PARLEM DE BATALLES

Crear no és fàcil. Manllevo una vegada més la consideració del mestre Arnau Puig quan afirma que “crear és anar sempre seriosament a la contra”.  Per això cal entendre perfectament la tensió del creador davant la fredor gèlida de l’espai buit , del blanc immaculat del llenç o del paper , en espera de perdre la seva virginal aparença davant la primera llambregada de l’artista. Una tensió a bon segur, ben semblant a la del soldat preparat per entrar en batalla.

I qui ens diu que la creació no és una batalla?. Una batalla tècnica i estètica , però principalment una batalla essencialment interior. Una batalla intensa, sense descans , tot perdent l’alè. Una batalla en la que es posa en perill tot: els sentiments , les creences , el més íntim . Una batalla que pot tenir guanyadors o perdedors, però que sempre deixa cicatrius en forma de totes i cadascuna de les obres que en surten d’ella.

Avui De Antonio, aquest artista que ha trobat en Mataró el lloc ideal per mantenir aquesta la seva batalla interior, ens ofereix amb cruesa les seves més personals cicatrius. Unes obres intenses, impactants , colpidores, que no deixen indiferent  ningú. L’home contra l’home , el concepte d’art en estat pur , en aquest anar a la contra de tot per aconseguir ser lliure en la gran batalla de la creació.

De Antonio , sense embuts , ens convoca a parlar de les més personals batalles , - les seves i les nostres -, i davant d’això sols ens queda una resposta: Parlem-ne

Pere Pascual, crític d’art

(Escrit per el catàleg de l'exposició "Parlem de Batalles" de l'artista De Antonio que s'ha inaugurat aquest vespre a l'Ateneu Caixa Laietana de Mataró)

GAL - ART

Mitjançant el seu blog i la diversitat de la xarxa social, els amics Joan Fàbregas i Dani Cabrera han fet públic allò que fa ja uns dies havien tingut la delicadesa, que agraeixo, de fer-me avinent personalment, que no és altre fet que el de la desaparició física de Gal-Art, aquell espai de la Rda O’Donnell, que obrien ara fa uns vint mesos , per continuar el seu paper galerístic a través de la xarxa.

La notícia , no essent en certa manera cap sorpresa , no deixa per això de ser lamentable. Ho és per que sempre que desapareix un espai dedicat a l’art i a la cultura ens deixa en certa manera més pobres i més orfes. A més , a la nostra ciutat , segueix essent com una maledicció pública el fet de que es pugui mantenir amb tranquil·litat i normalitat , un espai comercial dedicat a l’art.

Però el cert és que Gal-Art va néixer amb mal peu i mai va gaudir del feeling precís amb els artistes i el que podríem dir “món artístic” local. Els seus promotors , a més de la seva tendència suïcida d’obrir un negoci comercial d’art en uns moments de crisi com els actuals , es van tirar a la piscina , no sols sense saber si hi havia aigua, ans també sense ni tan sols saber si sabien nadar. I així és molt difícil surar , i que dir de dur la barca a bon port.

Un mal emplaçament , un espai molt poc agraït , i menys per a la contemplació artística, i una pèssima il·luminació que accentuava la pobresa de la col·lectiva inaugural , els va marcar ja d’entrada i res va millorar ans al contrari . Errades d’aprenent  i algunes  declaracions públiques sobrades de prepotència ,  els acabà de marcar definitivament i el seu caminar va anar passant llunyà a la realitat artística de la ciutat.

El cert és que darrerament va existir una certa racionalització professional , però ja era massa tard i a bon segur que aquesta és la millor de les solucions.

Però una solució  que ha d’anar acompanyada d’una professionalització i serietat absoluta.

Una galeria per internet sols funciona quan es disposa d’un nombrós grup d’artistes i d’una bona xarxa de clients. Per aconseguir-ho s’ha de tenir ben clar , que ambdós, - artistes i galeria -, es necessiten mútuament. Sols amb aquesta premissa bàsica   es podrà iniciar amb bon peu el caminar d’aquesta galeria virtual que molt ens agradaria fos tan exitòs que pogués fer pas enrere i de nou poguéssim parlar de l’existència d’una galeria professional a la nostra ciutat.

ELS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ

No està gens malament recordar a tothom l’inici de les xerrades “Els dijous de la Nau Gaudí” amb la xerrada que cal esperar antològica , per part de l’Arnau Puig.

D’aquí la repetició de la invitació.

ESPAI D’ART

Tots sabem els complicats moments de m1tv després de l’acomiadament de la meitat de la seva plantilla, que pertanyia a la productora Lavinia. És per això, i mentre es normalitza tota l’organització , que aquest dijous no hi haurà “Espai d’Art” . Serà el proper dijous 23 de febrer que ens retrobarem amb tots vostès amb el programa que , com sempre , acollirà totes l’actualitat artística de la ciutat i comarca.

RECORDANT ROSA Mª FONT

 

L’espai capgròs presenta aquest mes una atractiva i emotiva mostra que serveix de recordatori creatiu de Rosa Maria Font, artista que malauradament ens deixà ara fa tres anys. Un recordatori que ens fa avinent una vegada més la seva qualitat , aquella que durant tant de temps va mantenir en certa manera amagada i que sols va sortir resplendent a la llum pública en els darrers anys de la seva vida.

El cas de Rosa Mª Font no és un cas aïllat. Son molts aquells creadors que resten en amagatall. Autocrítics en grau màxim, creuen que la seva obra no disposa del suficient nivell com per ser exposada i gaudida pel públic. Un fet  d’exigència que curiosament contrasta amb tants altres afeccionats auto complaents que tenen la gosadia de presentar púrries impresentables .

Rosa Mª Font va fer els deures d’un bon aprenentatge, primer amb Jordi Arenas i a posteriori amb Albert Alís i Pepe Novellas. Disposava així d’uns fonaments afermats que li van permetre endinsar-se professionalment en el camp de la il·lustració , tant en l’apartat tèxtil com en l’apartat editorial. Dos camps en aparença contraris però que en ella arriben a complementar-se com queda ben palès en una de les obres presents en l’exposició.

Però va ser en el camp de la il·lustració editorial on Rosa Mª Font va aconseguir la quadratura del seu cercle. Encara que generalment menysvalorada ,la dificultat del camp és extrem. Cal disposar d’acurada tècnica i de molta agilitat mental i creativa per aconseguir condensar en una il·lustració  tota la intencionalitat de l’autor. En aquest sentit de síntesi el treball de  Rosa Mª Font va ser ben reeixit com queda ben palès en els mostroari exposat.

 

 

Però potser tota a questa prèvia , era tan sols això, una prèvia , per aconseguir desenvolupar amb tota solvència una línia pictòrica atractiva tant en la bellesa formal com en el concepte de fons . És aquí , en la pintura , on la qualitat de Rosa Mª Font va esclatar. A la seva habilitat tècnica i conceptual, es va afegir una potència comunicativa que generava una forta empatia a l’espectador que en certa manera se sentia en el punt de visió del creador i copsava d’altra manera aquelles mirades més habitual, com es demostra en el seguit d’obres de la sèrie “cafès” , curulles d’una sensibilitat humana d’alta densitat.

Ara , l’espai capgròs en fa recordatori amb una mostra eclèctica , variada a la recerca de la cara encara oculta de Font. Una mostra que emocionarà a la gent que sabia del seu fer i sorprendrà a aquells que desconeixien la seva existència.

Una obra fresca , intuïtiva i vital que ha de servir per col·locar a Rosa Mª Font en el seu just i digne nivell. Una exposició convertida en veritable acte de justícia personal i artística que paga la pena visitar.

ANTONI TÀPIES

Avui no es pot començar un blog que tingui un cert aroma d’art sense parlar encara que sigui molt per damunt d’Antoni Tàpies , el per a mi millor artista del país dels darrers cinquanta anys.

Pocs artistes com Antoni Tàpies aconsegueixen lligar de manera tan rotunda i potent tota la seva trajectòria establerta després d’uns inicis referenciats en un món més figuratiu i subrreal , amb clares referències com Miró, Klee o Ernst, per evolucionar ràpidament cap una abstracció de línies potents a les que tant els materials emprats com el seu intens gestualisme aprofundit en una iconografia personal d’alt voltatge, li van donar una forta personalitat que va anar mollejant en una evolució filosòfica i pictòrica constant.

La pintura de Tàpies que mereix molt més que un apunt ràpid, precisa d’un intens anàlisi que a bon segur podrem llegir en aquests dies de la mà dels més excelsos crítics i coneixedors de la seva obra.

Una obra controvertida per a molts , titllada de bluff per aquells incapaços de mirar més enllà de la punta del seu nas , provoca en canvi en els seus seguidors , entre els que em trobo, un munt de sensacions plàstiques , sensitives i mentals difícils d’explicar. Una obra que com en el cas dels grans mestres s’ha mantingut amb potència fins el darrer dels seus moments , encara que per  a mi el millor Tàpies és el de la pintura matèrica , com es demostrà amb la seva gran exposició “Comunicació sobre el mur” ( 1992) que perdurarà per sempre en el meu interior , com una de les millors exposicions que he vist en la meva vida , i n’he vist milers.

Antoni Tàpies també va exposar a Mataró. Ho va fer a començaments dels anys 50 , calculo que a 1953 o 1954, com ho van fer tots els companys de Dau al Set i altres artistes importants del moment dons per un llavors el Museu de Mataró ( qui t’ha vist i qui et veu ) era un centre capital per els artistes més nous i emergents. Mentre que la resta de creadors ( Cuixart , Tharrats, Hernández Pijuan ...) si computen aquesta primera exposició , Tàpies mai l’ha considerada i no consta en el seu currículum.

Tàpies repetí exposició al Museu Municipal ara fa justament 40 anys amb una mostra  el cartell de la qual serveix per encapçalar aquest post. Darrerament, fa un parell de temporades , vàrem tenir ocasió de gaudir d’una bona representació d’obres seves en l’exposició itinerant duta a terme per  cultura de la Diputació de Barcelona, que s’exposà a Can Palauet.

També cal remarcar que la famosa escultura del “mitjó” que es troba a la terrassa de la Fundació Tàpies va ser realitzada a Mataró en el taller de Pere Casanovas ,amb qui es veu conversant animadament just el dia de la inauguració de l'escultura.

ELS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ

 

La Nau Gaudí ha acollit fins ara lles magnífiques exposicions de la col·lecció Bassat , però és obvi que calia anar més enllà. Calia dotar d’activitats a la mateixa  per vivificar l’espai i donar-li empenta , motivant als amants de l’art a una repetida visita.

En aquest concepte , el proper dijous s’inaugura el cicle “Els dijous de la Nau Gaudí” , un cicle que cada segon dijous de mes portarà un acte relacionat amb l’art i la cultura. Per aquest any 2012 s’han establert tres eixos que amb alternança aniran ocupant l’espai:

Per un costat un dels protagonistes serà òbviament Gaudí  i la seva obra que s’examinarà des de les més diverses vessants .

Altra mirada serà la que farà a l’art mataroní i la seva història. En aquest camí el tema escollit per aquesta temporada serà el revisar el paper que va tenir Tertre en el desenvolupament de l’art a la ciutat.
Finalment el tercer eix serà el de la confrontació d’un artista local i la seva obra front a una obra i un artista dels que estiguin exposades en la mostra temporal que correspongui.

Per començar serà Arnau Puig home de tan ample currículum que bé ens ocuparia molt espai. Doctor en filosofia, especialista de sociologia de la cultura i de l’art , catedràtic d’estètica i mil coses més entre les que es troba ser jurat de la Biennal Torres García. Arnau puig dissertarà de “Gaudí , iniciativa i invenció a la nau de la “Cooperativa la Obrera Mataronense”.

Una conferència que es preveu magistral , que us recomanem amb molt de gust i que ves a saber si podrem aprofitar per parlar de Tàpies , company seu a l’aventura de Dau al set , protagonista d’un llibre de converses “Conversación con Antoni Tàpies” i que bé ens podria fer un retrat personal , a bon segur molt menys afalagador que el de la seva pintura , sabedor com es tothom de l’animadversió de Tàpies envers els seus vell companys a qui va vedar repetidament en exposicions, col·leccions i museus.

Un motiu més dons per acostar-se a l’acte inaugural dels Dijous a la Nau Gaudí. Una data , la del segon dijous de mes , que be farem en apuntar-nos amb vermell en la nostra agenda.

+ 22

+22 ha estat la xifra màgica amb la que el seny i un cert sentit de la responsabilitat  s’han imposat a la demagògia de la falsa renovació sense fonaments ni estructures de futur.

La cridanera Chacón ha perdut el pas i de pas, i valgui la repetició, ha enfonsat a la misèria a la manipulada representació del seu país ( comunitat autònoma , per a ella ) .

Perdedora en l’elecció a ser cap de llista del PSOE per enfrontar-se a Rajoy. Apallissada a Catalunya on el PSC obté els seus pitjors resultats històrics, i derrotada de nou en la seva aposta per “manar” en el partit. I tot amb rebequeria final d’avançar la seva negativa a un lloc en l’executiva, quan ella mateixa havia fet la proposta a l’inrevés. A  Chacón dons sols li queda un camí que no hauria de ser altra que el de plegar veles i retirar-se als quarters d’hivern en espera de temps millors , si és que per ella ni han, que esperem que no.

Però no serà així. Altiva i orgullosa, Chacon seguirà marcant el pas i aquest és el gran problema de Catalunya , i no pas que hagi guanyat Rubalcaba.

Un socialisme català que després de la desfeta , del trist paper dels seus compromissaris i de les lamentables declaracions del seu cap Pere Navarro està obligat a establir uns nous criteris i traçar uns nous camins. Uns camins en els que no estaria malament pensar en una profunda refundació per ser exactament el que diuen el seus estatuts que ha de ser: Un partit socialista i catalanista.

Uns conceptes que avui tan sols es poden contemplar com una quimera. Una quimera al carrer Nicaragua i el que és pitjor, a una gran majoria d’agrupacions locals i comarcals, que en el cas del Maresme i Mataró en son exemple més que evident.

NEGRE / BLANC

No fa pas tants anys que Dani Domínguez feia presentació dels seus atributs fotogràfics amb aquells magnífica exposició “Cantonades” que sorprenia per la seva qualitat tècnica però més encara per la seva aposta conceptual, intentant , i aconseguint , oferir una mirada diferent a indrets de tots propers i coneguts.

Ara trenca de nou el seu silenci expositiu ,- amb l’ interludi del sempre complex encàrrec de plasmar Les Santes -, oferint a la sala del Col·legi d’Aparelladors  amb un petit afegitó a “El Públic” , una intensa exposició de format mig composat per fotografies amb  blanc i negre , realitzades amb la modificació que li ofereix un programa digital habitual amb el que aconsegueix remarcar el protagonisme del seu objectiu mitjançant el desenfocament d’algunes zones de la fotografia pe remarcar l’objectuiu central i protagonista del treball.

Certament que cada vegada hi ha més discussions la voltant de la manipulació que permet la tecnologia digital. Crec que mentre que aquesta manipulació sigui pública i evident no hi ha cap problema. La tècnica sempre ha de ser mitjà i mai finalitat. La clau està en el material  original  en el que treballarem l’aplicació, i en aquest cas el material és excel·lent.

Ja sigui fotos properes o llunyanes , de concepte particularitzat o de visió més global, d’intuïció o amb una certa preparació, en tots els casos els resultats que obté Dani Domínguez son excel·lents ja que disposa del “click” mental que dona forma i concepte a la imatge que resultarà finalment captada. Opció que és justament la que determina el seu nivell d'artista i que per tant converteix les sevs fotografies en valorables obres d'art.

Una exposició , aquesta Blanc / Negre de Dani Domínguez que és un plaer, tant per els afeccionats a la fotografia com a aquells llunyans a ella però que son capaços d’entendre la sensibilitat que sols posseeixen els bons creadors.

Blanc/Negre fotografies. Dani Domínguez

Sala del col·legi d’Aparelladors.
Del 27  de gener al 26 de febrer de 2012

ORGULL DE POBLE

                                              

El poeta i activista cultural argentoní  Josep Lladó i Pascual va presentar en aquestes festes de Nadal i amb el suport del Centre d’estudis argentonins , el seu “Recull Enciclopèdic d’ Argentona” , un impressionant volum de quasi 500 planes en el que mostra en format enciclopèdic la que podríem dir “història interior” de la vila. Ho fa mitjançant el corresponent apunt amb el protagonisme de masies, entitats, fonts , folklore, premsa , i com no amb la personalització  d’aquells personatges que l’autor ha considerat rellevants , més en una mirada de projecció exterior que potser no pas en una mirada més propera i localista.

El treball de Josep Lladó , per el que pot estar-ne ben orgullós quasi tant com ho estem aquells que ha tingut a be considerar-nos en el mateix , és exemple a seguir. Fugint del provincianisme localista de considerar-se la millor terra del món , ha sabut ser fidel a la realitat , remarcant allò que calia , que és molt, i deixant-ho a la consideració del lector.

Però aquest fet ,  realitzat amb l’aparent contradicció d’una apassionada asèpsia , va més enllà, ja que amb ell incita a l’orgull de poble. Demostra amb paraules i presències el munt de paisatges , fets i personatges valuosos que estan en l’entorn més proper i que potser justament per aquesta proximitat , per la quotidianitat de la coneixença,   no sabem valorar tal i com es mereixen.

Un orgull de poble cada vegada més necessari, i potser més encara en poblacions com les d’aquest Maresme que aplega aquesta tribuna . Uns pobles que han sofert una transformació profunda amb l’allau de nous vilatans que massa vegades han desnaturalitzat l’esperit propi , vulgaritzant-los i uniformant-los en aquesta difícil barreja de poble, ciutat dormitori o residencial. Un concepte híbrid , molt difícil de lligar i que moltes vegades ha esdevingut si no mortal, si ensopidor.

Josep Lladó explota l’amor per el seu espai natural i el vol fer avinent a tots. En uns moments en els que la globalitat ens envaeix , en que la uniformitat ha esdevingut una mena de falsa comoditat , cal recuperar l’orgull de poble per seguir sentint-se vius i diferents. El seu recull ens mostra un camí que bo seria d’imitar.

(Article publicat a "Tribuna Maresme" d'aquest mes de febrer)

CONGRESSOS

Demà al migdia, és a dir que potser ja haurà passat quan vostè llegeixi aquest post, que el PSOE haurà decidit qui ha de ser el seu cap en aquest inici de travessa de desert, que sentint-ho molt, es preveu llarga i dura.

No sé qui guanyarà, encara que com que soc un pèssim pronosticador i acostuma a succeir just el contrari del que he predit, dic que penso que guanyarà Chacón ( Doña Carmen ) , a veiam si hi ha sort i guanya el menys dolent dels dos, en un congrés que poc de futur aportarà al partit.

Un congrés sobre el que reflexiona magníficament  José Antonio Maturana , que va ser Conseller socialista del Govern Basc de 1991 al 1998. Ho fa en l’article “Carta al tercer candidato del PSOE” , un dels més lúcids escrits al voltant del tema i que us aconsello ferventment que llegiu en el següent enllaç.

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Carta/tercer/candidato/PSOE/elpepiopi/20120203elpepiopi_5/Tes

Però no és de pensament del que vull reflexionar i sí de l’obvia falsedat que significa un congrés d’aquest tipus pel modus i la manera en que està tot preparat i manipulat per seguir en el camí prefixat.

Avui “El País” presenta un magnífic treball d'intenció de vot segons els mateixos candidats . En ell, i en el que pertoca a Catalunya el pronòstic és segons Rubalcaba, 6 vots per ell i 95 per Chacón , mentre que la ínclita Doña Carmen  avança100 vots per ella i 1 de sol per Rubalcaba.

A més de la meva admiració per aquest desconegut congressista votant del que cal saber-ne el nom ja que és un veritable heroi, és absolutament preocupant que els representants del PSC al congrés ,  que en bona lògica haurien de representar la realitat del partit en el nostre país, indiquin amb la seva participació que no arriba a l’1 per cent els defensors de Rubalcaba davant un domini de Doña Carmen que seria l’enveja de Bulgaria i fins hi tot del  nostre més proper dictador. Algú s'ho pot arribar a creure?.

Quan succeeixen aquestes coses vol dir que les coses no s’han fet gens bé, millor dit , s’han fet molt malament,  i queda en evidència que l’aparell del partit ha dominat amb mà de ferro tota la història , com ja quedava ben clar quan al congrés català previ , en el que com ja varem comentar , mentre que els que treballen a Mataró per i en representació del partit , és a dir Baron,  Montse López, Pera, Melero ... es quedaven a casa , els xupòpters de l’aparell eren els que decidien que sols ells tenien la veritat en el partit i per tant el poder.

Dintre de molt poques hores podrem saber de que ha de morir en els propers temps el PSOE. I un que segueix sentint-se socialista i que es corrou per dintre davant tanta potineria rastrera , quasi pensa en allò del positivisme negatiu que no és res més que desitjar el triomf de Doña Carmen que portaria indefectiblement a l’autodestrucció del partit , i potser així, com au fènix, el partit podria renéixer potent de les cendres.

Però no elucubrem que queden poques hores . però el resultat de 100 a 1 , és una vergonya que com perenne ferum acompanyarà a Doña Carmen , aquella que ja comença a renegar del seu país, del que a partir de demà si és elegida , Déu no ho vulgui, en serà l’enemic número 1.

PS.- També caldrà parlar dels igualment vergonyosos casos del PSC Maresme i del mateix Mataró.  Pensar amb Amor com gran capo , Carlos Fernández com secretari d’organització, i els cadellets crescuts dominant les llistes per la ciutat , pot fer-nos  potser  pensar en un exili, encara que sigui interior.

 ( Aclariment.- En la imatge que encapçala el post, Chacon no està fent palmes ni intenta cap pal del flamenc . Segons m'han afirmat estava aplaudint , a bon segur que a ella mateixa.)

EL MUSEU COM A PRETEXT

A Mataró s’està una mica fart de l’art contemporani. S’hi està pel fet que durant molts anys és quasi l’únic que ha defensat l’oficialitat dominant a Beneficència i l’ha col·locat pel boc gros i  per arreu. I el que és pitjor, ho ha fet  fonamentant- se, no en la qualitat i sí en la intranscendència , la boutade, l’amiguisme i el parler pour parler.

Per això l’art contemporani es rebutjat a la ciutat. Està aquí la raó del seu fracàs absolut. I aquesta visceralitat contrària és una llàstima ja que com en tots els estils , ismes i tendències , la qualitat i la no qualitat es contradiuen i s’aparellen. Així, d’aquesta manera, quan apareix la qualitat aquesta no pot ser gaudida per una prevenció defensiva gestada en l’abús.  Això és ni més ni menys el que pot passar en la magnífica exposició “El Museu com a pretext” que de la mà de la Generalitat de Catalunya en la seva campanya itinerant de “cultura engira” arriba ara a Can Palauet on romandrà fins el 25 de març.

En l’entorn de les exposicions itinerants de la Generalitat sempre n’hi ha una d’estrella que paga molt la pena. Pels desmemoriats podríem recordar les mostres de Chillida o Tàpies. Ara , i del mateix nivell, i amb Perejaume , Eulàlia Valldosera i Hans-Peter Feldmann com capdavanters ens presenten a l’aixopluc de “El Museu com a pretext” una reinterpretació de la idea de “museu” analitzat en la diversitat de generacions , conceptes culturals i com no de tècniques creatives. Com bé diu el catàleg de mà : “.. Amb codis diversos i posant l’accent en un element o altre , deixen de concentrar-se en el contingut evident del museu per posar en joc la seva semiòtica i estructura ocultes”.

L’impacte de l’apropament al kitsch de les acolorides escultures d’aire renaixentista de Feldmann serveix per obrir l’esperit davant la mirada a la cara oculta dels museus , - un tema sempre atractiu -, que ens ofereix Edi Hirose mitjançant un ben pensat i atractiu projecte fotogràfic. Un camp que també conrea Candida Höfer amb una reflexió al voltant de l’absència del visitant . Una reflexió que potser parteix d’una crítica errònia ja que en realitat el visitant és sempre l’element aliè al mateix concepte de Museu.

Intel·ligent el joc que proposa Jordi Mitjà amb la seva intervenció en una obra original del reconegut pintor Francesc Gimeno.  Una metàfora de clara intencionalitat filosofant al respecte  del concepte visual de la pintura tradicional. Un concepte el de la “tradició” del museu que Perejaume trenca amb la seva potència i saviesa amb la desubicació de les obres  que atresoren els mateixos, traient-los del seu territori descontextualitzant-los del tot. Un concepte en el que aprofundeix Jaume Pitarch amb els seus puzzles rascats contraposant el buidatge al món visual que ho domina tot.

Una exposició que es complementa amb el treballs videogràfics d’Anaya Rasdjarmrearnsook i Eulàlia Valldosera que ofereix una mirada asèptica per reflexionar al voltant de la universalitat de l’art d’occident  per un costat ,i el sentit del poder i la subordinació per l’altra.

Una exposició que pot o no agradar , amb la que es pot o no estar d’acord. Però una exposició en la que hi ha idees, reflexió, fonaments , capacitat i tècnica. Uns vímets amb els que és possible fer un gran treball com és aquest el cas. Uns vímets generalment inexistents en l’habitual púrria , considerada pretesament com art contemporani, que l’IMAC ens col·loca amb calçador i sense vaselina.
Una exposició que cal visitar per refer la mirada d'un art contemporani que disposa, com és natural, d'artistes de veritable qualitat com els que avui ens acompanyen en aquesta exposició.

(Les imatges del post corresponen , per ordre , als treballs presentats per Jordi Mitjà, Hans-Peter Feldmann i Jaume Pitarch)

M1TV. COMA INDUÏT

Avui a mitja tarda la noticia s’escampava com la pólvora. El contracte de m1tv amb Lavinia no tenia cap mena de pròrroga i avui mateix dia del seu acabament, deixava al carrer a tots els seus treballadors i m1tv es quedava sota mínims , amb tan sols 9 treballadors , el que di facto significava un estat de pràctica impossibilitat de dur a terme els seus objectius.

Ja sé que estem en crisi, ja sé que cal retallar-ho tot, ja sé que hi ha conceptes primordials que s’han de mantenir i altres que no tant. Ja sé que hi ha col·lectius privilegiats i altres de menystinguts , ja sé que... . Però també ser que un projecte com m1tv abastant tota la comarca és un projecte imprescindible de cohesió i territori. És un projecte necessari, o potser quasi imprescindible, per a la vida i difusió de tota mena d’activitats culturals, artístiques, esportives ,associatives, polítiques etc. És un projecte cabdal per aquest esfilagarsat Maresme tan divers i alhora distant.

Però també ser que el partit que actualment domina a la majoria de pobles de la comarca l’estructura actual no li agrada gens. Acostumat al pujolisme estricte de censura absoluta i amb la sectorial visió d’uns de molt bons i uns altres de molt dolents , el domini informatiu de la comarca per part de la tendència progressista mai l’han pogut pair bé. D’aquí aquest rebuig generalitzat, aquesta malfiança permanent, aquest desig de matar-ho tot, que amb TV3 ja n’hi ha prou i que si tornen els temps de bonança ja farem quelcom esbiaixat i partidista.

Avui el poder ha aprofitat la trampa del diner per escapçar un projecte que quasi sols té a la desaparició com a única sortida possible.

Però no és de rebut tampoc que la oposició faci anàlisi escardusers i es converteixi en defensor del tronc que ella , i sols ella, va fer caure al terra.

Molta de la culpa , per no dir quasi tota , de l’estat de la televisió comarcal del Maresme és del tripartit. Descontent de la neutralitat exquisida que mantenia TVM , que alhora era reconeguda per tota la població , el tripartit encapçalat per Baron va ser qui va voler la seva decapitació i va treballar intensament per la seva desaparició.

La creació trilera de maresme digital, el seu comissariat política , la vilesa partidista de la seva tendenciosa informació la van portar a un atzucac on es va trobar a Televisió de Mataró, morta d’inanició .

Si tot això no hagués passat avui estic convençut que les coses serien molr diferents i no estaríem a la sala d’espera disposats rebre les notícies que ens donin , ves  saber , la més negativa de les possibles.

He mantingut un programa a m1tv durant molts pocs mesos. En ells he trobat tota la col·laboració i professionalitat de tots els que estaven en el projecte , fos quin fos el nom de l’empresa que apareixia a la seva nòmina. A tots ells els he vist amb la mateixa il·lusió que havia sentit sempre en els vells estudis de TVM. Tots ells m’han demostrat saviesa, afecte i col·laboració. Cap d’ells mereixia a quest final.

Ara m1tv queda en coma induït. Sortirà endavant?. No ho sé. Conec la força dels noms que queden , però manca molta gent al darrera que pugui omplir tot el ventall comunicatiu que es precisa per sortit a l’aire amb dignitat.

Avui és un dia trist per a mi. Molt trist. I ho és ja que sense aquest projecte , decapitat per el poder avui mateix, em sento molt més trist i el que és pitjor, molt menys lliure.

CIÈNCIA I ART

No fa pas massa dies que parlàvem del scanner que està fent estudi del Guernica de Picasso per veure el seu estat real . Era un exemple paradigmàtic de la ja imprescindible col·laboració de la ciència en el món de la cultura , i molt epecialment en el camp de l’art.

Avui a La vanguardia i amb la signatura de Pau Echauz se’ns ofereix un magnífic reportatge al voltant del que ell anomena “els detectius de l’art” , al voltant del centre d’Art d’Època Moderna ( CAEM) de la Universitat de Lleida referència mundial en al identificació i valoració d’obres d’art.

Per la seva curiositat i el seu interès , el reprodueixo a continuació

El Centre d'Art d'Època Moderna de la Universitat de Lleida, referencia mundial en la identificación y valoración de obras de arte

El Metropolitan y la Hispanic Society of America figuran entre sus clientes | Actualmente estudia la autoría del retablo de san Juan del hospital de Valencia

Una importante coleccionista de arte renacentista español que prefiere reservar su identidad adquirió hace pocos años un cuadro en una subasta. Según la casa de subastas se trataba de una pintura de Martin Van Heemskerck, un destacado pintor flamenco del XVI, del cual se conservan cuadros en los más importantes museos de Europa. Pero la coleccionista sospechaba que no, que en realidad, la obra, una Virgen de la Leche con el Niño Jesús, San José y los Santos Juanitos, cabía atribuirla a Vicent Joan Macip, vulgo Joan de Joanes, gran pintor del Renacimiento español, el más relevante de su época en Valencia y del cual ya poseía varios cuadros en su colección.

El tema, los colores, el estilo, la composición de la Virgen eran los mismos o similares a otros cuadros de Joan de Joanes. El cuadro está dedicado a la Sagrada Familia y en aquellos momentos de contrarreforma, los pintores valencianos, muy influenciados por los grandes maestros italianos, acostumbraban a incluir más personajes en el círculo íntimo formado por Jesús niño, María y José. La escena muestra a María dando el pecho al niño, que abraza una cruz mientras san José le observa. En la parte baja de la tela, hay dos niños más, Juan Bautista, vestido con una piel de animal, y Juan Evangelista, con una pluma y un tintero.

Pero había que estar seguros de la autoría y la coleccionista sabía a quién dirigirse. Una vez el cuadro estuvo en sus manos lo puso a disposición del Centre d'Art d'Època Moderna (CAEM), un moderno servicio científico y técnico dedicado a la investigación artística de las obras realizadas entre los siglos XV y el XVIII, adscrito a la Universitat de Lleida y ubicado en el Parc Científic i Tecnològic. El dictamen no tardó en llegar, la Virgen era sin duda un cuadro de Joanes, como lo demostraban el análisis documental y el iconográfico, el uso de varias técnicas fotográficas de alta definición y también una exhaustiva exploración radiológica en el hospital Arnau de Vilanova.

Al frente de esta unidad de detectives científicos está el catedrático de Historia del Arte Ximo Company, que explica que la propietaria del cuadro necesitaba un informe riguroso y contrastado. "Nuestra misión es la de dar respuesta clara y veraz estableciendo la autoría. En este caso de la Virgen, la cara es idéntica a otras del mismo autor, igual que los niños y el rostro de San José. El cuadro no sólo era similar en el tema, el estilo y la técnica utilizada por Joan de Joanes, sino que los materiales eran idénticos y aparece en los protocolos notariales de la época". Según el director, el centro está al servicio del patrimonio, de instituciones y coleccionistas de arte. "Cada vez hay más clientes que vienen a que les ayudemos. Nuestro carácter universitario y científico nos sirve para que la gente confíe en nuestros estudios", explica.

Company es un erudito que no se conforma con el análisis simple de la obra artística. "En el CAEM entendemos que hemos de acercarnos a la obra artística desde todos los puntos de vista posibles y por eso cuando estudiamos un cuadro nos interesa tanto la tela como la madera del marco, y sobre todo lo que está oculto tras los pigmentos". Con la ayuda de técnicas fotográficas, radiografías y microscópicas, los análisis del CAEM ayudan a detectar la salud del cuadro, las posibles grietas, el dibujo original que sirvió al pintor para guiarse con el pincel, datos que pueden aportar pistas pero también advertir por dónde se ha de practicar una posible restauración.

En los centenares de obras que el centro ha analizado desde su creación el año 2000, se han encontrado numerosos detalles que ayudan incluso a establecer hipótesis plausibles. Un caso curioso es el de un Ecce Homo pintado por Murillo que fue autentificado como tal pero que en el análisis radiográfico reveló una sorpresa. La tela había sido ya dibujada pero Murillo lo borró y pintó encima a su Jesús con corona de espinas. Según los especialistas del CAEM, el dibujo que quedó escondido es idéntico a la base de un famoso cuadro de Ribera, otro de los grandes pintores del Barroco español, dedicado a la Virgen. Murillo y Ribera se conocían pero no se sabía que su relación llegara hasta el extremo de que uno aprovechara la tela desechada por el otro. Junto a las observaciones técnicas, los investigadores rastrean también en archivos, en museos para localizar obras semejantes y establecen su cronología, además de los tejidos, un escáner completo en el interior de la obra.

El prestigio ganado por el CAEM en estos diez años de existencia –se trata del único centro de su especialidad que existe en en España–, les ha llevado a relacionarse con los museos más importantes del mundo, las pinacotecas privadas más especializadas, universidades y empresas. El profesor Ximo Company dirige un equipo de once personas de las más diversas disciplinas aunque en el consejo asesor están presentes más de cien personalidades y estudiosos del mundo del arte. Uno de sus últimos encargos que ha recibido procedía del Metropolitan Museum y la Hispanic Society of America, ambos de Nueva York. Entre estos, el retablo de san Juan del hospital de Valencia, cuya autoría se desconoce. La obra, identificada en el Metropolitan como Saint Giles with Christ Triumphant over Satán and the misiones of the Apostles, pertenece al gótico inicial.

Se trata de confirmar o rebatir la tesis de algunos historiadores que lo atribuyen al pintor florentino Gherardo di Jacopo Starnina o de alguno de sus colaboradores, pero no hay pruebas concluyentes. Tres especialistas del CAEM, Juan Aliaga, Isidre Puig y Núria Ramon, realizaron macrofotografías de alta resolución y reflectografías por infrarrojos que ayudarán a realizar un análisis comparativo para definir la autoría. Los expertos también han podido estudiar un San Jerónimo de El Greco (1600), una Sagrada Familia (1563) de Luis de Morales que incluye una representación del horóscopo de Cristo y varios manuscritos de la biblioteca de la Hispanic Society.

Informes veraces y neutrales

Los informes elaborados por el CAEM son de la máxima precisión y establecen la técnica, el estilo, el origen histórico, la cronología, la iconografía, el estado de conservación y por supuesto la autoría y el valor patrimonial, cultural y económico de las obras objeto de estudio, todo con explicaciones y material de gran calidad. Como son un centro universitario, cobran de acuerdo con las tarifas de servicio público establecidas por la UdL. "Nuestro único interés es científico, y nuestra opinión es radicalmente independiente", afirma su director, el profesor Ximo Company.

El centro se rige además por un código ético de tres puntos en el que se comprometen a "contribuir al mejor conocimiento y valoración del patrimonio artístico y cultural, ser rigurosamente veraces desde la neutralidad y analizar las obras exhaustivamente". Además del análisis científico-artístico, el CAEM también emite informes sobre edificios históricos para la calificación patrimonial de estos y también organiza y concibe exposiciones, como la realizada para el Ayuntamiento de Gandia sobre Francesc de Borja, una de las muchas especialidades de Company.

También edita libros, organiza congresos, seminarios y encuentros científicos. Es un servicio que puede autofinanciarse, y los ingresos se reinvierten en material y equipos, libros y en la formación de nuevos graduados e investigadores de élite. La facturación de este año gracias a informes, seminarios, etcétera superará los 150.000 euros.

PERSONATGES DE LA COMUNICACIÓ

JOAN CATÀ

Fa un parell de dies que llegia la notícia de la dimissió de Joan Catà com a responsable de m1tv, un fet que lamento com a mataroní, com amant de la informació local, com a col·laborador de l’emissora i com no, com amic que em considero d’en Joan.

Fa molts anys que conec en Joan. Professional d’aquells amb majúscules ell, afeccionat amb tots els defectes el que això escriu, sempre que hem coincidit en un mitjà d’informació he trobat sempre en ell , no tan sols l’acolliment professional  ans el que és més remarcable, l’immens respecte per el paper d’aquells que com un , intenten aportar aquella vessant , en aquest cas cultural i artística , que tantes vegades és inabastable en els mitjans generalistes.

El seu paper a m1tv crec que ha estat exemplar. La seva saviesa en recuperar el to local i comarcal de l’emissora , trencant la fredor oficialista del seu predecessor , va aconseguir que m1tv tornés a ser allò que havia perdut que era ni més ni menys que la seva senya d’identitat, que no ha de ser altra que el de la televisió de proximitat.

La seva dimissió en veure el que s’acostava. El fet de deixar mans lliures per un nova etapa que ell , per honestedat i professionalitat , no podis dirigir de cap manera . El seu posat mereix tota mena de felicitacions per una dignitat que en moments com ara sembla perduda en els camps públics.

Per això i per molt més , per haver pensat que un encara tenia un paper en l’àmbit de la informació cultural local, i per altres coses que no venen ara al cas, gràcies Joan i saps que tots , els de dintre i els de fora, et trobarem a faltar.

ENRIC QUINTANA

Per la xarxa social m’assabento de la mort d’Enric Quintana , el fotògraf del Mataró de la transició. L’home que va saber captar com pocs tot el concepte polític, social, cultural que bullia en aquell Mataró dels 70 i els 80 i que el va saber trametre amb saviesa i qualitat , en el sempre difícil paper del salt que significa la imatge com a tal i/o com informació.

Lamentablement desaparegut de fa anys del Mataró actual, molts hem pogut gaudir de les seves imatges mitjançant la xarxa i ens hem pogut retrobar amb aquell Mataró , país autònom , de capital el Canaletas.

Fa uns anys va lliurar a la ciutat el seu arxiu fotogràfic. Com sempre ja hem fet tard , però ara més que mai i com homenatge obligat  és el moment de l’exposició del que tots estem convençuts , és un immillorable arxiu per recordar i examinar aquell Mataró de fa trenta i .. anys que forma part de la raó de mots.

Adéu amic.

PARE ECHARRI

Demà  a La Llàntia  batejaran un nou gegant. I si se’m permet l’incís no deixa de ser curiós de que ens com els gegants ens bategin i no passa res i en canvi es munti un ciri quan la paraula matrimoni no quadra exactament amb el concepte sagramental. Dons bé, demà el barri de la Llàntia ha convertirà en figura perdurable la noble imatge del padre José María Echarri, capellà salesià que tant va fer per aquell barri.
Per raons que ara no venen al cas no podré assistir a l’acte i m’hauria agradat molt ja que el Padre Echarri forma part del meu imaginari infantil i després , per raons familiars , he tingut contacte posterior amb ell.

El padre Echarri a més de la seva tasca com a salesià amb la seva tasca d’ensenyant, a més del seu esforçat paper al barri de la Llàntia, exercí tasca de vicari a Argentona en temps d’aquell sant que for Mn.Rafael Martí, quan jo era canalla.

Un ,que per un llavors era un canalla escarransit,es quedava aclaparat amb la profunda veu d’aquell salesià navarrès que omplia amb la seva potència tota l’església, i que celebrava els oficis en castellà i que s’esforçava , però molt, em fer també aquells actes en català que li pertocaven.

Tinc amb ell una anècdota infantil d’aquelles que et marquen , i no és altra que en un acte solemne de Pasqua, estant jo en la punta del banc en passar el seguici de capellans , tots ells vestits amb aquelles casulles plenes de brodats , un d’aquells adorns s’enganxà amb les meves ulleres i ja veus en Pere sense ulleres que caminaven soles enganxades a la casulla del padre Echarri. Un fet simple però que quan ets un xic et queda descol·locat.

Després he tingut contactes amb el pare Echarri ja que essent amic del meu cunyat , aquest va voler que fos ell qui celebrés la cerimònia del seu casament amb la meva germana  i a posteriori ha celebrat també les cerimònies dels casaments de les meves nebodes.

 Però fora d’això hi ha dos actes que marquen profundament el magnífic tarannà d’aquesta persona. Son dos fets dels que un n’ha tingut motícia mitjançant la premsa.

El primer d’ells va ser la seva postura en una acció de “La Cubana” , gravada amb càmera oculta i passada a posteriori per la tele. Es tractava d’actors de la Cubana que en un vagó de metro invertien l’escena habitual. Amb la cantarella habitual dels que demanen ( ... es mejor pedir que no haber de robar ...) els figurants jugaven a que amb els diners que havien obtingut de caritat al metro , havien jugat a la primitiva i els hi havia tocat una fortuna que volien tornar en part a la gent , i per això en comptes de demanar volien donar diner a la gent. El pare Echarri era un dels viatgers d’aquell vagó de metro i la seva resposta era exemplar per el seu concepte de solidaritat.

L’altre apunt important del pare Echarri que em va sorprendre  va ser fa pocs mesos quan La Vanguardia publicà un reportatge presentant les diferents cares de com afrontar un càncer i el va triar a ell per escriure al voltant del poder de la fe davant de la malaltia. Un article certament impactant que acabava d’arrodonir la seva imatge.

Demà La Llàntia a bon segur celebrarà en la seva Festa Major un acte de justícia, un acte que convertirà en perdurable la figura d’un home essencialment bo , i avui quan l’interès sembla moure tantes coses, tot el que sigui destacar a qui entén la vida com esperit de servei és del tot remarcable i mreix tota mena d’elogis.

ESPAI D'ART. NÚRIA POCH

Aqui teniu el darrer programa d'Espai d'art amb l'entrevista amb Núria Poch , directora del Museu bassat que tot fent valoració d'aquest el sue primer any de vida , ens explicita els projectes de futur d'aquets Musue que està arrelant amb força a la nostra ciutat.

Espai d'Art - Nuria Poch

RETRATS

Avui, tot remenant vells papers en busca d'un document també vell, m'he retrobat amb aquesta magnífics retrats realitzats per en Parés de Mataró i que estan signats en un 10 de desembre de 1977.

Els protagonistes són en Josep Mª Rovira Brull, l'escultor Manuel Cusachs, el ja desaparegut "Nico" del Rio, promotor i director de la galeria Tertre i un altre personatge que us convido a descobrir.


 Uns magnífics dibuixos que amb tota emoció em porten a un passat que ja sembla llunyà.

EL FUTUR DEL PSOE

Tots aquells  que ens sentim socialistes estem molt a l’aguait de tota la petita , i a vegades mesquina , història entre Chacón i Rubalcaba en la lluita per el poder de Ferraz.

Ja vaig dir que un no votaria per cap dels dos i que davant la dolenta dualitat em quedava amb Rubalcaba dons a Chacón no la voldria ni a la junta de l’escala. Però els dos formen part d’un passat que ja hauria d’estar en el preludi de la història.

Avui , Josep Ramoneda esdevé de nou guru amb un article publicat a El País que bo seria que el llegissin , com a bon segur ja han fet , aquells que en petit comitè estant decidint el futur del nostre partit i del nostre país,

PSOE: reformismo e ideología

La lucha por la secretaría general del PSOE se ha convertido en una pelea subterránea a la caza del voto del delegado. Es lo que ocurre en estas votaciones con un censo tan pequeño y más representativo de las miserias internas de los partidos que de los intereses generales de la sociedad. Estas pugnas dejan huella porque los candidatos ofrecen promesas y componendas que se traducen después en la composición de los órganos de gobierno del partido y en el reparto del poder regional.


 Es un proceso muy endogámico, nada edificante, en el que las rencillas en los aparatos locales y regionales y los ajustes de cuentas familiares juegan un importante papel. Se habla mucho de apertura a la sociedad, pero el secretario general será elegido, una vez más, por un puñado de representantes de la militancia escogidos en los espacios viciados de la politiquería de partido. La consecuencia es que las propuestas y los contenidos pierden cada vez más relevancia en beneficio de las relaciones de poder internas de la organización. En tiempos de crisis, y la del PSOE es profunda, la desesperación incita a dar pasos que normalmente los aparatos impiden. Quizás era la oportunidad de abrir la elección de secretario general por lo menos a toda la militancia a la que ha de regir. Pero me temo que la crisis del PSOE es tan profunda que ni siquiera queda sensibilidad para darse cuenta de la dramática situación en que está el partido.

Ante este panorama, me gustaría recordar a los aspirantes qué es lo que se espera de ellos. Al que gane se le exigirá que sea capaz de poner en marcha un proyecto verdaderamente reformista. Solo se puede considerar reformista una política que incida en el poder y en la riqueza. Para decirlo sin eufemismos: que los bancos manden menos, que los poderes corporativos, que son tan importantes en España, pierdan peso y que la riqueza se distribuya mejor. Rubalcaba ha apuntado alguna que otra medida que podría ir en esta dirección. Pero falta un perfil de conjunto que dé sentido a las propuestas y falla el envoltorio, inevitablemente marcado por una imagen de continuidad, como no puede ser de otra manera dada la biografía del candidato. La palabrería de Chacón, llena de tópicos sobre el cambio y los tiempos nuevos es simplemente decorativa y recuerda en exceso la frivolidad que ha sido señal de identificación del zapaterismo.

Y, sin embargo, un PSOE que arranca de la peor posición de su historia reciente, por la pérdida masiva de votos pero también por la pérdida de prestigio y de influencia social, solo puede remontar con una apuesta claramente reformista, que devuelva alguna confianza a los que creen que las cosas no pueden seguir así y que la política tiene que recuperar la dignidad perdida. Especular, como hizo Rajoy con los socialistas, con que ya llegará su hora, porque la crisis se llevará al PP por delante confirmaría que al PSOE no le interesa la reforma sino solo el poder. Pero sería, además, una estrategia equivocada. Rajoy tenía dos elementos a favor que no tienen ni Rubalcaba ni Chacón: contaba con la hegemonía ideológica del PP en casi toda España, que Aznar conquistó en sus dos legislaturas y que Zapatero no recortó un ápice. Y estaba en una situación mucho menos desesperada: el suelo electoral de partida era mucho más alto, Rubalcaba y Chacón han caído hasta donde el PSOE no había estado nunca.

En estas circunstancias, difícilmente estará preparado el PSOE para la alternancia si antes no ha conseguido configurarse como alternativa. Porque tiene que ganarse a la ciudadanía y para ello tiene que demostrar que es capaz de proponer algo distinto a lo que hacen los que están gobernando. Este es el sentido de una propuesta realmente reformista. Pero no basta. El reformismo debe formar parte de una verdadera estrategia ideológica. En los primeros años de Aznar, le oí a Rubalcaba esta frase: "Este es el Gobierno más ideológico que hemos tenido". De ahí surgió la mayoría absoluta de Aznar y la larga hegemonía conservadora que ha llevado al PP a la actual situación de monopolio. El PSOE hacía tiempo que había abandonado la batalla de las ideas y ya no la recuperó. La receta está clara: reformismo y ofensiva ideológica. Pero, para que sea creíble, la reforma tiene que empezar en casa: desmontar los sistemas clientelares internos del partido. Los trapicheos de votos de estos días y las trayectorias tan marcadas de los dos contendientes alimentan todas las dudas sobre su capacidad para el triple envite que tienen por delante.

ART I CIÈNCIA

No és gens estrany trobar-se amb alguna notícia que ens expliqui el fet produït per una aplicació científica en el camp de món de l’art.  El gran munt d’avenços d’aquest caire ha permès avançar de manera quasi impensable fa uns temps , en els més diversos camps del món de l’art , ja sigui en la restauració, estudi de materials, possibles falsificacions , descobriment de les traces que es troben sota una obra , etc.

Avui ens trobem amb la notícia de l’estudi de l’estat real del Guernica mitjançant un robot que “saneja” , per emprar un mot comprensible, la realitat del suport pictòric.

Una notícia que avui publica “El País digital” i que jo no m’estic de reproduïr.

Un robot cartesiano inicia un alucinante viaje al interior del Guernica

Antes del verano se dará a conocer el diagnóstico definitivo del mural y los expertos determinarán si la obra debe de ser restaurada 

La sala en la que se exhibe el mural Guernica en el museo Reina Sofía parece un plató en el que solo falta que aparezca Spielberg. Delante de la obra más emblemática del arte del siglo XX, se ha instalado un travelling que permite el desplazamiento de una cámara, un automatismo robotizado de nueve metros de largo por 3,5 de alto, expresamente construido para estudiar el estado de la obra. Pagado por Telefónica, el robot se mueve delante del cuadro con una precisión de 25 micras. Los sensores y cámaras realizarán millones de imágenes en altísima resolución que permitirán conocer datos hasta ahora desconocidos. Las imágenes se obtendrán gracias a los avances tecnológicos más sofisticados (infrarrojo multiespectral, luz ultravioleta, escaneado en 3D). Para tranquilidad de los visitantes, el robot solo trabajará con el museo cerrado: por las noches y durante los martes y domingos por la tarde.

¿Qué se espera conseguir con el trabajo realizado por el robot? Jorge García Gómez-Tejedor, jefe del departamento de restauración del Reina Sofía explica que con esta nueva máquina se conseguirá el estudio más exhaustivo realizado hasta la fecha sobre el estado de la obra. Cuando concluya el trabajo del robot, el resultado permitirá conocer el estado de las diferentes capas, la superficie y aspectos totalmente desconocidos de la gestación, materiales y técnicas utilizadas en el mural.

El director del museo, Manuel Borja-Villel, recuerda que la última radiografía del cuadro se realizó en 1998. El resultado de aquel trabajo fue debatido en un simposio en el que quedó claro que su salud era muy delicada y que no podía moverse. “Desde entonces, la técnica ha evolucionado muchísimo. Se han hecho nuevas placas y estudios, pero será el robot el que nos permita conocer el estado exacto del cuadro y qué hacer con él”.

Lo que Borja-Villel tiene claro es que la obra no saldrá del museo, según aseguró tajante en respuesta a las declaraciones del director del Prado, Miguel Zugaza, que reitera su deseo de que el Guernica se muestre en el Prado. “No hay caso. Así lo decidió el patronato. La obra es una pieza fundamental para este museo. No se la puede extraer del contexto de los años 30. Nuestra gran exposición del verano, que presentaremos en junio, gira en torno al Guernica y al Pabellón de la República de 1937”. Con sentido del humor añadió que a él también le pueden gustar piezas del Hermitage, pero que no por eso va a pedírselas a Putin.

Cuando el robot concluya su trabajo con el mural, pasará a ser utilizado con otras obras del museo que requieran su atención. La costosa y revolucionaria pieza (Francisco Serrano, responsable cultural de Telefónica no quiso hablar de dinero) pasará a formar parte de las herramientas de restauración del museo. “La compañía Telefónica fue creada con 13 años de diferencia respecto a la fecha en la que Picasso pintó el Guernica. Nuestra tecnología no podía quedar indiferente a las necesidades del cuadro”.