LES AQUAREL.LES DE JOSEP Mª CARBÓ

 

Josep Mª Carbó (Nascut el 1972) és un artista de Premià amb ben poca experiència a les seves esquenes. Encara que havia dibuixat de jove, no ho feia de manera seriosa des de uns quants anys i va recuperar el tremp amb el confinament en que comença a dibuixar i a publicar-los a les seves xarxes socials. De cop i volta comença a tenir seguidors, començant a retratar a la gent que el segueix. Així realitzà una sèrie de retrats que es deien “retrats des del confinament” que popularitza per les xarxes I aquest setembre realitza la seva primera exposició, i ara es presenta a Moldumat Art.

Certament cal començar dient que Carbó domina la tècnica aquarel·listica, tècnica escoliida per ala realització de les seves obres. encara que no ho faci en base a les regles clàssiques  pre establertes, i sí en canvi  ho faci amb llibertat, agilitat i principalment amb un acurat domini del dibuix al que a posteriori coloreja amb pulcritud i capacitat, aconseguint donar al treball una mirada il·lustrativa ben personal amb la que sap copsar les essències alhora que transmetre-les a l’espectador.

No volem pas dir amb això de que es tracta d’una gran exposició, però sí de que hi ha un parell d’obres de bona factura, com per exemple la de la noia a la llibreria , - fotografia que encapçala l’article-, de gran habilitat, frescor i qualitat, i la resta està treballada amb dignitat i afecte , i tenint en compte que l’autor sols comença la seva singladura artística i creativa, haurem de convenir que parteix amb pas ferm i que esperem veure’l en properes exposicions marcant ja línia i trajecte d’una manera més clara i definida.

En resum, una més que correcte exposició la de Josep M: Carbó a Moldumat , exposició que hauria de marcar-li fites i camins per a poder esclatar en la poètica del quotidià, aquella que comença a  esbrinar-se en aquestes primers peces que podem visionar a Mataró.

 

Josep Mª Carbó

Moldumart Art. Mataró

Del 13 de desembre de2024 a mitjans de gener del 2025

COL·LECTIVA 15 X 15

 

Com cada any l’associació Sant Lluc presenta la seva col·lectiva “15x15” amb una massiva participació de socis de l’entitat i altres artistes amics, conformant una variada col·lectiva en la que  hi participen en aquesta ocasió 80 participants, el que  demostra la força de l’entitat  i la representació de la realitat artística de la ciutat que la mateixa significa.

Com ja hem dit en altres anys, no deixa de ser aquesta,  una exposició curiosa, ja que en la detinguda mirada, al costat d’obres de les que fàcil és endevinar  el seu autor, n’ hi ha d’altres que és molt difícil ja que els autors, especialment els no prou coneguts, intenten amb apostes agosarades, encara que no sempre reeixides, sorprendre a l’espectador per destacar en el maremàgnum de propostes presents en l’exposició.

80 artistes hi prenen part en aquesta edició , que son : Ariadna Abadal, Pedro Alonso, Montserrat Ariño Surroca, Laia Arnau, Gloria Badosa, Sherezade Beltran, David Benaiges, Monica Benitez Grilli, Carme Boleda, Paula Bonany, Mariano Cabellos, Manel Campaña, Marta Canals, Núria Candau, Pep Capdaigua, Marta Casas, Eva Casado, Enric Castells, Maria Cot de Torres, Silvia Curioni, Sabrina Delgadillo, Pilar Díaz-Mariblanca, Marta Duran, Carme Fageda, Mario Ferrari, María Fernández Cortés, Victoria Garcia Bautista, Rosa G. Baselga, Virginia Gil, Carlos Gomez, Llucià Gonzàlez, Pepi Guirao, Anna Gurri, Mary Heredia, Eduard Huertos, Hilari Joan, Alfredo Jorge Díaz García, Josep Ma Jubany, Teresa Lagares, Zina López, Edu López de Haro, Enric Lucena, Antoni Luis Planas, Júlia Lladó, Ramon Llinés, Albert Magne, Josep Malagarriga, Margarida March, Toni Martí, Mercè Montserrat, Cecilia Morales, Mariana Orozco, Miquel Ortega, Maryory Pemberth, Rut Pla del Rio, Montse Poch Giró, Antoni Pousacoma, Enric Punsola, Carme Rey, M. Carme Rigola, Sandra Rosal Carbonell, Fabienne Roux, Abel Ruiz, Tomas Safont-Tria, Carme Sanabria, Valentina Sánchez, Jordi Santamaria, Simona Schaffer, Olga Serral, Elisa Shaar, Natalia Smagulova, Ferran Terra Tarrós, Jordi Torrent, Pep Tregón, Sussi Vallejo, Sussi Vilaseca, Mònica Vilert, Maria del Carme Vives i Javier Yelo Martínez.

Noms que us deixem per si teniu el desig d’una obra seva per a la vostre col·lecció.

Com sempre diem , i enguany repetim, és una exposició d’obligada visita que a més permet adquirir a preus moderats obres dels artistes locals, esperonant-los a seguir en la seva tasca, alhora que ens permet igualment gaudir, i adquirir, el treball d’aquells artistes que ens son plaents.

Deixem doncs avui de costat, la crítica artística i deixem-nos portar per l’alegria de l’art que és el que domina en aquesta exposició. convertida ja en tradicional.

 

Col·lectiva “ 15 x 15”. Mercat d’art

Sala del Col·legi d’Aparelladors . Mataró

Del 13 de desembre de 2024 al 12 de gener de 2025

---

VII CONCURS DE PINTURA DE LLAVANERES.

 

Aquest passat cap de setmana es fallà i conseqüentment s’atorgà el VII Concurs de Pintura i Escultura del Museu Arxiu de Llavaneres, un premi plenament consolidat en l’espai artístic comarcal i que amb la vàlua dels seus premiats i la qualitat de les obres guanyadores s’ha merescut un respecte absolut en el món plàstic comarcal.

Enguany els participants han estat 81 amb un nivell de qualitat notable que ha dificultat enormement el veredicte als jurats encarregats del mateix que han estat Núria Poch, directora del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró – Nau Gaudí, Rosa Codina Esteve , artista i catedràtica jubilada de Tècniques pictòriques  de la facultat de Belles Arts de la universitat de Barcelona, i un mateix coma a tercer membre.

Un jurat que hem tingut una discussió profunda abans de concretar els premis degut al bon nivell de les obres presentades , que ha superat el de les edicions anteriors, com un ho pot afirmar ja que amb l’excepció de fa quatre anys, en plena època del Covid en que va coincidir la falla amb el meu positiu de la malaltia, n’he estat jurat en la resta d’ocasions.

En guany el veredicte final ha donat aquests guanyadors:

Primer Premi.  Catherine Lorton  amb l’obra “Teorema de la memòria”

Seon Premi: Glòria Badosa, amb l’obra Sense títol

Terec Premi: Antoni Darias amb l’obra “El telar”

S’han adjudicat dos accèssits  que han estat per  Albert Gràcia Valls i la seva escultura sobre marbre de Carrara “ Sant Joan i l’arcàngel Gabriel” i per a Cecilia Morales i els eu gravat Joc d’Ombres.

Obres seleccionades

Igualment han estat seleccionades les obres dels artistes Anna Almirall, Montse Badia, Anna Ballester, Francisco Cabanillas, Eva Casado , Marta Casas , Àngels Estella, Carme Fageda, Carles Guardiola, , Cecilia Morales, Rut Pla del Rio, Francesc Puig, Joaquim Roca, Mercedes Rpdríguez, Toni Sangrà, Jordi Santamaria,  Renata Schaffler, Jordi Torrent i Sussi Vilaseca que confegeixen una mostra variada, plural i de qualitat de la que recomanem la visita.

 

Concurs de pintura i escultura.

Museu Arxiu de Llavaneres.

 Del 13 de desembre de 2024 al 12 de gener de 2025

 

 

HEIDI PÉREZ DIMISSIÓ JA

 

No sé pas si coneixeu els Urbans Sketchers de Catalunya (USC) . Encara que no sapigueu de qui es tracta a bon segur que en alguna  de les passejades fetes per ciutats i pobles del nostre país, us haureu trobat amb un grupet de gent que estan pintant amorosament algun racó del nostre paisatge.

Ells son grups de partidaris de  l’urban sketching que és la pràctica del dibuix en directe de la realitat que ens envolta. Pot ser una activitat solitària però sovint és una activitat que es fa en grup, amb altres dibuixants, i sobretot després comparteixen  els seus dibuixos a les xarxes socials.

Urban Sketchers (USk) és una organització internacional sense ànim de lucre dedicada a fomentar la pràctica del dibuix al carrer (Urban Sketching). A moltes ciutats del món s’han obert comunitats com ara a Catalunya a on hi ha quasi una cinquantena de grups, entre els que es troba el de Dibuixem Maresme que el podeu trobar a l’Instagram amb més de 1500 seguidors.

Aquest grup , amb alta activitat, és l’encarregat de organitzar la VIII Trobada de USK de Catalunya que es realitzarà el proper dissabte 5 d’abril de 2025 . Activitat que es tenia de realitzar a la nostre ciutat però que serà acollida per la veïna població d’Arenys de Mar, després de que la regidoria de Cultura de Mataró, els hi negués el permís per a la realització de la trobada.

Com molt educadament expliquen en les xarxes socials. ”en un principi havíem escollit Mataró, com a capital del Maresme, però, malauradament, la iniciativa no va ser benvinguda des de la Regidoria de Cultura, i a més, a parer nostre, va ser menystinguda amb l’argument explícit que aquest esdeveniment suposaria una molèstia i no tindria cap benefici per a la ciutadania de Mataró”.

Amb la delicadesa amb la que parlen del menysteniment que els realitzà la Regidoria de Cultura de la ciutat, ja mostren que es tracta d’una gent summament educada , que estimen a l’art i al país, i amb les seves sortides i amb les obres que realitzen fan una difusió popular dels nostres espais i l’expandeixen per arreu.

 M’he trobat amb diferents grups i per diversos indrets, i al costat d’aprenents hi he vist a veritables professionals que copsen amb mà de mestre els racons més coneguts i els més amagats, amb una qualitat artística molt remarcable. I a més de l’aspecte cultural, el fet de l’amplitud de l’organització i la força de les seves difusions, permeten la possibilitat de que la bellesa dels racons més oblidats dels nostres pobles i ciutats s’expandeixin per arreu.

Però a Mataró, capgrossos més que mai, i amb una regidora de Cultura amb una incapacitat que es manifesta en la seva nul·la capacitat de treball i de relació amb els agents culturals locals, ha preferit, com quasi sempre, desaprofitar l’ocasió de que centenars d’artistes omplissin la ciutat per expressar artísticament els seus racons, i en fessin una massiva difusió per arreu del país, considerant amb la seva curtesa de mires que això “no tindria cap benefici cap a la ciutadania”.

Doncs aquesta ciutadania que està fins els dallonsis del nul afany que l’Ajuntament de Mataró té cap el fet artístic , al que voldria mort i enterrat, exigeix públiques explicacions a la regidora , i que ho faci aviat, i no amb el silenci com es habitual quan et dirigeixes a ella. Unes explicacions que han de ser prèvies al seu cessament per el seu no fer res per la Cultura de la ciutat.

HEIDI PÉREZ, DIMISSIÓ JA.

ART EN PEDRA A LA PEDRERA

 

La Pedrera és per a mi un dels edificis més estimats de Barcelona. A bon segur per passar a diari pel seu costat ja que vaig treballar ben a prop durant quasi quaranta anys. Això em va permetre veure la seva evolució de casa de veïns amb baixos amb botigues de tota mena, i pisos ocupats per gent normal, o per artistes com el metge/guixaire Francesc Anglés, gran amic d’Eduard Alcoy , amb qui vaig visitar el seu habitatge estudi.

Una vegada adquirida per la caixa de Catalunya, visitava moltes vegades les seves exposicions que primer eren d’entrada lliure. Molts minuts dels meus esmorzars  els vaig passar veient les exposicions que hi feien. Els canvis en la seva direcció, degut a les fusions bancaries,  van variar la política expositiva amb una certa tendència a reduir el camp més purament artístic, però d’un temps ençà sembla haver canviat  el seu tarannà i no me’n perdo una de les exposicions .

Així amb la direcció de la mataronina Marga Viza , darrerament  , hem pogut gaudir enormement d’exposicions  tan importants com les de Plensa, Antonio López, Barceló i ara ens sorprèn amb l’espectacular exposició d’escultura en pedra en la que com molt bé es diu en la seva presentació:

” La pedra té un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna. Durant el primer terç del segle XX diversos escultors van tornar a la talla directa en pedra, sense cap intermediari. En lloc de fer models en argila o guix, i que després tècnics qualificats creessin l’obra definitiva, van començar a tallar les seves pròpies obres, d’inspiració abstracta, com una nova actitud de modernitat.

L’exposició «Art en pedra», comissariada per Penelope Curtis, historiadora de l’art —i exdirectora de la Tate Britain de Londres i del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa—, reuneix una selecció acurada de més d’una vuitantena d’obres procedents de diferents col·leccions públiques i privades.

La mostra celebra l’estructura de pedra de la Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, i col·loca a l’interior de l’edifici d’Antoni Gaudí algunes de les talles tardanes d’aquesta generació pionera. La mostra aplega vuit escultors històrics, nascuts entre finals del segle xix i començaments del xx: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis; descriu els seus camins artístics, sovint paral·lels, per explorar noves vies d’expressió, i n’assenyala punts de confluència.

A banda d’aquestes obres abstractes, que entraran en diàleg amb La Pedrera, i de les fotografies que Aglaia Konrad ha fet a les pedreres de Carrara, una secció complementària permet veure que els «pioners» de l’escultura moderna han estimulat la generació següent —Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding—, i també que la pedra ha estat inspiració de noves formes conceptuals de treballar”.

Aquesta exposició pretén situar a la pedra com element molt important  en la creació artística. A començaments del segle passat molts escultors van optar per tornar a la talla directa, abandonant el costum de fer models en argila o guix per ser replicats a posteriori per tècnics qualificats.

 Això va  representar una autèntica revolució. Per aquest artistes, encapçalats per Brancusi, tallar directament la pedra significava recuperar l’ofici de l’escultor. Aquesta nova manera de treballar representava una autèntica revolució. Tallar directament la pedra significava recuperar l’ofici de l’escultor, i alhora conèixer profundament el material amb què es treballava.

 Aquest escultors, representats per els vuit noms que indicàvem abans, estan representats per un conjunt d’obres impressionants, que van des de les voluptuositats de Bàrbara Heopworth, amb un sèrie de dibuixos previs simplement espectaculars, al sensual magnetisme de Hans Arp, la calenta fredor ambiental de Noguchi, els simfònics volums d’Henry Moore, la potència de les fragilitats de Naum Gabo, la matemàtica de la Sorbona, Louise Borgeoise amb els seus estudis  geomètrics filosòfics, previs a les seves gegantines obres  com els magnífics aràcnids de la Guggenheim bilbaïna i per acabar amb unes magnífiques obres dels dos genis amics/enemics com van ser Chillida i Oteiza , que estan representats des del seu primitivisme, fins a les formes geomètriques que van convertir en gran obres d’art, com el treball al voltant de Tindaya de Chillida.

Al seu costat hi troben les escultures pètries de vuit artistes contemporanis, els espanyols Xavier Corberó i Cristina Iglesias, al costat de Stephen Cox, Luciano Fabro,  Barry Flanagan, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding, que amb el protagonisme absolut de la pedra, donen un aire absolutament actual a les seves escultures.

Tot amanint, en l’entorn efecte de La Pedrera , per gaudir com mai del volum i de la pedra com a protagonistes excepcionals de l’escultura en particular i de l’art en general, en una exposició d’obligadíssima visita que no us heu de perdre si de veritat estimeu l’art.

Felicitats.

 

Art en Pedra.

Sala d’exposicions de La Pedrera

Del 4 d’Octubre de2024 al 2 de febrer de 2025

 

LA DESAPARICIÓ DE LA SALA DALMAU

 

A aquells que ens agrada l’art i que per les raons que sigui hem acostumat a visitar exposicions a Barcelona, hem patit la penúltima patacada, amb la notícia de la desaparició de l’espai expositiu de la sala Dalmau, aquella particular galeria que es troba a la cruïlla de Passeig de Gràcia i el carrer Consell de Cent.

Vaig treballat tota la vida a Barcelona , i quasi sempre ben proper al Passeig de Gràcia, lloc que travessava  a diari per agafar el bus amb el que tornava a casa. En el temps d’anar i tornar era estrany no acostar-me a una exposició, que en els primers temps no tenien una durada molt llarga, al contrari d’ara amb durades a voltes fora de mida.

Començant per la part alta del passeig existia la sala Llorens , un espai expositiu en el que hi exposaven habitualment artistes mataronins com Boix, Duran, Vilarrupla o Safont Tria. Més avall hi havia la sala Jaimes, llibreria especialitzada en literatura francesa i a on es presentaven molt bones explosions. Més avall hi havia la Pinacoteca, amb el hall dedicat a l’emmarcament i la part posterior amb una gran sala amb parets cobertes de vellut vermell, donant una imatge de galeria del segle XIX, on hi exposava habitualment el mataroní / argentoní Josep Tur i on hi acostumaven a exposar artistes de caire tradicional.

A l’altre costat, el dret en direcció mar, recordo la galeria Syra, situada en una botiga peculiar, que es trobava al començament de les galeries Condal, i en la que històricament hi havia exposat importants artistes.

Al bell mig, hi havia el carrer Consell de Cent, que quan vaig començar  a anar a Barcelona, primer per estudis i  després per treballar, estava ple de galeries entre les que recordo amb gran plaer  la galeria Eude , encara viva i en la que hi he vist grans exposicions, la mítica Dau al Set, i molt especialment la Sala Gaudí on Paco Rodón, exercí la direcció, abans d’agafar el Museu Monjo, i a on podíem visitar espectaculars exposicions dels mataronins Alcoy i Rovira Brull ,que eren poulains de la galeria.

L’espai de Consell de Cent va esdevenir mític en aquells anys setanta ja que els espais dedicats a l’art eren a tocar un de l’altre i passejant per el mateix podies trobar amb tots els pals que es tocaven en el moment, i habitualment amb una qualitat més que notable.

En aquest entorn, aparegué el 1979 la Sala Dalmau, nom amb remembrança d’una antiga galeria que havia tingut, a començaments del segle passat, exposicions molt importants, amb una decidida aposta per l’art d’avantguarda. Una galeria que ràpidament es va distingir del munt que l’envoltaven, per l’aposta de fer exposicions de joves artistes, i al seu costat fer una decidida difusió de les avantguardes de les primeres dècades del segle, amb artistes exiliats durant la guerra civil.  Allà , juntament amb el meu pare, vaig veure la primera exposició amb obra de Torres García, de qui el pare era un enderiat . Recordo la seva satisfacció  i com els dos ens vàrem convertir en habituals visitants d’aquella galeria d’estructura clàssica,

Una galeria que vaig seguir visitant habitualment fins el dia de la meva jubilació i a la que vaig tornar l’altre dia com a comiat final i a on de nou em vaig retrobar amb Torres Garcia  de qui difícilment tornarem a veure obra seva en una galeria comercial. Precisament gràcies a la col·laboració de Mariana Draper, màxima responsable de l’espai, va ser possible estructurar amb la Fundació Torres Garcia de Montevideo, la realització de que el Premi de la Biennal de Pintura de Mataró, tingués el seu nom.

Per això, crec que paga la pena ,en el mes que encara li queda de vida, fer una passejada per l’espai i donar les gràcies ala família Draper per el bé que han fet a la ciutat i principalment als seguidors impenitents del bon art.

 

RECORDANT DIDIER LOURENÇO

 

El passat divendres Moldumat Art , l’espai artístic del carrer de Sant Benet va aprofitar la inauguració oficial de les seves noves instal·lacions realitzant una gran exposició en record i homenatge a Didier Lourenço , artista premianec mort per Santes de l’any passat, i que havia estat habitual no sols com expositor ans també com a client ja que era l’espai habitual d’enmarcació de les seves obres per a les més diverses exposicions.

Didier Lourenço era un artista ben especial que comunicava molt bé amb el públic. La seva obra era jovenívola i semblava distreta, però tenia uns fonaments tècnics excepcionals, ben apresos del seu pare, gran tirador d’obres dels més grans artistes del nostre país, i aprofundits en la seva passió de ser un gran artista.

Ara, en aquesta encertada exposició d’homenatge que Moldumat li dedica, podem fer una oportuna repassada a la seva trajectòria, des de les seves darreres realitzacions amb les noies en bicicleta i altres obres més etèries, però també capbussar-nos en aquells paisatges primerencs d’alta densitat tan personal, com d’àmbit i conjunt.

Una exposició rodona que va ser aprofitada per una gran quantitat de públic que va omplir a vessar  l’espai i que va aprofitar per adquirir unes obres que malauradament ja no tindran continuïtat en el futur.

En el meu article de comiat  en el moment de la seva mort deia que “ un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és què,  com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions”.

Avui ho repeteixo ,alhora que convido a fer-ne visita de l’exposició. I encara que per a molts i per a mi, el seu record personal i el seu art serà inesborrable, seria bo que a Premià, lloc de residència, es mantingués un espai amb el recull de les seves obres per no tan sols recordar-lo , ans també fer entendre a molts que l’art i els artistes son  patrimoni de tots i el seu bon fer ha de romandre en la memòria col·lectiva i més , si com succeeix en el cas de Didier Lourenço, han esdevinguts artistes del món , del gran i del petit més proper, sense oblidar mai el paper de fer feliços a aquells que adquirien les seves obres i les admiren cada dia a la seva llar.

Moldumat Art. Record de Didiel Lourenço.

 

 

 

CARME PORTA. ALTERNANÇA

 

Vaig conèixer a Carme Porta  a través del seu company d’ofici i d’ensenyament universitari Rafael Romero i vaig quedar absolutament subjugat per la seva pintura. He de dir que em va aclaparar la seva valentia d’haver deixat el món de la Química , és llicenciada en Química per l’IQS, per llençar-se desfermada al món de l’art havent assolit plaça de docent investigadora en la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Quan va exposar al Museu Arxiu de Llavaneres, a l’abril del 2022, li vaig fer una crítica que ella va reproduir com a text en el llibre “Plurivers” en el que feia mostroari del seu fer i que ara segueix essent plenament vàlida per a l’exposició que avui presenta al Museu del Càntir d’Argentona, sota el títol d’ “Alternança”.

En ella, Porta es reafirma  en la seva dualitat pictòrica , aquella que té com a base la figuració però que com a forma d’expressió  precisa de l’alliberació de les formes i l’ajut d’un cromatisme de tons pujats amb el que accedir a un nou ordre mental , essencialment abstractiu, que a un el retrotrau al record essencial de zones de les ninfées de Monet, assolides en el punt més intens.

L’exposició de Carme Porta té un petit racó que és alhora, per a mi , l’explicació de la mateixa. Son quatre petites , i excepcionals obres , amb les que explicita la gestació i el pensament del seu treball. Copsant-les un entén amb molta més facilitat, tot el llenguatge pictòric que s’extén en l’exposició.

L’obra de Porta esdevé un conjunt melòdic en la que el gest, el color i el ritme confegeixen una harmonia plàstica que sedueix no en una poètica del silent, ans el contrari. Enamorada del color , i d’un color calent com aquell que sentia i sent quan s’acosta a la seva terra nadiua, Porta ens presenta avui la seva pintura més radical, submergida en un ritme harmònic en la que el color és destrament tractat, confegit i combinat per establir una comunicació plaent i intensa amb l’espectador . Un color viscut  que sembla vulgui oferir-nos un bri d’esperança cap al futur, davant la foscor ambiental del món que avui ens toca viure.

Un color que conforma unes amalgames plàstiques en les que com ja havíem dit,  sembla dominar el caos, quan en realitat ens porten a un potent ordre llunyà al cartesianisme i proper a l’ordre vital, aquell que surt del cor i l’ànima i no de la racionalitat.

Carme Porta segueix el seu caminar plàstic pels corriols que li genera la seva ment oberta i activa, plena d’un art  curull de giragonses cromàtiques  que estableixen “un ordre que ens permeti accedir a noves formes de pensar i sentir una realitat espai temporal limitada”, frases amb les que acaba la seva presentació en el catàleg de mà de l’exposició. 

Una exposició d’obligada visita  que ens permetrà descobrir a una massa amagada i massa poc coneguda autora, capaç de generar una pintura enormement seductora i de gran qualitat. Felicitats.

 

Alternança. Carme Porta

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 16 de Novembre de 2024 al 5 de gener de 2025,