EL GEST PUR.- CA L’ANTIGA

 

En acostar-se la primavera reinicia temporada Ca l’Antiga de Teià i ho fa mitjançant la col·lectiva que sota el títol ”El Gest Pur” aplega obra de Lourdes Figuera, Cecilia Morales, Oriol Sàbat, Tomàs Safont-Tria, Josep Serra i Fran Bull, en una exposició dispersa , amb obres de contradictori nivell de qualitat que no aconsegueix afermar-se , com fins ara havia succeït, com una exposició col·lectiva homogènia, convertint-se en una mostra en la que sis artistes expliciten els seus solos sense una teoria comú, ja que la dispersió de la definició així els hi permet.

En l’espai expositiu superior ( casa) s’hi presenta un petit però molt estimable mostroari de Tomàs Safont Tria, encapçalat per l’obre amb la que va iniciar el seu pas per el fauvisme, que avui encara practica. Una obra de fort temperament, gestual i fauviste fins a l’extenuació , però que ja porta vint anys a les esquenes i que per tant és l’avia de la resta que s’exposa, tota ella de bona qualitat, el que provoca una lectura divergent i dispersa de la realitat creativa de l’autor.

Al seu costat hi trobem el treball  d’Oriol Sàbat , del més destacable de la col·lectiva, autor de base figurativa però que es revoluciona en les seves creacions a la recerca d’una mirada més personal i pròpia, capaç de generar una potents diàlegs. Obra de bellesa doble, exterior i interior, que crida l’atenció de l’espectador per que aquest sigui capaç de generar noves mirades a la seva obra.

A la sala de baix, Josep Serra segueix amb la seva habitual línia gestual, plena de força i expressió, però l’excés d’obra delimita la seva gran capacitat. Aquetes obres tan intensament viscudes, precisen d’espai per ser llegides i admirades, cosa que no succeeix en aquesta ocasió. Llàstima ja que el treball de l’autor s’ho mereix.

Al seu costat  Cecilia Morales ens ofereix una lectura contradictòria que es produeix per la distancia temporal entre les obres presentades. Per un cantó, hi ha obra gràfica clarament gestual però que queda ja llunyana al fer actual de l’artista. Una distancia que es nota de manera evident quan ens deturem davant les seves escultures realitzades amb planxes dels seus gravats. Unes peces tridimensionals, plenes d’empenta i ritme creatiu, que a un li agradarien fossin d’una mida superior ja que semblen projectes o bibelots d’una nova etapa a realitzar en la dinàmica creativa de l’autora.

Lourdes Figuera presenta un seguit d’aiguatintes que esdevenen insípides a la mirada i llunyanes a la força que habitualment expressa en els seus gravats. Obres que deceben i que passen insípidament en la mirada a l’exposició. El mateix que succeeix amb les obres de Fran Brull que essent cridaneres a la vista no presenten pòsit suficient com per aguantar la mirada analítica de l’espectador.

Exposició diversa i divergent la que ens presenta aquesta primavera Ca l’Antiga. Una exposició que no essent dolenta , no assoleix el nivell al que ens hem habituat en aquell espai. I és que fer i muntar una exposició en base i fonament al concepte, precisa de més i millors lectures que els que ens ofereix en aquesta ocasió.

 

El Gest Pur

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de març al 13 d’abril de 2025

CARTELL DE SANTES 2025

 

Com cada any en arribar aquestes dates , el PMC i l’Ajuntament fan públic el cartell de Santes de l’any, ho fan sense el rebombori d’entre segles quan un servidor, acostumava a rebentar la proclamació, fent públic hores abans qui era l’encarregat de signar el cartell, un element de la festa que per un llavors tenia importància i que ara l’ha perduda tota ja que la imatge del mateix és manipulada i remenada per dissenyadors varis per obtenir-ne l’habitual aberrant sortit de merchandaising , deixant al projecte de cartell com a simple detonant d’inici a una malifeta permanent.

Fer mirada a la història dels cartells, ( els poden veure a https://www.lessantes.cat/cartells-des-de-1979 ) , es pot observar els noms i l’alt nivell dels seus autors en els primers anys dels mateixos, en aquesta etapa moderna. El quartet de 1992 al 1995 , és a dir fa just ara trenta anys amb el protagonisme de Perecoll, Parés de Mataró, Santiago Estrany i Jordi Cuyàs, quan s’assolí el màxim nivell amb unes obres d’altíssima qualitat que van desfermar la passió per el cartell de Santes, especialment en el cas del cartell d’en Parés.  Un passió i qualitat que es va mantenir en els següents anys amb el protagonisme de Marta Duran, Lleonart, Domènec, Carme Garolera, Rosa Codina-Esteva, Pere M. Viada, J.M: Codina, Josep M.Calleja i Vilamanyà, artistes tots ells de nivell i consagrats en l’àmbit local, fins l’any  2005 en que Rosales amb el seu plagi ho engegar a rodar tot.

Des de llavors tot ha anat cap a baix, amb la davallada absoluta en aquesta darrera època amb cartells tan llastimosos com els de Sit Cantallops, Carla Aledo, Mohamed L’Ghacham per acabar amb el d’enguany  d’Ana García que retoma el vell camí, que mai s’hauria d’haver abandonat del cartell d’autor, - tal i com es va concebre des del començament-, i que llastimosament des de Cultura s’havia capgirat de manera terrible i s’havia passat de tenir un cartell d’autor, amb pedegree local, a cartell d’aprenent  aquí se li donava permís i oportunitat per dir la seva, encara que tingués un nivell baix de qualitat.

Quan un va conèixer que era Ana Garcia l’artista triada  per el cartell d’enguany, es va sorprendre molt. Primer per que és una artista que ha abandonat la seva pròpia personalitat , amb un bon nivell de qualitat amb la que es presentà a la ciutat, per convertir-se en una seguidora fidel i fidedigne de la línia de la seva parella, Alberto Romero Gil. Per tant  el lògic i natural seria haver-lo triat a ell, tant per qualitat , que és molta, com per el fet de ser fill de la ciutat i a més  més, de Rocafonda. Si tenim a l’original, és d’estúpids anar a buscar al copista.

Però centrant-nos amb l’obra escollida, l’autora ha cercat un mix d’entre ambdues opcions. Per un costat vol mantenir la seva línia pictòrica, donant-li així caire de personalitat i per l’altre tocar la vessant localista de la festa , una opció valorable, però mal duta a terme per el caire fosc de la proposta, caire sempre contrari al d’una festa major,  i el mal detall dels elements festius presents en el cartell, petits i dificils d'identificar, acabant amb el rètol lluminós que trenca tot l’encanteri i desfà l’equilibri.

Fa un parell d’anys explicava que fa molts anys, el per un llavors degà de la Facultat de Ciències de la Informació, Miquel de Moragas i Spà, tot parlant del cartell de Santes de Mataró, deia que era l’anti cartell per antonomàsia, ja que era un cartell dedicat tan sols a la població que ja coneixia la festa i que per tant no precisava d’un cartell, mentre que incidia repetidament  que els cartells van dedicats especialment per anunciar una cosa per a qui li es desconeguda, cosa que no succeïa , ni succeeix, en el cas de Mataró.

Els temps però han canviat i avui mateix la Festa de les Santes no és una festa local i sí en canvi és una festa en la que hi pren part molta  gent de tot Catalunya depassant absolutament tot el significat local i com a màxim comarcal que tenia fa més de quaranta cinc anys, quan va néixer en l’esperit actual i quan es va començar tota la història dels cartells anunciadors de la mateixa. I a més aquest significat, res els importa.

Per tant el cartell anunciador de la mateixa ha de canviar els paràmetres localistes per endinsar-se en un magma festiu molt més profund. Però aquest canvi, tan obligat i necessari com evident, no ha quallat en l’habitual magma retrògrad de Les Santes que volen ser les més modernes però mantenint el sacrosantorum de les essències, alhora que persisteixen en ser anunciades per cartells de línia i lectura més clàssica possible, i així ha succeït en aquest anys, amb un cartell absolutament digne de poblacions com Argentona , Arenys o Malgrat , ple de teòrics elements de festa, sols comprensibles en aires de complicitat localista , però que alhora és del tot llunyà a una festa que, agradi o no, ha escapat de la paramètrica local, per endinsar-se per altres paramètriques més generalistes.

Per això fracassa el cartell d’aquest any ja que el to general defuig de l’element d’anunci que té per definició un cartell (gran full manuscrit o imprès que hom fixa en llocs públics per a anunciar alguna cosa) ja que per els elements emprats i la forma d’usar-los, difícilment qui desconegui la festa de Les Santes, sabrà amb la seva lectura de que es tracta  d’un anunci de la Festa Major de la ciutat.

I és que cal entendre que una bona peça artística, com és el cas, no respon sempre a ser una bona peça comunicativa com ha de ser sempre un cartell.

Per això insto de nou al retorn de la idea primigènia, tal i com es fa a Barcelona , a Lleida i a altres ciutats. Que el cartell de Santes sigui i serveixi com a reconeixement públic a la tasca d’un artista per la seva trajectòria i respongui per tant a una línia creativa realitzada durant els anys de carrera, no com ara en que sembla premiar a qui comença, o a qui gaudeix de l’amistat d’un Ajuntament que s’hauria de replantejar seriosament qui ha de ser el que triï el cartell de la seva festa major.

TEMPUS FUGIT JA FA 10 ANYS. I SI HO REPETIM?

 

Avui fa justament 10 anys que s’inaugurava l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí. Una exposició que donava veu d’alçària a 24 artistes de Mataró i que es convertí en una exposició apreciada i estimada per el conjunt dels ciutadans que van descobrir a través d’ella ,no sols l’excel·lent fer artístic dels artistes de la ciutat, incloent-hi alguns noms que desconeixien , si no que alhora van descobrir la Nau Gaudí que malgrat els anys d’activitat , no havia rebut l’allau de visitants que va rebre amb aquesta mostra.

Albert Alís, Per Màrtir Brasó, Mariano Cabellos,Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà, Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés, Perecoll, Jordi Prat Pons, Tomás Safont-Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert van ser els protagonistes d’aquella gran festa de l’art. Agraïment permanent als artistes protagonistes que van donar llum a la veritat d’un art mataroní, quasi sempre massa amagat.

Repassant els escrits del catàleg, en el de Joaquim Fernàndez, regidor de Cultura, deia : ”Convindria que aquesta primera exposició en clau mataronina, no fos l’última. Ben al contrari, seria interessant repetir l’experiència amb artistes de la ciutat periòdicament. Les magnífiques exposicions  que es fan sobre la Col·lecció Bassat es podrien complementar, anualment o bianualment, amb una exposició d’art local de tal manera que la potència dels artistes mataronins arribés, no només als nostres conciutadans, sinó també a tots els visitants que recalen  a la capital del Maresme per visitar la Nau Gaudí ".

Avui  ressona de nou la proposta i crec que  seria una magnífica pensada. S’ho apunta l’Ajuntament?, per si té dubtes que pensi que els artistes mataronins estan disposats i preparats per a una nova trobada i que de nou seria un èxit absolut. Que hi dieu?.

FER COL·LECCIÓ. FONS D’ART DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Per primera vegada des de que s’inaugurés, aviat farà dinou anys, el centre d’Art de ca l’Arenas ha assolit en part, el paper que n’havia disposat el seu donant, Jordi Arenas, amb la mostra “Fer Col·lecció” que aplega una part de les 130 obres que han ingressat en el Museu al llarg dels darrers cinc anys.

Segons s’explicita en una paret de la pròpia mostra, per circumstàncies que desconeixem no hi ha en aquesta ocasió un programa de mà per seguir l’exposició, les obres provenen de cinc vies: Les exposicions “Singulars”, la biennal de Pintura Torres – García, las donacions directes per part de particulars, , els Dipòsits de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, i a la compra directe per part el Museu.

És, segons diu el mateix Museu, una petita incursió en el seu vast fons, amb l’idea d’oferir a la ciutadania l’oportunitat de donar un cop d’ull dels mecanismes interns del Museu. Incursió, segons pensem, totalment fallida, ja que no serveix de res veure unes peces que dintre de sis mesos, restaran de nou amuntegades i emmagatzemades en els sempre invisibles fons del Museu, que no hi ha punyetera manera de que s’obrin a la ciutadania, per que el poble pugui veure els tresors que son d’ells i no dels quatre inútils que teòricament els cuiden per que no es facin malbé.

L’exposició , que malgrat tot, és de recomanable visita, aplega un interessant ventall de treballs d’artistes , essencialment mataronins, que mostra el seu nivell de capacitats.  D’entre ells destacarem, - i no podem ser exactes i exhaustius ja que en el full de visita, no apareixen els noms dels artistes exposats-,   les obres de les exposicions “Singulars” amb la signatura de Nefer, C. Garolera, J.Mª Codina i Rosa Codina Esteve, obres d’alt nivell que es fa difícil entendre com no estan exposades sempre.

Igualment cal remarcar les obres de Pere Casanovas, Mia Llauder, , Josep VInardell, Rafel Estrany, Bas, Raúl Capitani, , R. Casa Peña,M. Lizana,  E. Comabella, J. Simon,  i el seguit d’artistes contemporanis provinents de la donació de l’Antoni Luís, d’un notable nivell de qualitat, alhora que cal remarcar igualment el seguit d’obres de Domènec, les obres del Premis Torres Garcia que estan exposades al Tecnocampus i la curiositat del treball de Revello de Toro , amb el retrat de l’alcalde Pedro Crespo.

Lamentablement , encara que s’ofereix un plafó amb el llistat de “donacions” , no s’entén algun dels oblits de la mateixa, però no serem llepafils en aquesta primigènia exposició d’obres d’artistes locals, que no hauria de ser excepció sinó norma, tal i com s’indica  en la plana 21 del projecte d’actuació del Centre d’art en el que pertoca a exposicions temporals, i en la que s’indica “que les sales que es dedicaran a la presentació d’exposicions temporals estaràn subjectes a una programació que haurà de ser intensa i molt variada. Les mostres permetran incrementar l’oferta de llocs d’exposicions pels artistes i han de ser de curta durada, entre un i dos mesos”.

A veiam si és veritat i s’acompleix el que s’estipulà en el moment de la seva creació i que mai s’ha tingut en compte.

Fer Col·lecció. El fons d’Art del Museu de Mataró 2019-2024

Ca l’Arenas

Del 28 de febrer al 31 d’agost de 2025

 

 

 

 

QUAN ES NOBLEJA EN LA INDIVIDUALITAT I ES SUSPEN EN EL CONJUNT. “GRAVAT, MATRIU I ESTAMPA”.

 

Quan un va començar a fer de crític les exposicions eren molt diferents a les d’ara. Una exposició era simplement mostrar les obres que l’artista havia realitzat darrerament. La majoria eren disperses, al costat de paisatges, podrien aparèixer bodegons, o retrats o escenes del més divers.

Amb el temps i l’evolució les coses varen canviar. Una exposició implicava una idea i el seu desenvolupament , és a dir les obres deixaven de ser elements solitaris i únics i esdevenien peons per mostrar un conjunt que alhora i en la seva raó, esdevenia en títol de la mateixa.

En l’ocasió que en ocupa, la causa i alhora la raó , és la mostra  d’un grup de nou artistes que formen part del taller de Gravat de Mataró. Però aquest taller de gravat, no és tal i com es conformà, amb un magisteri que primer va ser dirigit per Raúl Capitani i a posteriori per la dupla Lloret/ Rosés per esdevenir després de la giragonsa tramposa del Consistori mataroní, en un trip i joc en que cadascú tira per on pot i treu el seu treball, havent desaparegut l’ensenyament , més o menys reglat, mitjançant el qual els artistes s’apropaven per tastar el món del gravat i decidir, a posteriori, si el volien continuar o no, aprenent-los de molt bones mans.

Ara, sota el títol de Taller de Gravat de Mataró, apareix una entelèquia d’artistes que campa per la seva i que té en el comú, solament l’espai i les eines per dur a terme el treball, fet trist i lamentable.

Per això , mostres com aquesta perden tot el seu valor, ja que sota el títol de la mateixa, hauríem de fer un comentari comú i global, fet del tot impossible  ja que , com en aquesta ocasió els nou artistes son els protagonistes de l’exposició, realitzant nou “solos” en comptes del que caldria que és una exposició coral, global i conjunta, sempre seguint en la paramètrica que ens presenten.

Unes individualitats que sonen així en el conjunt de les 40 peces i pico, presentades:

Tina Araüna ens presenta uns conjunts de xilografies amb ritme i color que donen pas a l’elegància habitual en el  seu treball, de Francesc Llorca  i els seus meditats i calculats fotogravats amb els que demostra el seu domini. Marta Casas  presenta uns gravats al sucre, seguint el seu fer mostrat en altres ocasions, mentre que Eduard Huertos dona de nou lliçó magistral  del com i el per què de l’art del gravat, esdevenint, faltaria més, en el millor i la gran excusa per visitar l’exposició.

Berta Flores ens presenta un grup de monotips i puntes seques que no saben copsar les emocions precises per captar l’atenció de l’espectador, a l’igual que succeeix amb Mª José Carrasco, poc potent i intencionada en aquesta ocasió. Igual com els aiguaforts de Carme Sanabria, ben realitzats però mancats de comunicació amb qui els intenta gaudir. Eva Casado recau en uns conceptes mil vegades repetits i als que cal cercar una nova porta de contacte, fet que ella no fa i converteix en aiguamoll el seu treball. Finalment Inés Legemaate,  ens ofereix una seguit de  serigrafies i gravats al tetrabric, àgils, distrets i ben realitzats.

Tots ells conformen un conjunt dispers, sense lectura ni continuació, però amb obra personalitzada individualment prou atractiva, amb el detall d’una llista de preus, en alguna ocasió passada de voltes.   Circumstàncies que fan que el conjunt de valoracions individuals positives  esdevingui en una valoració global d’una mostra col·lectiva dispersa i que no serveix per a ningú, ni per a l’artista ni per a l’espectador, que es veu i es sent perdut en la maregassa del conjunt.

Mostra que hauria de fer reflexionar al conjunt del taller, per si de veritat creuen que paga perdre el temps amb exposicions d’aquets tipus.

 

Gravat, matriu i estampa. Taller de Gravat de Mataró

T. Araüna, M.J. Carrasco, E.Casado, M.Casas,B. Flores

E. Huertos, I. Legemaate, F. Llorca, C. Sanabria.

Col·legi D’Aparelladors. Mataró

Del 7 de març al 6 d’Abril de 2025

 

 

---

 [PP1]

JOAN GELABERT. EL DALÍ JR. MATARONÍ a LA CÚPULA

 

Fa just set anys, Can Palauet, un espai en el que tenien vedada l’exposició els artistes plàstics mataronins des de feia anys, ens sorprenia a tots amb una “gran” exposició amb el protagonisme de Joan Gelabert, el Dalí jr mataroní, el peculiar personatge i músic de Berberechos Blues, i pinta mones oficial de l’underground mataroní.

No hi ha que recordar l’emprenyament generalitzat que va provocar l’exposició per el menyspreu que va significar i per la despesa histriònica en elevar al nivell d’artista, el treball d’algú ben llunyà a l’art per més benvolent que un vulgui ser.

Ara, obra de nou la seva finestra expositiva a La Cúpula, i té a bé presentar la seva col·lecció personal d’obres que van des de les que van ser exposades ja fa 15 anys a “La rosa del Vietnam” , una galeria “under” de Barcelona, i les que també van tenir presència a Can Palauet, com  altres de noves.

Com que em sento incapacitat de fer crítica d’allò que no és art , us deixo aquí les fotos de part de les obres exposades i podeu posar-hi el comentari que creieu més adient que a bon segur serà més benvolent que qualsevol comentari que ara mateix em pugui sortir del cap.

O sigui que aquí teniu les fotos del presentat a l’exposició i la crítica, d’art , per favor, és tota vostre.

Joan Gelabert

La Cúpula, Art Gallery

Mes de març de 2025

PELLS D’AIGUA. TONI MARTÍ.

 

En el Sant Lluc de fa 10 anys, escrivíem sobre l’obra que presentava Toni Martí i dèiem això:” Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.”. Avui, justament després de visitar la seva exposició “Pells d’Aigua” que realitza al museu de Llavaneres, em sembla que seguim en el mateix camí /o tarannà.

Toni Martí és un arquitecte mataroní, que fa quasi vint anys va voler mostrar els seus neguits creatius mitjançant l’art, ja que era impossible fer-ho des de la seva trajectòria professional. Així va començar a desgranar la seva capacitat sensible en diverses presències o exposicions, en les que mostrava la seva gran capacitat  conceptual creativa capaç de ser demostrada mitjançant un art que intentava ser el més pur possible , sense entrar en disquisicions tècniques i creatives.

En el 2013 exposava a Can Xammar i acabàvem la nostra crítica amb les paraules de Rafael Pérez Madero que dedicà a Zóbel en una exposició i que creiem adients en el moment: “Troba l’embrió de la seva obra en la natura. Però precisa que aquella matèria bruta perdi la seva consistència, la seva elementalitat geològica, per convertir-se en un producte refinat de la intel·ligència assistida per la sensibilitat. Tota la cerca consisteix en trobar una essència que sigui el “co-relat objectiu”  del paisatge vist, del tornat a veure, recorregut, somiat...”.

Avui, onze anys més tard, Toni Martí arriba al museu de Llavaneres i en comptes de presentar l’exposició que l’hauria de consagrar, ens presenta el seu mar de dubtes oferint-nos tres mini-exposicions en la que sembla preguntar-nos als espectadors, el camí a seguir.

Certament Toni Martí segueix amb la seva elegància natural, la seva habilitat tècnica, amb el seu bon fer , però amb un mar de dubtes que no li permeten esbrinar el seu camí definitiu. Un fet res estrany si tenim en compte que no porta ni una vintena d’anys com autor, però que sorprèn davant la seva rapidesa en aconseguir assolir un nom respectable en l’àmbit local i comarcal.

Avui ,en aquesta exposició, ens presenta tres cares complementàriament contradictòries com si esperes que fos el públic el que solucionés els seus dubtes. Per un costat ens presenta un seguit d’obres interessants en el continuat de peces amb grisos que ja havia presentat abans. Son peces que generen paisatges, interiors i exteriors, a través de la taca i del joc de cromatismes apaivagats que els conformen. Obres que obliguen a una segona lectura i que generen tracció des de la seva teòrica foscor.

Més enllà però ens trobem davant unes peces , en teoria mes simples, realitzades amb estratificacions verticals cromàtiques, en les que juga a marcar la pintura en una petita creació sedimentaria en la gestació d’una pell pictòrica.

Aposta que dona pas al que per a mi és la realitat creativa actual de Toni Martí, que son aquestes peces texturalment treballades, de cromatismes controlats en unes seqüències que podríem considerar vivencials, en la recerca d’expressar el pas del temps en la textura del que ens envolta, el que ens deixa marques , a voltes subtils , a voltes ben clares, que ensenyen el nostre passat/ present remetent-nos , com diu el propi autor, a la natura.

Una exposició que sembla marcar un camí de futur, però que cal definir de manera més taxativa. En el convenciment de l’autor , hi trobarà la força per seguir el seu caminar creatiu positiu, desempallegant-se dels dubtes creatius que queden present en aquesta exposició massa dispersa, però amb la porta oberta de l’obra que encapçala aquest escrit que marca una fita alta de qualitat, en la que cal seguir.

 

Pells d’aigua. Toni Martí.

Can Caralt. Museu de Llavaneres

Del  7 al 30 de març de 2025