DE LA MATEIXA MÀ

Que tenen a veure els projectes realitzats de la Ciutat Jardí (1924) o de l’edifici de l’Aliança Mataronina (1926) o els projectes no realitzats del mercat de la Pça Pi i Margall (1925) i del mercat de Santa Maria ( 1926).

amb l’Hotel Palace de Madrid ( 1911) , el Ritz de Barcelona ( 1912) o el Casino d’Estoril ( 1920) ?

Dons que tot venen de la mateixa mà que no és altra que la de l’Arquitecte Eduard Ferrés i Puig , nascut a Vilassar de Mar el 1872, i que ara és actualitat de manera indirecta a casa nostra ja que fou el creador de les cases barates del carrer Goya que justament en el passat ple van veure aprovat el text refós del pla especial d’aquestes cases catalogades.

Eduard Ferrés i Puig va ser un enorme arquitecte d’un amplíssim currículum ,tant en l’aspecte artístic , - les obres reproduïdes son prou demostratives i si podríem afegir varies desenes , totes elles de gran importància -, com tècnic, ja que va ser dels introductors del formigó armat i tamé director d’obres de l’Exposició Internacional de Barcelona.

Eduard Ferrés va tenir al llarg de la seva vida una gran relació amb Mataró. Estudis a Valldemia , arquitecte municipal des de 1898 fins a les Santes de 1916 , quan va ser substituït per Lluís Gallifa. Director de l’Escola d’Arts i Oficis on exerceix de professor de modelat i construccions. Cap de bombers. Casa particular al carrer de Llepant. Realitza el projecte de desviament de rieres ( 1912 ) etc...

Malgrat aquest altíssim nivell el nom d’Eduard Ferrés és ben desconegut a casa nostra i no estaria de més recuperar-lo. L’any 1997 , en motiu del 125 aniversari del seu naixement , es realitzà una gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar , de la mà del seu net Xavier Ferrés i de Ramon i Andreu Folch.

En aquells moments vaig proposar a Carmina Benito, regidora de Cultura de l’època , que aquella exposició arribés a la nostra ciutat ja que a més de tot l’aspecte arquitectònic , Eduard Ferrés era un gran i innovador fotògraf i eren diverses les fotografies amb Mataró de protagonista , alguna tan curiosa com les de la visita del Rei. Com és obvi no hi va haver res a fer.

No estaria malament que aprofitant l’avinentesa del tema de les Cases Barates del carrer Goya , peces ben revolucionaries per l’època , algú intentés recuperar la seva figura amb aquella magnífica exposició o una de parella.

Ara que tant es parla de Patrimoni , en seria una excel·lent lliçó.

CA L’ARENAS. SEGON TORN

De fa ja uns quants dies , exactament des de una setmana abans de Nadal, que Ca l’Arenas presenta el segon torn d’exposicions d’aquesta temporada establerta sota l’eix de l’art i la guerra.
Sabedor de que en general les exposicions del desaprofitat casalot del carrer Argentona presenten un més escàs atractiu , res em motivava a la visita, però les que jo dic “obligacions professionals” em van portar a la visita i he de dir que si be no anava errat en general en respecte al nivell de les mateixes , he d’afirmar que l’exposició corresponent als germans Arenas és de les més interessants que en el seu entorn s’han realitzat.






















No cal ni gastar unes poques ratlles en relació a l’efecte “parabellum”, ridículament vergonyós, mentre que en el que pertoca a la sala 1 , dedicada a les “ Històries anònimes . Vivències de salvaguarda del patrimoni artístic a Olot. 1936” , un s’ha de preguntar on dimoni està l’interès de la mateixa , fora de fer evident de qui s’ha pres la idea per copiar-la i donar com a resultat l’exposició actual de la sala Principal.

Quatre plafons de text amb unes petites fotografies , parlant d’un indret i d’uns noms que pocs coneixen , per explicar que a Olot és va fer el mateix que a tants llocs , Mataró inclòs , i presentant el petit afegitó del fragment malmès de “L’enterrament de Sant Franc” com únic element artístic que pot cridar l’atenció, és una vegada més la demostració de la ganduleria crònica del Museu , que a bon segur pensa que total, per els quatre que visiten l’exposició, tant si val i tot si val.

No succeeix el mateix en la sala dedicada ala germans Arenas , en que sota el títol de “L’Aprenentatge, 1936-1939” , es presenten una desena d’obres dels dos germans que corresponen a treballs que pertanyen a la seva part d’aprenentatge ja que malgrat l’esclat de la guerra , l’Escola d’Arts i Oficis i de la mà de Rafael Estrany va mantenir en la mesura del possible la seva activitat educativa.






















Ens trobem dons amb treballs iniciàtics amb totes les característiques que aquestes obres comporten. És a dir que al costat de les lògiques mancances de creadors novells i per tant amb limitacions de tot tipus , apareix un tret engrescador , una gosadia important per l’edat i el moment , i el que potser és més important , comencen a ensumar-se les característiques peculiars i personals de cada germà.

Així en el que pertoca a Jaume , ja s’observa la seva predilecció envers la tècnica de l’aquarel·la , que ja la treballa , no a l’estil clàssic i de principiant com seria seguir el tarannà del dibuix aquarel·lat , amb un bon entramat de dibuix com a fonament , per fer-ho ja “ a pel” , amb tota llibertant, aconseguint resultats ben atrevits com ho és el treball que acompanya aquest escrit.

Circumstàncies parelles es presenten en el cas d’en Jordi Arenas que sorprèn amb un treball que a bon segur ell consideraria inacabat , com ho són aquests nens jugant a la platja , molt del concepte del mestre Rafael Estrany , o un molt més treballat oli “Escena de platja” on apareixen ja elements que després de la seva evolució esdevindran ben característics de la seva pintura.

Una petita mostra , tastet com quasi totes les de Ca l’Arenas , que serveix per veure el naixement dels dos germans artistes, i com ja en aquestes primeres passes començaven a intuir-se aquells elements que després serien essencials en el seu fer.

(Aquest segon torn d’exposicions de Ca l’Arenas romandrà obert fins el proper 21 de març)

PER TENIR EN COMPTE

Qui més qui menys ha vist aquests dies les imatges del nou aeroport inaugurat a Lleida , justament a Alguaire. Son imatges que captiven per l’originalitat del tractament de la coberta de l’edifici del mateix , especialment visible en tota la frontal de la torre de control. Els verds i terrosos jugant entre si , amb aquest paral·lelisme amb les terres del costat i el caire agrícola de l’entorn , serveixen per reduir molt el que hauria pogut ser un impacte visual destraler.

Dons bé , els responsables arquitectònics d’aquest aeroport son l’equip d’arquitectes b720 , que son els que han realitzat el projecte del Museu Bassat quan es dugui a terme en el seu emplaçament definitiu a la farinera Ylla i Aliberch , el que demostra el seu nivell de qualitat i de respecte a l’entorn , fets ambdós que espero agrairem en la seu definitiva , tal i com es va poder observar en el projecte que va presentar en la xerrada pública del passat juny , amb motiu del 25 aniversari del Capgròs.

TITELLES

Magnífica la sorpresa que ens ofereix Joan Hortós de la mà de la gent del Sant Lluc, en l’espai expositiu que aquests disposen en els locals de la Presó que en aquesta ocasió , com en d’altres , s’amplia al potent receptacle artístic que n’és el pati de l’edifici d’Elies Rogent.

Massa vegades el concepte “art” l’apliquem tan sols a aquells elements que responen a uns canons pre-establerts , mentre que elements als que sí considerem un cert toc creatiu però pel material, el seu futur ús , la tècnica emprada etc , els deixem en aquesta mena de llimbs artístics que acaben en ser els conceptes “artesania” , “arts aplicades “ etc, fet que és un absolut error ja que el concepte d’art s’ha de moure essencialment en el de la comunicació d’emocions i sensibilitats.

Joan Hortós ens transporta a aquest dilema , a bon segur sense voler. Per aquesta exposició presenta una vintena de dibuixos i una xifra parella de titelles, que depassen amplament el contingut del concepte artesà per ser considerades “obres d’art”.
Per un costat , - en la sala interior - , Hortós és mostra enormement incisiu amb uns dibuixos que conjuguen conceptes tan diversos com les referències a Joan Ponç i a Warhol , en els que de forma alegre i desenfadada explicita, tant la seva interioritat com les reflexions que el mon que l’envolta li provoca. Amb habilitat compositiva , preciosisme tècnic i molt especialment capacitat creativa , els treballs d’Hortós son llaminers a la vista però una vegada assaborits per ella , penetren amb tota la seva carrega en l’interior del visitant amatent.

Element diferent però parell és el seu treball amb les titelles. Limitat aquí per una necessitat de que les seves obres , encara que especials “funcionin” com si d’una titella tradicional es tractés , Hortós juga sàviament les seves cartes amb una aposta agosarada en la que aconsegueix no tan sols un tractament extern cridaner i atractiu , ans també el que és molt més difícil que les seves peces s’estableixin alhora en una dinàmica de conceptes. Elles responen en certa manera a la reconversió dels estereotips , oferint una lectura àgil, intensa, divertida i alhora crítica d’uns elements que ens transporten al paral·lelisme evident amb nosaltres mateixos.

Una exposició aquesta de Joan Hortós que cal visitar amb la seguretat de que en ella hom obtindrà molts imputs al voltant dels quals caldrà reflexionar. Una excel·lent exposició.

PS.- Les fotografies són manllevades del blog del Sant Lluc , blog en el qual es pot visitar tota l’exposició del Sant Lluc mitjançant les fotografies de tots els artistes participants. Una bona idea , realitzada amb tota rapidesa i a la que cal felicitar.

150 ANYS

Tot parlant de l’edifici de la Presó d’Elies Rogent , cal recordar que aquest edifici destinat a presó , va ser el primer que es va construir amb el concepte panòptic com a referència. Un concepte ideat per Jeremy Bentham que responia a la idea d’una presó en la qual tot es podia veure des de un sol punt, Com ell defensava , n’hi hauria prou amb una mirada que vigiles, ja que cadascú la sentiri dirigida a ell i acabaria interioritzant-la fina arribar a vigilar-se a si mateix.

Aquest edifici va ser inaugurat en el 1863 , o sigui que en el 2013, se celebrarà el 150 aniversari de la seva edificació i caldria celebra-ho com cal , vista la importància de l'edificació.

Ho diem ara , amb més de tres anys de coll, per a veure si hi ha sort i algú comença a pensar en ella i alhora de la veritat hi ha idees i diners.
Encara que estem convençuts que no aconseguirem que ningú ni tan sols en prengui nota.

(La magnífica fotografia és de Quico Melero)

EDUARD COMABELLA

Han estat diverses les vegades que en aquests darrers dies he parlat de l’impagable exposició antològica que al voltant de l’obra i la figura de l’Eduard Comabella omple les sales de Can Palauet.

Com no que vull repetir el consell de l’obligada visita , però avui vull a més convidar-vos a visionar el petit documental a modus d’un “30 minuts” , que al voltant de la seva figura i la seva obra , emetrà demà dimecres ( avui per a molts) Televisió de Mataró a les 21. 30 hores, amb el títol de “Eduard Comabella . Il·luminant el seu record”.

És un programa amb guió i direcció del que això escriu , amb imatges , muntatge i realització de Pep Andreu. En ell i amb l’ajut de diverses imatges d’arxiu i principalment amb la veu i el sentiment dels seus companys Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari , Félix Gallego “Monreal”, Josep Manuel Calleja i Jaume Simon, que intentaren repassar l’home i l’artista , alhora que la seva transcendència ara , vint anys més tard.

Un documental fet amb el cor i el sentiment però amb l’afany de recuperar l’artista i l’obra , ja que tots tenim ben clar que cal recuperar de l’oblit el nom de l’Eduard Comabella, l’home , l’amic i principalment el gran artista.

O sigui que ja ho saben. No em fallin. Demà ( o avui ) dimecres , a les 21.30 els espero a TVM. Just abans del partit de l’Espanyol- Barça. Espero que no se’n penedeixin de la tria.

ROSA CODINA ESTEVE


Si el consell anterior és obligat , el mateix haig de dir de l’exposició que Rosa Codina Esteve presenta aquest divendres a la seu del Col·legi d’Aparelladors i.... Una exposició que sense ni tan sols saber que hi haurà exposat sé que serà de tal qualitat que tots quedarem bocabadats , ja que Codina.Esteve és del millor del que corre per Mataró , -i amb avantatge -, i això que hom , poders públics i privats l’ha menystingut i sigui el petit tastet d’aquella sala municipal que es trobava a l’entrada de l’Ajuntament , la seva darrera presència individual a Mataró. ( Vergonyosament estem parlant de 1992 ).

Una exposició de justícia que m’han honorat amb l’encàrrec de la seva presentació, convidada que com en poques ocasions he acceptat amb tant de gust.
Una exposició que si us interessa el bon art heu de visitar de totes totes.

EDUARD FERRÉS I PUIG


Tot cercant unes dades per fer la presentació de Codina-Esteve m’ha caigut a les mans el llibre de l’arquitecte de Vilassar de Mar , l’Eduard Ferrés i Puig , nom amagat rera el pes dels grans arquitectes de començament de segle , però d’una vàlua excepcional , amb un important paper a Mataró, on va ocupar el càrrec d’arquitecte Municipal i és el responsable de les cases del Carrer Goya , les del Palau , o l’edifici de l’Aliança Mataronina , com també ho és de l’hotel Palace de Madrid , del casino d’Estoril , de l’edifici del carrer Pelai de Barcelona ,antigament magatzems El Siglo , actualment C&A, o de molts dels edificis de l’Exposició de Barcelona de 1929.
Dons be, tot xafardejant he trobat aquest dibuixos de diferents projectes de mercat municipal per a Mataró, allà abans dels anys 20.


Ara , amb la polèmica de la Pça de Cuba , si més no be poden servir d’element de reflexió.

SALVEM LA NAU GAUDÍ

Hi ha projectes que semblen maleïts de bon començament. No s’acaba mai de saber per què , però tot va malament. El projecte no acaba de ser engrescador , les obres tenen tots els inconvenients del món , el retard esdevé etern i al final el resultat es car i decebedor ja que res és com es desitjava. La Nau Gaudí n’és potser el millor dels exemples.

Amb quasi sis anys de retard , sembla que ara sí que la Nau Gaudí serà una realitat. Finalment s’ha realitzat un acurat treball en el que s’ha volgut ser el màxim possible de respectuosos amb el treball original del genial arquitecte , amb especial intenció en arcs i coberta , punts importants en aquest treball iniciàtic de Gaudí, aconseguint com així sembla, un resultat ben remarcable.
Potser per això encara és més difícil d’entendre que un element que dintre de poc tindrà el seu pes específic en el sempre minvat conjunt patrimonial de la ciutat , quedi adormit i menyspreat amb un insípid pla d’usos, dedicat a un adotzenat telecentre i un espai d’orientació laboral per a joves.

Mataró és una ciutat amb mancances importants d’espais nobles. És difícil per a no dir impossible trobar-ne un que serveixi per actes especials ja siguin culturals, empresarials, civils o de qualsevol tipus. La polivalència d’espais importants en les grans ciutats ha esdevingut element important en la seva promoció exterior. Ara , Mataró, en podria gaudir d’un d’ells i a més amb el pedegree de les beceroles gaudinianes.

Però no , malgrat una general oposició política i cultural que ha obert tot el ventall de possibilitats , el Govern municipal sembla entestat amb vulgaritzar l’espai donant-li uns usos que ni precisa ni mereix.

Queda encara temps per la marxa enrera , i bé farien els que manen en reflexionar sobre el tema , no fos cas que en el cert neguit ciutadà existent en el tema patrimonial aparegués una plataforma “Salvem la Nau Gaudí” , i en aquest cas no hi haurien excuses polítiques o comercials , seria la cultura i el patrimoni que aixecaria la seva veu davant l’evident estultícia municipal.

L’AVE i LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui s’ha decidit que en pocs dies sortirà a concurs el túnel de l’Ave que ha de travessar Barcelona de punta a punta. Sortosament algú ha tingut senderi i el mateix tindrà un recorregut natural i serà el sotsòl del carrer Provença el que l’acollirà i la Sagrada Família un dels veïns de superfície.

Vist per on passa en serè protagonista de primera mà. Podré sentir el tremolor a nivell de planta baixa i de totes les alçades fins un cinquè, però estic plenament convençut que no sentiré res. Diguin el que diguin , i encara que recordin el cas Carmel, foradar la ciutat avui per avui , és una cosa més segura que qualsevol obra menor.

Però és clar , hi ha la Sagrada Família. Repeteixo el convenciment de que no passarà res , però no deixa de ser una llàstima. I no dic cap bajanada.
No estaria de més que amb qualsevol vibració , el munt de pegots afegits per Subirachs anessin en orris. La seva actuació, digne d’un terrorista artístic , és un dels més salvatges atemptats públics contra un monument d’aquells que son Patrimoni de tots.

Per això en el convenciment de que amb el pas del temps la intel·ligència apareixerà de nou i tirarà a terra tots els elements afegits per Subirachs i sols quedarà la nuesa de Gaudí , el pas de l’AVE sols faria avançar un fet de justícia.

CA L’ARENAS

Una queixa fotogràfica publicada en el Cap-gros en que es feia evident la manca de qualsevol informació horària a Ca l’Arenas ha provocat en tan sols un parell de dies , la resposta oficial de que s’esmenarà aquest defecte.
Tan sols inaugurat Ca l’Arenas hem denunciat aquest fet , al costat d’altres com per exemple el fet de que no hi ha cap cartellera de la programació, ni de les activitats, ni de res de res.Ho hem fet personalment , per escrit, a la premsa. S’hi han afegit artistes , el mateix alcalde , algun regidor, però el resultat ha estat permanent , res de res.

Ara una foto a la premsa i tot solucionat. Simplement és per emprenyar-se , però no cal ni gastar un borrall d’energia. La gent de l’Art sabem que Ca l’Arenas és del Museu i el seu director és Carles Marfà . Amb això tot està dit. Tots sabem que el seu nom és comparable amb molts qualificatius , però cap d’ells té res a veure amb eficàcia o qualsevol altra sinònim. Sens cap mena de dubte el pitjor treballador de l’Ajuntament en un teòric ( i també real) ratio sou / eficàcia.

Però tothom està d’acord amb la boca petita i a l’hora de la veritat..... Serà el pes de la “família”?.

NOU CAMP NOU. LA BANALITAT DE LO SAGRAT

Avui, dia de la Mercè , és per mi un dia diferent, com ho és per els molts no barcelonins que treballem a la capital. Aquesta festa, quan els demés treballen, confegeix un aire especial a la jornada.
Malgrat ser festa avui tenia guàrdia matinera el que ha fet que en tornar aprofités per dinar a Can Laru , ja que de tant en tant s’agraeix un d’aquells plats consistents de vedella amb bolets o semblant, que generalment no trobes en els àpats de casa. En entrar, segueix dominant la gegantina fotografia del Camp Nou poc després de la seva inauguració. És una foto que fa patxoca i m’he preguntat , podré pensar el mateix del treball de Foster?.

En primer lloc no deixa de merèixer una reflexió aquest protagonisme desmesurat dels arquitectes estrella. Pocs recordaran el nom de l’arquitecte del Camp Nou ( Mitjans ) , un arquitecte que amb el seu treball va revolucionar el concepte dels estadis esportius , amb un concepte àgil , modern i en certa manera racional. El Camp Nou es va convertir ràpidament en un exemple , a més de difícil imitació, i segueix essent un referent que ha passat a la història de l’arquitectura esportiva.

El treball de Foster ha estat presentat com un treball essencialment mediàtic. Ens han ensenyat la pell, l’embolcall, però quasi res ens ha dit de dintre. M’ha recordat el que habitualment fa l’Ajuntament mataroní, que és fer edificis sense tenir clar que hi haurà dintre i/o quines son les condicions precises per a la seva utilitat ( ex. Nau Gaudí, Casa Arenas ...).

Aquí al menys sabem que hi haurà un camp de futbol , però en que hi sortiran guanyant els espectadors , en que hi guanyarà la pràctica esportiva?. No fa pas tant que en una de les darreres remodelacions , en ensotar el terreny de joc succeí que la visera de tribuna feia que una part no tingués cap estona de sol i la gespa es malmetia. Succeirà una cosa semblant?.

Però per el que es veu la qüestió és vendre imatge i modernitat. Foster ha apostat per un pastitxe en el que difícilment es reconeix a ell mateix. Sembla com si el seu afany fos épater les bourgeois i a fe que ho ha aconseguit.

El concepte global banalitza al trencadís gaudinià, descontextualitzant-lo i establint una mena d’enganxina gegant que converteix a l’edifici en un element amb clara facilitat per ser considerat kitsch. La coberta multicolor que a més permet la seva il·luminació ens porta sense cap mena d’esforç a una clara influença de Nouvel i la Torre Agbar.

Tot acabant fent una mirada general, és evident el seu paral·lelisme formal amb l’Allianz Arena de Münich, amb una clara diferència a favor d’aquest ja que la gràcil estructura metàl·lica que l’envolta provoca una sensació de lleugeresa i agilitat , característiques que es corresponen a l’esport que en ell es realitza , mentre que el concepte global de Foster ens dona una sensació contraria de pes , d’element poc dinàmic que no s’ajusta al sentit d’un estadi.

Sigui com sigui , de moment sols podem parlar d’una maqueta. Temps tindrem de veure’l créixer i poder gaudir , o no, del resultat final. De moment cal remarcar que no ha provocat grans elogis. Tampoc moltes crítiques , ja que la por en parlar dels tòtems de qualsevol especialitat imposa el seu respecte , però el comentari general es mou més en el camp de la ironia que no pas en el de l’aplaudiment.

Justament , tot tornant del treball, una ràdio catalana en parlava amb to distés. La definició final del projecte ha estat contundent : Sembla un gegantí Dunkey Doonut ben recobert de Lacasitos.

I tots sabem que l’enginy del poble no té límits i quasi sempre encerta. Quasi tant com els bons escritors. Al voltant de tot això llegia , crec que amb signatura de Sergi Pàmies, que els estadis eren com les noves catedrals dels segle XXI. Que cal anar fent de tant en tant alguna posta a punt , però que el caràcters essencials millor no tocar-los.

I si s'escau potser seria qüestió de fer-ne una de nova.