Ara fa 50 anys, l’obertura de la Galeria Tertre al carrer dels Alamos , iniciava l’explosió expositiva i en conseqüència artística a
Mataró. En un parell d’anys la ciutat es convertia en un batibull d’exposicions
que va arribar a permetre que el diàri “Mataró”, atorgués una plana cada
setmana a la crítica d’art, amb la sempre enyorada “Página de Arte” i que
arribés tenir un premis d’art, que atorgava la crítica local, els premis PIC
A Mataró hi varen arribar a existir els següents Espais expositius,
entre els anys 1975 i 1980: Tertre, L’Abast ( amb dos espais) Galeria Fuset,
Studium 48, Anticus, Caixa Laietana, Museu Municipal, Foment Mataroní, Casal, L’hort
del rector ( Sta Maria ), Banc Mercantil de Manresa, Caixa Catalunya, Banc de
Bilbao, Ràdio Nyala, V&A, Club Nàutic, C. Atlètic Laietània . Espero no
haver-me’n deixat cap.
Amb tot aquest batibull d’espais la ciutat assolí un nivell expositiu
altament interessant ja que conformà un brou de cultiu ben especial. Per un
costat hi havia la pintura tradicional, amb professionals i un bon nombre d’artistes
locals, al costat els quals apareixien un ventall d’artistes afeccionats i l
joves locals i forans de tota mena, que practicaven un espai divers, generós en estil, tendències i resultats . I
per acabar els pocs espais professionalitzats oferien unes exposicions variades
però de cert nivell, en la varietat de tendències del moment.
Això és el que em bullia pel cap a l’hora de decidir-me per
escriure-ho. Els anys 50 i poc , Mataró ja va ser la segona ciutat expositiva
del país , ja que en el seu Museu hi varen debutar expositivament, o va ser
lloc d’una de les seves primeres exposicions, noms tan importants com Hernàndez
Pijuan, Tàpies, Cuixart, Tharrats i tota la sèrie de gran artistes del país, - recordem els orígens artístics mataronins de Villèlia, mentre que a la Biblioteca Popular eren
Lloveras, tot el grup de la Punyalada i del Passeig de Gràcia, els que
presentaven la pintura més tradicional però alhora avançada.
Vint-i-cinc anys més tard es repetia la història amb Tertre i la Caixa Laietana, on podíem gaudir d’artistes més novedosos a Tertre, mentre que a
la Laietana apareixien les patums de Miró, Subirachs, Hernández PIjuan , Equipo
Crònica i altres.
No succeí el mateix al començar el segle, i molt menys ara
mateix en la que Mataró és un desert expositiu total, i no sols parlo d’artistes
mataronins, ans no hi ha cap professional de mitjana alçada que vulgui
presentar el seu art a la ciutat, mentre en canvi si accepta fer-ho a Llavaneres
, Argentona o el museu Monjo de Vilassar.
Una vegada desaparegut el comerç artístic local, no hi ha
ningú de l’oficialitat que faci una petjada. Amb un consistori amb la regidora
més inútil que ha tingut cultura en democràcia, amb una directora del Museu que
ni sap ni coneix la ciutat i el seu mon artístic, amb una Fundació Iluro amb
una responsable que la supera en desconeixement del que hi ha en l’àmbit artístic local, i amb poc desig de
presentar una expo com la que l’espai mereix. Amb aquests vímets el millor és
fotre el camp , tant per els artistes com per els visitants.
Per això avui és obligat el consell. Aquest diumenge
inaugura el Museu Monjo una gran i important exposició de la mataronina
Francesca Poza, una autora amb èxit europeu amb les seves obres amb paper i que
la temporada passada vaig tenir el gran plaer de que exposés al Museu del Càntir
d’Argentona. Per a quan a algun responsable dels que parlàvem en el paràgraf
anterior se li ocorrerà demanar-li per que exposi a Mataró, la seva ciutat
natal i en la que no ha fet mai una exposició important?.
Però mentre no hi ha art, la gent perd el cul ,- ja ho veuen
en l’anunci, a tota plana de La Vanguardia i en color- més de 50000 visitants
per veure l’infumable muntatge visual “Leonardo vs Michelangelo”. Certament l’Art
està morint-se a gran velocitat i sols quedem quatre primmirats que seguim
cercant-lo per tots els camins possibles.
Quina llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada