EN LA MORT DE JOSEP Mª CADENA.

 

La setmana passada va morir als 90 anys, en Josep Mª Cadena, periodista important i especialment crític d’art de rellevància que dedicà el seu temps i el seu saber en parlar d’art i dels artistes i, posant especial rellevància en dos apartats. En primer lloc als dibuixants de la premsa humorística que estaven oblidats pel gran públic i dels que aportà diversitat de dades i en segon lloc als artistes que exposaven arreu del país, deixant de costat el seu nom i la seva importància. La seva petita ressenya a “El Periódico” era el millor ànim que podien tenir en la seva carrera , essent esperada amb desig en quan sabien que havia visitat la seva exposició.

Vaig conèixer fa molts anys al crític a través de Paco Rodón que me’l presentà en una exposició del Monjo. Allà vaig rebre una gran lliçó d’art i alhora de bonhomia. Em va dir que m’envejava molt ja que jo podia escriure amb el to i dient el que volia, mentre que ell estava encontillat per el que marcava la línia del diari i li costava molt fer crítica punyent a un artista famós, quan s’ho mereixia, ja que el director del diari mai li hauria permès carregar-se una exposició de Tàpies, Hernández Pijoan o qualsevol altre patum, quan s’ho mereixien, cosa que no em passava a mi.

Vaig aconsellar el seu nom per formar part dels primers jurats de la Biennal Torres Garcia, on era divertidíssim veure els seus piques irònics amb Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig o Josep Guinovart, companys de jurat, defensant obres d’autors desconeguts front el desig dels altres de que guanyés un artista ben conegut per honorar el premi i al seu jurat.

Sovintejava les visites a Mataró per veure exposicions de les que en prologà algunes a la sala de Moldumat, com va ser les que realitzà a Romà Vallés, Pere M. Brasó o Pepe Novellas. Era curiós sentir la seva presentació des de l’escala que baixava a l’espai expositiu , omplint d’atenció amb al seva peculiar cantarella amb la que declinava tot el seu gran saber.

La darrera vegada que vàrem coincidir va ser en la inauguració de l’exposició Rovira Brull i el tren, celebrada a l’Ateneu Iluro a l’octubre de 2017. Allà, i com era costum habitual, em regalà un exemplar del darrer llibre en el que havia col·laborat expressant el seu espectacular coneixement de la realitat artística del país, i que anava molt més enllà del coneixement de les patums i altres autors de primera fila, per donar protagonistes als autors “de poble”, com ho mostrà en el catàleg d’aquella exposició  en la que citava  a més de Rovira Brull, a Alcoy, Jordà, Novellas, Perecoll, Capitani, Marta Duran i Terri.

Amb la desaparició de Cadena, s’enterra la crítica als autors de nivell, però que no han assolit el nivell de mites. I amb això es perd la mirada artística dels lectors que esperaven amb ànsia les seves opinions.

Josep Mª, dona records als gran artistes i als menys grans que trobis en el teu camí. I sàpigues que trobem enormement a faltar la teva bonhomia, els teus coneixements i especialment la teva gran sapiència .  

Adeu i moltes gràcies per tot el teu treball per difondre l’art.