QUINZE DIES SENSE BLOG, QUINZE DIES SENSE INTERNET

Va ser fa dos dijous quan va començar a fer el tonto. Que ara vaig, que ara no vaig. Que em bloquejo baixant el correu i cal reiniciar , però de nou et faig pam i pipa i de navegar res. De cop i volta tot sembla tornar a la normalitat , però és una falsa alarma i sant tornem-hi. I un , vinga a trucar als d’Ono que molt amablement per cert, es van trencant el cap per què no entenen res, com jo. Al final dissabte passat ve un tècnic a casa per descobrir que tot era una peça de la caixa general de l’edifici que feia un mal contacte i per tant la guitza.
Tot semblava tornar a la normalitat però faltava el punt final, desconfiguració de l’antivirus i cal cridar als de Panda. Sortosament també mostren amabilitat i eficiència , i des d’ahir al vespre , - toquem fusta – tot sembla que funcioni.

Han estat quinze dies mig incomunicat. Entre la feina i algun amic, baixa’t el correu per aquí, entra per allà per enviar els escrits de torn i així anant fent la viu-viu. Sembla mentida com Internet ha entrat en les nostres vides. Quinze dies fora de joc i cada dia et quedava aquell run run de no haver pogut mirar allò, llegir el de més enllà, retopar aquell comentari, i sobre tot la descàrrega d’adrenalina que significa sempre tot post per el blog, I han quedat temes prou bons al tinter , que espero tinguin ocasió de sortir de nou.

Avui en el retorn a la normalitat sols dos apunts ben precisos. Per un costat aconsellar el magnífic article de l’Oriol Bohigas a “El País” al voltant de la col·lecció del MNAC com a Museu Nacional, i del que caldria fer-ne relectura local , tot salvant les distàncies , a l’entorn de la Casa Arenas.
( Per cert, en el dia de la presentació als artistes , alguns ,- entre els que em trobo – vàrem demanar el Pla d’usos de Ca l’Arenas. No el tenien a mà i varen prometre enviar-lo. Tres setmanes després en la reunió amb l’Alcalde, la gent del PMC se l’havien deixat sobre la taula del despatx. Han passat tres setmanes més i seguim sense disposar d’ell. Fins a quan ? ).

L’altre apunt està en dos artistes mataronins que exposen aquests dies a Barcelona. Ahir va inaugurar en Llucià a la Galeria Comas ( Pg de Gràcia – Diagonal) i demà ho farà Rosa Codina-Esteve a “ Àmbit” ( Consell de Cent – Balmes ) .
Ni vaig poder assistir a la inauguració d’ahir , ni ho podré fer a la de demà , però avui he aprofitat per visitar la mostra d’en Llucià , que segueix enfurismat en l’afany de ser artista, i en aquesta mostra ho aconsegueix diverses vegades, encara que en altres es queda en el bon manyà tècnic que és.

La mostra és diversa en el concepte i a voltes contradictòria. Molt atapeïda de peces, les mateixes no respiren el suficient com per ser gaudides en plenitud. El millor està en els treballs més simples, que no vol dir senzills. És en la volatilitat i la lleugeresa on Llucià té les millors armes per aconseguir bons resultats. El contrast entre el pesant del material i la flexibilitat i ritme del treball dona carta guanyadora a l’artista , però quan no assoleix aquesta ànima cinètica tot queda massa dens com per aconseguir els millors resultat. D’aquí que siguin les obres de menor tamany les millors i alhora les més agraïdes.
Amb tot, és i ha de ser una mostra important per l’artista i de la que espero en tregui fruitoses reflexions.

De la mostra de Rosa Codina-Esteve, a bon segur una dels millors artistes de Mataró i alhora una de les meves debilitats plàstiques, en parlaré aquest cap de setmana. Per el catàleg i per el que vaig veure fa uns mesos , la mostra promet i molt. Penso que no s’ha de perdre i agosarat que és un, aconsello a priori , la seva visita.

PS.- La meva filla m’ensenya el que suposo ja sap tothom, que poses “miserable” al cercador del Google , i prement “vaig a tenir sort” , t’apareix la fitxa del Congrés dels Diputats de l’Acebes . Sobren les paraules.