Dintre de l’atípica temporada que és aquesta d’enguany
escapçada per les restriccions pandèmiques, espai capgròs segueix donant
oportunitats a artistes joves o desconeguts que s’estrenen d’una manera seriosa
en l’àmbit expositiu local. Després de Le Pappe i Tenedor arriba el moment d’Alexandra
Chaves , que com les nomenades abans va
ser una de les positives sorpreses del darrer Sant Lluc.
Alejandra Chaves practica un abstracció geomètrica, que
segons ella és balança entre dos pols: “l’equilibri entre la precisió
geomètrica i matemàtica de les formes pures de l’univers i la perspectiva
distorsionada. de la llibertat dels éssers humans, que es miren el món amb ulls
lúdics perquè volen ser feliços”. Gran apassionada de la filosofia oriental ,
cerca el chi, punt mig entre el ying i el yang i cerca “un punt mig entre la
repetició i la instantaneïtat, un instant de meditació que genera un espai de
tranquil·litat”, segons declarava a la revista capgròs.
Per arribar als seus objectius conforma unes obres d’un constructivisme geomètric extremadament simple
que si bé tenen un cert atractiu visual es denoten fredes , malgrat els
cromatismes, y llunyanes a una vibració comunicativa interior. El seus equilibris
, poc tensionats ,res tenen a veure amb els conceptes generats per qui haurien
de ser els seus punts d’inspiració com podrien ser Klee, Kandisnky o Sòni
Delaunay i acaben en un constructivisme de fireta, de joc d’infants , que poden
resultar efectius decorativament parlant, però que artísticament precisen d’una
força interior, avui per avui , quasi inexistent.
Igualment caldria refinar la tècnica. Existeixen masses
imperfeccions en els límits de les formes i en la monocromia de les mateixes. En treballs com els seus la perfecció en l’acabat
és un element essencial i que cal tenir molt en compte.
Algú pot pensar que aquesta és una crítica bastant dura i no
m’agradaria que l’artista així ho veies. Chaves té la valentia de cercar la
transmissió dels seus pensaments i emocions per uns camins més difícils que els
d’un realisme o naturalisme, cercant una vesant més espiritual, que exigeixen de
l’espectador un esforç. Però aquesta valentia implica un camí més costerut pe
assolir resultats. Ara a l’autora li cal millora en la tècnica i aconseguir un
entramat de formes més complexes que defugin de l’infantilisme que a vegades
expressen. En aquesta millora , de bon segur apareixerà una artista més
compacte, i menys dubitativa, lògic per tractar-se d’una principiant, de la que
ara es presenta en aquesta exposició a l’espai capgròs.
