dimecres, d’octubre 26, 2016

CA L’ARENAS


Ca l’Arenas va néixer amb mal peu.

Molts van ser els que van dir que el llegat testamentari  d’en Jordi Arenas havia estat un patata calenta , per no dir , una putada per a l’Ajuntament de la ciutat. Haver renunciat a ell hauria significat un menystenment no tan sols a l’artista i al personatge , ans també demostrar una mirada negativa cap al fet artístic i cultural.

Acceptar-lo era endinsar-se en un mon complex , el de la restauració i adequació del vell casalot a una funcionalitat per la que no havia estat concebut i obtenir-ne uns resultats a bon segur minsos en relació als esforços físic i monetaris emprats. Però Montse López se’n va sortir prou bé i el vell casalot va prendre vida.

Una vida que comença llastrada en part en el concept físic (capgrosada és col·locar el magatzem al pis superior) i en el conceptual ( es va fer un pla d’usos que curiosament mai es complí) i amb l’afegitó d’una activitat gens atractiva ( les exposicions han estat nefastes, llargues en durada i sense cap esquer per treure l’atenció) i principalment amb la gran rèmora de no acomplir-se de bon principi amb els dispositius testamentaris de Jordi Arenas que havia decidit que l’espai havia de dedicar-se essencialment als artistes mataronins que n’havien de ser eix i pivot fonamental., i a l’hora de la veritat n’han estat element marginal total i no han tingut cap mena de protagonisme.

Un fet aquest , la manca de dedicació a l’art local, que ha fet que la ciutadania defugi de l’indret amb uns nivells de visites paupèrrims que fan vergonya i tristor de tan sols mirar-los , i ràbia en estudiar-los.

Ca l’Arenas ha acollit unes mostres de caire cíclic i generalista en al es que els artistes plàstics locals han adquirit tan poc protagonisme que podríem dir han estat inexistents. No així  ha succeït amb els autors de caire contemporani a qui s’ha encarregat exposicions, s’han programat fets específics i s’ha donat la lluentor que s’ha negat a la plàstica.És a dir s’ha mantingut el concepte general de la Direcció de Cultura envers la plàstica, recolzament infinit al contemporani i ofegament a la plàstica.

Ara , amb l’arribada d’Anna Capella hi havia una certa esperança de canvi i aquest ha existit però a pitjor, El lamentable catàleg de la temporada farcit d’errades en lla valoració dels fets , però especialment conceptuals, fruit del desconeixement absolut d’una història que n’hi ha viscut ni ha tingut cap mena de desig d’esbrinar, presagiaven el pitjor, i el pitjor ja està aquí.
Quan en l’única vegada que he parlat amb ella, li vaig preguntar quins eren els projectes per Ca l’Arenas, la seva resposta ( hi ha testimonis) va ser : “T´ho podria dir, ja que no és un secret, però no em ve de gust fer-ho. Ja te n’assabentaràs en el seu moment”.

I el moment ha arribat. Ca l’Arenas comença temporada presentant el 18 de novembre i fins el 12 de febrer ( tres mesos) l’exposició ”Els logicofobistes1936. El surrealisme com a revolució d l’esperit”, una mostra de la Diputació de Barcelona i la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell. Una exposició sens dubtes , important i valuosa que caldrà visitar amb tota cura , Una bona exposició però totalment inadequada per a Ca lArenas. Aquesta és una exposició per a Can Palauet o si de cas i vista la seva vesant històrica a Can Serra, però no a Ca l’Arenas, però fent-ja aquí matem dos ocells d’un tret, podem mantenir activitat contemporània a Can Palauet i donem una volta més en l’ofegament i desaparició dels artistes locals.

Per el  que es preveu tornem a l’època del “démelo todo” que és com és coneixia  Mataró a la Diputació, ja que durant molts anys davant les propostes d’expos de la Diputació, Mataró responia indefectiblement marcant-ho tot. No importava l’expo , el que importava era omplir un espai sense haver de treballar en res més que en el muntatge. I ara sembla que hi tornem , avui lògicofobistes, demà ves a saber i més enllà igual. Exposicions que a vegades valen la pena com a bon segur serà el cas, però que acompleixen pel que més importa que la plàstica local sigui inexistent.

I com que davant d’això no passa res. Els artistes locals, mesells i masoques no diuen res i callen no fos pas que perdessin aquell encàrrec que cada deu anys els hi fa l’Ajuntament , els marmessors sense acabar de decidir-se en fer la pública denúncia de l’incompliment de la disposició testamentària , amb al que amaguen ja fa anys. Els amics de ca l’Arenas, demostrant que d’Amics res de res quan toleren la destrucció de l’espai i alhora fan la feina bruta de realitzar les activitats complementaries que hauria de fer el propi Museu.

I així de vergonya en vergonya anem funcionant i convertint en un veritable miratge una casa, Ca l’Arenas, que essent una patata calenta hauria d’haver significat molt per a l’art local i que ha acabat en un esperpent que millor seria que desaparegués per que l’art i els artistes mataronins no haguem de sentir-ne vergonya cada vegadaque parlem d’ella o passem pel davant.

PS. SI voleu tenir un millor coneixement de l'exposició que es prepara , que he de repetir , crec que serà prou interessant, podeu clicar aquí.