Escrit de presentació del catàleg de l’exposició “paisatges
de l’ànima” que Elvira Fustero ens ofereix al Museu del Càntir d’Argentona.
ELS PAISATGES DE L’ÀNIMA
Absorta y
reverente,
Con las alas
cerradas,
la mariposa
aprende
en la prosa
olorosa de la rosa.
“Sinestesia”. Ángel González
Hi ha pintors que expressen , a
voltes amb gran habilitat, tan sols allò que veuen els seus ulls. Les seves
obres son en conseqüència intranscendents.
Altres, als que haurem de considerar artistes, seran aquells que
comuniquen amb les seves obres, les emocions personals més pures i intenses, i
ho fan mitjançant la plasmació de l’evidència del seu “jo” interior. Així,
aconsegueixen obres que malgrat que a vegades semblin innòcues, acaben sempre
aportant satisfacció i serenitat a l’esperit de qui les fa i de qui les rep.
Elvira Fustero és una artista de les de veritat, que practica una
abstracció fàcilment qualificable com a lírica, en la que no pretén sorprendre
a l’espectador amb falsos trucs d’encanteri. És així ja que al meu entendre,
Fustero pinta per a ella i només per a ella, això sí, deixa que l’espectador
s’hi acosti , i si vol, penetri en les seves masses pictòriques perfectament
estructurades que a vegades semblen desgavellades pel vent dels Monegros, la
seva terra nadiua, que roman en els seus records interiors que son quasi sempre
els que generen la creació en els artistes.
Amb un ventall curt de color, molt
recolzada en el blanc, el negre i tota l’amplitud de grisos, Elvira Fustero
confegeix la seva simfonia pictòrica en la que expressa amb plenitud allò que és més difícil d’expressar, els paisatges
interiors, que son sempre els únics i veritables paisatges de l’ànima.
Pere Pascual. Crític d’art
El Maresme, maig de 2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada