dilluns, de desembre 02, 2019

NEFER ”RIU | RES” . MOLTES NOUS I POC SOROLL





Amb unes obre mediocres mai es pot fer una gran exposició, però en canvi amb obres més que acceptables, i algunes de remarcables es pot fer una pèssima exposició. I si algú en té dubtes que s’acosti a Ca l’Arenas i visiti la mostra dedicada a Nefer en l’entorn del cicle “Singulars”. Una exposició lamentablement mal girbada en tots els aspectes i que desnaturalitza el ben fer de Nefer, una de les artistes interessants de les que gaudim en el nostre entorn.



I per que diem que és una pèssima exposició?. Doncs essencialment per que no acompleix cap dels objectius de la mateixa. “Singulars” és un cicle que el nefast regidor Quim Fernández va establir per a compensar el fet de l’abandó expositiu a que Cultura tenia, i segueix tenint, amb la plàstica. Es tractaria d’una exposició anyal a celebrar a l’Ateneu , en que de manera retrospectiva es faria repàs a la trajectòria creativa d’una artista viu amb pedegree ciutadà, i que serviria en certa manera pe retre-li homenatge a la seva carrera. Una exposició que aniria acompanyat d’un catàleg notable que arrodoniria així el coneixement que la ciutadania en pogués tenir d’ell.





Qui visiti l’exposició i no tingui coneixement de l’artista sortirà de la mateixa en blanc. Enlloc s’explicita el fer i el caminar de l’artista de qui tan sòls es diu que es nascuda el 1960. I com que no existeix cap nexe unitiu entre les parts, no apareix cap columna vertebral que esdevingui eix axial i lligui presents i passats, i les obres son dipositades en un una mena d’atzar en el que el pes estètic es la única raó i no permet una contraposició d’iguals i contraris, el resultat és un conjunt  esfilagarsat d’impossible lectura interior. Si hi afegim que la lectura exterior també és més que dificultosa degut a l’aclaparador excés de peces  ( a la planta superior s’exposen més de 100 obres) el que fa impossible la seva individualització, i no hi ha manera humana de veure el camí i l’evolució de l’artista , i la diversificació  tampoc permet veure lligams, influencies i homenatges.





Tot això converteix Ca l’Arenas en un veritable guirigall. Sorprèn en la planta inferior el reduccionisme plàstic del treball de Nefer front un domini del visual ( un parell de vídeos i fotografies) que responen a una part molt marginal del seu treball. I front d’ell el poc pes de la seva façana matèrica , amb tant sols uns quants dimonis i el contrapunt d’unes llunes ben pròpies i personals. Al seu costat uns pocs cartells monotemàtics ( excepcional el de la seva expo al Museu) que contrasten amb l’oblit dels seus cartells de caire local , a l’entorn dels retallables que son pura història de la ciutat i de la seva evolució en democràcia.


El pis superior està ocupat per més d’un centenar d’obres a  les que caldria fer una bona depuració. L’acumula d’obres de petites dimensions en una repetició de petits adjectius per aconseguir un epítet global és un absolut fracàs ja que el seu garbuix produeix l’efecte contrari de la dispersió.



En la part central de la sala s’acumulen sense cap mena de respir un seguit d’interessants treballs  en forma de trípics o quatríptics independents que es confonen en la seva proximitat i perden tota laseva força individual en el garbuix del bigarrament provocant una confusió plàstica i mental que els desnaturalitza per complert.



El conjunt es complerta amb unes peces de més grans dimensions que pateixen del mateix i esdevenen claustrofòbiques en el seu reduït marc / espai vital , quan no la seva col·locació dinamita el diàleg com en el cas dels cocodrils cel Nil, malauradament situats en la distància el que impedeix tota possible lectura.

Tot el desgavell compositiu de l’exposició la converteix en un calaix de sastre que permet intuir el nivell de l’artista però impedeix de totes totes visionar i estructurar el seu llenguatge plàstic i evolutiu, això per no dir que impossibilita acoblar-se a les seves referències amb noms tan significatius com Brossa, Ponç i molt especialment Rovira Brull.




Ens trobem així  davant un conjunt d’obres estimables autodestruides en un muntatge expositiu aberrant , que ha de fer del catàleg l’element clau per esbrinar i gaudir de la realitat de l’autora. Allà , amb el corresponent currículum expositiu, i amb les  que esperem atinades reflexions del presentador, podrem gaudir amb plenitud d’una obra que en la seva individualització visual ens permetrà gaudir-la en la seva diversitat. Alhora que pensem quequina bona exposició podria haver estat amb una més acurada selecció, i principalment amb un muntatge estructuat amb el corresponent fil unitiu del conjunt.





Exposició de difícil visita. Si voleu conèixer Nefer millor espereu al catàleg a on a bon segur raurà més la seva veritat que en aquesta disbauxa que és Riu |Res a Ca l’Arenas.

Llàstima.

La foto que encapçala l’article és e l’anunci que va fer Nefer per el taller d’art que Rovira brull, Novellas i Perecoll establiren a les Esmandies. Una peça que seria obligada si “Singulars” fos justament el projecte iniciàtic i no aquest sens sentit actual.


Cap comentari: