EROSIÓ. POL CODINA

 

Pol Codina va esclatar com artista  de ben jove  amb tan sols 22 anys d’edat i uns estudis de disseny industrial a la butxaca, i ho va fer amb una escultura d’una estructura vertebrada al sant Lluc del 2005 iniciant una explosió meteòrica que comportà un aprofundiment en la línia d’aquesta escultura, la realització amb el seu pare de la gegantina escultura del peix de la seu central de Caixa Laietana, actualment i de manera lamentable en un estat de deteriorament important, i acabant el 2009 amb l’obra “Gràvida” una obra  d’altíssim nivell que es troba en l’actualitat en el MEAM.

Públic i crítica estàvem rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Amb aquests bagatges Codina ocupava els espais del Monjo , i en comptes de fer un tour de força mostrant tota la seva potencialitat de futur, va malmetre l’exposició amb una retrospectiva dels 5 darrers anys, quan hi havia molt poc passat i en canvi , sí un amplíssim futur.

Aquella exposició va ser l’inici del pas del desert que durant una dècada ha realitzat l’artista. Obligat per  necessitats vitals a dedicar molt de temps a les tasques d’ofici de la serralleria artística familiar i a la seva passió per recuperar la forja com un element artístic i cultural important, crec que aquest esforç va esgotar en part la seva  faceta més creativa i artística a la que cal dedicar una ment lliure, fresca i fora de les preocupacions quotidianes. En aquets temps, les seves esporàdiques presències ens parlaven massa d’un dejà vu, mantenint això sí el to d’una dominador tècnic, però no deixaven de ser un donar voltes sobre el mateix de feia molts anys.

Ara però a la Destil·leria , Pol Codina amb l’exposició “Erosió” sembla cridar amb força el seu esperat retorn a la creació potent , amb una exposició  bigarrada de peces i conceptes  en la que es reafirma en el seu passat artístic però alhora obre noves portes i finestres senyalant nous camins que semblen prou gratificants en l’artístic, confegint en aquesta certa disparitat un llenguatge potent i atractiu  de visita plaent i amb l’alè d’un cert misteri planant per tota l’exposició.

L’exposició és de mirada complexa ja que Codina en realitat presenta tres exposicions en una. Per un costat reafirma el passat, amb  obres més de la línia de forja artística, culminades per el vaixell mogut en aigües embravides. Demostració d’equilibri i ofici, apropant-se  cap el decoratiu però mantenint intenció i capacitat de seducció.

La segona part d l’exposició està formada per les seves estructures mòbils,  unes estructures atractives per se, però alhora massa pesants amb el que es perd el sentit de moviment. Certament hi ha mòbils immòbils, com per ex. l’escultura penjada de Chillida al parc de la Creu a Barcelona. Essent enormement pesant un té la impressió que sols en tocar la començaria a cimbrar. Però aquest no és el cas.

El rei dels mòbils mòbils, i valgui la redundància,  Calder , era home d’escultures altament pesants, que en el moment en que s’enfrontava a les seves estructures mòbils, les alleugerava fins el grau màxim. Ara s’obre  un nou camí per a Codina, en el que cal triar l’opció. Penso que està més en el camí de Calder però per aconseguir-ho cal un procés de depuració intens i profund.

Però per a mi la veritable ànima de Codina està en la tercera part de l’exposició. Allà és on rau el veritable Pol, juganer com un nen en els mòbils, i professional de l’ofici en la primera part. Aquí ens trobem a un escultor agosarat que sabedor de que disposa de les eines tècniques per arribar al que pretén, ha cercat en l’ànima allò que volia expressar .

 I ho fa amb un grup de peces contundents , molt en el concepte d’Oteiza de creació d’espais, volums i buits, a las que ha dotat alhora d’un sentit de moviment amagat , com si de peces de Berrocal es tractés, i a més amb una pell exterior  natural i verge , fugint d’acabats fins, metal·litzats i polits , en la recerca de la bellesa del material pur i concentrant la força en l’interior  fugint de l’esquer de l’escultura “bonica”.

Acompanya aquest seguit de potents peces, una sèrie de treballs de menor mida, quasi bibelots, realitzats amb aram degudament tractat per assolir el color verdós del coure . Son simplement petites notes, quasi unes gotes metàl·liques, que denoten un ritme desenfrenat, en aquest cas amb una estètica visual més llaminera, però que alhora denoten profunditat en la creació  i gestació.

Certament l’exposició m’ha agradat malgrat les seves mancances. Ho ha fet per que després de massa temps, ens torna a aparèixer l’artista, el que neguiteja en la recerca de nous camins, no el que es conforma amb allò que sap fer molt bé, sinó el que cerca nous reptes i noves aventures.I certament aquests nous reptes em semblen molt interessants i desitjo veure per quins camins evolucionen.

Per això aconsello la seva visita. L’espectador es trobarà en part al Codina forjador ja conegut, però per l’altre observarà un futur que es promet més que interessant.