintors.

En Miquel Arnau, protagonista del darrer programa , que per cert us recomano amb plaer dons en ell Arnau exerceix mestratge , va apostar ràpidament per pintor . Si per a mi hagués estat , com en poques ocasions hauria emprat l’epítet d’artista ja que en reuneix totes les condicions. Un artista amb tots els ets i uts i que lamentablement no es conegut i reconegut ni en els seus propis entorns.

No puc negar una certa debilitat per el treball de Miquel Arnau. Certament el conec de sempre , quasi podria dir de naixement, i he seguit amb tota atenció el seu lent caminar per la creació artística . Un caminar que lamentablement té moltes llacunes degut al seu ofici de restaurador, camp en el que es reconeguda a alt nivell la seva solvència. Un caminar del que ara ens ofereix les seves darrers passes a la Casa Gòtica amb l’exposició de títol “Esse est percipi”, frase que pertany al filòsof i  bisbe irlandès Georges Berkeley. Un concepte aquest de “ser és ser percebut”  que és ben definitori del pensament creatiu actual de l’autor.

Miquel Arnau és autor d’arrel paisatgista que ha anat avançant en la depuració de la seva obra en un constant i permanent eliminació de l’anècdota vers aquesta mena de paisatgisme abstractiu que ara ens ofereix. Durant molt de temps Arnau ha anat creant de manera repetitiva al voltant dels dos punts que observa des del seu estudi a la masia de Can Polsaguera a Argentona, que son el Turó de Cerdanyola i el Castell de Burriac. Dos indrets emblemàtics, dos espais amb aura especial que han estat disseccionats en el temps, en un anàlisi permanent en el que cada dia s’aprofundia més en l’esperit i desapareixia una fina capa de la percepció visual identificativa. Un camí que havia de portar de manera indefectible a la realitat que ara ens ofereix en aquesta exposició.

Miquel Arnau ens sorprèn amb uns veritables paisatges interiors, com viatges a les profunditats creatives més intenses . Mitjançant la dinàmica del cercle construeix una estructura visual que voreja l’abstracció , en la que conjuga el seu perfeccionisme tècnic en el que gruixos i matèria es donen la mà amb pinzellades subtils que marquen no tan sols ritmes gestuals , ans ens dirigeixen sàviament cap aquells sentiments interiors , certament passionals, que emergeixen amb força dominant la pintura.

Ser és ser percebut ens indica l’autor. I la percepció que rebem amb les imatges que Arnau ens ofereix ens transporten també a la reflexió que ja feia Ramon Llull tot refutant la bellesa formal ja que el que compte és “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”, com molt bé ens recordava Antoni Tàpies.

Un contingut “emocional” , que a bon segur serà ben diferent per a cadascun dels espectadors , però al que s’ha d’afegir la força i la potència d’una bellesa formal exterior que malgrat el seu nivell i potència no emmascara la veritable bellesa interior de l’obra que avui ens ofereix l’artista.

I ja que parlàvem de Tàpies, quedem-nos per acabar amb un dels seus pensament clàssics que més li feia complaença. És d’Heràclit i diu: “Allò oposat és útil. De les coses contraries neix la més bella harmonia. Tot prové de la discòrdia. El món és a la vegada múltiple i un”.

Potser tan sols posant aquesta frase hauríem definit del tot el treball de Miquel Arnau. Aquell que és present fins a finals de novembre a la Casa Gòtica d’Argentona i que no us heu de perdre de cap de les maneres. Una obra que si fins ara seduïa  ara , al menys en el que a mi pertoca, addueix.

Felicitats.