DE LA MATEIXA MÀ

Que tenen a veure els projectes realitzats de la Ciutat Jardí (1924) o de l’edifici de l’Aliança Mataronina (1926) o els projectes no realitzats del mercat de la Pça Pi i Margall (1925) i del mercat de Santa Maria ( 1926).

amb l’Hotel Palace de Madrid ( 1911) , el Ritz de Barcelona ( 1912) o el Casino d’Estoril ( 1920) ?

Dons que tot venen de la mateixa mà que no és altra que la de l’Arquitecte Eduard Ferrés i Puig , nascut a Vilassar de Mar el 1872, i que ara és actualitat de manera indirecta a casa nostra ja que fou el creador de les cases barates del carrer Goya que justament en el passat ple van veure aprovat el text refós del pla especial d’aquestes cases catalogades.

Eduard Ferrés i Puig va ser un enorme arquitecte d’un amplíssim currículum ,tant en l’aspecte artístic , - les obres reproduïdes son prou demostratives i si podríem afegir varies desenes , totes elles de gran importància -, com tècnic, ja que va ser dels introductors del formigó armat i tamé director d’obres de l’Exposició Internacional de Barcelona.

Eduard Ferrés va tenir al llarg de la seva vida una gran relació amb Mataró. Estudis a Valldemia , arquitecte municipal des de 1898 fins a les Santes de 1916 , quan va ser substituït per Lluís Gallifa. Director de l’Escola d’Arts i Oficis on exerceix de professor de modelat i construccions. Cap de bombers. Casa particular al carrer de Llepant. Realitza el projecte de desviament de rieres ( 1912 ) etc...

Malgrat aquest altíssim nivell el nom d’Eduard Ferrés és ben desconegut a casa nostra i no estaria de més recuperar-lo. L’any 1997 , en motiu del 125 aniversari del seu naixement , es realitzà una gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar , de la mà del seu net Xavier Ferrés i de Ramon i Andreu Folch.

En aquells moments vaig proposar a Carmina Benito, regidora de Cultura de l’època , que aquella exposició arribés a la nostra ciutat ja que a més de tot l’aspecte arquitectònic , Eduard Ferrés era un gran i innovador fotògraf i eren diverses les fotografies amb Mataró de protagonista , alguna tan curiosa com les de la visita del Rei. Com és obvi no hi va haver res a fer.

No estaria malament que aprofitant l’avinentesa del tema de les Cases Barates del carrer Goya , peces ben revolucionaries per l’època , algú intentés recuperar la seva figura amb aquella magnífica exposició o una de parella.

Ara que tant es parla de Patrimoni , en seria una excel·lent lliçó.

JOVES SELECCIONATS SANT LLUC 2007

Una de les millors pensades de la gent del Sant Lluc va ser la que realitzaren ara fa quatre convocatòries , escollint d’entre les obres dels artistes joves representats a la col·lectiva el treball de quatre d’ells als que s’oferia la possibilitat d’una mostra individual, que enguany es celebra en aquests dies a l’Espai Zero de l’Ateneu.

Una pensada que cal lloar en el que es mereix però que caldria polir en els petits detalls com per exemple reduir a trenta l’edat per ser escollit o limitar el nombre de vegades en que un artista pot ser triat , ja que si no algun creador per la seva qualitat ( Pol Codina per exemple) pot eternitzar-se en l’elecció.

Enguany el resultat de la mostra és prou satisfactori , divers en el concepte i els resultats , però amb un to general que malgrat les “relliscades” pròpies de la joventut manté un to alt que preconitza un futur ben esperançador per als protagonistes.

Màximo Almeida lògicament ens ofereix una cara ben diferent a la que justament ara mateix presenta a “Quatre”. La seva sèrie obscura es substituïda ara per un treball d’arrel més naturalista , mantenint el recolzament en aquest realisme extrem en el que es mou amb comoditat i en que ara juga mantenint un punt de discordància , en una mirada que volent ser fidel presenta alhora un punt de reflexió poètica , dura o sensible , amb la que retorna a si mateix , a aquest Màximo Almeida humanista en ser i essència.


Jordi Arcas és jove , molt jove. Els seus dinou anys el porten obligatòriament a la dispersió , a l’aposta per tot i encertar tan sols a voltes. El que passa és que quan encerta ( com per ex. en l’obra reproduïda o en alguna que altra marina aquarel·lada ) els resultats son prou atractius com per veure que allà hi ha essència encara que altres obres que s’exposen al costat el resultat és tan pobre i mins que un pugui preguntar-se com ha pogut ser escollit.

Joventut diví tresor però alhora temps de canvis i divergències. Ara a Jordi Arcas li toca triar el seu. En el presentat hi ha la cara i la creu. Tan sols ell pot, i ha , d’escollir. Espero que encerti , i si es permet escoltar un petit consell que ho faci per la llibertat . Justament és allà on es troba el millor d’aquest jove creador de Canet que ara ens mostra les seves beceroles.

Que dir de Pol Codina que els bons afeccionats no sàpiguen o no intueixen. En el seu paper de gran esperança / realitat de l’art local , en Pol disposa d’intuïció, creativitat i tècnica i així el resultat ha de ser indefectiblement com el d’ara mateix que no mereix altra qualificatiu que el d’excel·lent.


Pol podia haver caigut fàcilment en el sempre agraït pecat del decorativisme. En ell hauria aconseguit fàcils afalacs , però ha estat llest i ha estat atent a aquells que el convidaven a no baixar la guàrdia , a apostar sense embuts per la realització pura sense amagar soldadures , cargols .... , a deixar que l’obra surés per sobre de tot , i el resultat final és tan positiu com aquest que ara presenta i que el confirma com a futur / realitat. Un camí ara encetat però del que no es veu de cap manera quin serà el final que s’intueix , de totes totes , absolutament positiu.



L’arenyenca Ruth Gallofré és en certa manera la sorpresa de la mostra . La seva peculiar obra que mereixia la selecció s’ha convertit en una selecció compacta i homogènia que aposta per una creació en la que conjuga elements primitivistes , geomètrics i cromàtics per aconseguir un peculiar idioma plàstic personal que essent ben atractiu a la vista , obliga a una mirada més profunda per anar copsant la sensibilitat i el joc que ens ofereix.
Potent en la realització , a la que ajuda un joc cromàtic agosarat , Gallofré aposta per aquests sensibilitat de segona lectura , en aquella aparença que sembla portar a enlloc i que en canvi en l’atenta mirada s’observa en claredat una reflexió que mereix tota atenció.

Quatre artistes diferents però amb prou capacitat de creació com per captivar a tot aquell a qui agrada descobrir el que serà realitat ben aviat.
Quatre noms que cal apuntar ja que en certa manera alguns d’ells ja son una absoluta realitat.

IV COL·LECTIVA “JOVES ARTISTES SELECCIONATS SANT LLUC”
Àmbit Zero. Ateneu Caixa Laietana
Del 4 al 31 de Juliol de 2008-07-09


L’ART A LA FRANJA

Fa tant del polèmic contenciós entre els bisbats de Barbastro i el de Lleida al voltant dels tresors artístics del Museu Diocesà que ja fa pudor.
Ara davant la situació hi ha un bon grapat de gent que s’ha mobilitzat per arreu. A Mataró i de la mà del magnífic historiador que n’és en Joaquim Graupera m’arriba la darrera mobilització en afany de difusió cosa que faig sense embuts, tot pensant que és
lamentable arribar a certes cessions, convertides en renúncies absolutes.
Aquí trobeu el manifest que un signa amb tot convenciment.


El proper dimecres 23 de juliol de 2008 a un quart de nou del vespre,davant el Palau Episcopal,carrer del Canonge Brugulat, 22 de Lleida, hi ha convocada una mobilització popular en defensa del patrimoni artístic de les antigues parròquies de la Franja que ara estan al Museu de Lleida i que són reclamades per les diòcesi d'Aragó. Amb el lema "DIGUES NO ALS QUI ES VOLEN APROPIAR DE LES OBRES DEL MUSEU DE LLEIDA" s'intenta concienciar i fer força per salvar la unitat del Museu de Lleida.

Sortiran autocars des de: Barcelona, Girona, Mataró, Reus i Tarragona. (Preguntar per altres punts).
Preu: es demanarà una contribució voluntària .

Estem fent un autocar des de Mataró. És gratuït, només es demanarà la voluntat. Per altra banda, diverses entitats mataronines, entre elles el Grup d'Història del Casal, hem convocat una roda de premsa pel proper dilluns dia 14, per adherir-nos a la “Plataforma cívica per la unitat del Museu de Lleida” i mirar de crear consciència ciutadana.Tot s'està fent a cuita-corrents perquè la Nunciatura, el bisbat de Barbastre-Montsó i l’administrador apostòlic de Lleida (el bisbe de Tortosa) han fet sobtadament un acord en el mes de juliol per arreplegar-nos a tots desmobilitzats i a les portes de vacances.

Contactes:
Per Mataró i el Maresme: Joan Comellas i Baulenas Tel. 93 798 81 44 i 617 31 47 81
Per altres llocs - Reserves de plaça: 697.976.545 o bé info@esglesiaplural.cat

MANIFEST

"APROPIAR-SE: Fer que algú no tingui una cosa que posseïa o una cosa que necessita.

Al llarg del temps han estat i són nombrosos els intents d’abatre Catalunya anorreant: la llengua, la cultura, la història, els recursos, la identitat i la memòria col·lectiva. Ara, de nou, ens volen privar d’allò que ens pertany, d’allò que forma part de la nostra identitat. Els bens en litigi són propietat de Lleida, varen ser comprats legalment per evitar que fossin adquirits per col.leccionistes privats, o bé corresponen a donacions documentades.

Els bens del Museu de Lleida no són un afer eclesiàstic, són patrimoni de tot el país, són un assumpte nacional.

Les obres d’art que reclama injustament el bisbat de Barbastre-Montsó són una part important de la nostra cultura, de la nostra identitat i de la nostra memòria històrica. Són una de les poques petjades que resten dels límits catalans de Ponent, de quan les terres germanes de la Franja eren part de Catalunya.

Espanya manté la dèria d’aniquilar la personalitat nacional catalana, i des de sempre ha trobat uns fidels aliats en amplis sectors de l’Església espanyola i en algun o altre bisbe de les diòcesis catalanes.
Exemples d’aquesta secular intencionalitat genocida respecte de la identitat catalana en són les segregacions de parròquies de la franja, la pretensió de posseir i deslocalitzar unes obres d’art que expliquen la història que no volen reconèixer.
Ara aquestes obres estan en greu perill i ens toca a tots, a tu, a cada un de nosaltres defensar-les i dir als nostres governants i polítics que amb la identitat del nostre poble no s’hi mercadeja.

Si nosaltres, la ciutadania, restem en silenci, serem còmplices de la gran injustícia i arbitrarietat que ens volen imposar. PLATAFORMA CÍVICA PER LA UNITAT DEL MUSEU DE LLEIDA"
Per a més informació
Manifest sobre les obres d'art de la Franja
http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8412/
Església plural
PROGRAMA
18.30 h Sortida dels autocars des dels punts de trobada.
20.30 h Arribada a Lleida (davant el Palau Episcopal).
20.45 h Inici de la marxa de protesta fins el Museu.
21.00 h Intervencions: 1.- Historiador; 2.- Societat civil de Lleida; 3.- Representant d’Església Plural de Barcelona; 4.-Portaveu de la Plataforma (llegirà el document que es lliurarà al Parlament, al Conseller de Cultura i a les autoritats locals.
21.30 h Actuació musical.
22.00 h Piscolabis. “El bisbe,....al plat” (pa amb tomàquet, bisbe i altres embotits)
23.00 h Retorn cap a les destinacions de sortida.

PATRIMONI

Mentre mitja ciutat està enfrontada a l’altra mitja per tot l’enrenou de Can Fàbregas, culebrot de primera , i més ara amb la nova proposta municipal que malgrat els meus esforços i una dosi molt elevada de bona voluntat no entenc per cap costat i menys quan encara sembla que hi guanyarem diners i que no entendre-ho vol dir no comprendre per on bufen els vents de la modernitat i el nou segle.
Dons bé, quan hom està capficat amb Can Fàbregas avui llegeixo a “El Punt” que Mataró en els darrers set anys “s’ha carregat” 274 cases de cós. I davant d’això poques queixes , cap plataforma , i tots a fer la viu viu.

A diferència d’altres ciutats dl nostre país en els que la burgesia benestant van fer aposta per la innovació, la cultura , una arquitectura important, etc. a Mataró, “Can Miquetes” com recentment em comentava molt be un amic , ens movem amb una estructura fabril amb edificis poc remarcables , amb alguna qu’altre excepció entre les que no es troba Can Fàbregas, i en canvi si manté com a tret característic de la ciutat la casa de cós , amb aquesta estructura repetida que tants de nosaltres hem viscut d’una o altra manera.

Ara , d’aquesta manera de viure , ja quasi res en queda. Com deia , les queixes han estat minses . Potser , i m’ho deien amb tota la mala intenció que jo amb bona part comparteixo, molts dels que es queixen per Can Fàbregas han fet oportú negoci amb la cas de cós familiar.

Però amb tot l’enrenou visitant avui l’exposició del MACBA “Sota la bomba” , una exposició de la que en parlaré en un altra dia però que ja dic que és de les millors i més emocionants exposicions que he vist en els darrers anys i que és absolut pecat mortal artístic no fer-ne visita.
Dons bé en aquesta exposició he descobert unes obres de l’artista italià Giuseppe Capogrossi. Una d’elles semblava perfectament la nova distribució prevista per tota aquella zona. No havent-la trobat n’ofereixo en les il·lustracions del post altres variacions que be poden ser preses en anàlisi per els doctes urbanistes capaços d’engendrar tan alta parida.

Si així és , al menys podrem dir de tot cor, que ha estat feta per un veritable “Capogrossi”.