AVELINA LÉSPER I L’ART CONTEMPORANI.

Fa anys que segueixo els comentaris d’Avelina Lésper  en el seu blog (www.avelinalesper.com ). Me la va descobrir l’Enric Aromí que n’és un gran fan i que de tant en tant ens dona notícia seva, i estic força d’acord amb els seus plantejaments generals envers aquest mal anomenat art contemporani , encara que discrepo, i molt, d’algunes de les seves individualitzacions que també han esdevingut obsessions, com és el cas de la seva fòbia vers l’obra d’Antoni Tàpies ( potser per això complau tant al bon amic Enric).

Ara la seva entrevista publicada a La Vanguardia el passat dia 6 , ha estat rebotant per tota la xarxa i s’ha reproduït en diversos mitjans informatius de mig mon. Una entrevista amb coses discutibles, com no, però apostant fort per aquest concepte de  que “ el rei va despullat” que tants defensem front la bunkerització de la síndrome de l’avantguardista , que sembla estar inoculada en tants i tants poders fàctics i essencialment públics.

Per això reprodueixo aquí aquesta entrevista a La Vanguardia  (http://www.lavanguardia.com/cultura/20140206/54400875066/entrevista-avelina-lesper-arte-contemporaneo.html#.Uvf_GhvpE6s.facebook) per que entreu en matèria i pogueu plantejar-vos les vostres raons en aquesta ja eterna disputa en relació a la veritat o no , de l’art contemporani.

No fueron pocos los que se identificaron, hace un par de años, con aquella mujer de la limpieza de un museo alemán tan celosa de su trabajo que se empleó a fondo para eliminar unas terribles manchas que había en una de las obras expuestas. Ni se le ocurrió sospechar que formaban parte vital de la pieza Wenn es anfängt durch die Decke zu tropen (Cuando empieza a gotear el techo) del artista Martin Kippenberger, valorada en 800.000 euros. El Museo Ostwald de Dortmund (cuyas primeras entradas en Google son sobre el suceso, superando a su web oficial), llegó a afirmar que "estamos intentando aclarar cuanto antes qué tipo de capacitación tiene el personal de la limpieza". La crítica de arte mejicana Avelina Lésper diría que esa pobre trabajadora, además de un gran sentido de la pulcritud, tenía también un gran sentido común. Lésper, colaboradora de diferentes medios de comunicación latinoamericanos y directora del programa de televisión El Milenio visto por el Arte, es una de las voces que más suenan contrarias al arte contemporáneo, cuestionando desde los ready-made (el uso de objetos comunes como el urinario de Duchamp) a las performances efímeras.

-¿Cómo definiría el arte contemporáneo en una palabra?
-Fraude

-Explíquese…
-Carece de valores estéticos y se sustenta en irrealidades. Por un lado, pretende a través de la palabra cambiar la realidad de un objeto, lo que es imposible, otorgándoles características que son invisibles y valores que no son comprobables. Además, se supone que tenemos que aceptarlos y asimilarlos como arte. Es como un dogma religioso.

-¿Y por otro lado?
-También es un fraude porque está sostenido nada más que en el mercado, que es fluctuante y artificial en la mayoría de los casos. Se otorgan a las obras valores artificiales para que pienses: “si cuesta 90.000 euros es porque debe ser arte”. Estos precios son una burbuja, como existió la burbuja inmobiliaria.

-¿Y pinchará?
-Se tiene que pinchar. Una torre de papel sanitario de Martin Creed cuesta 90.000 euros. El objeto no es lo importante, sino lo que tú puedes demostrar económicamente a través de su compra.

-¿Y no pueden comprar Murillo o Picasso?
-No puedes especular con pintura antigua porque hay muy poca. En cambio, este tipo de obras se realizan en minutos, algunas se hacen en factorías.

-¿No se podría especular con obra actual con valores estéticos?
-El arte toma tiempo. No hay manera de que Antonio López termine un cuadro… Por una parte, debes esperar a que el pintor o escultor haga sus obras. Por otra, el arte necesita talento, que el artista tenga algo que mostrar a través de su obra. Con el arte contemporáneo los artistas no necesitan tener nada.

-¿Puede poner algún ejemplo?
-Cuando Duchamp hizo su ready-made evitó a todos los artistas el proceso intelectual. Cualquier objeto es arte, el que sea. Bajo este punto de vista, imagínate la cantidad de obras de arte que tú tienes. Todo tu entorno es factible de convertirse en arte. No tienes que esperar que ese artista se forme, demuestre su talento y que acabe aportando algo, lo que es terriblemente difícil. Otro ejemplo es Santiago Sierra con sus ready-made. Te dice: “Esto es un contenedor de mierda de la India”. ¡Qué impresionante!

-Como mínimo piensan la definición…
-El crítico Arthur Danton dijo: “dejen que los filósofos pensemos en la obra, ustedes traigan sus objetos”. Si pones como tema el contenedor de mierda, ya llegará el comisario que elabore el discurso y te hable de la miseria, de las últimas castas que recogen la mierda… hay toda una justificación social y moral. Si tú manifiestas que eso carece de valores estéticos, automáticamente te dicen que estás en contra del mensaje social. Es un arte chantajista, también. Utiliza este tipo de discursos para que lo aceptes como arte. Si no lo aceptas, o estás en contra de él o eres un ignorante.

-La denuncia social se ha ido haciendo a lo largo de la  historia del arte…
-Se ha dado, pero no como valor de la obra. Los Fusilamientos del 3 de mayo de Goya valen por la realización artística, porque su pintura fue trascendental y profundamente moderna en su momento. Y sigue siendo moderna ahora. Por eso vale una pintura de Goya, no por el discurso.

-¿Se está confundiendo el arte con el mensaje?
-Ahora el arte solo es mensaje. No hay arte, solo hay panfletos. Estas obras no pueden existir sin los museos. Las obras, paradójicamente, se ven mejor en el catálogo que en vivo. Y ya no digamos con los artistas performance, que solo tienen el registro fotográfico de lo que hacen porque dicen que es efímero, aunque lo repitan 700 veces. Son obras que solo existen en los catálogos y a través de los discursos y la teoría que le ponen los comisarios y especialistas en estética. Son objetos de lujo, una nueva forma de consumo.

-A la mayoría de gente de a pie no le gusta el arte contemporáneo porque le resulta difícil de entender…
-Es que no hay nada que entender. Es un arte que te exige asimilarlo y no discutirlo, por eso también es dogmático. Te exige fe, que creas en él, no que lo comprendas, como las religiones. Quiere someter nuestro intelecto. Todo el tiempo quien se equivoca es el espectador, el artista y la obra es infalible. Si tú dices que carece de valores estéticos, de inteligencia, que no te propone ni aporta nada, entonces te dicen que eres un ignorante.

-¿Quién decide qué es arte?
-Es una decisión arbitraria que se toma entre las instituciones, los museos, las universidades… Es un arte de la academia. Eso de que es independiente y libre es mentira.

-¿Está subvencionado?
-Totalmente, no puede vivir sin las subvenciones del Estado. Es un arte parasitario. La mayoría de los artistas contemporáneos viven del Estado.

-¿El público no pinta nada?
-No. Por eso es demagogia pura que digan que este arte tiene intenciones sociales y que manifiesta intenciones morales. Rechaza a la gente, que para ellos es ignorante. Este arte no vive de la gente, vive de las instituciones y la especulación.

-¿Podríamos decir que refleja la sociedad actual?
-Es muy diferente reflejar que denunciar. Ellos parasitan la sociedad en la que viven, la refleja mejor Madoff. Ambos son parte de una misma mentira social que ha creado el capitalismo a través de la especulación económica. El arte contemporáneo es parte del fracaso capitalista.

-¿Estamos huérfanos de arte?
-Sí, porque no hay espacio para los artistas que sí están creando. ¿Qué muestra el Macba aunque esté vacío? En España hay muchos centros de arte contemporáneo que nacieron a la par que la burbuja inmobiliaria, para que te des una idea de cómo está el asunto. ¿Qué te puede aportar Jeff Koons que imita objetos de feria o cualquier ready-made? Ellos han hecho del material la obra. Ahora para decir guerra ya no tienes que pintar los fusilamientos, ahora escribes la palabra guerra en un letrero. Eso es no tener pensamiento abstracto. Jamás el arte se había despojado tanto de las metáforas… El problema es que se está acabando con una capacidad cognitiva.

-¿Nos quieren tontos?
-Exactamente ¿Y sabes por qué? Eso tiene detrás de sí lo más pedestre que te puedas imaginar, el dinero. Por eso es también un fracaso del capitalismo. Todo lo que se ha hecho por dinero en estas dos últimas décadas ha hecho un daño enorme a la Humanidad. Por dinero se destruyó la economía de Europa, la de Estados Unidos, tenemos el narcotráfico en América Latina… y por dinero están destruyendo el arte.

-¿Alguna buena noticia vinculada al arte?
-(Ríe). Pues que nos hemos dado cuenta, no estamos ciegos ante esto. Los que pintan ahora con maestría y técnica son los contrarrevolucionarios. Y esta resistencia inteligente y creativa es la que va a alimentar el arte

-¿Estos artistas no son vendibles?
-Claro, pero las galerías necesitan que estén amparados por las instituciones. Cuando el Reina Sofía dejó de comprar a Arco, Arco se fue a la quiebra.

-El Reina Sofía dejó de comprar a Arco y empezó a exponer Picasso…
-...Y a Goya, para que la gente vaya…

-¿Esto sería el inicio del cambio?
-Exactamente. Llega un momento en que las instituciones van a tener que escuchar a la población y dejar de trabajar para los intereses privados.

-¿Qué piensa de artistas españoles contemporáneos como Tàpies o Barceló?
-Barceló tiene unos dibujos y unas acuarelas sensacionales. Tàpies está sobrevalorado.  Surgió porque el arte español empezó a verse huérfano de creadores y fue la oportunidad de encumbrar a un tipo como Tàpies, con un lenguaje y una creación limitadísima.

-¿Ve mal el arte español?
-Lo del arte español es un fenómeno de análisis. Fue la cúspide del arte mundial, tuvo creadores que aportaron como nadie y ahora los artistas simplemente no existen. Y la crítica española está entregada y sumisa al sistema. ¿Cuándo España se dará cuenta que ha perdido su sitio en el arte?

-No es el único sitio que ha perdido…
-Pero es un factor muy delicado. El arte no nos sacará de la crisis, pero aporta humanidad.
 

LA DESTI·LERIA

Hi ha moments a la temporada artística que tot sembla quedar mig adormit, com si les exposicions entressin en període d’ hibernació. Acostuma a passar en les primeres setmanes de febrer , en les que vives encara les mostres que s’ha inaugurat després de les festes de Nadal encara queda un temps per a les següents. Això és justament el que ha passat aquests dies a Mataró amb la sola novetat de l’exposició de Roger Estrany a l’espai capgròs de la que en parlarem properament.

En aquesta laxitud que comporta sempre la manca d’activitat, de cop i volta hem rebut una injecció de pura adrenalina provinent de l’esclat il·lusionat de qui està promovent un espai creatiu en la que entre diversos elements s’hi trobarà una galeria d’art.

La seva trucada telefònica per convidar-me a una xerrada , diguem-ne que explicativa ,  m’havia certament encuriosit i més quan es negava a donar cap dada prèvia, dons volia fer-ho trepitjant el terreny. I tenia raó. Va ser trepitjant l’espai quan es feien evidents aquelles idees difícils d’imaginar tan sols amb les paraules. A més , l’insultant eufòria il·lusionada de qui ha generat  l’ideari i a més l’està portant a terme, era obligadament encomanadissa.

I així, passejant per l’espai m’anava desgranant , aquí hi hauran els taller de teràpia amb la música , l’art i la dansa com a protagonistes , més enllà tenim la possibilitat de fer tallers de tota mena en un ventall d’ample disponibilitat. Aquí aquest racó de xerrada i descans. I com no, en primer nivell i a vista del carrer , l’espai expositiu a on hi hauran exposicions de tota mena , amb un criteri al màxim d’eclèctic i amb un nivell de qualitat de llistó valorable. Un espai amb presència d’artistes de per arreu i que defugirà en el possible del localisme.

Certament que queda molt per polir, que algunes de les primeres decisions no son del tot reeixides ja que ha pogut més el cor que el cap, com és natural, però les quasi dues hores de xerrada m’han produït sensacions altament positives i m’han ensenyat una mirada clara , neta , amb capacitat d’escoltar i amb desig d’aprendre. I principalment m’ha mostrat una cara poc habitual, com ho és la del reconeixement de les pròpies limitacions i un convenciment de que el projecte no és foc d’encenalls, que hi ha un estudi de futur i que l’aposta està feta per lluitar i per guanyar.

I tot això em deixa molt content. Crec que la cosa pot tirar endavant i que “La destil·leria” que aquest serà el seu nom ens podrà destil·lar poderosos efluvis artístics i creatius i que sens dubte “agitarà” el món artístic local, fet del que ens alegrem de vell antuvi i en aquest desig hem posat a la seva disposició tota la nostra col·laboració, que esperem rebi també de tot l’àmbit artístic local.

Una molt bona notícia que encara té temps de creixement ja que no està prevista la seva inauguració fins a mitjans de juliol , però mentre, bo és anar-ne fent bon gust de boca , ja que l’aposta promet, la idea està clara , i que carai, que ja toca que a Mataró tinguem sort amb una galeria d’art que funcioni i dinamitzi aquest sector i de pas als bons artistes que tenim a la ciutat que son molts i bons.

Per tant, felicitats per l’idea i endavant.

COL·LECCIO BASSAT. MIQUEL VILÀ

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Miquel Vilà

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Miquel Vilà

De tant en tant hem anat recomanant els diferents capítols dedicats a la Col·lecció Bassat que ha emès TV2. Avui ho fem de nou ambel capítol dedicat a l'obra de Miquel Vilà . Un capítol estructurat sota el títol definitori de "la fermesa amable".

Un programa que en serveix per descobrir un artista massa desconegut. Si us sembla bé, i com esquer per que l'observeu i en gaudiu, us diré que quan se li pregunta per quina és la seva flor preferida , la seva resposta és taxataiva: la carxofa. Davant de tal fermesa i originalitat crec que paga la pena descobrir la seva més oculta personalitat humana i creativa.

ESPAI D’ART. ASSOCIACIÓ SANT LLUC

Un bon gruix dels entrevistats a "Espai d’Art" de m1tv ho son per una relació directe o indirecta amb l’Associació Sant Lluc per l’Art. Mataró. 

És així ja que entre la col·lectiva anyal de Sant Lluc, la Biennal Torres García i els seus espais expositius de la Presó i del Col·legi d’Aparelladors , per no afegir un bon gruix d’activitats complementaries quan no paral·leles ,s'ha convertida en l’eix de l’activitat plàstica mataronina i el contrapunt de l’activitat pública que com tots sabem està dedicada quasi essencialment al que ells anomenen “art contemporani” , amb un espai molt residual per el concepte plàstic.

Aquesta intensa activitat , el poder fer repassada a passat , present i futur , be mereixia que els seus dirigents s’acostessin a Espai d’Art  on havien acudit com complements per la seva tasca d’organització, però mai com a protagonistes únics.

Potser per això paga més la pena escoltar en que diuen l’Antoni Luis , president de l’Associació, i en Miquel Àngel Faidella, responsable de comunicació. Amb ambdós mantenim una més que amena conversa que crec ha d’interessar a tot bon afeccionat  a l’art.

POL PEIRÓ, PREMI GINEFIV 2014

Encara no fa un any , era per el mes de Maig , que a l’espai capgròs varem tenir el plaer de realitzar l’exposició iniciàtica del jove artista de Premià, en Pol Peiró.  En Josep Mª Codina que havia sigut professor seu en el batxillerat artístic a Sta Anna ens l’havia acomboiat  amb unes immillorables referències que quasi no feien falta en veure la rotunditat del treball presentat , que , oh sorpresa !, era nou i ben diferent al seu habitual.

Així  fa tan sols vuit mesos que Pol Peiró ens presentava “Sense embuts” el que era el seu inici públic en el camp de l’abstracció , llenguatge plàstic que es mostrava de manera rotunda com el més adient a la seva necessitat expressiva. Per un llavors , i en aquest mateix blog, realitzaven la corresponent crítica que podeu recuperar aquí.

Han passat vuit mesos i fora de l’obra presentada al Sant Lluc no he tingut ocasió de veure en directe cap dels seus treball però si en canvi he pogut gaudir de la seva perseverant lluita en el camp d’aprofundir  tècnica i el que és més important , plàsticament , aquell llenguatge abstractiu que en les seves beceroles ens havia presentat al capgròs.

Han estat les xarxes socials on he pogut veure el munt de treballs sortits de les seves mans. En algun que altre m’he extasiat davant la intensitat de l’expressat. En molts he vist el camí i la lluita i he pensat que eren petges segures. Altres m’han deixat indiferents i en més d’un he arrufat el nas. M’he quedat amb les ganes d’enviar-li algun missatge dient-li que baixés el ritme. Que a vegades les obres es notaven massa ràpides i que necessitaven d’un bull, d’una cocció més lenta, però no ho he fet. Segueixo mantenint el que vaig dir en aquella inauguració, tot reivindicant el dret de l’artista jove en equivocar-se. I en equivocar-se sol i en sortir de l’atzucac sol també, per retomar el camí amb noves i més fermes passes.

Aquesta setmana ens ha arribat la bona notícia de que ha guanyat el premi de pintura “Ginefiv” , un premi d’abast estatal i dotació mitjana. I ens ha agradat. I encara més quan hem vist que l¡obra guanyadora “La fecundación invertida” té personalitat , nivell i solvència.

Ahir parlàvem de la necessitat del reconeixement públic a la tasca dels creadors. Malament faríem si no comencessim el reconeixement per nosaltres mateixos. D’això aquest post i aquestes ratlles que esperem siguin d’empenta a qui té un camí important per davant i que de seguir així pot aconseguir altes fites.  Bé, de seguir així i si és amb menys presa i un punt més de reflexió, millor.

Sigui com sigui: Felicitats Pol i a seguir. Recorda que tan sols has fet la primera passa.

EL VALOR DEL RECONEIXEMENT

No sé , - crec que no-  , si el reconeixement del bon fer dels demés, està en el llistat d’aquesta collonada publicitària amb poca gràcia i menys transcendència que s’ha tret de la màniga l’Ajuntament de Mataró juntament amb la revista Valors que en aquest cas ha relliscat més que l’Scarlett Johansson amb l’affaire d’Oxfam.

M’ha vingut el pensament al cap davant la magnífica notícia del fet de que l’escriptora Care Santos ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull , fet per el qual ha rebut totes les felicitacions hagudes i per haver, a les que afegeixo la meva. Unes felicitacions entre les que cal comptar , - faltaria més-, les de l’Alcalde, el regidor de Cultura i un bon gruix de regidors mataronins, fet magnífic i que s’ha de destacar ja que no és habitual que el poder feliciti els èxits culturals, però com que en aquest cas ha estat el propi Artur Mas qui ha lliurat el premi...

Però potser a això és el màxim al que pugui aspirar la magnífica escriptora mataronina. Bé, a això i a que sigui rebuda per l’Alcalde, li regalin una reproducció de la “Laia” (bon regal per cert ) i es facin una foto per penjar en el web municipal, amb el logo publicitari de l’Ajuntament al darrera. És a dir benefici per el polític però no per el creador. Tot ja que a Mataró el reconeixement públic a un creador cultural és el mateix , a vegades menys , que el que rep l’equip del “Frankfurt Don Pepito” que ha pujat de la 7ª a la 6ª divisió del campionat regional de petanca, per posar un exemple.

Mataró és una de les poques ciutats que no té establerts uns reconeixements culturals oficials. Joan Pera va ser la primera cara de TV3 i porta anys i panys en la seva tasca escènica , com tants d’altres. En Manuel Cusachs acaba de col·locar la seva quarta escultura a la Sagrada Família. Josep Fadó porta la seva veu de tenor per mig món. Silvia Còppulo, Juanjo Cardenal, Jordi Novellas han portat i porten la seva veu per arreu del país. Manuel Roca deu portar seixanta anys en la sempre difícil tasca del periodisme local....

Tots aquests noms son exemple, i sols he volgut indicar casos de gent plenament reconeguda sense entrar en el paper cultural de gent molt més modesta, de persones que han fet exercici ple i públic de la cultura , portant el nom de Mataró per arreu, sense rebre cap reconeixement públic més enllà del cop d’esquena i l’aprofitament del seu fer quan ha convingut.

A Santi Estrany li va fer falta morir per rebre el reconeixement oficial, que maleïda gràcia li devia fer a la seva tomba. O pitjor és el cas de Lluís Lligonya, ànima de la televisió local , desaparegut del tot en el record. O...

Ja fa uns quants anys que reclamo als poders públics la celebració d’un acte anyal que serveixi com a reconeixement públic al fet cultural, ja sigui en el sentit puntual d’un fet esdevingut en el temps, com en el reconeixement d’una trajectòria. He de dir que els regidors de Cultura sempre m’han escoltat com qui sent ploure i mai s’ha fet res. Vaig estar a punt d’aconseguir-ho des de la iniciativa privada però l’arribada de la crisi ho va impedir, i ara és l’hora de reclamar-ho de nou.

D’aquí aquesta crida per aconseguir que Mataró reconegui el bon fer dels seus creadors , que son molts. No fa falta grans festes. Un acte institucional, una bona xerrada i potenciar la presència i participació del públic. Cercar un nom adient i crear un símbol que ben fàcilment podria ser l’arc de la Nau Gaudí en el seu km. zero.

Ja sé que les meves iniciatives mai son ben vistes en el poder, però alguna vegada haurà de ser la primera. Ens atrevim a reconèixer la tasca cultural dels nostres conciutadans?. Si és així. I si posem fil a l’agulla i demostrem de veritat que som una ciutat de Valors més enllà de protagonitzar una absurda i publicitària campanya que no porta enlloc i que en la seva falsedat no aporta res a la comunitat?.

MARISA BLSCO : PROGRESSA ADEQUADAMENT

Desconec si la frase que encapçala aquest post encara s’usa per avaluar el treball acadèmic dels nostres més joves escolars, però si sé que aquesta va ser la frase que em va aparèixer in mente quan com sempre faig, intento resumir en un sol concepte totes les impressiones que he rebut en visitar una exposició, com en aquest cas era la de Marisa Blasco a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres.

Fa molt de temps que conec a la bona amiga Marisa. Tant de temps que llavors encara no pintava , al menys no de la manera que en podríem dir pública. He seguit dons tota la seva trajectòria i he pogut veure el seu afany , el seu esforç i la seva constant millora. Mai vaig pensar quan veia les seves primeres obres certament infumables, que podria assolir el nivell d’avui en dia , amb una pintura cada vegada més desimbolta , fugint del paisatgisme llepat i estereotipat que practicava i intentant cercar una personalitat pròpia. Una pintura certament influïda per el mestratge que ha rebut però que aguanta la primera mirada i segueix oferint uns senyals d’un camí futur, com per exemple es demostra en l'obra que il·lumina el catàleg.

Però si el resultat pictòric de Blasco aprova en el sentit relatiu per l’evident progrés, cal també fer-ne judici en un sentit més absolut i aquest no és tan positiu ni de bon tros. Tots entenem que aquella veu que ens enamora en el cor de l’escola o de la coral propera  està molt bé, però a bon segur desentonaria en un recital en un espai més anomenat. Ni més ni menys és el que passa amb els pintors. El que hauríem de dir relació qualitat / espai expositiu és fonamental. Una exposició que pot semblar més o menys bé en una galeria comercial o de nivell parell, s’enfonsa de manera absoluta quan es realitza en un espai de més dignitat i nivell. I això és ni més ni menys el que l’hi ha passat a Marisa Blasco.

Suposo que la il·lusió va poder més , però ha quedat ben clar que Marisa Blasco va errar acceptant exposar a Can Caralt. D’un temps ençà aquesta sala ha esdevingut senya de qualitat a la nostra comarca. Fer relectura dels noms dels autors que hi han exposat en els darrers anys és prou definitòria i el record de les mateixes també. I és en aquesta comparança on el balanç no és dubtós per a ningú.

Però el bo és obtenir lliçons de tots els nostres fets. I en aquest cas Marisa Blasco pot sortir ben reforçada. I serà així si sap re col·locar-se en el graó que li correspon. Si entén que en espais com Can Caralt cal fer una bona presentació de l’obra i en el seu cas  ,per excés, en sobra com a mínim una tercera part de la presentada que conforma una exposició enfarfegada , sense que en cap moment les obres tinguin l’aire que precisen . També si entén que en un espai de caire seriós o professional el que val és l’obra i aquesta ha de ser l’única protagonista i no distreure-la en un ambient de festa familiar. Son entorns diferents que cal diferenciar de totes, totes.

I serà positiu si observa que el pas a unes mides més grans comença a funcionar. Que malgrat les evidents errades (ai aquella maleïda línia blanca...) en el global el conjunt comença a estructurar-se a l’entorn de les noves dimensions i aquestes ofereixen la possibilitat d’un cert alliberament a una obra potser massa estratificada. Que el color ja no fa por i apareix una valentia que s’agraeix i que donarà bons resultats . Que segueix havent camins , en una paraula , per seguir progressant adequadament.

Per tot això aquesta és una exposició  que en el global mereixeria una valoració en el cas de ser exposada en una galeria comercial o espai equivalent però que en mereix una de molt pitjor, quan parlem  d’un espai del nivell que ha assolit Can Caralt, en un error evident del Museu per proposar-la i de l’autora per acceptar-la.

COL·LECCIÓ BASSAT. ARTUR HERAS

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Artur Heras

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Artur Heras

De tant en tant ,tinc el plaer de “penjar” un vídeo del programa que al voltant dels artistes protagonistes de la Col·lecció Bassat  que TV2   ofereix els diumenges. I dic tinc un plaer ja que els mateixos son , tant per l’alta qualitat tècnica de la seva realització , com per la qualitat intel·lectual que ens ofereixen les reflexions dels seus protagonistes , una veritable lliçó d’art , no tan sols en el que pertoca als mateixos artistes , ans també al concepte artístic i la creació en un pla més general.

Avui toca el torn d’Artur Heras , l’artista valencià afincat a Godella , que sota l’encapçalament de la reflexió de “ l’artista que fa volar la imaginació”, ens presenta el seu fer , amb apunt prou important en el grafisme, tan essencial en la seva trajectòria.

Un capítol aquest , tan plaent i important com els altres , que un us recomano amb tot plaer.

IVANJOT. “ADN”.

No fa pas tants anys que les exposicions no tenien títol. Per presentar-les servia el genèric “exposició de pintures”  o com a màxim s’emprava l’especificació tècnica ( exposició d’aquarel·les, olis, dibuixos..) o el temàtic ( Paisatges , bodegons, figures ..).

D’un temps ençà però els artistes han entès que una exposició no és un seguit d’obres col·locades una rere l’altre i que cal un nexe unitiu més potent que no el tècnic o el genèric. Cal un lligam, que s’explicita en forma de títol, que dona cos al conjunt presentat. En aquest concepte , l'  Ivanjot , marca artística que poc amaga a Ivan Jordà , fill del bon amic i conegut artista Ricard Jordà , ha escollit el títol de “ADN” per la seva exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Ivanjot reivindica per a si , no tan sols el llegat artístic del seu pare, ans també el ser la darrera baula de l’escola de Mataró, aquest nom que un va crear i al que acostuma a col·locar l’afegitó de l’escola que mai va existir. Però té raó l’Ivan en la seva reivindicació en aquest espectre creatiu en el que la figura humana , o millor dit, el ser humà, és el protagonista en un entorn màgic, en el que les coses no son el que son i es formen i transformen per confegir un univers que tot parlant-nos de la realitat , ens retrotrau a altres espais o sentiments , en el que potser és més fàcil estructurar una visió especial de la nostra realitat de cada dia.

La mostra que ara ens presenta Ivanjot quasi es pot dividir mitjançant una bisectriu que té el límit al costat de la gegantina boca que presideix el frontal de la sala. Fins arribar allà, en el seguir natural de la visita , ens trobem amb unes obres realitzades acuradament , en la seva línia habitual , amb un dibuix perfeccionista i en la recerca d’emetre el seu missatge de segona lectura. Però el cert és que les obres queden esvaïdes , neutres en la potència, sense la força precisa per a potenciar la segona lectura i fins i tot un xic per sota de les seves habilitats i potència creativa.

Però en arribar a l’obra que justament encapçala aquest paràgraf, la cosa canvia. És a partir d’ara quan ens trobem amb la que jo penso és la veritable realitat d’Ivanjot que per altre part coincideix amb escreix amb aquest ADN que defensa en el títol.

Ens trobem així amb una potència absoluta en el concepte de base. Una potència expressada tant en el que pertoca  a la perfecció del dibuix , com el que és més important, a la intencionalitat dels seus treballs. És aquí on esclata el misteri , on l’obra crida a l’espectador per motivar-lo vers reflexions que van més enllà de la tela . És aquí on l’essència humana pren protagonisme , per oferir-nos la multiplicitat de les seves cares i el polièdric del seu fer. És aquí on es conjuguen els elements que conformen allò que diem obra d’art , per esclatar en el fons i la forma de l’obra d’Ivanjot.


Una mostra doncs la que ens presenta Ivanjot amb dues cares ben delimitades que en la balança donen un resultat positiu , en especial per el pes de tres de les peces , - la abans comentada i les dos de mida gran de la paret final- , que en si marquen les possibilitats d’aquest mataroní , afincat a Menorca, que mostra orgullós el seu ADN personal que com queda molt clar , depassa amplament el fet físic per endinsar-se en el creatiu.

SALVADOR DALÍ. 25 ANYS SENSE ELL.

Avui s’acompleixen 25 anys de la mort del gran i mític artista que fou i és , si seguim el criteri de que els artistes no moren mai ja que perduren amb les seves obres , Salvador Dalí

M’ha sorprès molt , i de manera negativa , el poc ressò que la data ha provocat en els mitjans de comunicació, ves a saber si esperant els actes que per la tardor es celebraran a Figueres per celebrar el 40 aniversari del Museu.

Prefereixo pensar això que no pas sigui la poca idoneïtat política de recordar a l’artista amb bones connexions amb la dictadura i amb l’estat espanyol a qui va fer beneficiari de la seva herència en comptes de a la generalitat de Catalunya , el que ha fet que malgrat la potència i qualitat del Museu Dalí , moltes de les grans obres dalinianes es troben en el Reina Sofía.

Encara que Dalí no és pas un dels meus artistes de capçalera , he estat subjugat com tants per la seva prodigiosa capacitat creativa, tant en la formalitat de les seves primeres èpoques com en la disbauxa , sempre controlada per cert, del seu interior surreal capaç de trametre tota mena d’imputs diferents a l’espectador. Això per no dir de la seva capacitat científica i l’habilitat per traslladar-la al concepte creatiu.

Però encara m’ha admirat més la capacitat de contactar amb el públic en general, en especial amb aquell que podríem considerar més elemental, que incapaç d’enfrontar-se a qualsevol obra no figurativa , es submergeix del tot a la recerca d’explicacions als missatges de tota mena que l’autor expressa en el seu deliri creatiu.

Una comunicació que a més és absolutament universal com queda palès en indrets tan diferents com son els EEUU , París( batent records al Pompidou), Madrid ( fent que per primera vegada a la història el Reina Sofía superi al Prado amb nombre de visitants ), a Catalunya (amb el Museu de Figueres com el més visitat de Catalunya) o a la mateixa Barcelona on els que ja tenim uns quants anys recordem les cues i les excursions provinents de tot el país per visitar l’exposició antològica que es celebrà en el palau de Pedralbes (1983) amb un catàleg gegantí doble que és una absoluta meravella.

Per això avui era necessari parlar de dalí en aquest blog i com que hi ha tanta gent que en sap molt més he cregut que el millor era portar-vos al magnífic article del bon amic Arnau Puig , el gran mestre de mestres , que porta per títol : “Dalí, les pastanagues i l’IVAcom acció social”. Un article en que a més d’un lúcid anàlisi de Dalí i el que ha significat en l’art, relaciona el seu art amb avui mateix. Un article que us recomano intensament i amb tot plaer.

(Les fotografies,- excepte el retrat -, son pròpies i corresponen a l'entorn de l'univers dalinià)

ESPAI D’ART. IVANJOT

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” d’avui mateix  a m1tv. El protagonisme és per a  Ivanjot  que és actualitat per la seva exposició “ADN” que realitza en la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Ivan Jordà, nom real del pseudònim Ivanjot, és resident de fa anys a Menorca, però  periòdicament retorna expositivament a la seva ciutat amb la que manté forts lligams, no tan sols personals i afectius, ans també anímics en el que pertoca a la creació, com ho defineix perfectament en titular la seva mostra amb l'intencionat títol de "ADN". És en aquest lligam genètic i espiritual en el que desenvolupa el seu sentir creatiu , essent la darrera baula d’aquella “Escola de Mataró” que tots identifiquem però que mai va existir en la realitat.

Una interessant xerrada per descobrir la personalitat oculta d’aquest creador. Us la recomano.

GERARD SALA

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Gerard Sala

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Gerard Sala

En la sèrie que TV2 dedica a la col·lecció Bassat i que podeu veure en la seva totalitat al web de l’emissora , avui us volem fer avinent el dedicat a Gerard Sala.

Gerard Sala és un d’aquells artistes catalans que no han acabat de ser reconeguts per el públic en general quan sí  que ho son i de manera contundent, per part dels professionals i bon afeccionats. 

Avui en aquest capítol tenim la possibilitat d’endinsar-nos en el fer i l’ànima d’aquest gran artista , “ l’artista de la levitat” com se l’ha qualificat en una magnífica mirada endins que porta l’afegitó d’un excel·lent anàlisi a la peça “Bestia II” de Moisès Villèlia que pertany a la col·lecció.

De veritat que us recomano molt el seu visionat.

15 x 15

 D’ entre les moltes bones coses que té la Sant Lluc una d’elles, al meu entendre, està en el periòdic repte que llença als seus associats convidant-los a una juguesca que trenqui la monotonia habitual del seu treball. Que ara un punt de llibre , que ara a més a més tingui relació amb.., que ara parlem del dibuix, que ara del gravat , que....  Una juguesca que en aquesta ocasió ha estat limitiativa en la mida , un reduït quadrat de 15 cms de cantó, i el material, el paper.

Una juguesca a la que han respost ni més ni menys que 55 artistes que s’han llençat al repte de trencar les seves rutines creatives per aconseguir fer un treball personal i representatiu en l’entorn de les limitacions imposades i ho han fet amb uns resultats dominadorament positius i sense que quasi ningú desmereixi el conjunt del presentat.

Tot creador acostuma a tenir una cadència creativa, aquella que marcada per uns trucs, manies o dieu -li com vulgueu, li permet començar a bastir la seva composició creativa defugint de la por al blanc virginal. Una cadència que poc li serveix en aquests moments ja que ha de capgirar tot el concepte personal per endinsar-se per altres verals en els que el que domina son les circumstàncies externes (aquí, mides i material) i fer-ne adaptació al seu gen creatiu.

Unes circumstàncies aquestes que generen que l’obra presentada sigui absolutament personal, i a més a més, sigui fruit d’una reflexió prèvia i una lluita activa en el moment creatiu , per aconseguir aquell treball rodó que acompleixi les limitacions demanades i alhora el propi, i irrenunciable, concepte artístic personal. D’aquí que el resultat sigui ben escaient.

Per això fàcil és fer-ne detallada visita amb el convenciment de sortir-ne satisfet. És obvi que no es tracta de “ grans” obres. No és aquesta la intenció ni el resultat. Però si que es fa avinent un nivell conceptual i en la realització, amb algunes peces ben remarcables, prou rellevant com per sentir-se satisfets, tant en el que pertoca als participants com als organitzadors.

A seguir

Fotografies manllevades del blog de la Sant Lluc

TRES SOMRIURES PER A UN DIA GRIS, QUASI NEGRE

Avui ha estat un dia gris, en l’ambient i en el país. Un dia gris plom , tancat, d’aquells que de tant en tant deixa un petit plugim que ni mulla els carrers com si volés tan sols demostrar la seva existència. Un dia d’hivern però sense fred ambiental però sí amb aquell fred que comença a agafar-se pels peus i puja amunt, amunt , fins que et deixa glaçada l’ànima.

Un fred que estava previst que arribaria fins i tot a hora fixada , allà la sempre plaent hora del vermouth. Un fred front del qual no hi havia remei. Ni el caliu de la xemeneia, ni la calefacció més potent, ni tan sols l’aixopluc de les mantes o el nòrdic de plomes més naturals. Era un fred provinent de Nicaragua que a més portava l’element esquarterador que acabava amb el magnífic exercici integrador de molts anys , ans també semblava insuflar suficients dosis letals com per poder témer per la vida d’aquell tronc fort i dominant durant tant de temps i que d’un temps ençà anava perdent elements dia i a dia i ja la saba que el recorria no tenia el contingut que calia per revifar-lo.

Avui el PS-PSOE , em nego a afegir-hi la C de Catalunya, de la mà de l’ínclit Pere Navarro, - la història el jutjarà-, i amb el suport d’uns quants irresponsables , entre ells dos mataronins , Alícia Romero en el fer i Esteve Terradas en la ideologia , han votat en contra de la possibilitat de que els ciutadans puguin dir el que pensen , en el suprem exercici de la democràcia que és el fet de votar.

No entraré en anàlisi polítics ja que poc en sé de política i ni tan sols he militat mai en cap partit , però en aquest cas hi ha dos evidències que criden al cel. En primer lloc el fet d’exigir una consulta “ legal” i votar en contra de la possibilitat de trobar les eines que possibilitin aquesta legalitat. I per l’altre cantó, l’aberrant negativa a emprar la via “política” que significava l’abstenció amb el que es mantenia la cohesió dogmàtica del partit i no passava res ja que hom sap quina serà la resposta a l’ideari aprovat avui. Però no. Navarro, Balmon , Lucena i les seves males companyies han radicalitzat l’aposta per acabar amb qualsevol caliu catalanista ( i pensar que a mi , el mateix Pere Navarro em va dir en una conferència realitzada a Mataró, que l’actual PSC era el més catalanista de la història).

Però en la grisor del dia hi ha hagut tres vots, esdevinguts llums que han conformat unes potents clarianes que molts socialistes, però molts més que no pas es pensen Navarro i la seva patuleia , hem agraït com aigua de Maig.

Diguin el que diguin, la valentia de Geli, Elena i Ventura , cal ser reconeguda. Una postura coherent amb el pensar personal, el col·lectiu del país, i principalment , i que ningú ho oblidi, coherent amb el programa electoral del partit. 

Una postura d’anteposar la política al propi jo, que els honora i eleva. Una decisió molt més potent que no pas la renúncia d’Àngel Ros , que se sap segur amb el seu domini aclaparador a Lleida. 

Una postura que contrasta amb alguna marxa enrera ,  molt trista en especial la de la de Rocío Martínez Sempere , en aquest concepte funcionarial de la política que obliga a que la cadira sigui més important que qualsevol criteri personal per més fonamentat que estigui en el polític i l’ètic.

Però el que preocupa és el futur. Vist el vist i convençut de la postura jacobina irreductible de l’aparell del partit, el trencament és irremeiable. I lamentablement succeirà que els més espanyolistes gaudiran de les sigles del socialisme català ( hostes vingueren que de casa ens tragueren) , mentre que aquells fidels al socialisme i a Catalunya hauran / haurem d’aixoplugar-se sota unes sigles ben diferents.

Però hi ha un altre punt que em preocupa , i molt, com és el cas de les properes municipals. I si no deturem-nos a Mataró. Baron i el gruix del grup municipal ( amb l’absència de l’ovella negra i algun petit dubte que hi pugui haver-hi) estan per el dret a decidir. L’executiva local és oficialista i psoeista a més no poder. Qui marcarà la línia de les llistes , tenint en compte que queda clar la impossibilitat d’un equip conjunt. O el que és pitjor, la més que probable fractura del PSC comportarà baixes importants en el partit? ( Jo crec que sí).

Sigui com sigui avui ha estat un dia gris, quasi quasi negre, sols trencat per uns vots esdevinguts somriure de tres diputats que tenen molt clar que el punt màxim de la democràcia és votar , i més si del que es tracta és de discutir el futur d’un país, que no és cap altre que el nostre.

MATARÓ, CIUTAT DE VALORS

Tinc un gran apreci i estima per el bon amic en Joan Salicrú, una estima que crec compartida. Però vaig més enllà i no puc negar que tinc veritable admiració per la seva tasca.

El vaig conèixer quan començava al “capgròs”  i he seguit la seva trajectòria amb el respecte que em provoca aquella persona capaç d’anar tirant endavant un munt de projectes, amb esforç, treball i honestedat, hagi estat quin hagi estat el lloc en el que ha desenvolupat el seu paper ( ràdio, espai polític, periodisme, producció...).

Però no puc negar que el meu punt àlgid al respecte està en el projecte periodístic “Valors” , tant en l’àmbit de la revista com en l’àmbit televisiu que també s’ha conreat. Una aposta difícil que , juntament amb els seus companys, ha dut a port amb excel·lència , convertint-se en un element referencial en l’ètic, l’humanístic i el social. Una aposta en la que he col·laborat diverses vegades, -sempre que m’ho han demanat- , i ho he fet amb plaer i honor ja que el projecte s’ho mereixia.

Ara però he quedat sorprès del tot en aquest canvi de direcció, amb aquesta recerca d’aixopluc en el poder local ( Ajuntament) i provincial ( Diputació) , i amb una subvenció dinerària important ( 60000 euros), per dur a terme tota aquesta història de Mataró, una ciutat de valors , que no s’entén per cap cantó, que desnaturalitza el discurs realitzat fins ara i que converteix l’element de reflexió que era , i ha de ser , cada valor, en un simple gadget publicitari que queda molt bé en l’aparença però que tots sabem es presenta ben buit de contingut.

Suposo que el que dic provocarà la cançó que he escoltat tantes vegades : “Ja està en PIC queixant-se. Mai li sembla res bé”, però crec sincerament que no anem bé. El poder mai dona res per res , i la bonica cantarella dels valors i de ser així una ciutat pionera , sempre ven molt bé , el que massa vegades és de l’únic que es tracta. I en una societat com l’actual en la que els poders polítics son l’exemple més evident de la manca de valors de tota mena , casar-se amb ells és perdre una mica la dignitat. És potser com a mínim, allò de l’honestedat de la dona del César.

M’agradaria pensar que vaig errat i que en Joan quan em truqui per explicar-m’ho , m’obrirà els ulls i com un sant Pau qualsevol cauré del cavall i em convertiré , però de moment em sento heretge. M’hi he sentit, a bon segur per un sentiment d’enveja o revenja, que no son pas valors positius, quan he vist l’encartament a les revistes mataronines de l’agenda de valors del mes de Gener. Fa anys i panys que a cada regidor de Cultura he demanat una pàgina setmanal en els mateixes revistes com agenda cultural de la ciutat. La resposta sempre ha estat negativa ( impossible , és massa car). Ara m’adono que potser el que passa és que la cultura no és un valor. Llàstima.

M’hi he sentit quan he vist la programació de gener i quasi al cent per cent parla d’actes de vida pròpia que es realitzarien igual si no existís aquest nou màrqueting de la  ciutat de valors. Per que a veiam , col·locar-hi la celebració del dia oficial de la memòria de l’holocaust que se celebra de fa molt de temps, per cert, sempre amb una minsa audiència de ciutadans, em sembla fer-se trampes al joc del solitari.

Però vull ser positiu i em miro al mirall. Porto quasi trenta nou anys dedicat a la crítica d’art local, és a dir que al meu entendre amb un absolut compromís, o sigui que de moment complim en aquest primer mes. Però és clar quan veig el banderolo a l’ajuntament , la ment es trasbalsa i ja no tinc res clar.

Compromís. Magnífica paraula i millor valor encara. El que passa es que segons qui diu practicar-lo, millor no refiar-se. I per això per a mi és una llàstima, que tant magnífics “Valors” hagin cercat , o trobat, tan poc fiable parella de ball.

Dotze mesos, dotze objectius. L’idea original és de Tele 5. Esperem que la copia el millori ,- sembla fàcil-, i de veritat desitjo de tot cor que d’aquí dotze mesos m’hagi de menjar totes , però totes , les paraules que escric avui. 

Serà que els veritables “Valors” , aquests que ja fa un bon grapat d’anys que porten defensant en Joan Salicrú i companys hauran triomfat. I jo que me n’alegraré.

PS.- Com que el tema artístic és el meu , deixeu-me acabar dient que el subliminal d’emprar el pantone groc vaticà , no crec pas que hagi esta un encert.