RECORDANT RAüL CAPITANI

Soc amant dels homenatges en vida. Si has fet bé un camí és bo que algú ho digui amb tu al davant. No crec merèixer cap homenatge, però si algú creu que me’l mereixo que es faci en vida i que no faci passar un mal tràngol a la meva família després de la meva mort.

Raül Capitani ens va deixar fa uns mesos i malgrat que la gent dels Dimarts  del Llimoner portaven sis anys reclamant una mostra antològica d’homenatge, aquesta va ser permanentment refusada per Cultura ,però en veure aquesta que la seva vida s’acabava , va  fer mans i mànigues per muntar una exposició per quedar bé ells, i no, com calia, fer un homenatge a l’artista.

Una exposició amb el comissariat d’algú que ni coneixia a l’artista ni havia vist mai la seva obra. Una exposició lamentable que va deixar en molt mal lloc com és habitual quan es parla de plàstica i Cultura de Mataró-.

Ara , uns mesos més tard, la veïna població d’Argentona en la seva casa Gòtica, ret homenatge a Capitani tal i com s’escau. Amb passió i des de la passió. I es fa allà degut a les grans relacions que es van establir amb L’Aixernador , tant com a centre cultural en el que Raül va exposar diverses vegades com en la seva faceta d’edicions argentonines que van ser les encarregades de fer públiques i avinents bona part de les carpetes de l’autor, en especial les dedicades als grans poetes.

Presidida , tal i com havia de ser, per el gravat de la Coca de Mataró realitzada per encàrrec de Manuel Casahuga i la galeria Fuset., que va ser el primer treball que l’artista realitzà en arribar a Mataró, i acompanyada per la plenitud dels seus treballs literari-artístics, amb les carpetes dedicades al grans poetes i als diversos estils musicals (Tango, jazz, ...)

Amb la referència adequada a la seva època amb el taller de Gravat, i com a formador de joves en perill d’exclusió, i amb un seguit d’obres d’ acurada selecció ,  triades en la diversitat estilística, tècnica i conceptual.

I al seu costat el sentit veritable de l’autor, un Capitani orteguià del tot i per tant acompanyat de l’altre part de la seva circumstància com va ser la tertúlia dels Dimarts del Llimoner . La presentació els fulls del Llimoner , aquelles serigrafies que ell va dirigir amb el més granat de l’art mataroní, acompanyat de poemes d’autors maresmencs.

Tot en un conjunt harmònic que permet gaudir de l’obra de l’artista , conèixer la seva trajectòria artística , personal i emocional, respirant art, sensibilitat i calidesa que és el just que cal esperar en un homenatge com aquest.

Exposició de recomanada visita per aprofundir en el gran artista que fa uns mesos ens va deixar.

RAÚL CAPITANI I L’ANY ESPRIU. UN TRACTE INSULTANT

Fa pocs dies vaig publicar un post que parlava del menysteniment general de Cultura envers la plàstica i explicitava el cas de Raúl Capitani i l’any Espriu. Avui he tingut ocasió de parlar tranquil·lament amb ell i aquell malestar que sentia per el tracte pejoratiu vers la seva persona i obra ha pujat molt de to i s’ha convertit en veritable emprenyada ja que he pogut comprovar en la veu del propi protagonista que el tracte no ha estat menystenidor , ha estat simplement insultant.

Com que se m’infla la vena i això no convé a la salut, poso al damunt de la taula els paràmetres i deixo la comparança en les seves mans per que administrin opinió i justícia.

Tres son els artistes que intervenen en aquest any Espriu , organitzat per l’Ajuntament i la Comissió Espriu de Mataró.

MANUEL CUSACHS.-

Exposició “El caminant i el mur”.- Es celebra en el Museu de Mataró amb una durada de 2 mesos i mig. Producció de l’Ajuntament de Mataró que és especialment lluïda amb un muntatge d’alta qualitat i interès, gens habitual en l’ indret . Inauguració amb parlaments de Bru de Sala i cloenda amb Jordi Pujol. Edició d’un catàleg de 28 planes de bon nivell , amb bones fotografies i diversitat de texts. Una exposició com cal i com hauria de ser norma.

JORDI CUYÀS     .-

Exposició  “Espectres al laberint grotesc” .-Vídeo instal·lació de dibuixos animats efectuada ( atenció al detall ) a iniciativa de la Comissió Espriu i produïda per la direcció de Cultura de l’Ajuntament. Es presenta a Can Palauet, amb una durada de 2 mesos i mig. Hi ha activitats complementaries amb visites comentades dedicades al públic familiar i en general, i servei educatiu.

S’edita un acurat desplegable de 8 pàgines.-

RAUL CAPITANI.-

Exposició gravats de “La pell de Brau”. Lloc , les Biblioteques Públiques Pompeu Fabra i Antoni Comas. Durada tres setmanes. ( Cal recordar que ambdues biblioteques no disposen d’un espai que disposi de les condicions idònies per a una exposició d’art plàstic , ja que aquesta no és la seva funció).

Producció de l’exposició a càrrec del propi artista que ha hagut de pagar-se l’emmarcat corresponent. Catàleg i/ o invitació inexistent a hores d’ara i no està previst. Per part de L’Ajuntament i la Comissió l’únic detall és que vist el delicat estat de salut de l’artista, l’obra li serà recollida in situ per  a ser exposada.

A més es trenca la sacrosanta unitat de l’obra i es divideix en dos parts , amb la conseqüent confusió del visitant ( No seria millor tot  junt i fer una mostra al darrera de l’altre ?) .

( Totes aquestes dades m’han estat subministrades aquest mateix vespre per el propi artista).

Ara vostès decideixin i jutgin. Per la meva part tot està ben clar. Veritable insult vers Raúl Capitani, aprofitant-se de la seva edat i la seva feblesa per el seu delicat estat de salut i jugant amb el seu desig de poder presentar de nou la seva obra.

Queda un mes per a la teòrica inauguració. És obligat rectificar , des del tema producció ( és del tot injust que Capitani pagui quan a la resta el paganini és l’Ajuntament) , a l’indret ( les sales de les biblioteques no estan preparades per una exposició plàstica) i com no a tots els detalls accessoris del fet.

Sabem que no serà així, que res succeirà i que si a Capitani no li agrada , que es foti i que no exposi , però en l’estat actual és obligat que la Comissió expliqui amb tots els uts i uts la raó i la causa d’unes diferencies abismals del tot inacceptables.

Però és que hi ha coses que no s’entenen. El cas del total i lamentable oblit de Ventura Ametller , per exemple, n’és una d’elles. Però aquest és un altre camp que millor serà que el toquin els entesos.

Amb tot això pensava que ja s’havia tocat fons , però veient el que s’acosta en el que pertoca a la plàstica en l’entorn municipal , el nivell ja és de perill d’extinció. Serà qüestió de demanar ajuda a l’ONU, Unesco o a qualsevol entitat amb pes ja que el genocida plàstic previst hauria d’obligar als artistes a agafar les armes. Però d’això ja en parlarem demà, que hi ha molta teca.

MENYSTENIR

Menystenir, una paraula aspre , que quasi costa en pronunciar. Sembla enfarfegar-se a la boca , fent un nus com si no volés sortir. Una paraula dura. Però més ho és el seu significat i principalment el pitjor és patir-la. És com una veritable llosa impossible de ser aixecada , és a vegades la vilesa més gran de la injustícia.

Menystenir una paraula que no m’agrada gens i que de fa temps plana , dominant , el sentit d’acció de la cultura oficial de la ciutat envers la plàstica.

Menystenir és per exemple fer que coincideixin en dia i hora dos actes importants com ho eren la conferència de Francesc Fontbona al voltant de Gaudí ( els dijous a la Nau ) i la inauguració de l’exposició d’Ismael Smith al museu de Mataró. Dos actes organitzats a la mateixa casa i en despatxos quasi de costat. Si no som capaços de coordinar en el comú , com serem capaços de coordinar en el dispers.

Menystenir l’art és mentir descaradament en el que pertoca a l’exposició de gravats d’Ismael Smith, quan tota la informació de l’exposició va encapçalada per el titular “Mataró ret un homenatge a la figura del gravador Ismael Smith”. Permeteu que sigui clar. Quins collons !!!.

La mostra que ara arriba al Museu és una mostra itinerant de la Diputació de Barcelona , organitzada mitjançant els fons dels que disposa el Museu de Cerdanyola mercès la donació d’Enrique García Herraiz. És una mostra itinerant que va començar a rodar per Catalunya ara fa dos estius ( a Sitges ) i que fins i tot fa més d’un any que va fer parada i fonda a Arenys de Mar ( al Calisay). Per tant, res de res , d’homenatge de Mataró a Smith . ( Tot això per no recordar el veritable homenatge que fou l’exposició que fa deu temporades i organitzada per la Fundació Palau de Caldetes, va retornar a l’actualitat a Smith i a la seva obra).

És menystenir el tractament que el mateix Museu fa de la figura de Marianu Andreu ( així amb “u” , que és com era conegut. O si de cas “Mariano” , però mai Marià, en aquesta estúpida catalanització de tants noms ). Enguany es commemora el 125 aniversari del naixement de Mariano Andreu. Alguns hem reclamat algun acte que ho recordés. Ha estat en va. Ara , que s’aprofita la relació amb Smith, per acabar d’omplir les sales ja que l’exposició itinerant no dona per tant , ni un borrall de l’efemèride.

Sortosament sí que s’ha fet cas a les nostres queixes ( no estava previst) i ens ofereixen (això sí, sense treure’l de la caixa) l’esmalt “L’orb” que és diu és l’esmalt més gran del món. Per excusar-se s’inventen una pseudo influença amb Smith que no s’aguanta per enlloc , però que hi farem de on no n’hi ha no en pot rajar.

( Per si sou curiosos aquí va l'enllaç de la ponència que publicà el recentment desaparegut Santi Estrany als Fulls de Santa María a l’any 2008 , en el que es publica la portada de la revista “La ilustration” del Nadal de 1941 , ocupada per l’esmentat esmalt). 

No s’aprofita en canvi la relació amb el músic Enric Granados , tot tenint en compte que Granados composà peces com “Goyescas” a Can Saborit d’Argentona , on tenia el piano al damunt d’unes fustes , a la bassa de la masia per a tal d’estar fresc i fugir de la calor.

Menystenir és col·locar com afegitó unes quantes estampes de Goya per arrodonir la mostra.

Menystenir l’art  és potenciar patotxades de circ com la pintura en directe d’una marina per part de Niebla com a cloenda de la seva fluixíssima exposició. A més, com era d’esperar , l’obra és el pagament de Niebla per l’exposició. Mentre el museu renuncia a obres de pes dels artistes locals (Fons d’Art) en canvi lloa quedar-se amb una pintura sense cap mena de sentit i vàlua creativa. Actituds com les del patètic espectacle de Niebla son demostratius del nivell de consideració que té l’Art per aquells que l’haurien de defensar (Cultura i Museu).

Menstenyir és l’actuació de l’Ajuntament i la Comissió de l’any Espriu amb Raúl Capitani que , curiosament , va ser el primer artista mataroní en treballar abastament Espriu. 

Mentre que Cusachs ha ocupat el Museu i Cuyàs, Can Palauet, durant quasi tres mesos, a Capitani el desterren a les biblioteques Pompeu Fabra i Antoni Comas, amb ressonància nul•la i tan sols amb una durada de tres setmanes. A més es passen per alt la sacrosanta unitat de l’obra , en trien sols una part i la parteixen en dues ( posats a fer barbaritats , al menys fem l’exposició completa i que giri per ambdues biblioteques ) en un desideràtum incomprensible en gent tan preocupada per la cultura.

A Cusachs el va presentar Bru de Sala i va fer acte important Jordi Pujol, tot amb un acurat catàleg. És a dir, com correspon. No dubtem que Cuyàs tindrà un plantejament semblant. I Capitani?, apostem en que amb un peti full ja n’hi haurà prou. O potser ni això.

A bon segur algú em respondrà que ell hi ha estat d’acord. Capitani està gran i feble de salut, i per tant desitja per damunt de tot la difusió de la seva obra. Aprofitar-se d’aquesta feblesa fa més vil encara l’actitud dels organitzadors. Encara queda un mes per davant per rectificar , però ni Capitani ni la seva obra mereix el menysteniment que rep amb aquesta vil actuació.

I a un , com instigador de la presència de Capitani en l’any Espriu, dons vaig ser qui es va queixar a l’organització del lamentable oblit, li agradaria saber el per que d’aquesta brutal diferència de tracte entre Cusachs , Cuyas i Capitani, tre “c” que no han estat com les que coneixem publicitàriament( CCC ). En aquest cas hi ha dues “C” amb majúscules i una “c” ( la de Capitani) amb minúscula , perduda en el camí de l’oblit. Lamentable.

Menystenir una paraula de difícil pronunciació però que en el que respecte a la plàstica és de conjugació d’habitud en la cultura oficial municipal.

RAUL CAPITANI. "OTRO MUNDO"

Raul Capitani,  aquest veterà artista argentí ( Mendoza. 1941) , però resident de tant a la nostra ciutat de la que ja n’és un capgròs més, retorna a l’activitat expositiva tot presentant a l’espai capgròs un seguit d’obres recents agrupada sota el títol de “Otro mundo”.

Capitani és certament un artista fet i refet a qui poc se li ha d’ensenyar, Posseïdor d’una llarga i fructífera trajectòria s’ha mantingut en tota ella en una fidelitat extrema al concepte del creador com agitador social, com plasmador de realitats vitals, renunciant de manera explícita a qualsevol faceta fàcil de l’art que el pugui portar a un cert edulcorament  i/o decorativisme.

Seguint una filosofia existencialista Capitani es manté en la lluita de l’artista com a ser lliure i responsable del seu art davant de si mateix , el que el porta a fugir de tota dependència de poder , ja sigui polític , econòmic i social , i dependre artísticament única i exclusivament de la seva ètica i consciència.

Ara , en uns moments de maduresa absolutament assolida , i amb la possibilitat de mirar enrere , vista la seva edat i les seves experiències vitals, Capitani , com tants d’altres artistes saberuts , comença a tancar el cicle vital de la seva creació, en un retorn , lent i pausat , cap els orígens, tant en el que pertoca a fons com formalment.

Podem observar així en aquesta exposició , la retrobada presència del dibuix aquarel·lat, en el retorn a les paraules dels poetes que tant van marcar el seus inicis a casa nostra. S’evidencia la prevalença de nou d’aquests formes convulses , angoixades,  amb una enorme càrrega interior , que alguns consideren picassianes ( discrepo ) , que tensionen l’obra com exigint una resposta , o si més no, una reflexió per part de l’espectador.

Apareix també la seva arrel plana de gravador , però amb les inclusions volumètriques de la fusta , en aquesta mena de falses xilografies cromàtiques , en aquest art de tendència ebanística que arribà també fa uns anys a Mataró, de la mà de Claudio Silveira.

Capitani titula el seu treball “otro mundo” , en un acostament a la seva infància i joventut quan convivia en la veritable fractura entre la població que diríem de classe mitjana i la població marginal, més en l’econòmic que no pas en el social. Però ara mateix aquest “otro mundo” està aquí , al nostre costat , amb aquesta societat fracturada i enfonsada per una crisi que , sense haver-la creada , en pateix totes les seves conseqüències.

Una societat plena de pors, misèries ,depressió, manca d’il·lusió en el futur.... Una societat a la que Capitani retrata senes embuts en aquesta interessant exposició que ens retorna al paper de l’artista com agitador social.

“Otro mundo” , un títol enganyós per no ferir sensibilitats i no explicitar el que tots sabem. Aquest “otro mundo” és justament el que estem vivint.