EL VEREDICTE
El passat dijous les sales d’actes i d’exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) varen ser escenari del lliurament de premis i de la inauguració de la 4rta edició de la Biennal Torres Garcia, magníficament organitzada ( felicitats de nou ) per la gent del Sant Lluc.
Una Biennal absolutament assentada ja en el panorama artístic del país , amb reconeixement a tot l’estat , com ho indica el nombre de participants ( 247) i la seva variada procedència. Una Biennal que enguany ha elevat el seu nivell de qualitat que és ben valorable i que demostra que amb tan sols quatre edicions ja s’acosta al Premi Honda i albira en l’horitzó al Ricard Camí , ambdós concursos amb una experiència superior de més de dues dècades i amb un suport empresarial i institucional molt potent, el que encara ens fa lloar més la tasca de l’organització mataronina que a més del seu esforç gaudeix d’una carta impagable com és el seu indiscutible jurat ( negar la seva qualitat és senya d’incompetència o de mala intenció ) que serveix per enaltir el concurs i fer-ho també en gran manera , a les obres que han seleccionat.
Un jurat que enguany ha dictat un veredicte en el que estableix una postura molt agosarada en la seva tendència i que a bon segur ha de merèixer tota mena de comentaris, d’entre ells els meus que aniré desgranat en el decurs del comentari , deixant ja de vell antuvi la meva discrepància absoluta amb l’obra guanyadora. És clar però que els meus coneixements no arriben ni a la sola de la sabata de qualsevol dels seus membres per el que és qüestió de seguir “llegint” art i aprendre el que es pugui.
Potser el que primer caldria és fer didactisme al voltant del que significa un premi d’aquest tipus. Per a massa gent una Biennal és totalment parella a un simple concurs de Pintura Ràpida però sense la limitació del temps, i no és res de tot això.
Una Biennal que es vulgui valorar com a tal , depassant el simplisme del concepte temporal , intenta premiar sempre la millor obra d’art , entenent com a tal no aquella que “formalment” està més ben “acabada” i sí aquella que ofereix unes noves opcions comunicatives. Aquella que obre nous camins , que estableix uns novedosos criteris, que genera el misteri al trencar vells atavismes. Aquella, en una paraula capaç de generar una “tendència” a seguir i que pot ser considerada com una innovació.
I sí les paraules semblen molt filosòfiques valgui el planer dels exemples. Una Biennal és equiparable a una “Passarel·la” de moda on les peces presentades en general en res s’acosten a la realitat de l’ús quotidià però que en canvi generen tendència en el que pertoca a la següent temporada. I si es vol un exemple molt més planer encara , el millor bistec amb patates del món mai guanyaria un concurs de cuina , ni senzill ni de nivell, ja que el que es valora no és sols el treball ben fet , és la innovació, el risc , la creació en una paraula.
Dit això anem a les obres guanyadores.
PREMI TORRES GARCIA a “AIRPORT” de RAFAEL GUERRERO. Piura ( Perú) 1980.
Pastel ( carbothello ) sobre acrílic i tela ( 150 x 92 )
Encara que Juan Manuel Bonet explicita que l’obra va convèncer al jurat per la valentia a l’hora de fiar-ho tot al dibuix. Un dibuix ,- segueix Bonet -, net , sec , concís, amb ecos de còmic d’aire tintinesc, i alhora amb un cert deix geomètric, entre mondrianesc i minimalista, el cert és que per a mi és una obra minimalista no tan sols en el seu concepte , que si ho és, ans també en la seva intencionalitat.
El concepte de viatge , amb tota la possible interacció de viatge interior / exterior , fàcilment explicable per la seva procedència llunyana no es fa evident en cap moment , alhora que el desenvolupament tècnic , excessivament estratificat , no genera ni el misteri ni l’emoció que precisa tota obra d’art.
Així queda per a mi una obra vàcua de força i continguts que no em crida en res l’atenció i a la que difícilment se trobar les virtuts que sí ha sabut veure el jurat.
Guardonats:
GONZALO ELVIRA . Neuquén ( Patagonia. Argentina) (1971)
“ 23:42 “. Oli sobre tela ( 146 x 114 )GONZALO ELVIRA . Neuquén ( Patagonia. Argentina) (1971)
L’argenti Gonzalo Elvira ha aconseguit el guardó amb una atractiva obra de la seva sèrie dedicada a la nit , prenen com a font d’inspiració imatges urbanes nocturnes a les que desubica i capgira el seu sentit per apropar-les a un context de solitud, amb la figura de l’home com a protagonista real de les mateixes fent present la seva absència i donant-li protagonisme.
Un treball interessant , encara que potser no pas el millor de tot el conjunt de la sèrie, amb alguna obra parella també seleccionada recentment com és el cas del Premi del Parlamento de Rioja , amb Antonio López i el mateix Bonet en el jurat.
Una obra destrament realitzada en l’apartat tècnic , amb acurades solucions en el treball de llums i ombres, amb les que aconsegueix un criteri plàstic d’evident seducció i de molta potència visual
EDUARDO MARTÍN DEL POZO ( Madrid 1974 )
“Crippled Symmetries – CS 2010 – 02 “
Pigments i emulsió acrílica / paper maruflat sobre llenç ( 162 x 130 cm )
L’obra guardona al madrileny Martín del Pozo correspon a una sèrie (actualment exposada a la galeria Antoni Pinyol de Reus ) que responen a la translació plàstica de l’obra musical del mateix títol del compositor americà Morton Feldman , de qui es deia era el Schubert del segle XX , músic que tenia per font d’inspiració l’obra dels pintors abstractes americans.
Martin del Pozo capgira el concepte i aconsegueix una obra harmònicament sincopada , de forta empremta pictòrica , de traç intens i vibrant que permet donar rotunditat a una paleta rica en la base i molt potent en la diversificació de les seves mescles.
Una obra que essent d’arrels clàssiques , ofereix una nova mirada a una abstracció capaç de reinvertar-se constantment , aconseguint amb un llenguatge visualment atractiu una obra intensa i d’altar profunditat.
EL MEU VEREDICTE
Amb la modèstia no fingida del nivell dels meus coneixements , penso que sempre val la pena expressar el desacord davant d’una decisió personal i de coneixements , com és el veredicte de qualsevol jurat . Per això vagi aquí la que hauria estat la meva decisió.
Guanyador: DIAZ ALAMÀ ( “Artista que se vende” )
Guardonats : Els dos escollits també per el jurat als que afegiria a REGINA GIMÉNEZ ( “For modern living” ) i PERE MÀRTIR BRASÓ ( “Dues seqüències del cercle d’en Long a la Maladeta” )
Una selecció tan discutible com qualsevol altra però que faig pública davant la curiositat de molta gent que me l’havia preguntat.
6 comentaris:
Al meu fill també li va encantar aquesta noia. El quadre, vaja.
Jo em quedo amb el d'en Pere Màrtir, magnífic.
El jurat ha quedat retratat amb aquest veredicte
M'agrada el de D.Alamà
Bé la teva ensabonada al jurat, perquè saps nadar i guardar la roba, pero el veredicte es patètic. Mataró es mereix un altre tracte. Es vergonyós. Sempre mostrem la nostra gran incapacitat per conquerir els èxits.
solo hace falta ir a la exposición y verla con tus propios ojos para darte cuenta de la mediocridad y la tontería que hoy en día impera. Unos miembros del jurado incapacitados por ver y saber distinguir aquello que es bueno de aquello que no lo es. Cuanto se nota que les falta mucho conocimiento en el campo plástico. seguramente por estar acostumbrados a ver mala pintura y entrar poco frecuente a los museos a recordar como lo hacían los clásicos. La técnica es una herramienta te dirán para justificar su poca sensibilidad emocional con la obra. A nivel conceptual, tampoco veo un discurso solido y mejor en ninguna de las tres obras.
Nos están haciendo creer una mentira, influida por intereses políticos y económicos suyos. La tontería cada vez va más allá convirtiendose en una estafa. A estos señores miembros del jurado deberían ponerlos en la cárcel! porque están cometiendo un crimen contra la historia del arte.
Con todos los respetos a Rafael Guerrero, el ganador y a las dos personas galardonadas, que considero que sus obras son validas, esta distribución de los premios, a mi criterio personal esta mal distribuida. Ya no es una opinión personal de un estudiante de bellas artes, no hace falta ser experto en la materia para ver un hecho tan lógico y evidente.
Hay tantas cosas que se tienen que cambiar..
En la exposición no podia parar de buscar la cámara oculta. Me da la sensación de que todo esto es una broma de mal gusto. El jurado nos ve a través de un espejo nuestra cara mientras miramos el avión.
El veredicte del Jurat de la Biennal ha estat tot un despropòsit. Només cal donar una volta per davant les obres exposades i, sense fer cas al veredicte del Jurat, quina es l’obra guanyadora.
En sobresurt una per sobre les demès: l’Obra de Diaz Alamà. La composició, la sotilesa del color, l’impecable tècnica amb que està pintada, la delicadesa del conjunt i sobre tot, la fluida i continua comunicació que s’estableix immediatament l’estàs contemplant. No hi ha una altre obra en tota l’exposició com aquesta.
L’obra guanyadora, sense menysprear-la, no es obra de concurs, sinó un exercici de simplicitat que ultrapassa el que s’espera d’una biennal com la de Mataró.
Veredictes com el d’aquest any, es poden carregar la Biennal i allò que amb tanta il•lusió, cura i bon fer hi posa l’Associació, un grup d’esnobs, amb el sentit del progressisme capgirat, s’ho poden carregar amb molta facilitat.
En la nostra societat estem assistint, amb massa freqüència, com grups de persones sense una preparació profunda, sense coneixements, ens volen fer creure que els que estem equivocats som els demés, i en mica en mica, ens volen portar cap el seu mon: El de la mediocritat en el que imperen els que son com ells i els que realment tenen talent en son marginats.
Ja n’hi ha prou.
Publica un comentari a l'entrada