ENTRE AMICS. RICARD JORDÀ, TETEJI I MARC PRAT

 

Per acabar aquest malaurat 2020 , l’espai capgròs presenta una molt interessant exposició que aplega a tres artistes prou coneguts en el nostre entorn com son RICARD JORDA, ANDREU TETEJI I MARC PRAT, que pertanyen a dues generacions diferents, sense que entre ells no hi hagi hagut relació de mestratge però sí d’amistat que ha teixit un fil invisible que en certa manera relaciona les seves obres tot i ser absolutament diferents les d’uns de les dels altres. Obres que  sense complementar-se del tot no es fan mal  i son capaces de gestar un ambient especialment reflexiu en el peculiar espai que les acull.

RICARD JORDÀ està en un moment d’alta creativitat. L’art per a ell és l’eina que el rejoveneix i l’activa i en certa manera el fa seguir intensament viu. Si a la Destil·leria ens sorprenia amb el maridatge amb les joies de Txè Aymat, ara aquí més aviat sembla que la seva presència sigui per apadrinar aquest dos “fills” artístics que durant tota la seva vida han mamat del seu art a través de la seva permanent presència en l’art mataroní.

Jordà presenta tres obres que en certa manera responen als tres camins que actualment conrea. Magnífica la que presideix l’aparador i espectacular el seu “ocellot” paradigma dels seus habitual col·lages.

ANDREU TETEJI segueix amb els seus dubtes en la recerca de la seva veritat. De moment si que ha trobat que el collage és el modus operandi que més s’adiu a les seves intencions. Però el seu fer és pel general massa complex, les obres queden massa denses i pesades en la intencionalitat i cal refrescar-les i molt especialment crear el misteri que faci que l’espectador s’interrogui i reflexioni a l’entorn e les mateixes. Un misteri i una reflexió que sí aconseguia en aquells collages “alcoians” que ens oferia fa unes temporades.

Teteji té idees i té grapa comunicativa, ara sols li cal treballar en camins de simplificació i misteri.

MARC PRAT està en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. La seva pintura és una pintura absolutament humanística ja que en totes i cadascuna de les seves obres , sigui quin sigui l’element protagonista , en realitat ens està parlant de l’home i la seva problemàtica interior.

Després de parlar de l’espiritualitat en les series de caire oriental i els seus magnífics claustres i àbsides monacals, o de parlar del cos amb els seus exercicis de peus, ara ens corprèn amb aquest seguit de magnífics i espectaculars retrats interioritzats, evolució de les dues “màscares” que presenta en l’exposició d’artistes mataronins a Nova York, a l’Institut Cervantes i que tan grata acollida van tenir en l’epicentre de l’art mundial. 

Avui, Prat avança més enllà de l’aparença a la que distorsiona de manera intencionadament eficaç, aconseguint uns rostres impactants que alhora que ens neguiteijen ens sedueixen per el misteri i per la gran càrrega de profunditat artística que atresoren.

Son aquestes cares un compendi entre Bacon i Freud per la rotunditat de la interioritat humana que desprenen, llunyanes a l’aparença i centrades en la interiorització de l’home, de tal manera que tots nosaltres podem trobar aquell rostre que ens és tant afí que sembla el nostre reflex en el mirall interior al que poques vegades fem ullada.

Encapçalades per el conjunt de nou retrats i seguint per totes les peces presentades, Marc Prat ens dona lliçó magistral alhora que ens demostra els eu nivell i vàlua.

Exposició de recomanable visita.

 

“Entre amics”. RICARD JORDÀ, ANDREU TETEJI I MARC PRAT

Espai Capgròs

Del 26 de Novembre de 2020 al 7 de gener de 2021

ELS “NINS” DE TETEJI

Andreu “Teteji” es un artista polivalent que es mou amb habilitat entre la música i la plàstica, encara que aquesta darrera sembla haver agafat darrerament una primacia, al menys en el que pertoca a la recerca de camps comunicatius.

Teteji , encara que ja ha realitzat algunes exposicions de les que podríem considerar serioses , com a la casa Gòtica a Argentona o a l’espai capgròs, està entre aquest nombrós grup d’artistes que no ha entrar en el circuit de galeries professionals o semi i s’ha de moure exposant en indrets de tota mena, per el que justament es queixa amargament de l’oblit i el nul ajut públic que tenen els artistes que comencen, que en el cas de Mataró és zero, sense cap espai per a poder exposar.

Ara presenta un interessant tastet a la taverna Gatzara a la plaça de l’Ajuntament on segueix movent-se per aquest mon oníric ple des simbolismes i lectures amagades. Aquí, sota la imatge sempre agraïda dels nens, Teteji desgrana la seva visó crítica de la societat en que ens ha tocat viure.

Quan un el va descobrir, el seu llenguatge era mitjançant el collage matèric donant forma i volum a uns treballs que era fàcil referenciar amb les obres multitudinàries de l’Eduard Alcoy. Ara sembla haver-se assentat en una línia més pictòrica , amb un canvi d’artista de capçalera. Ara l’obra d’Ivan Jordà, gran company i amic seu, és la que plana en l’entramat més plàstic i tècnic, mentre que manté en el concepte el desig comunicatiu de la seva fase anterior.

Visualment atractiu, el seu treball crida l’atenció i obliga a cercar lectures més enllà de l’aparença, i a reflexionar al voltant de les més diverses intencions. Ara bé però, cal un treball formal més acurat , és precís cercar una obra més neta, més vaporosa, més individualitzada, tant en l'aspecte visual com en el conceptual A missatge per obra. És en aquesta depuració quan l’autor aconseguirà una resultats més plaents tant en el fons com en la forma i aconseguirà així els objectius que pretén.

Teteji, un artista en formació, però amb prou riquesa interior com per aconseguir uns bons resultats, que com no desitjaria veure aviat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials, i no han de correspondre forçosament a l'exposició)

TETE JI.- MURS

Andreu Pérez, més conegut com Tete Ji és home de sensibilitats  però no tan sols creatives ,que també(músic de professió es mou més que correctament en la plàstica), que la seva és una sensibilitat espiritual i filosòfica.

Saberut ell, ha viscut a la India i coneix bé altres pobles i cultures, el que li ha servit per confegir un discurs creatiu en la que fons i formes es disposen  en el desig de depassar l’aparença per anar a la recerca de mirades més profundes, intentant sempre que el seu “fons” domini per damunt les “formes” però sense abandonar la consciència de que aquestes son imprescindibles per a la lectura interior.

Tete Ji es mou en el camp del col·lage abrupte i intens. Molt llunyà al concepte d’art pòvera ja que justament ell es mou en sentit contrari ja que en ell no podem parlar de peces “trobades” i quasi hem de parlar de “peces cercades”.Els seus afegits materials no son els que marquen l’estructura dels seus treballs, ans el contrari, és l’ideari del concepte espiritual del mateix el que genera la necesitat d’aprofitar determinats elements que reforcen l’estructura del treball, donant-li accent peculiar i personal.

L’exposició que ara presenta a l'espai Capgròs, a la que ha batejat amb el títol de Murs , s’allunya en bona part ( encara en queden unes poques) d’aquells peces “”bosquianes i alcoyesques” plenes d’una iconografia densa  , per avançar en uns treballs més “airejats” amb la voluntat d’ intensificar i clarificar el seu missatge, destinat en aquest cas als murs “ aquestes muralles que ens separen, que ens impedeixen passar que ens divideixen”, segons explica el propi artista.

Però els murs de Tete Ji no pretenen ser murs infranquejables, semblen i en certa manera es desitgen, porosos, més en una mirada preocupada per les muralles mentals, sensibles i en essència conceptuals i socials que no pas els murs polítics que estableixen els dominants.

Tècnicament L’autor està avançant a bon pas, superant els problemes que el context del col·lage li presenta, tant en el tècnic com en l’equilibri estructural que precisa. Ara cal avançar més en la llibertat , en no voler condensar mil idees en cada treball i si de cas fer mil treballs amb una sols idea en cadascun d’ells, alhora que com ja comença a ensumar-se en aquesta mostra , el procés d’avançar en mides més grans li pot ser molt positiu tant en l’efectisme visual de la peça com en l’explicació de la seva idea conceptual.

Una exposició la de  Tete ji que demostra que aquest capítol plàstic de la seva polifacètica activitat creativa no és un afegitó i que es mou amb prou dignitat com per entendre que està aquí per quedar-se i que cal esperar d’ell , en properes exposicions, bones i positives notícies.

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”

 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.

En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.

És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.

Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.

March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.

La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.

“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.

Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 

Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.

Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)