En un dia com avui, i en uns moments com els actuals en els
que la justa reivindicació de les dones artistes és un clamor, res millor que recuperar
la figura d’Emília de Torres, l’artista mataronina de fer i essència, encara
que nascuda a Sabadell el 1910 i morta a Barcelona just després de celebrar el
seu centenari, que envoltada sempre d’artistes masculins des de l’escola de
Belles Arts de Sant Jordi on sols hi havia dues dones en la promoció, fins el
final de la seva vida, passant per grups masculins en el Reial Cercle Artístic o el grup mataroní dels de les Arts , amb els germans Arenas, J.
Puiggalí, S. Esquerra i A. Boix.
L'obra d'Emília de Torres correspon a la d'una artista de primera fila que no ha aconseguit ser reconeguda de segur per culpa de la seva personalitat, callada i discreta, amb afany de passar sense fer soroll, lluny de les vanitats i concentrada sempre a viure l’art . Pictòricament és autora de gran qualitat tècnica apresa dels bons mestres que va tenir a l'escola de Belles Arts de Sant Jordi, on va estudiar . Un domini tècnic que li va permetre un treball consolidat en el dibuix, les ceres, el pastel i com no en el camp de l'oli, de la pintura com deia ella.
L´obra d´Emília de Torres s´establí en quatre columnes fonamentals. El paisatge, les composicions, especialment els bodegons, la figura femenina i els retrats. En els paisatges i les composicions és on presenta una pintura més vigorosa amb una pinzellada intensa i vibrant, molt ajudada per una paleta d'ampla varietat cromàtica en què en cap moment defuig de les tonalitats més agosarades i contrastades. Unes obres de certes reminiscències de Cézanne, en què mostrà una capacitat singular de copsar llocs i imatges, generant una força compositiva i de comunicació més que notable.
La figura femenina va ser per ella una altra dels seus temes preferits, Defugint de l'estereotip de la bellesa clàssica, De Torres va buscar a la figura de la persona "normal", del carrer, la protagonista de les seves peces. Sense caure mai en el feisme, de Torres aconseguia transmetre una bellesa serena, seductora i principalment, una bellesa absolutament natural, sens dubte el més difícil d'aconseguir per a qualsevol artista.
Finalment en els seus retrats, l'artista encertava de ple en el tractament aconseguint-ne el paradigma, és a dir, que amb l'obligat semblant a l'aparença, la mirada del retrat ens aportés les característiques de personalitat del retratat, aposta que només els grans retratistes aconsegueix guanyar.
Tot en uns moments en el que ser artista i fèmina era un
impensable. La seva obra intensa, potent, fugint de l’estereotip de la pintura,
dita femenina, amb el que significava de pejoratiu aquest qualificatiu. De Torres apostà sempre per una
pintura valenta, agosarada, amb una línia clarament personal , amb una gran
carga comunicativa i sense defugir mai del seu paper d’artista que portava amb
tot orgull.
Ara quan massa vegades la identitat femenina és presa més en
valor que no pas el de la pròpia obra artística, noms com els de Emília de
Torres han d’agafar el niell i la vàlua que sens dubte mereixen per la seva
personalitat, la seva irrenunciable fe en l’art , malgrat les dificultats i ben
específicament per la gran qualitat dels seus treballs.
Emília de Torres una artista que il·lumina amb el seu art ,
la vessant femenina de l’art a Mataró durant forces dècades i que no hauria de
quedar de nou en l’oblit, aquell del que ara intentem rescatar a autores com
ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada