dijous, de juliol 09, 2015

FALSETAD DOCUMENTAL . Ca L’Arenas (I)




Si hi ha un element “maligne” que distorsioni qualsevol anàlisi històric que es vulgui fer aquest no és altre que el de la falsedat documental, entenent com a tal no tan sols l’ús manipulat de certa documentació , ans també l’ús partidista del mateix , i el que per a mi és pitjor, l’oblit intencionat d’altra documentació que contradiu la tesis que es vol explicitar i per a tal raó és intencionadament obviada, silenciada i quan no menystinguda i no valorada.

Aquest concepte global és el que de fa temps domina a Ca l’Arenas, el mal anomenat centre d’Art del Museu de Mataró, havent arribat als més alts graus de la ignomínia en aquesta temporada i molt especialment en la cirereta final d’aquest curs, amb les mostres que s’inauguraren fa tan sols uns dies.

Certament però que hi ha una excepció que és l’apartat “Art fora mercat, Mataró anys 80” que ocupa la Galeria del vell casalot sota la signatura de Pilar Bonet. Encara que pugui discrepar i molt de l’habitual esbiaixa de la seva mirada i de l’establiment d’una paramètrica de transcendència que correspon en poc o en res  a la realitat viscuda, seria d’obtús no reconèixer l’ingent treball desplegat sempre en les seves presentacions tant en el que pertoca a investigació i documentació com en la mise en scène de la seva proposta intel·lectual. I aquest cas no és excepció.

Recolzada per Cultura que sols dona importància a l’apartat contemporani ( quina casualitat), Bonet ha disposat de tots els vímets que ha precisat per desenvolupar la seva explicació. Uns vímets que per cert esdevenen feridors davant de la misèria compositiva de la resta d’espais.

Tota la galeria queda a disposició formal per a una millor atenció del presentat , des del color de l’espai, les taules de lectura, les reproduccions visuals dels esdeveniments, les ampliacions cartogràfiques dels events , etc , tot gira per comunicar de la millor manera l’historia d’uns fets que certament varen sacsejar en certa manera l’espai creatiu local però que mirant-ho amb la distància varen mantenir un reduït cercle d’influència, que s’ha mantingut fins ara mateix.

L’explicació però és adient, molt ben documentada , d’agradable visió i tot confegeix un tot amb el toc de qualitat habitual de Bonet el que fa que sigui un espai i una mostra que precisa tota l’atenció.

 Però abans d’arribar a l’espai comentat cal passar per dues sales que en canvi ofereixen desgavell i tristor en el més que possible contrast intencionat en l’habitual postura de Cultura d’intentar capdisminuir, a ser possible fins l’extinció, el sentiment plàstic de la ciutat i dels seus creadors.

PUR ECLÈCTIC






Si ens acostem al web de Cultura , i sota una fotografia que curiosament no correspon al Museu, se’ns explica que la mostra recull les exposicions i els artistes que varen exposar al Museu de 1977 a 1983.

Una definició de triler, de tafur de segona, que tampoc s’explica en l’opuscle de mà en el que hàbilment barreja Museu i Caixa Laietana en un totum revolutum confós i ple d’errors com son les exposicions del Sant Lluc i Pintura ràpida ( habituals de la Caixa) o parla del grup dels amics dels Arts i oficis, grup inexistent ja que el real era l’anomenat grup dels Arts , amb els germans Arenas, Salvador Esquerra, Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix que exposaven de forma biennal al Museu. Això per no dir els noms consagrats que tenien el seu lloc d’exposició a la Biblioteca i no pas al Museu.

Fora d’aquest enganyós concepte digne d’un desig absolut de confusió i mentida, el cert és que l’obra exposada és interessant. Hi ha firmes i a més el nivell es suficientment qualitatiu com per gaudir en la visita , el que pot fer pensar a qui llegeixi això que en PIC ja està de nou atacant sense solta ni volta, però és clar que en començar la temporada es va explicar que els obres exposades son les que conformen el fons del Museu en raó de l’obligatorietat en aquells moments , de cedir una obra en pagament de l’exposició. Ara, i oh sorpresa, ens trobem que tres quarts partes de les obres exposades corresponen a col·leccions particulars. M’ho expliquen?.

Vol dir això que hem canviat de criteri i hem decidit fer un mostroari d’artistes i obres més o menys de l’època però no correlacionades?, ja que si és així us puc assegurar que és molt fàcil trobar obres molt millors de les exposades. O serà, que és el més possible , que en el fons del Museu no existeixin , per que n han existit mai o per que com tantes coses s’han perdut i han desaparegut amb el pas del temps, i ara el calaix amb les obres dels pintors plenament contemporanis està buit i sec?.

Sens dubte una pregunta d’obligada resposta , ( que ja aviso no existirà ). Quines son les obres de les que disposa el Museu , i per tant la ciutat, dels artistes que varen exposar en aquells temps i tenien obligada contrapartida en la donació d’una obra?.

Espero ansiós la resposta.

(seguirà post amb “Els artistes de Mataró amb Jaume Arenas” i “L’esclat de les galeries 70 a Mataró: testimoniatge o moda?”. Dos racons per sucar-hi pa en la disbauxa)

Site Meter