Ningú que estigui en el seu seny podrà afirmar que es
pot concretar a priori un horari per a la creació. Certament , i com passa amb
l’horari d’estudi, hi haurà aquella persona que es trobarà més còmode intentant
cercar la creació en el silenci de la nit, o en la tranquil·litat de les
primeres hores del dia o en el brogit del seu moment més agitat , però mai
podrà afirmar que en tal dia i a tal hora , serà quan justament la força de la creació l’inspirarà
per aconseguir l’acte creatiu de qualitat sempre desitjat per tot artista. Cert
és ,com afirmava Picasso, que si apareixia la inspiració, al menys que aquesta
l’agafés treballant, però d’aquí a decidir dates i horaris n’hi ha un bon tros.
Valgui aquesta ferragosa introducció per expressar el
meu rebuig més absolut al pseudo espectacle creatiu que la cultura municipal
ens proposa per el proper mes de setembre amb “ l’actuació” de l’artista Josep
Niebla que pintarà un quadre ( en rigorós directe ) al pati de Ca l’Arenas ,
com a punt àlgid de la seva exposició que ja varem comentar ahir.
Niebla explicita en el seu blog que : “Siempre pinto a partir de la memoria, en un
taller sin ventanas. No quiero ver nada cuando estoy en él. Lo único que nos
queda a los pintores es el dominio de la emoción. Creo en la pintura y, en todo
caso, creo en la persona que decide emocionar con la imagen”. És cert que en el
sentit més estrcite de la concepció creativa , l’artista ha de veure el que
pinta i no pintar mai el que veu, per a tant és encertada la possibilitat i la
realitat de la pintura mental. Però al concepte cal afegir-hi un quelcom més que va molt més enllà de la disponibilitat. No
fer-ho és caure en la simplicitat de l’ofici defugint de l’art. Parlaríem d’un
pintor, però mai parlaríem d’un artista.
Niebla és habitual d’aquestes experiències. Les acostuma a proposar a
gent llunyanes a la creació que les accepten encantades , quan no bocabadades ,
i així assoleix un protagonisme escènic en demèrit del veritable protagonisme
plàstic del seu treball.
Ara ha fet aquesta proposta a Mataró, ajornada fins el mes de setembre
per raons de salut. Un ajornament que un intenta veure com un senyal superior,
com marcant l’esperança de que aquest espectacle pseudo-artístic i renyit amb
la creació , no es dugui a terme.
Crec sincerament que la seva realització és un veritable insult a la
creació artística. Com dèiem al començament és impossible crear a hores
prefixades. El que hi haurà serà simplement una demostració, que no lliçó, de
“fabricació” d’una obra , i per tant per més perfecta que sigui, pictòricament
parlant, serà un desastre si en fem mirada pel cantó artístic , que és el cantó
que cal observar quan es tracta de Cultura i d’un centre d’art.
Altre cosa seria si Niebla decidís oferir lliçó oberta per a diferents
creadors, i ho dic així ja que em nego a emprar l’anglicisme que tots coneixem.
Explicar i ensenyar com es pot estructurar una obra de les característiques conceptuals
i tècniques que acostuma a usar el pintor, si que és adient i ben positiu, però
remetre’ns a l’espectacle del creador improvisant , en viu i en directe , és
una fal·làcia que no hauria d’estar contemplada en el vell casalot del carrer
Argentona.
És per això que demano intensament es repensi la jugada. Que oblidem l’espectacle
per centrar-nos en la creació. No convertim a ca l’Arenas en un casalot de fira
que ja prou allunyat està del veritable concepte d’art.
I si no es creu convenient , juguem fort. Ja que anem d’atracció de fira
, que us sembla si a més a més proposem que el quadre el realitzi amb els ulls
embenats ?. Així l’aposta puja amb força i ves a saber potser fins i tot venen
els de la tele nacional i en fan difusió.
Però cal demanar més. No pot ser que sols la pintura sigui protagonista
de tal gosadia creativa. Cal que totes les disciplines artístiques puguin
assolir tan alt honor. Per això cal exigir que cada literat que presenti un
llibre tingui a bé crear en directe un conte, un petit relat, un capítol de la
seva propera novel·la. I si de música es tracta , el mateix del mateix. Una
nova composició en directe , davant de tots , el que esdevindria una primícia
mundial. I el mateix farem amb la dansa i la pertinent coreografia , i el
teatre i ... I fins i tot crec que per arrodonir l’espectacle els gestors de
Cultura del nostre ajuntament també podrien fer de cara al públic i a hores convingudes , ja sigui la gestació de
la programació de la propera temporada , o el pressupost de l’any vinent , o... Tot sigui per la cultura espectacle.
Senyors de Cultura , ja sabem que la plàstica en general i la pintura en
particular us és absolutament molesta. Que intenteu de totes totes que
desaparegui de manera natural per inanició. Ens sembla malament , molt malament
, però ja fa anys que hi estem acostumats. Mateu-la si voleu, però d’una vegada
i per totes deixeu de fer-ne mofa
pública.
I sabent que no fareu ni cas a aquestes reflexions, sigueu al menys bons
defensor de la ciutat i al menys no accepteu com a pagament de l’exposició la
pintura que es faci en directe. Al menys, que el Niebla que formi part de la
col·lecció pública sigui una obra ben concebuda i no el fruit d’un espectacle que
res té a veure amb el veritable art .
Ps.- Per els que no coneixen el tema , és de costum que els artistes que
exposen en sales municipals deixin una obra com a “pagament” de l’exposició.
Amb elles es va conformant un fons que com és habitual no és conegut en públic
, ni en el que pertoca als artistes , ni a les peces dipositades. El que si
sabem per ex., és que Cuixart no va deixar l’obra pactada ja que el director
del museu no va gosar reclamar-la.
Coses del Museu, coses dels capgrossos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada