DE SANT LLUC A SANT LLUC

 

El passat dissabte i a la seu barcelonina del Cercle Artístic de Sant Lluc, l’homònima societat artística local, ha celebrat la mostra de la celebració del 25 aniversari de la seva fundació.

Un aniversari celebrat amb una mostra col·lectiva dels seus associats, amb una limitació de mides de les obres, en els petits espais expositius de l’entitat que els ha acollit, el que ha conformat una bigarrada exposició de 83 associats que distribuïts en les dues petites sales, han confegit un mini i molt condensat “Sant Lluc”. amb molts noms absolutament desconeguts  per qui això escriu i del que desconec absolutament la seva raó de pertinença a l’entitat.

Un grup dispers en forma, contingut i qualitat que ha estat ben distribuït , confegint una exposició que costa mirar , per la disparitat de les obres i per la petitesa de les mateixes, però amb un to ben acceptable en la sala principal i de nota molt més baixa en la sala adjunta.

Una exposició que respon curosament a la realitat actual de l’entitat, i que per a qualsevol llunyà a la ciutat, i que desconegui  el nivell artístic de la mateixa, creurà amb facilitat que respon també a la realitat artística de Mataró, seu de la mateixa.

Una exposició que essent la de la celebració del  25 aniversari  de l’associació dels artistes mataronins, no va tenir cap representant  oficial de la Cultura municipal, el que indica un cop més la línia de l’Ajuntament en general,  envers l’art local i  tots els que el practiquen.

Però hi ha moltes altres lectures que vaig fer a l’acudir a visitar l’esmentada exposició. Crec fermament que una exposició que celebra els 25 anys d’una entitat, no es pot reduir de cap de les maneres  al concepte i l’espai emprat per aquesta l’exposició i ha der fer, al mínim, una mirada el més ample possible a la història de l’entitat. Postura encara més obligada si tenim en compte que l’actual junta directiva tan sols porta un parell d’anys en el càrrec i no pot, “a les braves”, esborrar el treball dut a terme per els que l’han dirigit durant més de vint anys.

Em va sorprendre , molt negativament, l’absència generalitzada dels antics dirigents de l’associació, membres protagonistes d’èxits tan evidents com l’assoliment d’espais expositius forans a la seva casa mare del Casal o la celebració de la Biennal, que per cert i des de  l’arribada de l’actual directiva, la mateixa ha cedit la titularitat  a la Fundació Iluro, que amb la seva inutilitat i el seu permanent fracàs artístic, no tardarà en finiquitar, o al menys aquest és el meu pronòstic.

Digueu-me estrany, però em costa molt entendre que una societat local, hagi de fugir del seu territori per celebrar un fet tan important com és el seu 25 aniversari. Però és clar que un ja està vell, gagà i no entén de cap manera les exigències de la modernitat. I més celebrar-ho ,no com un acte important, sinó com un rellogat, amb inauguració un dissabte a les 11 hores, com si es tractés d’un afegitó i no d’un aniversari amb pes, sense cap autoritat o personatge que donés volada al’acte.

Per què 25 anys de la sant Lluc és un fet important. La burocràcia associativa obligava ,si es volia tenir una subvenció municipal, en crear una associació i així es va gestar el traspàs de la colla que gestionava les col·lectives del sant Lluc, en una associació  amb tots els ets i uts que ha treballat intensament i de diverses maneres per l’art i la cultura local.

No passa per uns bons moments l’Associació. Aprecio, i molt a la major part de la direcció actual de l’entitat, però no entenc de cap de les maners el meliquisme  de la seva línia d’actuació. Si es celebra una data tan important com els 25 anys, cal fer una gran festa i fer-la a casa, a Mataró, i amb tots aquells que durant els anys han format i col·laborat amb l’entitat. Un col·lectiva que fos tan brillant al menys com la que s’organitzà en l’anomenada celebració del 75 aniversari del Sant Lluc, encara que les dates no coincidissin, en la que tots els gran artistes mataronins varen acudir a la cita.

Amb la participació de tots es poden fer coses grans i importants, però caure en l’adoració de l’art en petit, de l’afeccionat en demèrit del professional, l’única cosa que porta és al fracàs més rotund. I aquest és el camí que sembla portar actualment l’Associació., com comença a demostrar-se amb la gran baixada de nivell de les exposicions que realitza.

Evidentment que aquesta opinió no servirà per a res. Creu qui mana , que soc un ressentit, amargat i no sé quantes coses més i potser per això no es va tramitar la meva sol·licitud de soci quan la vaig demanar alhora que lliurava a l’entitat uns  històrics cartells del sant Lluc de la meva col·lecció, amb pintures a mà de participants de col·lectives  de feia més de 40 anys. De bones intencions, l’infern en va ple. I en aquest camí va una associació que poc fa  per lluitar per l’art de la ciutat i per els seus artistes.

I un ho diu, ho escriu i ho sent amb molta tristesa i amb el cor encongit.