GERARD ROSÉS, EL JOIER DEL CARTRÓ

A l’hora de les bruixes del passat dilluns tenia coneixement per la xarxa de la mort del gran artista barceloní de naixement però masnoui/teianenc per voluntat i desig , Gerard Rosés. Feia temps que sabíem del seu complicat estat de salut, però de cap de les maneres n’esperava el fatal desenllaç, ja que darrerament havien estat moltes les vegades que havíem interactuat mitjançant la xarxa social ja fos per temes artístics com polítics.

No puc ni vull negar que la noticia amb copeja durament , no érem allò que es diu amics íntims però si manteníem de fa molt de temps una relació personal en la que l’art ens lligava i les opinions i converses entre nosaltres a vegades massa separades en el temps, esdevenien interminables amb concordances i posicions oposades.

Vaig conèixer a Gerard Rosés l’any 1991, degut a una expo que va realitzar amb la Lolett ( la seva fidel amiga i marxant a Mataró) allà el seu espai botiga/sala d’exposicions de la Plaça Gran. Allà ja vaig quedar més que seduït, jo diria que abduït, per els seus treballs amb el cartró pintat com a material base, en aquells quadres/escultures, sempre de difícil encasellament en els que la quotidianitat agafava protagonisme i assolia nivell de tremp artístic.

El vaig convidar al a tele de Mataró per a una entrevista i aquell dia en sortir per anar a prendre una copa, vàrem acabar quan la gent del bar ens va foragitar ja que era moment de tancar. Allà va néixer una estranya amistat plena de complicitats.

.

En Gerard  tenia pinta d’adust  i portava un posat com d’emprenyat que de primer moment no convidava a la confidència, però una vegada trencada la màscara et trobaves a un home  amb sensibilitat a flor de pell, enamorat quasi fins a la follia pel seu treball amb una passió que li traspuava i que era capaç de trametre a qualsevol que l’escoltés.

L’any següent vaig visitar una expo que realitzà al museu de Granollers i dedicada als Jocs Olímpics. Vaig quedar extasiat i vaig entendre perfectament l’altíssim nivell del seu art , fonamentada en una essència en aparença senzilla però d’enorme dificultat, com la capacitat de convertir en art ( comunicació de sentiments i emocions mitjançant la plàstica i l’estètica) qualsevol cosa de la nostre vida.

Allà em vaig extasiar igualment amb el seu concepte tècnic, amb la seva capacitat de trencar motlles i dimensions, en aquest domini de la tridimensionaltat jugant a ser tan sols bidimensional.

A partir de llavors vaig ser-ne un impenitent seguidor. De les moltes exposicions que li vaig contemplar , em quedo amb una , crec que a la galeria Matisse, després Carme Espinet, amb una gran peça en que es representava una orquestra i un ball. Simplement espectacular i que per se mostrava el gran nivell de l’artista.

Vaig tenir ocasió de presentar-li de manera oral i escrita diverses exposicions. D’una d’ells va sortir la petita peça que encapçala aquest post. Em va dir: “Pere, és una peça petita però molt estimada per  a mi, i voldria que fos per la teva col·lecció”. És una imatge que em porta als meus començaments. El nen soc jo, anant a buscar aigua  a la font, amb el càntir del taller de joieria quan tan sols acabava d’entrar d’aprenent”. Des que entrà a casa està en lloc preeminent.

Gerard Rosés era un rar espècimen que no entenia l’art com element per transcendir en la història i sí com element creatiu que servia per fer reflexionar i essencialment fer feliç a la gent. D’aquí aquesta especialitat en ser poeta del quotidià, en saber convertir qualsevol cosa del dia a dia de la nostra vida en imatge fixa que podia esdevenir obra d’art. La seva ductilitat creativa , l’habilitat compositiva i la creació d’ambients fein que cada passejada per el seu treball et transportés a fets i costums que pertanyien a la seva , a la meva, a la nostre vida. Gerard Rosés era en essència un humanista  que defugia de la intel·lectualitat pedant, per esdevenir home de poble amb coneixements de savi.

La darrera trobada amb llarga xerrada va ser sopant després de ser jurats del Premi Moldumat, amb en Lluís, en Joan i en Didier Lourenço La conversa com no va ser artística ,va aparèixer de nou l’etern desencís del poc reconeixement de l’obra de l’autor. S’emprenyava en Gerard quan  recordava que mentre que a Alemanya era molt respectat, aquí tan sols els art ferits li fèiem confiança, però mai havia assolit el paper que certament mereixia la seva personalitat i la seva obra. Intentava aconsellar a Didier que comença ara la seva carrera internacional tot convidant-lo a esperar sempre el pitjor, per a continuació esclafir en un optimisme absolut i brindar per l’art, la cultura, els artistes i el país.

Sortosament , com sempre diem, els artistes no ens deixen mai ja que romanen en les seves obres. Estic convençut que Masnou i Teià, pobles als que tant va estimar i es va dedicar, tindran cura de mantenir el seu llegat. Per la meva part jo em quedo amb els records personals de moltes xerrades i amb la frase amb la que em dedicà el seu catàleg llibre:”Contemporeneïtat amb tradició.”: A l’amic Pere Pascual, agraït per l’amor que em professa que és mutu”.

Un petó ben fort Gerard i gràcies per el teu art.